López Crespí: records dels Premis Ciutat de Palma

Nanda Ramon i els Premis Ciutat de Palma

Per Miquel López Crespí, escriptor

Aquests dies s´han fet públics els noms dels membres dels jurats dels diferents Premis Ciutat de Palma d´enguany. El jurat del Premi Joan Alcover de poesia estarà format pels escriptors Miquel Bezares, Miquel Cardell, Sam Abrams, el valencià Josep Piera i el premi Ciutat de Palma de l'any passat, Pere Joan Martorell. El de narrativa estarà conformat pel guanyador del Llorenç Villalonga 2006, Melcior Comes, i els escriptors Neus Canyelles, Miquel López Crespí, Pere Antoni Pons i Maite Salord. La dotació econòmica d´ambdós guardons –premis per a obres en català, ja que s´ha suprimit la participació d´obres en castellà-- és prou elevada: 24.000 euros per al de Narrativa i 12.000 per a la modalitat de Poesia. El termini per a presentar les obres finalitza el 2 de novembre.
Hi ha igualment uns premis bilingües. Un és el de Crítica Literària, el jurat del qual és compost per Pilar Arnau, Francisco Díaz de Castro, Ramon Díaz i Villalonga, Sebastià Perelló i el valencià Francesc Mira. El d'Arts Plàstiques; Martín Chirino, Berta Sichel, Santiago Muñoz, Neus Cortès, Erwin Bechtold i Manuel Olveira en formaran el jurat.
Nanda Ramon em convidà a participar-hi fa solament unes setmanes. És evident que no vaig tenir cap inconvenient a acceptar l´amable convidada, que em feia recordar la meva relació personal amb els Premis Ciutat de Palma. Una relació que començava ja fa molts d´anys, quan, a començaments dels anys setanta, guanyava el Premi de Teatre amb l´obra Autòpsia a la matinada; anys després, el 1991, obtendria el de Narrativa amb l´obra Dietari de succeïts de Mallorca, una obra, per cert, que encara roman inèdita i que un dia d´aquests hauria de mirar de publicar.
Quan t´adones de com ha anat passat el temps d´ençà els teus primers escrits ara farà prop de quaranta anys, no te´n pots avenir. Quaranta anys d´ençà els primers articles publicats a la premsa de Palma! Trenta-cinc anys dels primers premis literaris guanyats a Alacant, el Carles Arniches de teatre en català per l´obra Ara a qui toca?; el Ciutat de Palma de Teatre per l´obra Autòpsia a la matinada; i el Premi Ciutat de Manacor pel recull de narracions La guerra just acaba de començar; el Premi Especial Born de teatre per l´obra Les Germanies... . Són els anys en els quals Guillem Frontera guanya igualment el Ciutat de Palma de Poesia (1965) amb el poemari El temps feixuc, el Ciutat de Palma de novel·la de l´any 1968 amb Els carnissers i el Ciutat de Manacor 1969 amb una novel·la curta que portava per títol Cada dia que calles.
Parlar de la literatura catalana de finals dels seixanta a Mallorca és parlar igualment de Gabriel Janer Manila, que amb la novel·la L´abisme obtenia el Ciutat de Palma de novel·la de l´any 1996; o d´Antònia Vicens, guanyadora amb Banc de fusta d´un premi a Cantonigròs (1965) i el Sant Jordi de novel·la de l´any 1967 amb 39º a l´ombra.
La convidada de Nanda Ramon a participar com a membre del jurat de novel·la dels Ciutat de Palma d´enguany m´ha fet recordar un munt d´històries de fa quaranta anys quan tots nosaltres, molts dels membres dels que posteriorment seria anomenada "la generació literària dels setanta", començàvem a escriure, a publicar i també, a vegades, a guanyar els primers premis literaris com he dit una mica més amunt.
Tot plegat em fa recordar que les meves primeres experiències literàries tenen relació, com les de molts d´altres membres d´aquesta generació, amb uns inicials contactes amb Josep M. Llompart. Era a mitjans dels anys seixanta, una època en la qual ja portava algun temps fent de corresponsal clandestí de Ràdio Espanya Independent. Posteriorment vaig conèixer els escriptors Guillem Frontera, Jaume Pomar, Miquel Bauçà, Joan Manresa, Alexandre Ballester; els pintors Gerard Matas, Miquel Àngel Femenies, Gabriel Noguera, Miquel Morell; el fotògraf Antoni Catany... Són els anys de la Nova Cançó, amb els primers recitals a Palma de Maria del Mar Bonet, Raimon, Ovidi Montllor, Quico Pi de la Serra, Joan Ramon Bonet, Miquelina Lladó i el mateix Gerard Matas que, en aquell temps, també musicava els poetes catalans. Cap a finals dels seixanta vaig començar les meves col·laboracions literàries a les pàgines de cultura del diari Última Hora. Tot plegat, la col·laboració a la premsa, el fet de treballar a diverses llibreries, l´herència familiar, amb un oncle que havia conegut Miquel Costa i Llobera, les amistats juvenils, els contactes amb Josep M. Llompart i altres escriptors mallorquins, m´anaren decantant cada vegada més envers el conreu, primer, del teatre i, posteriorment, de la poesia, la narració curta i la novel·la. A sa Pobla, l´exemple diari d´un escriptor de la vàlua d´Alexandre Ballester també fou decisiva per a anar consolidant les meves primeres inquietuds culturals. L´Obra Cultural Balear, fundada per Francesc de B. Moll a començaments dels anys seixanta; les Aules de Poesia, Teatre i Novel·la que coordinava el meu bon amic Jaume Adrover; la militància en organitzacions clandestines antifranquistes, van condicionant aquells primers escrits. Són els anys que aprofundim en l´obra dels clàssics catalans, espanyols i estrangers, i en bona mesura ens consideram hereus del mestratge de Bartomeu Rosselló-Pòrcel i Gabriel Alomar. Ens sentim prou identificats amb l´obra de Jaume Vidal Alcover, Blai Bonet i el mateix Josep M. Llompart. Record que anava a mostrar els meus primers escrits a Josep M. Llompart, al despatx que tenia a l´Editorial Moll, en el carrer Torre de l´Amor. Va ser ell que encoratjà molts dels autors de la generació literària dels setanta.

http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Premis Ciutat de Palma

Neus Canyelles, Miquel López Crespí, Pere Antoni Pons, Melcior Comes, Maite Salord (novel·la); Miquel Bezares, Miquel Cardell, Sam Abrams, Josep Piera, Pere Joan Martorell (poesia), Pilar Arnau, Francisco Díaz de Castro, Ramon Díaz i Villalonga, Sebastià Perelló, Francesc Mira (crítica literària);, Martín Chirino, Berta Sichel, Santiago Muñoz, Neus Cortès, Erwin Bechtold i Manuel Olveira (arts plàstiques).


