L’oposició antifranquista i els comunistes mallorquins de tendència trotskista (OEC) – La lluita per l’amnistia total a les Illes (1976) (i II)
Per Miquel López Crespí, escriptor
L'any 76 havia estat el de la promoció de diverses organitzacions que, en les dècades de combat clandestí, no havien representat res. M'adonava que, mentre els mitjans de comunicació informaven de l'existència d'aquells grups de "notables", absents de la lluita popular com el fantasmal GASI, el Partit Socialdemòcrata Balear d'Angel Olmos i Santiago Rodríguez Miranda, l'encara més etèria Reforma Social Española d'en Jeroni Saenz i les estranyíssimes Izquierda Democrática o Concurrencia Democrática Balear), nosaltres, els comunistes, érem portats a la presó. La tàctica dels franquistes reciclats que portaven endavant la reforma del règim estava essent ben ordida. Aviat seria legalitzat el PCE de Carrillo. El PSOE -el qual no havíem vist mai per barris o caus clandestins- actuava públicament promocionant a les totes Fèlix Pons i Emilio Alonso. Al llibre "L'oposició antifranquista a les Illes" de Bartomeu Canyelles i Francesca Vidal hom pot comprovar -per boca d'Emilio Alonso- el que el PSOE havia fet en temps de la clandestinitat. A la pregunta: ¿principals fets protagonitzats pel partit?, Emilio Alonso declara que "consideren importants les entrevistes mantingudes amb Areilza, el grup "Tácito" (Marcelino Oreja) i Garrigues Walker. També han organitzat dues conferències a les Facultats de Dret i Filosofia i Lletres (Pablo Castellano i Bustelo)". Consideraven igualment cabdal haver ajudat a fundar la fantasmal Assemblea Democràtica de Mallorca. Això era tot! Hom s'adonava que la repressió esdevenia cada vegada més selectiva. Es tractava d'anar configurant les futures eleccions. El règim feia propaganda dels partits d'ordre que no posaven en qüestió la reforma pactada, mentre silenciava i detenia els comunistes que exigien la República, el dret d'autodeterminació de les nacionalitats o lluitaven pel socialisme. El final de la jugada seria a l'any 77. Però ara, a finals del 76, a la presó de Palma només hi havia comunistes i alguns dels obrers detinguts en la manifestació que hi va haver el 12 de novembre. Per part del PORE (trotskista) restaven empresonats en Ramón Molina de Dios, en Xavier Serra i na M. Dolors Montero. De MCI havien tancant Isidre Forteza. De l'OEC hi érem una part de la direcció de les Illes: Josep Capó, Jaume Obrador, Miquel López Crespí, i, dels detinguts en la manifestació del dia 12, hi romanien tancats Manuel Carrillo, Pere Ortega, Antoni López López i M. del Carme Giménez Ruiz.
Així com al carrillisme li interessava el nostre silenciament polític, acabar amb els partits comunistes que lluitàvem per l’amnistia total, a nosaltres, evidentment, ens interessava tot el contrari. És a dir, emprar la lluita per la llibertat dels presos polítics per a fer veure al poble les limitacions democràtiques imposades pels pactes secrets entre la pretesa oposició i el franquisme reciclat. La lluita a Palma per la llibertat dels presos polítics va ser exemplar. Tota la militància dels partits de l’esquerra revolucionària, és a dir, els companys i companyes de l’OEC, MCI, PSAN, PORE, PTE i determinats grups anarquistes participaren activament en la lluita per l’amnistia total. S’editaren números especials de Democràcia Proletària, portaveu de l’OEC. A la impremta de Teresa Nieto, situada davant la seu dels antics sindicats verticals, s’anaven publicant les revistes, fulls volanders i cartells que eren repartits per Palma i pobles de Mallorca. I això malgrat la repressió de la Brigada Político-Social, Policia Armada i Guàrdia Civil contra els nostres militants que, sovint, eren detinguts i torturats per aquestes forces repressives del règim.
També hi havia assemblees en els centres de treball i centres universitaris. Es recollien diners i cada partit editava milers de fulls volanders que eren distribuïts a mercats, instituts, hotels, fàbriques... La lluita contra el règim i per la llibertat dels presos polítics, per aconseguir que tots els partits obrers fossin legalitzats sense cap mena d’exclusió, s’ampliava i consolidava a cada dia. Nosaltres, a través dels familiars que ens visitaven a la presó, estàvem en contacte amb les nostres respectives organitzacions. Aquests contactes continus ens permetien una coordinació efectiva de les lluites. Des del carrer s’organitzaven aferrades de cartells, distribucions de material, manifestacions... Les manifestacions que cada diumenge es concentraven davant les portes de la presó de Palma eren molt importants: a part de servir per a mobilitzar el poble contra la dictadura eren un suport imprescindible per als companys que estàvem tancats. Amb una hàbil combinació de manifestacions i estudiades exigències a la direcció de la presó anàrem aconseguint avantatges molt importants, no solament per a nosaltres mateixos, sinó per als possibles presos que haurien de romandre a la presó si la dictadura s’allargava.
Lluitàvem també per aconseguir millors condicions per als presos que estàvem tancats i per als del futur. Les nostres previsions, que no eren de pactes amb el franquisme reciclat, ens feien preveure que la lluita per la República, l’Autodeterminació i el Socialisme entès com a poder dels treballadors, seria llarga. La qual cosa significava que lluitar dins la presó per aconseguir un mínim de drets per a presos i preses era essencial per al futur.
A cada manifestació davant les portes de la presó nosaltres platejàvem noves exigències a la direcció del centre. Les companyes que romanien a la presó de dones també feien igual. S’establiren contactes continus entre presos, familiars i partits d’esquerra revolucionària. Es pot dir que gràcies a la lluita combinada de tots els sectors que participaven en aquest combat per la llibertat, aconseguírem la majoria de les nostres reivindicacions.
Fa uns anys ja havia parlat d’aquestes lluites per l’amnistia total en el llibre L’Antifranquisme a Mallorca 1950-1970 (El Tall Editorial, Palma, 1994) i, més concretament, en el capítol “La presó de Palma” (pàgs. 145-151), on, analitzant les campanyes de solidaritat amb els darrers presos polítics mallorquins, vaig escriure: “Els companys del carrer, aprofitant les possibilitats que donaven aquelles contradiccions del règim -afavorir i promocionar els partits d'ordre; detenir i silenciar els revolucionaris-, posaren en marxa una sèrie de valentes iniciatives que al final aconseguirien treure'ns de la presó. Na Teresa Nieto col.laborà activament amb la campanya muntada per la direcció d'OEC que encara romania en llibertat, i, sense problemes -malgrat la repressió que havia sofert per editar ‘Democràcia Proletària’-, ajudà a la l'edició d'un pòster -amb les nostres fotografies- que, aferrat per tots els carrers de Ciutat i part forana, evidenciava l'existència de presos polítics. Es muntà un Comitè de Solidaritat amb els empresonats en el qual participaren les forces d'esquerra (principalment els diversos grups comunistes). L'OEC, el nostre partit, edità un número especial de ‘Democràcia Proletària’ que fou repartit massivament per tot Mallorca. El PCE (a través d'en Josep Valero, na Cata Moragues o en Paco Garcia) ajudà en el que pogué. En Miquel Tugores del PTE, en Jesús Vives de MCI, en Tomeu Fiol del PSAN i membres del PCE(m-l) i l'ORT editaren octavetes explicant la situació dels represaliats. La campanya de solidaritat s'ampliava i enfortia. Nosaltres, dins de la presó pensàvem que mai una detenció havia estat tan rendible políticament per a les forces d'esquerra ni més ruïnosa per al règim.
‘Qui quasi no va moure un dit contra les represàlies fou la inútil Assemblea Democràtica. Hi haguérem d'anar com a observadors per aconseguir signassin un comunicat de protesta. Na Beatriz Iraburu, del Diario de Mallorca, en deixava constància dia vint-i-sis de novembre de 1976. La periodista escrivia: ‘La sesión de la Asamblea está teniendo, desde el principio, unos observadores desusados: tres miembros de Izquierda Comunista. Como se sabe, Miguel López Crespí, José Capó y Jaime Obrador, ingresarán el sábado por la mañana en prisión por negarse a pagar las setenta mil pesetas que les han sido impuestas a cada uno por la presentación de su partido en Palma. Ellos fueron a la Asamblea porque pensaron que la situación exigía que las `fuerzas democráticas' denunciasen juntas una serie de cosas. A este respecto, llevaron un comunicado con la idea que la Asamblea lo suscribiera. Y esto provocó una nueva ronda de discusiones largas, largas, largas. Al final, y por iniciativa del PC, se decidió que fuera la Asamblea quien redactara el comunicado y que OIC lo firmara. El comunicado que redactó la Asamblea y que firmó OIC `como miembro observador' -esta calificación provocó también discusiones- acusa al gobierno de no ser democrático y protesta por la represión de los sucesos de la `Jornada de lucha pacífica', así como por el futuro encarcelamiento de los tres miembros de OIC".