Cort designa els jurats de quatre dels premis Ciutat de Palma


F.MARÍ. Palma.

La regidoria de Cultura, Patrimoni i Política Lingüística donà a conèixer ahir la designació dels membres del jurat per a quatre dels cinc premis Ciutat de Palma d'enguany. Roman pendent encara el jurat per al guardó d'Animació, de nova creació.
Els escriptors Miquel Bezares, Miquel Cardell, Sam d'Abrams, el valencià Josep Piera i el premi ciutat de Palma de l'any passat, Pere Joan Martorell, faran part del jurat del premi Joan Alcover. Mentre que pel que fa al de Narrativa, el jurat estarà conformat pel guanyador del Llorenç Villalonga 2006, Melcior Comes, i els escriptors Neus Canyelles, Miquel López Crespí, Pere Antoni Pons i Maite Salord.
Cal recordar que Cort ha recuperat la modalitat d'aquests dos premis únicament en català i la seva dotació econòmica és de 24.000 euros per al de Narrativa i 12.000 per a la modalitat de Poesia. El termini per presentar les obres finalitza el 2 de novembre.
Per contra, l'Ajuntament de Palma ha creat també uns premis en bilingüe, els de Crítica Literària, aprovats la setmana passada a la Junta de Govern. El jurat d'aquest guardó estarà format per Pilar Arnau, Francisco Díaz de Castro, Ramon Díaz i Villalonga, Sebastià Perelló i el valencià Francesc Mira. Pel que fa a la modalitat d'Arts Plàstiques, Martín Chirino, Berta Sichel, Santiago Muñoz, Neus Cortès, Erwin Bechtold i Manuel Olveira formaran el jurat.
La composició dels quatre jurats es signà divendres passat per decret de batlia i es donà a conèixer ahir, el mateix dia que la responsable de Cultura, Nanda Ramon, comparegué a la sessió plenària a petició del PP. Durant la compareixença Ramon desbossà en vuit grans blocs la planficació del seu departament.
Diari de Balears (30-X-07)

La transició: memòria històrica

Llibres per a servar la memòria històrica de l´esquerra revolucionària i independendista dels Països Catalans: De l´esperança al desencís. La transició als Països Catalans (Edicions El Jonc)

Ignasi Ribas, Gabriel Sevilla, Antoni M. Thomàs, Albert Saoner, Bernat Riutort, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaume Carbonero i Salvador Bastida: el dogmatisme i el sectarisme a les Illes