‘Per sort, cada diumenge, gernació de companys d'OEC i altres organitzacions venien davant la porta d'aquell cau on romaníem tancats a cridar consignes per l'Amnistia i a pintar les parets demanant la nostra immediata llibertat. El PTE, PSAN, MCI i OEC organitzaren, al descampat on ara hi ha el parc del Polígon de Llevant (al final de Ricardo Ortega), un míting amb nombrosa participació ciutadana. Hi intervingueren, a favor de l'Amnistia, en Miquel Tugores (PTE), en Jesús Vives (MCI), en Tomeu Fiol (PSAN) i n'Aina Gomila (per l'OEC). La revista "Cort", del PSI, també va parlar de la detenció i entrada a la garjola. A "Última Hora" en Santi Miró n'havia fet un parell de reportatges: "TRES MIEMBROS D'OIC INGRESADOS EN PRISIÓN". Hi havia ampli ventall de fotos. Al.lotes de la Promotora de l'Associació de Dones recollien firmes entre la gent que veia com ens portaven a la presó, demanant la nostra llibertat. Més de dues-centes persones ens acomiadaven, amb el puny tancat, a l'entrada dels jutjats. Hi ha fotografies de quan sortíem de declarar, en Josep Capó amb el puny tancat; na Carme (l'al.lota de l’escriptor Miquel Mas) abraçant la meva mare que plorava a un racó. Ni la policia armada ni la Brigada Social s'atreviren a detenir ningú. Dies abans, a comissaria, la Social m'havia mostrat fotografies de la manifestació del 12 de novembre -hi eren nombrosos amics i companys!- i em demanaren que les identificàs (per a una posterior detenció). Evidentment, no em tragueren ni un nom! Allà hi érem tots, tallant la circulació, provant de fer barricades davant el bar Cristal, davant el cinema Augusta, tants i tants companys de la clandestinitat. El 12 de novembre, després de mesos de no fer res, finalment, l'Assemblea de Mallorca, espitjada per les bases exigents dels partits d'esquerra, es decidí -amb contradiccions- a convocar una manifestació en exigència de les llibertats. La manifestació fou un gran èxit per l'esforç que hi posàrem tots els partits socialistes, nacionalistes i comunistes que hi participàrem activament.
‘Ja dins de la presó, ens anaven arribant diverses mostres de solidaritat. En Llorenç Capellà i n’Antoni Serra havien escrit articles condemnant la repressió. Un grup desconegut, amb unes cadenes, tallà la circulació davant Cort; uns altres militants llançaren pintura contra l'edifici dels jutjats. En circumstàncies de clandestinitat, més ja no es podia fer”.
Parlant d’aquestes lluites, el comunicat que els presos polítics de la presó de Palma havíem lliurat al periodista Juan R. Vallverde del diari Última Hora (desembre de 1976) deia: “Hemos de remarcar nuestra lucha en el interior de la cárcel, donde conseguimos logros importantes, tales como disponer de condiciones para el estudio y el trabajo. Se han logrado mejoras que repercutirán en futuros luchadores que ingresen en prisión, tales como un patio para uso exclusivo y galería con una mesa y bancos para el estudio, utilización de las celdas de y la galería a cualquier hora del día y el uso de un televisor portátil particular”.
La lluita conjunta familiars-presos-partits havia funcionat a la perfecció. S’havia aconseguit millorar la situació dels presos i preses, però també –i això era summament important en aquells moments que pensàvem en un combat perllongat contra el franquisme i els seus hereus- per als companys del futur. L’ambient de tots aquells dies va quedar reflectit en el capítol de L’Antifranquisme a Mallorca que acabam de citar, on es diu: “Nosaltres tampoc no perdérem el temps. Organitzàrem un seguit de protestes i reivindicacions davant la direcció. Volíem tenir prou espai per a l'estudi i l'esbarjo. El director i el capellà estaven una mica atemorits, davant la gentada que cada diumenge els venia a cridar davant la porta. Finalment ens donaren tota una galeria de la presó. Hi muntaren una sala d'estudi, una de cant, una per a llegir i escriure i... el rebost! Dins del rebost hi anàvem ficant els queviures que les famílies i els grups de solidaritat ens feien arribar cada dia.
‘A la sala d'estudi muntàrem diversos seminaris sobre història de Mallorca i del moviment obrer. Record que amb Ramon Molina (el futur historiador) refrescàvem la memòria en tot el que feia referència a la fi de la revolució d'Octubre en mans de la burocràcia estalinista. Estudiàvem de nou els anys lluminosos de l'Octubre soviètic: el poder dels consells -la democràcia de base, de la qual érem defensors i propagandistes-; la independència de Finlàndia reconeguda pel primer Consell de Comissaris del Poble leninista; la constitució de la nova Federació de Repúbliques Soviètiques independents (abans que la burgesia ‘roja’ d'Stalin la convertís en la forçada ‘Unió Soviètica’); les repressions de la burocràcia estalinista contra els membres de la generació de bolxevics que feren la revolució; els indignants processos de Moscou, l'afusellament de Radek, Bukharin, Kàmenev i Zinòviev, entre centenars de milers d'autèntics comunistes. A vegades n'Isidre Forteza (membre del maoista MCI) s'empipava una mica, car no estava gens convençut que Trotski, el company de Lenin, el fundador de l'Exèrcit Roig, i l'estrateg que guanyà la guerra civil a la contrarevolució tsarista, fos un autèntic revolucionari com nosaltres defensàvem.
‘A la ‘sala de música’ (una cel.la amb unes mantes en el terra decorada amb pòsters dels nostres cantants favorits cantàvem tot el repertori de Raimon i Lluís Llach. Cents de vegades, ‘l'Estaca’, ‘Al vent’, ‘D'un temps, d'un país’. També "Què volen aquesta gent que truquen de matinada" de na M. del Mar Bonet. I les més conegudes cançons republicanes de la guerra civil (‘Puente de los franceses’, l'himne del Quinto Regimiento, ‘A les barricades’ de la CNT, les marxes de les Brigades Internacionals). Quan ens encalentíem amb les cançons no hi havia qui ens aturás. Els vigilants, de bon començament, ens volien fer callar. Ens amenaçaren amb cel.les de càstig. No s'atreviren mai a fer-ho! Els amics i familiars que cada diumenge compareixien davant la garjola els feia pensar en el futur. No sabien -innocents!- si seríem nosaltres els qui comandarien l'endemà i volien estar a bé amb uns possibles diputats o regidors. I, com és normal, ens aprofitàvem de les contradiccions internes dels funcionaris. [...] A la presó, el contacte en el pati amb els detinguts socials (aleshores, a ningú entre la ‘progressia’ li hagués passat pel cap la paraula ‘lladre’), ens veia veure en la pràctica -teòricament ja ho sabíem- la injustícia del ‘dret’ burgès. La majoria d'aquells desgraciats carteristes ho eren per necessitat. El problema de l'atur, la incultura forçosa dels ambients d'on procedien, la falta d'uns estudis, la misèria on s'havien criat, els feia cometre petits robatoris que eren castigats amb fortes condemnes de presó. Vaig conèixer un jove valencià sentenciat a dotze anys per haver robat mil pessetes i dos cartrons de tabac d'un bar. De jove havia agafat una moto que no era seva, i, en ser reincident, la condemna fou així de monstruosa. Com aquest cas, n'hi havia molts. Llavors també comprovàvem com els lladres de veritat, els capitalistes de ‘guant blanc’, els qui veritablement estafaven milions i milions a la societat (especulacions urbanístiques i immobiliàries) només restaven un parell d'hores dins presidi. Els jutges en decretaven l'ingrés a la presó, però de seguida, pagant una forta fiança, sortien al carrer. Allà, dins les tètriques galeries, només hi romanien els pobres desgraciats: petites sostraccions d'un pernil, vint mil pessetes a un magatzem, un sac de ciment per a acabar de fer-se una caseta els diumenges... I els grans lladres, els que tenien despatx a Jaume III o al barri antic de Palma, apa, en dos minuts, al carrer a enriquir-se novament. Això era la "justícia" de la burgesia! Un oi, tot plegat!