Per Miquel López Crespí, escriptor


La publicació del llibre De l´esperança al desencís. La transició als Països Catalans (Edicions El Jonc, Lleida, 2006) m´ha fet recordar les dificultats de la tenebrosa època de la postmodernitat per a servar la memòria històrica de l´esquerra revolucionària, del moviment independentista dels Països Catalans. Sempre recordaré, per la brutalitat demostrada, per la tàctica emprada pel carrillisme i afins contra el meu llibre de memòries L´Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (El Tall Editor, Ciutat de Mallorca, 1994), la campanya rebentista dels mentiders, calumniadors i plamfletaris Ignasi Ribas, Gabriel Sevilla, Antoni M. Thomàs, Albert Saoner, Bernat Riutort, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaume Carbonero i Salvador Bastida l´any 1994. Personatges que tengueren la barra i el cinisme de publicar un tenebrós pamflet a la premsa illenca on afirmaven, sense cap mena de vergonya, que els partits i les organitzacions comunistes que en temps de la transició no acceptàrem la política de Santiago Carrillo, les seves renúncies i claudicacions, érem –deien-- al servei del franquisme policíac. Hauríem de retrocedir al temps de la guerra civil, quan l´estalinisme ordí brutals campanyes d´extermini ideològic i físic contra el POUM i la CNT, que conduïren a l´extermini de bona part de l´avantguarda marxista catalana –amb la desaparició física d´Andreu Nin, no ho oblidem--, a la mort de centenars d´anarquistes en els Fets de Maig del 37 a Barcelona, per a trobar una putrefacció semblant.
El dogmatisme i el sectarisme representat pels antics dirigents carrillistes de les Illes i sectors afins volien demonitzar la recuperació de la memòria històrica del marxisme de tendència trotsquista, del nacionalisme d´esquerra, de l´anarquisme. El pacte de silenci del temps de la transició establert per la "unió sagrada" formada pels franquistes reciclats, el carrillisme neoestalinista i la socialdemocràcia espanyola, no volia que hi hagués visions alternatives a la "història oficial" de la transició. S´havia d´enterrar la memòria de les possibilitats revolucionàries i independentistes de començaments dels setanta, anihilar el record de les organitzacions marxista-revolucionàries, del consellisme, dels moviments antisistema del moment. Pseudohistoriadors falsament "objectius", al servei de la maniobra de restauració monàrquica, enlairaven fins a la nàusea el "paper fonamental de la monarquia en la instauració de la democràcia", la "clarividència de Santiago Carrillo i Felipe González" per haver liquidat l´herència leninista i republicana (en el cas del carrillisme) i marxista (en el cas de Felipe González). Ara ja no serien solament els intel·lectuals reaccionaris, els hereus del falangisme, de l´històric anticomunisme de la dreta els que blasmarien contra el marxisme com a mètode d´anàlisi de la realitat, com a guia per a l´acció de les classes i pobles oprimits. Ara, en els moments àlgids de la transició, s´hi afegien les direccions del PCE i del PSOE, estretament aliats amb els sectors reformistes del Movimiento, units per a aturar l´onada revolucionària que sacsejava la dictadura a mitjans dels anys setanta.
Calia i cal estudiar a fons el que s´esdevengué en la transició lluny de les edulcorades interpretacions de la Victoria Prego i divulgadors semblants. Una interpretació, la de la Prego, que ja va bé a tot el ventall de servidors del règim, siguin aquests del partit que siguin. Però en el seminari que férem a la Universitat de Lleida organitzat per l´Alternativa Estel, les ponències del qual han servit per a editar el llibre De l´esperança al desencís: La transició als països catalans, un llibre col·lectiu de Josep Fontana, Miquel López Crespí, Josep Guia, Antonieta Jarne, Manel Lladonosa, Martí Marín, Bernat Muniesa, Fermí Rubiralta, Ramon Usall i Carles Sastre, el que volíem era aprofundir en la munió d´aspectes oblidats i silenciats per la historiografia oficial. Historiadors, investigadors i militants de l´independentisme d´esquerra el que volíem analitzar eren qüestions com l´anorreament del projecte nacional dels Països Catalans, l´orígen polític del procés i les renúncies de bona part de les forces polítiques del moment. El seminari, els debats, les actes que ha publicat Edicions El Jonc tenien i tenen com a objectiu fonamental que aquestes anàlisis esdevenguin una eina útil per a transformar l´actual realitat dels Països Catalans.
Com explica molt bé Feliu Ripoll, l´estudi de la restauració borbònica, l´inici del postfranquisme ens situa davant un primer problema: "Segons es reconeix al pròleg, un primer inconvenient va ser la delimitació cronològica d’aquest període històric, convenint que fos estudiada des dels darrers anys del franquisme (amb Franco encara viu) fins al 1982, any de la victòria del PSOE a les eleccions a les Corts espanyoles. El conte de fades d’aquest procés es va saldar, en definitiva, en un continuïsme evident amb el règim en teoria superat, amb la ‘traïció dels líders’ i el canvi de la ruptura democràtica per un lloc en la nova administració política i, com a conseqüència d’aquests fets, la desaparició del projecte nacional i social que comporta en si mateix la territorialitat dels Països Catalans. La manca d’un projecte global en la lluita antifranquista, l’abandonament de la unitat d’acció a través de l’Assemblea de Catalunya (AC), la continuació de la repressió i el terrorisme de l’estat contra els opositors al règim, la supeditació a les demandes europees i nord-americanes d’una transició sense ruptura i la restauració de la monarquia borbònica, són peces claus en aquest procés. Aquest procés, però, no ha servit per resoldre els anomenats pels espanyols problemes "català" i "basc" perquè no s’ha fet front a la causa primera que els genera: l’opressió nacional i de classe del capitalisme espanyol".
Només qui ha viscut en carn pròpia les campanyes contra el leninisme, en el cas del PCE, i contra el marxisme, en el cas de la socialdemocràcia, la batalla per l´anorreament del projecte nacional dels Països Catalans, pot copsar la brutalitat ideològica dels anys inicials de la restauració monàrquica. Tot l´aparell ideològic, i polític, els mitjans de comunicació; tot el poder dels partits del règim, dels sindicats domesticats, de les tribunes parlamentàries es posaren al servei de la liquidació de la memòria històrica republicana, independentista i antisistema de les classes i nacions oprimides de l´estat. Els fonaments del règim sorgit de la reforma del franquisme s´havia de fonamentar damunt la liquidació de qualsevol expectativa d´autèntic canvi social o que pogués posar en qüestió l´essència de la "sagrada unidad de España". La lluita ideològica i política, la manipulació de la història, tant en aspectes fonamentals del passat com del present, eren el complement bàsic de les mesures econòmiques –els famosos Pactes de la Moncloa, de 1977- que havien de rompre l´espinada del poble treballador, de les avantguardes nacionals dels pobles de l´estat.
Visquérem uns anys tenebrosos enmig d´un silenci que solament ara, amb la publicació per part d´Edicions El Jonc del llibre De l´esperança al desencís. La transició als Països Catalans i d´altres aportacions semblants, es comença a trencar.

http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

La resistència antifranquista a les Illes: memòria històrica

1976: la insolidaritat de l'Assemblea Democràtica de Mallorca amb els presos polítics