‘Aquell hivern de detenció em permeté (instal.lat a la nostra "biblioteca") fer un llibre de poemes que vaig titular "Poemes de la presó" i del qual, en secret, na Teresa Nieto edità un milenar d'exemplars; amb la seva venda clandestina, l'OEC pogué pagar part de la campanya per l'amnistia i les llibertats.
‘M'adonava que feia anys havia deixat endarrere la tasca estrictament creativa. A part de les col.laboracions a Última Hora, Diario de Mallorca i la revista Cort, el cert era que la militància partidista -escriure a Democràcia Proletària, a La Voz de los Trabajadores i a totes les publicacions de l'OEC; les reunions diàries, l'activisme militant- no em deixava temps per a continuar aprofundint en la literatura. Quedaven lluny els premis de narrativa, poesia i teatre que, feia anys, m'havien concedit Ricard Salvat, Blai Bonet, Toni Serra, Josep M. Llompart, Josep Melià, Manuel Vázquez Montalbán, José Monleón, Jaume Vidal Alcover, Jaume Adrover i tants d'altres escriptors i intel.lectuals. Per això, quan en Mateu Morro escrigué el pròleg del llibre de poemes fet a la presó, m'animà a continuar en la tasca literària. Les seves paraules eren encoratjadores. Va escriure: ‘Es per això que aquets poemes de Miquel López Crespí, són poemes valents, poemes de combat, poemes que obren nous camins i rompen una tradició que -amb les escasses excepcions d'un Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Blai Bonet o d'un Miquel Bauça- no ha fet més que continuar els vells motlles ètics i estètics de l'Escola Mallorquina. La nostra poesia, la nostra literatura, necessita baixar al carrer, baixar a les presons, fondre's dins del poble, aprendre el seu llenguatge i transformar-se en una arma de combat`".
viernes, 15 de octubre de 2010
jueves, 14 de octubre de 2010
L’oposició antifranquista i els comunistes mallorquins de tendència trotskista (OEC) – La lluita per l’amnistia total a les Illes (1976) (I)
L’oposició antifranquista i els comunistes mallorquins de tendència trotskista (OEC) – La lluita per l’amnistia total a les Illes (1976) (I)
Per Miquel López Crespí, escriptor
El nostre ingrés a la presó (de Jaume Obrador, Josep Capó i de qui signa aquest article) per haver lluitat per la llibertat i la democràcia, la manca de solidaritat demostrada pels famosos i inoperants organismes de l'oposició, va fer evident, pel desembre de 1976, l'intent gens amagat -sobretot per part del PCE i del PSOE- de desfer-se de l'ala esquerra de l'antifeixisme illenc i criminalitzar-nos.
Vist amb la perspectiva històrica que dóna haver passat ja tants d'anys dels fets que narram, és interessant constatar -en la documentació que hem consultat per escriure aquest article- les dèries que determinats sectors oportunistes han tengut sempre contra els esquerrans. Un personatge molt curiós d'aquesta època que analitzam era Celestí Alomar, militant marxista-leninista de l'Organització Comunista d'Espanya (Bandera Roja), després membre del PCE i un dels fundadors més coneguts (juntament amb Antoni Tarabini) del PSI. Més endavant va ser cap de campanya electoral d'Unió Autonomista (1977). El 1982 el trobam fent feina en el CDS i a partir d'aquests contactes va ocupant alts càrrecs de responsabilitat amb tota mena de governs. En temps de la clandestinitat només vaig coincidir una vegada amb ell i n'he parlat d'una forma amistosa en el meu llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (vegeu pàgines 64-69). Aquest personatge (que va ser conseller de Turisme del Govern balear), i que l'any 1976 era bastant important en la presa de decisions de l'Assemblea Democràtica, escrigué un insolidari article a la revista Cort tot dient que els presos polítics de Ciutat (Xavier Serrano, Pere Ortega, Jaume Obrador Soler, Maria Dolors Montero, Ramon Molina, Antonio López, Maria del Carme Giménez, Isidre Forteza, Manuel Carrillo, Josep Capó i qui signa aquest article) ens arreglàssim amb els "nostres" problemes amb el franquisme (pagar multes, romandre a la presó per idees polítiques). El personatge en qüestió (i molts d'altres que no s'atrevien a posar per escrit les seves opinions) criminalitzava així els antifeixistes republicans mallorquins del Moviment Comunista de les Illes (MCI), de l'OEC i independents. Celestí Alomar deia concretament en el número 780 de Cort (3-10 desembre de 1976, pàg. 4): "Esta semana han ingresado en la prisión provincial los tres miembros de OICE para cumplir el arresto sustitutorio por el incumplimiento del pago de una multa que se les había impuesto a raíz de la presentación de su organización". Un poc més avall l'home intentava justificar la seva crida a no fer res en favor de l'amnistia dels detinguts amb unes estranyes explicacions. "Explicacions" que només amagaven l'evident voluntat de Celestí Alomar i de l'Assemblea de no fer res per nosaltres (i a part de no fer res de collocar-nos, aprofitant l'ocasió, el sambenet de violents). Deia Celestí Alomar en la seva secció "Política" de la revista Cort: "Es evidente que todo demócrata rechaza estas acciones [el fet que el franquisme ens hagués tancat a la presó] represivas contra señores que lo único que hacen es defender unas ideas... Pero lo que no es posible, por lo mismo que decíamos antes, es que todos actuemos y pensemos igual. Los de la OICE tenían previsto con su comportamiento arrancar un movimiento de protesta y una manifestación en la calle, que los mismos de la Asamblea Democrática no aceptaron. Y sencillamente no aceptaron, porque no es conveniente repetir el número del día 12...". Vet aquí la raó de la negativa a la lluita per la llibertat dels presos polítics, a accelerar la lluita antifranquista: "No es conveniente repetir el número del día 12 [de novembre de 1976]". Cal recordar que precisament la manifestació del 12 de novembre a Ciutat va significar un dels punts més àlgids de la lluita per la llibertat i contra la dictadura a les Illes. Per això cal -diu Celestí Alomar- "no repetir el número de día 12".
Vist que aquests "demòcrates" no volien fer res en favor dels presos polítics, un dels nostres militants (Joan Coll Andreu, dirigent del front obrer) es va veure obligat a escriure una carta de protesta a la direcció de Cort. Crec que degut al fet que jo era collaborador habitual i amic de Coco Meneses i d'Antoni Tarabini, no hi hagué gaire problemes en la seva publicació. La resposta a Celestí Alomar sortí publicada en el número 782 de la revista en la secció "Cartas al director". Deia el nostre militant: "Sr. Director del Semanario Cort:
'Me ha dejado sorprendido el comentario que el Sr. Celestí
Alomar incluye sobre el ingreso en prisión de los miembros de la OICE, Josep Capó, Jaume Obrador y Miquel López Crespí, en la sección de Política de 'les Illes' de esta semana, en la revista que Ud. dirige.
'En primer lugar, creo que hay que aclarar que lo que el Sr. Celestí Alomar llama el 'número del día 12' fue una negación clara y tajante del derecho de los trabajadores a manifestarse [Joan Coll recorda que la manifestació del 12 de novembre de 1976 fou brutalmenr reprimida per la Policia Armada franquista]. En este sentido, si la 'oposición' renuncia a plantear en la calle, y en todos los lugares que sea preciso, la defensa de los más elementales derechos democráticos, mal avanzaremos hacia esa democracia de la que tanto se habla.
'En segundo lugar, no entiendo la expresión 'mucho más cuando la OICE nunca ha querido participar en la Asamblea y más de una vez la ha criticado". ¿O es, Sr. Celestí Alomar, que la ADM sólo va a luchar por la libertad de los partidos que están en su seno? Si el Sr. Celestí Alomar piensa esto, bien pobre es la comprensión que tiene de la democracia.
'En tercer lugar, si el Sr. Celestí Alomar piensa que "la Asamblea es mucho más partidaria de los pagos de las multas", ¿cómo se explica Sr. Celestí Alomar las siguientes cuestiones?:
' -Que en el Comité de Solidaridad montado al efecto, la mayor parte de los partidos de la ADM brillen por su ausencia.
'- Que partidos económicamente tan 'bien dotados' como los integrantes de la ADM no hayan aportado NADA para sacar de la cárcel a estos luchadores presos.
'-¿Es que piensan que las multas se van a satisfacer haciendo el comunicado de rigor?
'En resumen, Sr. Celestí Alomar, ¿cómo se concreta para la ADM, el 'estar por la Amnistia'. Joan Coll Andreu".
Evidentment Celestí Alomar mai no va contestar al nostre amic del front obrer i, com era normal, tampoc no es va poder celebrar a Palma la manifestació en favor de la llibertat i per la sortida de la presó de tots els presos polítics! Precisament en uns moments que, arreu de l'Estat, la consigna més important i que mobilitzava més gent en la lluita per la llibertat era... la de l'amnistia!
És evident, com hem escrit en un altre article, que el carrillisme i els sectors més reformistes de l’Assemblea Democràtica de Mallorca no volien fer res per aconseguir la llibertat dels darrers presos polítics mallorquins ni tampoc, per avançar en la lluita per la República, l’Autodeterminació i el Socialisme entès com a poder dels treballadors. Per això les diferències de criteri quant a enfocar la lluita per aconseguir l’amnistia total. Una lluita que, a Palma, el carrillisme i sectors afins volien controlar. Volien el silenciament dels partits comunistes que no eren dòcils a les consignes de pactes amb el franquisme reciclat que seguia Santiago Carrillo i els seus. Fer callar partits comunistes com l’OEC, MCI, PORE i PSAN era una qüestió estratègica essencial per al PCE.
Nosaltres ho sabíem. Lluitàvem aferrissadament contra aquesta forma barroera de paralitzar les lluites populars per l’amnistia total. En el comunicat lliurat a Última Hora pels expresos polítics –Josep Capó, Miquel López Crespí, Maria Dolors Montero, Josep Capó, Isidre Forteza, Ramon Molina, Jaume Obrador... -, ja explicàvem prou bé quina era la nostra posició. El comunicat denunciava novament la tàctica d’establir pactes secretes amb el franquisme reciclat per aconseguir uns “canvis” que no tocaven a fons l’essència del sistema d’explotació capitalista, la monarquia que ens deixava el dictador i la “sagrada unidad de España”, que seria pactada d’esquena del poble quan es redactàs la Constitució. Per al MCI, l’OEC, el PORE i el PSAN, la llibertat, el socialisme, la República només podien concretar-se a través d’una autèntica ruptura amb el feixisme, mai amb unes negociacions secretes fetes amb el suport del dictador romanès Ceausescu, la CIA ianqui i l’imperialisme. Per això mateix el nostre comunicat deia: “La democracia real no se consigue con las negociaciones entre el gobierno y la llamada ‘oposición’. Únicamente se logrará con una lucha decidida por parte de la clase obrera y partidos políticos, y únicamente se consolidará cuando el pueblo tenga la palabra a través de su propia organización Pero esta lucha no es exclusiva de unos partidos políticos determinados, sino de todo el pueblo en general. Hacemos, asimismo, un llamamiento al Comité de Solidaridad para que siga acumulando fondos y tener siempre dinero disponible para cualquier eventualidad. Igualmente esperamos que se lleva a término la venta de una obra que Miró ha donado a tal fin”.
Però ni l’Assemblea Democràtica de Mallorca ni el carrillisme i sectors afins anaven pel camí de lluita contra el feixisme que marcava el nostre comunicat. En els anys anteriors a la nostra detenció i posterior entrada a la presó havíem vist el naixement i mort d’algunes fantasmades polítiques que, amb suport de la premsa oficial i altres mitjans de comunicació de la burgesia i el franquisme, semblaven ser gran cosa quan no eren res més que un simple muntatge publicitari.
Per Miquel López Crespí, escriptor
El nostre ingrés a la presó (de Jaume Obrador, Josep Capó i de qui signa aquest article) per haver lluitat per la llibertat i la democràcia, la manca de solidaritat demostrada pels famosos i inoperants organismes de l'oposició, va fer evident, pel desembre de 1976, l'intent gens amagat -sobretot per part del PCE i del PSOE- de desfer-se de l'ala esquerra de l'antifeixisme illenc i criminalitzar-nos.
Vist amb la perspectiva històrica que dóna haver passat ja tants d'anys dels fets que narram, és interessant constatar -en la documentació que hem consultat per escriure aquest article- les dèries que determinats sectors oportunistes han tengut sempre contra els esquerrans. Un personatge molt curiós d'aquesta època que analitzam era Celestí Alomar, militant marxista-leninista de l'Organització Comunista d'Espanya (Bandera Roja), després membre del PCE i un dels fundadors més coneguts (juntament amb Antoni Tarabini) del PSI. Més endavant va ser cap de campanya electoral d'Unió Autonomista (1977). El 1982 el trobam fent feina en el CDS i a partir d'aquests contactes va ocupant alts càrrecs de responsabilitat amb tota mena de governs. En temps de la clandestinitat només vaig coincidir una vegada amb ell i n'he parlat d'una forma amistosa en el meu llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (vegeu pàgines 64-69). Aquest personatge (que va ser conseller de Turisme del Govern balear), i que l'any 1976 era bastant important en la presa de decisions de l'Assemblea Democràtica, escrigué un insolidari article a la revista Cort tot dient que els presos polítics de Ciutat (Xavier Serrano, Pere Ortega, Jaume Obrador Soler, Maria Dolors Montero, Ramon Molina, Antonio López, Maria del Carme Giménez, Isidre Forteza, Manuel Carrillo, Josep Capó i qui signa aquest article) ens arreglàssim amb els "nostres" problemes amb el franquisme (pagar multes, romandre a la presó per idees polítiques). El personatge en qüestió (i molts d'altres que no s'atrevien a posar per escrit les seves opinions) criminalitzava així els antifeixistes republicans mallorquins del Moviment Comunista de les Illes (MCI), de l'OEC i independents. Celestí Alomar deia concretament en el número 780 de Cort (3-10 desembre de 1976, pàg. 4): "Esta semana han ingresado en la prisión provincial los tres miembros de OICE para cumplir el arresto sustitutorio por el incumplimiento del pago de una multa que se les había impuesto a raíz de la presentación de su organización". Un poc més avall l'home intentava justificar la seva crida a no fer res en favor de l'amnistia dels detinguts amb unes estranyes explicacions. "Explicacions" que només amagaven l'evident voluntat de Celestí Alomar i de l'Assemblea de no fer res per nosaltres (i a part de no fer res de collocar-nos, aprofitant l'ocasió, el sambenet de violents). Deia Celestí Alomar en la seva secció "Política" de la revista Cort: "Es evidente que todo demócrata rechaza estas acciones [el fet que el franquisme ens hagués tancat a la presó] represivas contra señores que lo único que hacen es defender unas ideas... Pero lo que no es posible, por lo mismo que decíamos antes, es que todos actuemos y pensemos igual. Los de la OICE tenían previsto con su comportamiento arrancar un movimiento de protesta y una manifestación en la calle, que los mismos de la Asamblea Democrática no aceptaron. Y sencillamente no aceptaron, porque no es conveniente repetir el número del día 12...". Vet aquí la raó de la negativa a la lluita per la llibertat dels presos polítics, a accelerar la lluita antifranquista: "No es conveniente repetir el número del día 12 [de novembre de 1976]". Cal recordar que precisament la manifestació del 12 de novembre a Ciutat va significar un dels punts més àlgids de la lluita per la llibertat i contra la dictadura a les Illes. Per això cal -diu Celestí Alomar- "no repetir el número de día 12".
Vist que aquests "demòcrates" no volien fer res en favor dels presos polítics, un dels nostres militants (Joan Coll Andreu, dirigent del front obrer) es va veure obligat a escriure una carta de protesta a la direcció de Cort. Crec que degut al fet que jo era collaborador habitual i amic de Coco Meneses i d'Antoni Tarabini, no hi hagué gaire problemes en la seva publicació. La resposta a Celestí Alomar sortí publicada en el número 782 de la revista en la secció "Cartas al director". Deia el nostre militant: "Sr. Director del Semanario Cort:
'Me ha dejado sorprendido el comentario que el Sr. Celestí
Alomar incluye sobre el ingreso en prisión de los miembros de la OICE, Josep Capó, Jaume Obrador y Miquel López Crespí, en la sección de Política de 'les Illes' de esta semana, en la revista que Ud. dirige.