Per Miquel López Crespí, escriptor



En altres articles hem anat explicant la insolidaritat de la famosa i inoperant Assemblea Democràtica de Mallorca amb els darrers presos de la dictadura. Hem denunciat com es negaren a convocar cap acció a favor de la nostra llibertat, fins i tot posant entrebancs al muntatge d'un recital musical per a conseguir diners per als presos. Tot eren excuses de mal pagador i maniobres d'oportunistes. El reformisme de totes les tendències (especialment PCE i PSOE) confiava més en els pactes amb el franquisme reciclat que no en la lluita popular contra el feixisme.
Però de tota aquesta misèria insolidària ordida pels estalinistes mallorquins del PCE, el més trist era que fins i tot les Associacions de Dones que aquests provaven de teledirigir també es varen desentendre de la qüestió. Molta solidaritat de boqueta amb les dones, però el cert és que quan -en els mesos de novembre i desembre de 1976- hi hagué una autèntica necessitat solidària, aquest tipus d'organitzacions d'"oposició" feien aigua a les totes. Les preses polítiques que juntament amb nosaltres -elles romanien a la presó de dones- havien patit la tortura de la repressió, una vegada posades en llibertat denunciaren públicament aquesta vergonyosa actitud dels fantasmals organismes femenins que depenien dels sectors reformistes. En una informació apareguda en el mateix Última Hora que comentam (30-XII-1976), Mª del Carmen Giménez i Mª Dolores Montero criticaren la inactivitat en defensa en pro de l'amnistia de l'Associació de Dones. Aquesta agrupació demanà públicament perdó per la seva manca d'activitat solidària i provà de defensar-se explicant que desconeixen la situació repressiva a l'interior de la presó de dones de Ciutat. Aquesta Associació manifestava: "En primer lugar su desconocimiento sobre las situación de las mismas [es refereixen a la situació de Mª del Carmen Giménez i Mª Dolores Montero] en el interior de la prisión, motivado especialmente por la falta de organización que aún tiene dicha organización femenina de reciente aparición. En segundo lugar, y ante la exposición de los hechos acontecidos en el interior de la càrcel, por parte de las dos detenidas, reconocen su culpabilidad, considerando la importancia de dicho problema y prometiendo dedicarse a ello en el futuro". Més clar, aigua! No solament no havien fet res en favor de les detingudes, sinó que reconeixen públicament el seu desconeixement total del problema. Crec que aquests exemples són prou eloqüents de quina era la mena de "solidaritat" que podíem esperar els antifeixistes mallorquins per part dels organismes "unitaris" de l'"oposició".
Uns dies després, coincidint amb l'arribada a Ciutat del cantant Lluís Llach (que vengué a fer un recital a l'Auditorium), en Josep Capó (que aleshores era el secretari general de l'OEC) i jo mateix, moments abans que començàs l'actuació del cantant, trucàrem a la porta del seu camerino per a demanar-li permís -una vegada explicada la necessitat d'arreplegar diners per fer font a les multes i als problemes econòmics dels obrers detinguts en la manifestació dels 12 de novembre- per a fer una crida al públic assistent. En Lluís Llach, a diferència de tots els organismes i grups de l'"oposició" abans esmentats, comprengué la urgència i justícia de la nostra petició i, de seguida que finí l'actuació, ell mateix s'encarregà d'explicar als nombrosos seguidors de la cançó catalana les qüestions que li havíem plantejat en Josep Capó i jo mateix. Per animar encara més el personal no dubtà gens ni mica a fer un seguit de comentaris contra com portaven la reforma els nous aspirants a la nòmina estatal. El públic, dempeus, li va fer repetir L'Estaca. També va ser molt emocionat el seu recordatori als crims de Vitòria. Campanades a mort ressonà amb força en tota l'amplària de l'Auditorium. Un poc més tard, amb en Josep Capó desplegàrem una gran pancarta que deia "Llibertat per a tots els presos polítics. Legalització partits obrers sense exclusions", moment en el qual rebérem uns grans aplaudiments per part del públic assistent que -amb gent dempeus i amb el puny tancat- començà a exigir "Llibertat presos polítics. Dissolució de cossos repressius!". La Brigada Social, nerviosa, anant amunt i avall, no gosà d'intervenir-hi. Una petita nota de Juan R. Villaverde en el diari Última Hora del 30-XII-76 titulada "Solidaridad con los presos políticos en el recital de Lluís Llach" deixava constància de tot això que hem comentat. La nota informativa deia: "En el último recital de Lluís Llach en el Auditorium, el mismo cantante anunció desde el micrófono el deseo por parte de los recientemente liberados presos políticos de Mallorca de que se recogieses fondos para financiar las fianzas de su libertad. La respuesta del público fue favorable... recogiéndose esa noche 11.400 pesetas y prometiendo colaborar economicamente el propio cantante".
Aquesta quantitat de diners, juntament amb altres aportacions recollides a fàbriques, hotels i centres d'ensenyament fou lliurada a les famílies dels obrers detinguts el 12 de novembre. Record a la perfecció haver acompanyat la dirigent i militant comunista (OEC) Margarida Chicano fins al domicili particular dels treballadors i, en nom del Comitè de Solidaritat amb els presos polítics, haver estat testimoni d'aquest lliurament de diners.