'En primer lugar, creo que hay que aclarar que lo que el Sr. Celestí Alomar llama el 'número del día 12' fue una negación clara y tajante del derecho de los trabajadores a manifestarse [Joan Coll recorda que la manifestació del 12 de novembre de 1976 fou brutalmenr reprimida per la Policia Armada franquista]. En este sentido, si la 'oposición' renuncia a plantear en la calle, y en todos los lugares que sea preciso, la defensa de los más elementales derechos democráticos, mal avanzaremos hacia esa democracia de la que tanto se habla.
'En segundo lugar, no entiendo la expresión 'mucho más cuando la OICE nunca ha querido participar en la Asamblea y más de una vez la ha criticado". ¿O es, Sr. Celestí Alomar, que la ADM sólo va a luchar por la libertad de los partidos que están en su seno? Si el Sr. Celestí Alomar piensa esto, bien pobre es la comprensión que tiene de la democracia.
'En tercer lugar, si el Sr. Celestí Alomar piensa que "la Asamblea es mucho más partidaria de los pagos de las multas", ¿cómo se explica Sr. Celestí Alomar las siguientes cuestiones?:
' -Que en el Comité de Solidaridad montado al efecto, la mayor parte de los partidos de la ADM brillen por su ausencia.
'- Que partidos económicamente tan 'bien dotados' como los integrantes de la ADM no hayan aportado NADA para sacar de la cárcel a estos luchadores presos.
'-¿Es que piensan que las multas se van a satisfacer haciendo el comunicado de rigor?
'En resumen, Sr. Celestí Alomar, ¿cómo se concreta para la ADM, el 'estar por la Amnistia'. Joan Coll Andreu".
Evidentment Celestí Alomar mai no va contestar al nostre amic del front obrer i, com era normal, tampoc no es va poder celebrar a Palma la manifestació en favor de la llibertat i per la sortida de la presó de tots els presos polítics! Precisament en uns moments que, arreu de l'Estat, la consigna més important i que mobilitzava més gent en la lluita per la llibertat era... la de l'amnistia!
És evident, com hem escrit en un altre article, que el carrillisme i els sectors més reformistes de l’Assemblea Democràtica de Mallorca no volien fer res per aconseguir la llibertat dels darrers presos polítics mallorquins ni tampoc, per avançar en la lluita per la República, l’Autodeterminació i el Socialisme entès com a poder dels treballadors. Per això les diferències de criteri quant a enfocar la lluita per aconseguir l’amnistia total. Una lluita que, a Palma, el carrillisme i sectors afins volien controlar. Volien el silenciament dels partits comunistes que no eren dòcils a les consignes de pactes amb el franquisme reciclat que seguia Santiago Carrillo i els seus. Fer callar partits comunistes com l’OEC, MCI, PORE i PSAN era una qüestió estratègica essencial per al PCE.
Nosaltres ho sabíem. Lluitàvem aferrissadament contra aquesta forma barroera de paralitzar les lluites populars per l’amnistia total. En el comunicat lliurat a Última Hora pels expresos polítics –Josep Capó, Miquel López Crespí, Maria Dolors Montero, Josep Capó, Isidre Forteza, Ramon Molina, Jaume Obrador... -, ja explicàvem prou bé quina era la nostra posició. El comunicat denunciava novament la tàctica d’establir pactes secretes amb el franquisme reciclat per aconseguir uns “canvis” que no tocaven a fons l’essència del sistema d’explotació capitalista, la monarquia que ens deixava el dictador i la “sagrada unidad de España”, que seria pactada d’esquena del poble quan es redactàs la Constitució. Per al MCI, l’OEC, el PORE i el PSAN, la llibertat, el socialisme, la República només podien concretar-se a través d’una autèntica ruptura amb el feixisme, mai amb unes negociacions secretes fetes amb el suport del dictador romanès Ceausescu, la CIA ianqui i l’imperialisme. Per això mateix el nostre comunicat deia: “La democracia real no se consigue con las negociaciones entre el gobierno y la llamada ‘oposición’. Únicamente se logrará con una lucha decidida por parte de la clase obrera y partidos políticos, y únicamente se consolidará cuando el pueblo tenga la palabra a través de su propia organización Pero esta lucha no es exclusiva de unos partidos políticos determinados, sino de todo el pueblo en general. Hacemos, asimismo, un llamamiento al Comité de Solidaridad para que siga acumulando fondos y tener siempre dinero disponible para cualquier eventualidad. Igualmente esperamos que se lleva a término la venta de una obra que Miró ha donado a tal fin”.
Però ni l’Assemblea Democràtica de Mallorca ni el carrillisme i sectors afins anaven pel camí de lluita contra el feixisme que marcava el nostre comunicat. En els anys anteriors a la nostra detenció i posterior entrada a la presó havíem vist el naixement i mort d’algunes fantasmades polítiques que, amb suport de la premsa oficial i altres mitjans de comunicació de la burgesia i el franquisme, semblaven ser gran cosa quan no eren res més que un simple muntatge publicitari.
domingo, 10 de octubre de 2010
Llibres de memòries i dietaris: Nina Berbérova
Llibres de memòries i dietaris: Nina Berbérova
Per Miquel López Crespí, escriptor
El llibre de memòries de Nina Berbérova El subratllat és meu (Edicions 62, Barcelona, 1995) ens submergeix en un viatge a la recerca d´un univers esvanit: el de la burgesia russa d’abans de la Revolució Socialista, el dels exiliats que havien lluitat contra els rojos en temps de la Revolució i la guerra civil. Però a les memòries de Nina Berbérova no solament podem trobar una evocació, força acurada i nostàlgica, de l’exili rus a París (i precisament aquestes descripcions conformen algunes de les pàgines més reeixides del llibre El subratllat és meu). Hi ha molt més. Aquell que s’interessi per la literatura russa hi trobarà algunes opinions discutibles, però summament interessants sobre Gorki, Marina Tsvetàieva, Bunin, Nabókov, Bieli, Pasternak, Merejkovski... Però la nostàlgia de Nina Berbérova pel món enfonsat per la Revolució d’Octubre ens fa copsar com la seva posició contrària a la Revolució la porta a no voler veure la injustícia de l’antiga societat tsarista. Per a copsar com era d’injusta aquella monarquia, la dels Romànov, basta llegir les memòries de Kropotkin, aquell llibre editat per l’editorial ZYX l’any 1970 i que es titulava precisament Memorias de un revolucionario. Un imperi podrit, la repressió a l’ordre del dia, les presons de Sibèria funcionant com en temps de l’estalinisme... i les forques presidint aquell univers en mans d’una aristocràcia feudal arcaica i un clergat amb una mentalitat de l’edat mitjana. Sí, Nina Berbérova reconeix que aquell món en vies d’extinció, que l’ambient que ella va respirar entre els anys dotze i disset, era de “final de règim”. Però, a part d’aquesta afirmació, no fa cap esforç per a copsar res de la història dels revolucionaris russos d’ençà la rebel·lió de Pugatxov en el segle XVIII, el paper revolucionari dels “desembristes”, els revolucionaris constitucionalistes de començaments del segle XIX penjats pel tsar Alexandre I, els nihilistes del temps d’Alexandre II, els marxistes de totes les tendències que floreixen a finals del segle XIX i començaments del XX. Al final, els socialdemocràtes, l’ala esquerra del socialisme que dirigeix Lenin, no són res més que una síntesi i actualització del pensament revolucionari rus de totes les èpoques. Llegint les pàgines de Nina Berbérova ens adonam com cada persona veu la història del seu país segons la ideologia que la conforma. Ilià Eherenburg en el seu llibre de memòries Gente, años, vida. Primer libro de memorias (Editorial Joaquín Mortiz, Mèxic, 1962) descriu un exili rus a París ben especial on podem copsar a fons la vida dels intel·lectuals russos que lluitaven contra el tsarisme. Precisament quan Nina Berbérova tenia divuit anys, just en el començament de la Revolució, qui dirigia en bona part el procés revolucionari a Rússia eren els exiliats que d’ençà començament del segle XX malvivien a París i altres ciutats europees. La Rússia socialista que naixia amb la Revolució del disset no era solament producte rus; era també la conseqüència de l’assimilació de les idees de la Il·lustració i del socialisme internacional per part de l’elit d’intel·lectuals perseguits per la monarquia. La Rússia intel·lectual, les idees que podem trobar a les memòries d’Ilià Eherenburg, tenen molt poc a veure amb les de la Berbérova, lluny també de l'herència cultural d’un Tolstoi o un Andréiev, per no anomenar Maksim Gorki, Issaac Bàbel o Maiakovski.
Així i tot, el llibre de Nina Berbérova, bellament escrit, és summament útil per a conèixer l’univers dels blancs que malvivien a París i altres ciutats europees fent les feines que no volien fer els francesos. Curiosament, els blancs de París són persones summament “delicades”, posseïdes d’una extrema sensibilitat. Homes i dones que només somnien Rússia i són puntuals assistents a les esglésies ortodoxes de la capital de França. Cap paraula contra els exèrcits de les potències occidentals que fan la guerra civil al nou règim socialista causant la misèria i la fam al poble que diuen que estimen tant. És evident, i ningú no ho negarà després de la documentació sobre els camps de concentració estalinistes, que la dissidència era durament castigada a la Rússia estalinista. Però més que la nostàlgia de Nina Berbérova, si del que es tracta és de conèixer a fons la repressió estalinista, el que és summament interessant és aprofundir en els textos d’una gran escriptora de llibres de memòries, la professora Ievguénia Ginzburg, que, primer clandestinament a l’antiga Unió Soviètica, després legalment, publicà Vertigen i El cel de Sibèria. D’aquesta darrera obra hi ha una traducció al castellà, El cielo de Siberia (Arcos Vergara, Barcelona, 1980). La nostàlgia pels móns que han desaparegut sovint és bella. Ningú no negarà que Nina Berbérova és una gran escriptora. Però la bellesa de la nostàlgia també pot ser roja.
Per Miquel López Crespí, escriptor
El llibre de memòries de Nina Berbérova El subratllat és meu (Edicions 62, Barcelona, 1995) ens submergeix en un viatge a la recerca d´un univers esvanit: el de la burgesia russa d’abans de la Revolució Socialista, el dels exiliats que havien lluitat contra els rojos en temps de la Revolució i la guerra civil. Però a les memòries de Nina Berbérova no solament podem trobar una evocació, força acurada i nostàlgica, de l’exili rus a París (i precisament aquestes descripcions conformen algunes de les pàgines més reeixides del llibre El subratllat és meu). Hi ha molt més. Aquell que s’interessi per la literatura russa hi trobarà algunes opinions discutibles, però summament interessants sobre Gorki, Marina Tsvetàieva, Bunin, Nabókov, Bieli, Pasternak, Merejkovski... Però la nostàlgia de Nina Berbérova pel món enfonsat per la Revolució d’Octubre ens fa copsar com la seva posició contrària a la Revolució la porta a no voler veure la injustícia de l’antiga societat tsarista. Per a copsar com era d’injusta aquella monarquia, la dels Romànov, basta llegir les memòries de Kropotkin, aquell llibre editat per l’editorial ZYX l’any 1970 i que es titulava precisament Memorias de un revolucionario. Un imperi podrit, la repressió a l’ordre del dia, les presons de Sibèria funcionant com en temps de l’estalinisme... i les forques presidint aquell univers en mans d’una aristocràcia feudal arcaica i un clergat amb una mentalitat de l’edat mitjana. Sí, Nina Berbérova reconeix que aquell món en vies d’extinció, que l’ambient que ella va respirar entre els anys dotze i disset, era de “final de règim”. Però, a part d’aquesta afirmació, no fa cap esforç per a copsar res de la història dels revolucionaris russos d’ençà la rebel·lió de Pugatxov en el segle XVIII, el paper revolucionari dels “desembristes”, els revolucionaris constitucionalistes de començaments del segle XIX penjats pel tsar Alexandre I, els nihilistes del temps d’Alexandre II, els marxistes de totes les tendències que floreixen a finals del segle XIX i començaments del XX. Al final, els socialdemocràtes, l’ala esquerra del socialisme que dirigeix Lenin, no són res més que una síntesi i actualització del pensament revolucionari rus de totes les èpoques. Llegint les pàgines de Nina Berbérova ens adonam com cada persona veu la història del seu país segons la ideologia que la conforma. Ilià Eherenburg en el seu llibre de memòries Gente, años, vida. Primer libro de memorias (Editorial Joaquín Mortiz, Mèxic, 1962) descriu un exili rus a París ben especial on podem copsar a fons la vida dels intel·lectuals russos que lluitaven contra el tsarisme. Precisament quan Nina Berbérova tenia divuit anys, just en el començament de la Revolució, qui dirigia en bona part el procés revolucionari a Rússia eren els exiliats que d’ençà començament del segle XX malvivien a París i altres ciutats europees. La Rússia socialista que naixia amb la Revolució del disset no era solament producte rus; era també la conseqüència de l’assimilació de les idees de la Il·lustració i del socialisme internacional per part de l’elit d’intel·lectuals perseguits per la monarquia. La Rússia intel·lectual, les idees que podem trobar a les memòries d’Ilià Eherenburg, tenen molt poc a veure amb les de la Berbérova, lluny també de l'herència cultural d’un Tolstoi o un Andréiev, per no anomenar Maksim Gorki, Issaac Bàbel o Maiakovski.
Així i tot, el llibre de Nina Berbérova, bellament escrit, és summament útil per a conèixer l’univers dels blancs que malvivien a París i altres ciutats europees fent les feines que no volien fer els francesos. Curiosament, els blancs de París són persones summament “delicades”, posseïdes d’una extrema sensibilitat. Homes i dones que només somnien Rússia i són puntuals assistents a les esglésies ortodoxes de la capital de França. Cap paraula contra els exèrcits de les potències occidentals que fan la guerra civil al nou règim socialista causant la misèria i la fam al poble que diuen que estimen tant. És evident, i ningú no ho negarà després de la documentació sobre els camps de concentració estalinistes, que la dissidència era durament castigada a la Rússia estalinista. Però més que la nostàlgia de Nina Berbérova, si del que es tracta és de conèixer a fons la repressió estalinista, el que és summament interessant és aprofundir en els textos d’una gran escriptora de llibres de memòries, la professora Ievguénia Ginzburg, que, primer clandestinament a l’antiga Unió Soviètica, després legalment, publicà Vertigen i El cel de Sibèria. D’aquesta darrera obra hi ha una traducció al castellà, El cielo de Siberia (Arcos Vergara, Barcelona, 1980). La nostàlgia pels móns que han desaparegut sovint és bella. Ningú no negarà que Nina Berbérova és una gran escriptora. Però la bellesa de la nostàlgia també pot ser roja.
viernes, 8 de octubre de 2010
Història de Mallorca - Un mallorquí heterodox: Joan Picornell
Història de Mallorca - Un mallorquí heterodox: Joan Picornell
Miquel López Crespí, als seus llibres La conspiració (2007) i París 1793 (2008), agafa elements de la vida de Joan Picornell per fer una biografia novel·lada d'aquest personatge que, com molts d'altres, romp el patró únic del mallorquí pagès de les rondalles, habitant etern de l'illa de la calma. (Climent Picornell)
Un mallorquí heterodox: Joan Picornell
Per Climent Picornell 02/10/2010
La visió del president Hugo Chávez, repetida aquests dies passats amb motiu de les eleccions a Veneçuela, amb aquella camisa amb els colors de la república, m'ha fet pensar repetides vegades amb Joan Picornell i Gomila, un mallorquí a qui ja vaig fer entrar en la meva galeria de mallorquins heterodoxos fa temps. Heterodox vol dir, en aquest cas, allunyat del prototipus imposat del mallorquí calmat i panxacontent. Picornell fou un del principals col·laboradors del primer episodi emancipador i anticolonialista de Veneçuela a finals del segle XVIII. Una vida digna de fer-ne un film. En les seves biografies s'hi destaca, com a fet principal que l'ha fet passar a la història, que fou el primer traductor del francès -ara ja no sembla tan clar- de La Declaració dels drets de l'home i del ciutadà, provinent de la Revolució Francesa; gràcies a la seva edició i traducció, s'aspergí per primer pic pel nou continent com una arma de rebel·lió a Sud-àmerica.