A la presó de Palma també muntàrem una sala d'estudi on s'impartien diversos seminaris sobre història de Mallorca i del moviment obrer. Record que amb Ramon Molina (el futur historiador) refrescàvem la memòria en tot el que feia referència a la fi de la revolució d'Octubre en mans de la burocràcia estalinista. Estudiàvem de nou els anys lluminosos de l'Octubre soviètic: el poder dels consells -la democràcia de base, de la qual érem defensors i propagandistes-; la independència de Finlàndia reconeguda pel primer Consell de Comissaris del Poble leninista; les repressions de la burocràcia estalinista contra els membres de la generació de bolxevics que feren la revolució; els indignants processos de Moscou, l'afusellament de Radek, Bukharin, Kàmenev i Zinòviev, entre centenars de milers d'autèntics comunistes. A vegades n'Isidre Forteza (membre del maoista MCI) s'empipava una mica, car no estava gens convençut que Trotski, el company de Lenin, el fundador de l'Exèrcit Roig, i l'estrateg que guanyà la guerra civil a la contrarevolució tsarista, fos un autèntic revolucionari com nosaltres defensàvem.
A la "sala de música" (una cel·la amb unes mantes en el terra decorada amb pòsters dels nostres cantants favorits cantàvem tot el repertori de Raimon i Lluís Llach. Centenars de vegades, L'Estaca, Al vent, D'un temps, d'un país. També Què volen aquesta gent que truquen de matinada de na M. del Mar Bonet. I les més conegudes cançons republicanes de la guerra civil (Puente de los franceses, l'himne del Quinto Regimiento, A les barricades de la CNT, les marxes de les Brigades Internacionals). Quan ens encalentíem amb les cançons no hi havia qui ens aturás. Els vigilants, de bon començament, ens volien fer callar. Ens amenaçaren amb cel·les de càstig. No s'atreviren mai a fer-ho! Els amics i familiars que cada diumenge compareixien davant la garjola els feia pensar en el futur. No sabien -innocents!- si seríem nosaltres els qui comandarien l'endemà i volien estar a bé amb uns possibles diputats o regidors. I, com és normal, ens aprofitàvem de les contradiccions internes dels funcionaris. S'equivocaven! Nosaltres no érem -per sort!- ni en Fèlix Pons ni n'Emilio Alonso. Ens hauríem sentit insultats si ens haguessin comparat amb els reformistes!
A la presó, el contacte en el pati amb els detinguts socials (aleshores, a ningú entre la "progressia" li hagués passat pel cap la paraula "lladre") ens feia veure en la pràctica -teòricament ja ho sabíem- la injustícia del "dret" burgès. La majoria d'aquells desgraciats carteristes ho eren per necessitat. El problema de l'atur, la incultura forçosa dels ambients d'on procedien, la falta d'uns estudis, la misèria on s'havien criat, els feia cometre petits robatoris que eren castigats amb fortes condemnes de presó. Vaig conèixer un jove valencià sentenciat a dotze anys per haver robat mil pessetes i dos cartrons de tabac d'un bar. De jove havia agafat una moto que no era seva, i, en ser reincident, la condemna fou així de monstruosa. Com aquest cas, n'hi havia molts. Llavors també comprovàvem com els lladres de veritat, els capitalistes de "guant blanc", els qui veritablement estafaven milions i milions a la societat (especulacions urbanístiques i immobiliàries) només restaven un parell d'hores dins presidi. Els jutges en decretaven l'ingrés a la presó, però de seguida, pagant una forta fiança, sortien al carrer. Allà, dins les tètriques galeries, només hi romanien els pobres desgraciats: petites sostraccions d'un pernil, vint mil pessetes a un magatzem, un sac de ciment per a acabar de fer-se una caseta els diumenges... I els grans lladres, els que tenien despatx a Jaume III o al barri antic de Palma, apa, en dos minuts, al carrer a enriquir-se novament. Això era la "justícia" de la burgesia! Un oi, tot plegat!
Aquella detenció em permeté (instal·lat a la nostra "biblioteca") fer un llibre de poemes que vaig titular "Poemes de la presó" i del qual, en secret, na Teresa Nieto edità un milenar d'exemplars; amb la seva venda clandestina, l'OEC pogué pagar part de la campanya per l'amnistia i les llibertats.
M'adonava com feia anys que havia deixat endarrere la tasca estrictament creativa. A part de les col·laboracions a Última Hora, Diario de Mallorca i la revista Cort, el cert era que la militància partidista -escriure a "Democràcia Proletària", a "La Voz de los Trabajadores" i a totes les publicacions de l'OEC; les reunions diàries, l'activisme militant- no em deixava temps per a continuar aprofundint en la literatura. Quedaven lluny els premis de narrativa, poesia i teatre que, feia anys, m'havien concedit Ricard Salvat, Blai Bonet, Toni Serra, Josep M. Llompart, Josep Melià, Manuel Vázquez Montalbán, José Monleón, Jaume Vidal Alcover, Jaume Adrover i tants d'altres escriptors i intel·lectuals. Per això, quan en Mateu Morro escrigué el pròleg del llibre de poemes fet a la presó, m'animà a continuar en la tasca literària. Les seves paraules eren encoratjadores. Va escriure: "Es per això que aquets poemes de M. López Crespí, són poemes valents, poemes de combat, poemes que obren nous camins i rompen una tradició que -amb les escasses excepcions d'un Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Blai Bonet o d'un Miquel Bauça- no ha fet més que continuar els vells motlles ètics i estètics de l'Escola Mallorquina. La nostra poesia, la nostra literatura, necessita baixar al carrer, baixar a les presons, fondre's dins del poble, aprendre el seu llenguatge i transformar-se en una arma de combat".

Veus literàries de Mallorca: Miquel López Crespí i Neus Canyelles

La literatura catalana contemporània

Corambé. El dietari de George Sand


Per Neus Canyelles, escriptora (1)



Tots quants som presents avui aquí sabem de sobra que Miquel López Crespí no necessita presentació -si de cas som jo qui la necessita- i som conscients de la seva important trajectòria literària, amb més de cinquanta títols publicats, obres que responen a tots els gèneres, i nombrosíssims premis guanyats arreu dels territoris de parla catalana. I ara, una vegada més, li hem de donar l'enhorabona per un projecte que ha culminat amb la publicació de dos llibres i diversos articles. Precisament en un d'aquests articles sobre aquests dos llibres que acaba de publicar -El darrer hivern de Chopin i George Sand i Corambé: el dietari de George Sand- ens explica quin ha estat el punt de partença: es tracta de la reflexió que l'escriptora George Sand fa al final de la seva vida, el 1876, reclosa en el seu casal de Nohant, en principi l'únic refugi possible per a la seva ànima. Des d'allà inicia un recorregut per la seva vida, amb anades i tornades, que li permet recordar i anar construint una memòria personal. Perquè aquest llibre està basat en els records; no és un dietari en el qual hom escriu cada dia el que va fent. La seva vida ha estat molt intensa: ha lluitat per uns ideals, com a escriptora i com a persona que viu compromesa amb el món que l'envolta. Ara, a la fi els seus dies, es troba sola -si no físicament, ja que viu envoltada per la seva família, sí espiritualment- i només li queda la certesa, com diu a les darreres pàgines, que ningú no l'ha entès. Confessa que té la sang dels aristòcrates, però mesclada amb la dels habitants més pobres dels barris marginals, i es pregunta si és precisament aquesta contradicció la que l'ha fet ser com és. Reconeix que la raó de la seva existència ha estat "voler anar sempre més enllà del que estava permès".
I realment ho va aconseguir: va ser l'escriptora més important de França, no li faltaren admiradors i amants i tengué a més l'amor del millor músic del seu temps. I no es tracta, en la novel× la, de fer una simple anècdota sobre una dona que duia pantalons i fumava, i que signava amb nom d'home. Aquí el lector topa de front amb un ideari ferm. Sempre anar més endavant, des de la seva "bohemia privilegiada", juntament amb el poble, per intentar fer una societat més justa.
El compromís polític i social va ser molt fort, però ¿què passa ara, quan observa de lluny la vida i li arriben notícies del món del qual s'ha separat i que no li agrada gens?
Ara s'adona que aquella societat no canvia, que la lluita no es pot acabar mai. Corambé és un llarg recorregut en unes escasses 130 pàgines que es podrien reunir en algunes sentències lúcides que l'escriptor posa en boca de Sand. Cada lector en podria fer una tria pròpia. Jo m'he quedat amb les que parlen d'una dona forta que potser no ho era tant, perquè a la fi a tots ens mouen les mateixes coses, i després les expressam de maneres diverses: és possible arribar als darrers dies i no referir-se a la decepció? No sé fins a quin punt Miquel López Crespí es va sentir identificat o unit a qui ha dedicat un projecte tan apassionant, però segur que es va implicar molt en aquest cicle de novel× les i articles: ha investigat, ha escoltat, ha llegit molt per poder escriure aquests dos llibres que no són, segons el meu parer, novel× les històriques, encara que recuperin uns episodis reals en la vida de dos grans artistes. Per altra banda, escriure en primera persona en la veu del gènere contrari sempre suposa un desafiament. Ca dir, tanmateix, que l'escriptor el supera perfectament, cosa que no ens sorprèn, amb la qualitat d'una veu narrativa clara i sense traves.
Record que fa poc més d'un any, el vaig visitar en el seu estudi i em va contar que havia passat molts dies cercant informació per a escriure, però, sobretot, em va impressionar el fet que es creàs un ambient propici per a aquella tasca. Havia evocat un món amb objectes materials. Havia penjat fotografies dels personatges a les prestatgeries i escoltava música de Chopin. El seu estudi no era el de sempre: es podia convertir en el París romàntic que conegueren Sand i Chopin.
Crec que aquest és el principal indici que un tema o uns personatges poden arribar a convertir-se en els companys de vida i de treball d'un escriptor. De vegades, un s'hi implica tant que quan s'aixeca al matí ja no sap distingir ben bé quina vida és real. Supòs que pot semblar exagerat -i certament ho és-, però puc assegurar que és possible.
George Sand va viure empesa pels seus desigs de llibertat i justícia en el món. Pel que fa a la part personal com a escriptor -i jo crec que també en aquest aspecte s'agermana amb Miquel López Crespí-, desitjà sempre la professionalització del seu ofici, cosa que aconseguí.
Sand va ser el que s'anomena una "persona avançada al seu temps". La seva presència ja suposava un escàndol per a moltes mentalitats. Només cal recordar, en aquest sentit, la seva estada a Valldemossa l'hivern de 1838. I jo pens que un segle més tard hauria escandalitzat igualment. Gosaria dir que encara avui en dia no seria entesa. De petita jugava i s'imaginava que era una fada vinguda a posar la pau al món. Ara, tristament convençuda que això ja no és possible, es reconforta amb la darrera arma que li queda i que és, segurament, l'única de què disposat sempre: Diu: "Encara puc escriure, que és el que més estim en la vida".
Sé que el nostre escriptor d'avui podria signar també aquesta frase, perquè ell mateix em digué, durant aquella visita a la qual m'he referit, que no pot separat la seva vida dels seus llibres, que ell és els seus llibres.
Corambé és un déu, "un esperit que m'acompanya en els moments de dissort", diu l'escriptora: "Li vaig dedicar un altar propi al jardí, just a l'entrada del bosc que ens envoltava. Era el primer temple aixecat a l'amor, a la naturalesa, a les forces tel× lúriques que ens dominen. Un déu de la passió...".
En acabar el llibre em vaig demanar si aquest Corambé no podria ser la literatura, l'escriptura més concretament. Aquest déu que salva els qui escriuen. Cadascú compta amb el seu temple particular que, a més, va canviant al llarg de la vida. Si Corambé era la seva companyia, aquesta havia de ser per força la passió literària.
Escollir un personatge literari però real alhora té els seus inconvenients, és una forma arriscada de treballar, però també et permet imaginar-te el personatge amb tot detall, intentant arribar a una ànima que ha viscut en el mateix món. És com disposar d'un esperit afí i caminar junts per un terreny segur. Miquel López Crespí, que coneix molt bé els mecanismes necessaris per fer-ho, ens ha donat la seva visió de George Sand, una dona molt intel× ligent que, com tothom, s'equivocà i també va saber què són els remordiments. I quan, a la fi del seu temps, rememorà tot el seu passat, s'adonà definitivament que Nohant tampoc no era un possible refugi i es preguntà: "Serà possible que la vida sigui tan sols una absurda persecució dels dies en els quals hem estat autènticament feliços?".

(1) 18-VI-2004: presentació de la novel× la de Miquel López Crespí Corambé: el dietari de George Sand. Casa Catalana de Palma de Mallorca.