Fou el gran geògraf català Pau Vila, durant molts anys exiliat a Caracas, qui em demanà: "Vostè és parent de Joan Picornell?" Jo, en aquell moment, no en sabia gaire coses, però a poc a poc vaig anar llegint sobre ell, darrerament un article sobre les traduccions revolucionàries a l'Amèrica llatina, que els comentaré. No era, però, la primera revolta o conspiració en què ell prenia part. Joan Baptista M. Picornell i Gomila va néixer a Palma l'any 1759 i va morir a Cuba, on hi feia de metge, el 1825. No és segur si estudià a la Univesitat Lul·liana. De ben jove, se'n va a Salamanca i a Madrid, on es casa i té un fill. En la seva primera etapa, Picornell serà un actiu mestre reformista, un pedagog inquiet, que proposarà experiències educatives per millorar la societat espanyola. El fet és, però, que la seva vida el durà a convertir-se en un líder revolucionari de la conspiració més important de finals del segle XVIII a Espanya, la Conspiración de San Blas, de 1795, amb tot el que això suposava en un país atemorit pels seus veïns, els revolucionaris francesos.
La seva gran cabòria era la pedagogia. Publica diverses obres. El 1786 un Discurso teórico-práctico sobre la educación de la infancia dirigido a los padres de familia, amb influències de Pestalozzi; i, ja membre de la Societat Econòmica, presentà el 1789 al comte de Floridablanca un Plan de educación de la infancia ("l'educació és una senyora afable i persuasiva, enemiga de la violència i de la força, que entén el que és conduir-se pel camí de la persuasió"), en què defensava un ensenyament unificat per a tot el país i recollia propostes de Rousseau i Montesquieu, amb un cert baf jansenista. No se li féu el cas que ell esperava, i sembla que de la frustració que seguí Picornell va derivar cap a la francmaçoneria. De 1790 a 1795, estudia francès i anglès, fa pràctiques de física, química i medicina, i entra en la maçoneria més popular, enfront de la més aristocràtica. I d'aquí a organitzar una revolta. Un petit grup de conspiradors que comptaren, però, amb doblers de persones rellevants que mai pogueren ser identificades (els maçons més cortesans?), dissenyaren el que es coneix com la Conspiración de San Blas.
El programa revolucionari tenia unes "Instrucciones" i un "Manifesto" que denunciava les misèries i les calamitats que afligien la nació per culpa del mal Govern. D'allà n'havia de sortir, segons sembla, en un pla A, una monarquia constitucional; i, en un pla B, una república semblant a la francesa, amb la divisa: "Llibertat, igualtat i abundor". Una Junta Suprema, amb una Guàrdia Nacional constituïda per ciutadans armats, garantiria la Revolució. Un cop denunciats, foren detinguts el 3 de febrer de 1795. Els integrants del que s'ha anomenat "Complot Picornell" foren condemnats a morir penjats a la forca; de forma inusual -pareix que per pressions de França-, la pena fou commutada per la cadena perpètua en presons americanes.
Un pic a la presó al port de La Guaira (Veneçuela), el 1797 Picornell aconsegueix fugir amb l'ajuda dels caps d'un dels naixents moviments emancipadors, la "conspiración de Gual y España", per Manuel Gual i José María España, el primer un militar retirat i, el segon, tinent de Justícia.
El seu projecte revolucionari implicava l'emancipació de Veneçuela de la metròpoli espanyola en un futur democràtic, igualitarista i republicà. S'ha d'emmarcar com a continuïtat de la independència dels Estats Units (1776) i la Revolució Francesa (1789); la conspiració de Gual i España fracassarà, però Veneçuela acabarà sent independent. Joan Picornell en fou un dels principals col·laboradors; fora de la presó, va a Curaçao i a Guadalupe, on edita, en un opuscle, una cançó revolucionària que es farà famosa i més de 2.000 fulletons amb la seva traducció dels Drets de l'home i del ciutadà, amb els següents afegitons: "Derechos del hombre y del ciudadano con varias máximas republicanas y un discurso preliminar a los americanos". Descobert el moviment, les autoritats espanyoles actuen amb duresa: España fou executat el 1799 i Gual, el 1800. La repercussió d'aquesta conspiració i els textos i manifestos que es varen difondre són d'una importància cabdal per al moviment alliberador de l'Amèrica llatina.
I, sens dubte, el principal document fou el traduït i arranjat per Picornell, hereu de Montesquieu i de Voltaire. En línea amb el Bill of Rigths i la Declaració d'Independència americana, és la culminació d'altres obres anticolonialistes (com la Carta a los españoles americanos, de Vizcardo y Guzmán).
Ara es maneja la hipòtesi d'altres possibles traductors, o d'una traducció conjunta. En tot cas, Picornell hi és referit com l'autor principal, se sap per la confessió de José María España davant el tribunal que el jutjava. Segons C. F. López: "Picornell no deixa dins la traducció cap traça de la seva paternitat, però deixa a Amèrica una herència incalculable". Picornell era ben conscient que quan traduí i edità Drets de l'home i del ciutadà estava fabricant una arma de guerra que acabaria amb l'alliberament, culminat per Simón Bolívar. Una anàlisi fina de la traducció de Picornell feta per Guerin i Iriarte hi observa un vocabulari picornellià, que convida a l'acció, i també algunes omissions necessàries: on hi deia "Le peuple français...", ho adapta a Veneçuela: "No habrá más esclavos en Venezuela que los que quieran serlo". Han de participar en la revolució els blancs, els indis, els mestissos i els negres. D'aquí provenen els colors de la bandera de Veneçuela que el president Chávez no s'ha llevat de damunt durant les eleccions de la setmana passada.
No acabà aquí la vida atzarosa de Joan Picornell. Va i ve d'Amèrica; és a França on es gradua en medicina; torna a Veneçuela, on col·labora amb una altra insurrecció el 1811; s'exilia a Nova York, on hi fa de metge; és perdonat pel rei d'Espanya i mor a San Fernando de Nuevitas, a Cuba, l'any 1925. Miquel López Crespí, als seus llibres La conspiració (2007) i París 1793 (2008), agafa elements de la vida de Joan Picornell per fer una biografia novel·lada d'aquest personatge que, com molts d'altres, romp el patró únic del mallorquí pagès de les rondalles, habitant etern de l'illa de la calma.
Diari de Balears (dBalears)
Miquel López Crespí, als seus llibres La conspiració (2007) i París 1793 (2008), agafa elements de la vida de Joan Picornell per fer una biografia novel·lada d'aquest personatge que, com molts d'altres, romp el patró únic del mallorquí pagès de les rondalles, habitant etern de l'illa de la calma. (Climent Picornell)
Un mallorquí heterodox: Joan Picornell
Per Climent Picornell 02/10/2010
La visió del president Hugo Chávez, repetida aquests dies passats amb motiu de les eleccions a Veneçuela, amb aquella camisa amb els colors de la república, m'ha fet pensar repetides vegades amb Joan Picornell i Gomila, un mallorquí a qui ja vaig fer entrar en la meva galeria de mallorquins heterodoxos fa temps. Heterodox vol dir, en aquest cas, allunyat del prototipus imposat del mallorquí calmat i panxacontent. Picornell fou un del principals col·laboradors del primer episodi emancipador i anticolonialista de Veneçuela a finals del segle XVIII. Una vida digna de fer-ne un film. En les seves biografies s'hi destaca, com a fet principal que l'ha fet passar a la història, que fou el primer traductor del francès -ara ja no sembla tan clar- de La Declaració dels drets de l'home i del ciutadà, provinent de la Revolució Francesa; gràcies a la seva edició i traducció, s'aspergí per primer pic pel nou continent com una arma de rebel·lió a Sud-àmerica.
Fou el gran geògraf català Pau Vila, durant molts anys exiliat a Caracas, qui em demanà: "Vostè és parent de Joan Picornell?" Jo, en aquell moment, no en sabia gaire coses, però a poc a poc vaig anar llegint sobre ell, darrerament un article sobre les traduccions revolucionàries a l'Amèrica llatina, que els comentaré. No era, però, la primera revolta o conspiració en què ell prenia part. Joan Baptista M. Picornell i Gomila va néixer a Palma l'any 1759 i va morir a Cuba, on hi feia de metge, el 1825. No és segur si estudià a la Univesitat Lul·liana. De ben jove, se'n va a Salamanca i a Madrid, on es casa i té un fill. En la seva primera etapa, Picornell serà un actiu mestre reformista, un pedagog inquiet, que proposarà experiències educatives per millorar la societat espanyola. El fet és, però, que la seva vida el durà a convertir-se en un líder revolucionari de la conspiració més important de finals del segle XVIII a Espanya, la Conspiración de San Blas, de 1795, amb tot el que això suposava en un país atemorit pels seus veïns, els revolucionaris francesos.