Son Espases: el Bloc i el PSOE

Son Espases: el Bloc i el PSOE

Per Miquel López Crespí, escriptor

En la manifestació de dia catorze davant el Consolat de Mar per a defensar Son Espases, molts militants i simpatitzants del Bloc parlaven de la necessitat que els seus dirigents sortissin del govern. Es tractava, deien, de donar suport crític a un govern PSOE-UM des de l´exterior, per a no fer-se responsables de decisions de l´executiu que puguin anar en contra del que s´havia promès a l´electorat progressista. Tothom es mostrava decebut per l´actitud de claudicació del PSOE davant els poders fàctics de les Illes. En el fons, l´ambient que es respirava entre els manifestants que volien --i volem!—preservar el territori de les urpades d´especuladors i del desenvolupisme salvatge i irracional, era que ningú no s´esperava un abandonament de promeses electorals de tal magnitud i just en començar la legislatura. Les persones de més edat, aquells que recordam el que va fer l´esquerra oficial en temps de la transició, no estàvem tan sorpresos. Quan la política esdevé un sistema de simple usdefruit del poder; quan els professionals del romanço només pensen en la nòmina i en els privilegis que comporta la gestió del règim, és quasi normal que es produesquin problemes com el que discutíem els manifestants que donàvem suport a les plataformes Salvem la Real, ses Fontanelles i el mal anomenat "Port Adriano". Potser la postmodernitat començà precisament amb els pactes de la transició entre els franquistes reciclats que no volien perdre els privilegis derivats de la victòria franquista en la guerra civil, i els nous aspirants a la gestió del règim monàrquic, és a dir, la burocràcia procedent del neoestalinisme carrillista i la socialdemocràcia impulsada i promocionada per la Internacional Socialista.
És evident que el fet de deixar de banda les promeses electorals, les històriques lluites ecologistes i conservacionistes en defensa dels nostres minvats recursos naturals i territori, d´abandonar les mobilitzacions per defensar la Real, ses Fontanelles i "Port Adriano", és un problema prou greu que condicionarà en un sentit negatiu l´actual Pacte de Governabilitat. Però els abandonaments de les promeses electorals per part del PSOE vénen de molt lluny, no solament de la transició. O és que ja ningú no recorda com Felipe González i Alfonso Guerra ens feren restar a l´OTAN quan, fins a mitjans dels anys vuitanta, el discurs oficial dels socialistes deia tot el contrari? Son Espases, ses Fontanelles, "Port Adriano" avui, i demà, possiblement, el segon cinturó de Palma i la façana marítima, seran també causes de lluita i mobilitzacions. Ningú ja no dubta, a partir del fet quasi consumat de la construcció de l´hospital a Son Espases, que també podem esperar grans sorpreses quant a les afirmacions de no fer el segon cinturó o paralitzar les obres de la façana marítima. De les grans inversions que comporta l´ampliació del Port de Palma no en vull parlar, ja que sembla que serà una de les obres emblemàtiques del govern actual o dels governs futurs, siguin aquests del PP o del PSOE.
La construcció de l´hospital a Son Espases, l´ampliació del port de Palma fins a límits de l´irracionalitat més absoluta, l´arribada del gasoducte que ha de proporcionar energia il·limitada a les Illes, assenyalen com és de lluny que és la realitat que constatam diàriament amb el que xerriquen i prometen els professionals de la política quan són en campanya electoral per a entrar en nòmina. Son Espases marca el camí que, amb força probabilitat, seguirà el govern en el futur.
Malgrat la memòria històrica de les claudicacions de l´esquerra oficial (tots recordam el recent abandonament de l´ecotaxa), reconec que no pensava que la marxa enrere fos tan ràpida per part del nou govern. Havia fet un esforç per a tornar a creure que, potser, igual, qui sap, aquesta vegada es podria avançar en el camí de fer alguna cosa de diferent. Diferent del que han fet els partits de les renúncies i claudicacions davant la banca, els poders fàctics empresarials i especulatius. Imaginàvem alguns problemes per a més endavant, però mai a la tornada de les vacances, poques setmanes després d´haver assolit la gestió de les institucions.
Què faran els companys i companyes del Bloc davant aquest abandonament de lluites i justes aspiracions populars? Les direccions que comparteixen responsabilitats amb UM i PSOE... com podran justificar davant els seus electors la continuació en el govern? És una situació difícil que no sabem com es pot resoldre. Donar suport crític a la gestió Munar-Antich des de fora del govern comportaria, per a la direcció del Bloc, perdre les grans àrees de gestió que ara ocupen. Sembla que la decisió que demanaven alguns manifestants que sortiren en defensa de la Real és, a hores d´ara, impossible, a causa, precisament, de l´estreta unió de totes les forces de centre-esquerra en el Pacte de Governabilitat. La decisió de donar suport a l´executiu des de l´exterior potser s´hauria d´haver pres abans d´acceptar compartir el poder amb UM i la socialdemocràcia espanyola. Es tractaria, més que el col·locar alts càrrecs en el govern, de prioritzar la consolidació de la societat civil de les Illes, els partits, sindicats i plataformes que han portat i porten a coll la tasca d´aturar el desenvolupisme salvatge que pateix el nostre poble. Però sembla no ser aquesta la dinàmica actual de les organitzacions que es reclamen de l´esquerra.
Els mesos vinents anirem veient com es desenvolupa la crisi que ha encetat aquest abandonament dels interessos populars per part del PSOE. Veurem igualment què anirà fent el Bloc per a no caure en l´anomenat "pragmatisme" dels seus socis de govern i quins equilibris haurà de fer per a no ser identificats amb la famosa dita popular que diu que "tots els polítics són iguals".

Fira del Llibre de Frankfurt: Joan Pons, Gabriel Janer Manila, López Crespí, Melcion Comes, Miquel Bezares, Maite Salord...

El divendres 12 d’octubre, i sota el títol Les Illes Balears: territori i literatura, l’IEB ha preparat una taula rodona moderada per Sebastià Moranta en la qual també participaran: J.L. Aguiló, Miquel Bezares, Maite Salord, Àlex Volney, Melcion Comes, López Crespí, Jaume Pomar, Jean Serra, Vicent Ferrer, Janer Manila, Joan Pons i M.A. Vidal Pons. A aquesta activitat assistiran touroperadors, professors i periodistes alemanys.

Balears es presentarà a Frankfurt amb un programa de trenta actes

Desset editorials i 35 escriptors participaran a la Fira del Llibre

Per F.MARÍ. Palma.

Queden sols deu dies per a l’inici de la Fira del Llibre de Frankfurt, on la cultura catalana passejarà per la catifa vermella de la ciutat germànica. Enrere queden les polèmiques sobre la presència d’escriptors en espanyol, els pocs metres quadrats per als editors illencs o els estira-i-arronses entre l’Institut d’Estudis Baleàrics (IEB) i el Ramon Llull (IRL). El programa ja està tancat i ara caldrà esperar als resultats de l’escomesa.
En total, trenta activitats formaran el programa de les Balears i Pitiüses per a la Fira. Hi participaran 35 escriptors illencs i, el que és més important, desset editorals seran presents a Frankfurt. L’espai de què disposaran els editors per mostrar les seves propostes literàries quedarà, al final, compost per un estand institucional de l’IEB de set metres quadrats i 10'40 metres lineals a l’espai de l’Associació d’editors en llengua catalana.
A més, segons explicà ahir el president de l’IEB, Sebastià Serra, els editors gaudiran d’un espai més ample per tal de «poder mantenir relacions i negocis amb altres editors, a més d’un intèrpret d’alemany i del propi personal de l’IEB», afegí durant la presentació del programa.
Els actes, que s’allargaran del 9 al 14 d’octubre, estan dividits en quatre grans blocs temàtics en els quals la literatura i la llengua tenen una major presència. El sus el donarà dia 10 al matí amb la taula rodona sobre «Què és literatura» a l’espai Fòrum, en la qual intervindrà Carme Riera. Aquest mateix dia hi haurà cinc activitats literàries més tant al mateix recinte de la Fira com al Literhaus, enmig de la ciutat.
Serà aquest mateix indret el que acollirà l’esdeveniment més multitudinari pel que fa a representació insular. El divendres 12 d’octubre, i sota el títol Les Illes Balears: territori i literatura, l’IEB ha preparat una taula rodona moderada per Sebastià Moranta en la qual també participaran: J.L. Aguiló, Miquel Bezares, Maite Salord, Àlex Volney, Melcion Comes, López Crespí, Jaume Pomar, Jean Serra, Vicent Ferrer, Janer Manila, Joan Pons i M.A. Vidal Pons. A aquesta activitat assistiran touroperadors, professors i periodistes alemanys.
Dins el marc de les activitats literàries també destaca la presentació dels autors balears a l’editoral Valentia. Axel Schönberger donarà a conèixer els deu títols d’escriptors illencs que han estat traduïts a l’alemany per Valentia. Així mateix, a l’acte hi participaren Pau Faner, Maria de la Pau Janer, Antoni Vidal Ferrando i Guillem Frontera.
Pel que fa als catàlegs d’escriptors i editorials que les Illes Balears havia de presentar a la Fira, Sebastià Serra aclarí que s’ha descarcat l’opció en paper, «acollint-se» a les noves tecnologies. «Els catàlegs en paper tenien un pressupost de 60.000 euros», puntualitzà. D’aquesta manera, l’IEB repartirà 3.000 CD amb els catàlegs digitals i, a més, distribuirà entre els visitants punts de llibre amb l’adreça electrònica de l’Institut, lloc des del qual també es poden davallar els catàlegs. «Així mateix, es distribuirà en paper un catàleg de vint planes de les denou editorals illenques», afegí el president.
Un altre plat fort de la presència illenca a la Fira seran les tres exposicions que l’IEB portarà a Frankfurt. D’una banda, la galeria Eva Winkeler acollirà l’exposició Miró i Mallorca del 13 al 25 d’octubre.En aquest marc, el dia de la inauguració, divendres 12, també es durà a terme la presentació del llibre Miró und Mallorca de l’editor Pere A. Serra i publicat per Ensiola.
D’altra banda, la menorquina Triangle Postals mostrarà el paisatge i la literatura de les terres catalanes amb una exposició en el passadís central del recinte firal. Mentrestant, la Biblioteca de la Universitat central de Frankfurt serà l’aparador de la mostra Walter Benjamin a Eivissa.L’acte de cloenda també estarà protagonitzat per un escriptor illenc de renom. Baltasar Porcel farà el discurs que tancarà cinc intensos dies en els quals els territoris de parla catalana hauran mostrat al món les seves principals característiques, les d’una cultura sense Estat propi.
Diari de Balears (28-IX-07)


Participaran en les activitats de la Fira del Llibre del Llibre de Frankfurt: Agnes Agboton, Sebastià Alzamora, Josep Lluis Aguiló, Esther Allen, Maria Barbal, Carles Batlle, Lluís-Anton Baulenas, Sergi Belbel, Tahar Ben Jelloun (enregistrat), Alexandre Ballester, Josep Anton Baixeras, Walther E. Bernecker, Fina Birules, Lolita Bosch, Xavier Bru de Sala, Jaume Cabré, Salvador Cardús, Maite Carranza, Andreu Carranza, Enric Casasses, Ada Castells, David Castillo, David Damrosh, William Cliff, Narcís Comadira, Melcior Comes, Julià de Jódar, Miquel de Palol, Miquel Desclot, Martí Domínguez, Carles Duarte, Michael Ebmeyer, M. Josep Escrivà, Josep Maria Esquirol, Thorsten Esser, Pau Faner, Miquel Ferrà Martorell, Bartomeu Fiol, Josep M. Fonalleras, Feliu Formosa, Manuel Forcano, Guillem Frontera, Antoni Furió, Lluís Gendrau, Pere Gimferrer, Salvador Giner, Valentí Gómez Oliver, Juan Goytislo (enregistrat), Mercè Ibartz, Gabriel Janer Manila, Maria de la Pau Janer, Konrad György, Katja Lange-Müller, Gemma Lienas, Jordi Llovet, Antonio Lobo Antunes, Miquel López Crespí, Antoni Marí, Joan Margarit, Eduard Márquez, Andreu Martín, Biel Mesquida, Joan Francesc Mira, Carles Miralles, Empar Moliner, Imma Monsó, Anna Montero, Quim Monzó, Antoni Morell, Gustau Muñoz, Maria Antònia Oliver, Dolors Oller, Francesc Parcerisas, Teresa Pascual, Perejaume, Marta Pessarrodona, Josep Piera, Xavier Pla, Maria Rosa Planas, Modest Prats, Jaume Pomar, Aranu Pons, Damià Pons, Margalida Pons, Ponç Pons, Jaume Pont, Baltasar Porcel, Carles Porta, Jordí Puntí, Bas Puw, Carme Riera, Maria Mercè Roca, Montserrat Rodés, Albert Roig, Emili Rosales, Pere Rovira, Xavier Rubert de Ventòs, Toni Sala, Salem Zenia, Albert Salvadó, Mariús Sampere, Albert Sánchez Piñol, Jorge Semprún (enregistrat), Francesc Serés, Màrius Serra, Jean Serra, Sebastià Serrano, Simona Skrabec, Teresa Solana, Enric Sòria, Tilbert Stegmann, Michi Strausfeld, Jaume Subirana, Emili Teixidor, Francesc Torralba, Ricard Torrents, Matthew Tree, Antònia Vicens, Antoni Vidal Ferrando, Miquel Àngel Vidal, Albert Villaró, Júlia Zábala, Monica Zgustova, Olga Xirinacs.