La seva gran cabòria era la pedagogia. Publica diverses obres. El 1786 un Discurso teórico-práctico sobre la educación de la infancia dirigido a los padres de familia, amb influències de Pestalozzi; i, ja membre de la Societat Econòmica, presentà el 1789 al comte de Floridablanca un Plan de educación de la infancia ("l'educació és una senyora afable i persuasiva, enemiga de la violència i de la força, que entén el que és conduir-se pel camí de la persuasió"), en què defensava un ensenyament unificat per a tot el país i recollia propostes de Rousseau i Montesquieu, amb un cert baf jansenista. No se li féu el cas que ell esperava, i sembla que de la frustració que seguí Picornell va derivar cap a la francmaçoneria. De 1790 a 1795, estudia francès i anglès, fa pràctiques de física, química i medicina, i entra en la maçoneria més popular, enfront de la més aristocràtica. I d'aquí a organitzar una revolta. Un petit grup de conspiradors que comptaren, però, amb doblers de persones rellevants que mai pogueren ser identificades (els maçons més cortesans?), dissenyaren el que es coneix com la Conspiración de San Blas.
El programa revolucionari tenia unes "Instrucciones" i un "Manifesto" que denunciava les misèries i les calamitats que afligien la nació per culpa del mal Govern. D'allà n'havia de sortir, segons sembla, en un pla A, una monarquia constitucional; i, en un pla B, una república semblant a la francesa, amb la divisa: "Llibertat, igualtat i abundor". Una Junta Suprema, amb una Guàrdia Nacional constituïda per ciutadans armats, garantiria la Revolució. Un cop denunciats, foren detinguts el 3 de febrer de 1795. Els integrants del que s'ha anomenat "Complot Picornell" foren condemnats a morir penjats a la forca; de forma inusual -pareix que per pressions de França-, la pena fou commutada per la cadena perpètua en presons americanes.
Un pic a la presó al port de La Guaira (Veneçuela), el 1797 Picornell aconsegueix fugir amb l'ajuda dels caps d'un dels naixents moviments emancipadors, la "conspiración de Gual y España", per Manuel Gual i José María España, el primer un militar retirat i, el segon, tinent de Justícia.
El seu projecte revolucionari implicava l'emancipació de Veneçuela de la metròpoli espanyola en un futur democràtic, igualitarista i republicà. S'ha d'emmarcar com a continuïtat de la independència dels Estats Units (1776) i la Revolució Francesa (1789); la conspiració de Gual i España fracassarà, però Veneçuela acabarà sent independent. Joan Picornell en fou un dels principals col·laboradors; fora de la presó, va a Curaçao i a Guadalupe, on edita, en un opuscle, una cançó revolucionària que es farà famosa i més de 2.000 fulletons amb la seva traducció dels Drets de l'home i del ciutadà, amb els següents afegitons: "Derechos del hombre y del ciudadano con varias máximas republicanas y un discurso preliminar a los americanos". Descobert el moviment, les autoritats espanyoles actuen amb duresa: España fou executat el 1799 i Gual, el 1800. La repercussió d'aquesta conspiració i els textos i manifestos que es varen difondre són d'una importància cabdal per al moviment alliberador de l'Amèrica llatina.
I, sens dubte, el principal document fou el traduït i arranjat per Picornell, hereu de Montesquieu i de Voltaire. En línea amb el Bill of Rigths i la Declaració d'Independència americana, és la culminació d'altres obres anticolonialistes (com la Carta a los españoles americanos, de Vizcardo y Guzmán).
Ara es maneja la hipòtesi d'altres possibles traductors, o d'una traducció conjunta. En tot cas, Picornell hi és referit com l'autor principal, se sap per la confessió de José María España davant el tribunal que el jutjava. Segons C. F. López: "Picornell no deixa dins la traducció cap traça de la seva paternitat, però deixa a Amèrica una herència incalculable". Picornell era ben conscient que quan traduí i edità Drets de l'home i del ciutadà estava fabricant una arma de guerra que acabaria amb l'alliberament, culminat per Simón Bolívar. Una anàlisi fina de la traducció de Picornell feta per Guerin i Iriarte hi observa un vocabulari picornellià, que convida a l'acció, i també algunes omissions necessàries: on hi deia "Le peuple français...", ho adapta a Veneçuela: "No habrá más esclavos en Venezuela que los que quieran serlo". Han de participar en la revolució els blancs, els indis, els mestissos i els negres. D'aquí provenen els colors de la bandera de Veneçuela que el president Chávez no s'ha llevat de damunt durant les eleccions de la setmana passada.
No acabà aquí la vida atzarosa de Joan Picornell. Va i ve d'Amèrica; és a França on es gradua en medicina; torna a Veneçuela, on col·labora amb una altra insurrecció el 1811; s'exilia a Nova York, on hi fa de metge; és perdonat pel rei d'Espanya i mor a San Fernando de Nuevitas, a Cuba, l'any 1925. Miquel López Crespí, als seus llibres La conspiració (2007) i París 1793 (2008), agafa elements de la vida de Joan Picornell per fer una biografia novel·lada d'aquest personatge que, com molts d'altres, romp el patró únic del mallorquí pagès de les rondalles, habitant etern de l'illa de la calma.
Diari de Balears (dBalears)
miércoles, 6 de octubre de 2010
Bartomeu Fiol i els poetes de les Illes: Antoni Vidal Ferrando i Miquel López Crespí
Bartomeu Fiol i els poetes de les Illes: Antoni Vidal Ferrando i Miquel López Crespí
Entreveus canta Antoni Vidal Ferrando
Bartomeu Fiol 05/10/2010
Si hi ha qualque mena d'escriptura que cal rellegir una i altra vegada és la poètica, sobretot quan esdevé parenta rica.
No és la primera vegada que constat aquest fet en relació amb l'obra lírica del poeta santanyiner, amb ocasió de les diferents antologies i del magnífic volum del seu opus editats darrerament. La publicació ara per Ona Digital de l'extraordinari CD Mites dins la boca. Entreveus canta Antoni Vidal Ferrando ens confirma una vegada més la necessitat de tornar a rellegir tota la seva producció, començant per El brell dels jorns i Racó de n'Aulet, que ja demostren una estranya maduresa.
Però òbviament el grup Entreveus aconsegueix molt més que això. Es tracta d'un trio vocal femení d'extraordinària sensibilitat i claredat i mallorquinitat de dicció, format per Antònia Suau Sbert, a la vegada l'autora de moltes de les partitures interpretades, Francesca Suau Artigues i Silke Hamman, que és també la pianista del grup, a Santanyí -que també és un indret amb una gran sensibilitat musical- l'any 2004, que ja va publicar el seu primer CD, El joc de l'aigua, el 2007, i que ara ens deixen una mica embadalits per la qualitat musical a la qual ens demostren haver arribat. Ramon Canyelles és també part integrant del grup com a tècnic de so directe i responsable de la coordinació. La qualitat, versatilitat i conjunció de les tres veus, perfectament capaces de cantar a cappella o fins i tot de senzillament recitar o dir els textos, sense cap acompanyament, o de fer-ho igualment amb igual eficàcia amb el so d'un piano que sona perfecte, sobri i elegant, i que, de vegades, també fa els seus solos, inspiren, tots plegats, tot un respecte. Òbviament, no som cap crític musical però sí crec que puc recomanar encaridament i responsablement l'audició dels seus resultats.
A mi m'han agradat especialment els temps pausats de bona part de les versions musicals d'aquests poemes d'Antoni Vidal Ferrando, com en el cas de Mediterrània ment (però amb quina força sona el primer vers: "Els mascarots, la mar i la seva música"). Aquesta lentitud i aquestes pauses a les quals em referesc serveixen eficaçment el missatge dels poemes interpretats. Però també ho fan els ritmes més esqueixats de Zona zero, l'homentage a García Lorca ("Hi ha dones que s'ofeguen dins oli mineral. / Hi ha sacerdots budistes baixant les avingudes"); de La terra que imagín, que dóna vida a un extraordinari poema d'El racó de n'Aulet; o d'Irak 2003, clam de les víctimes, que sona gairebé com una marxa fúnebre.
Si ens centram en la qüéstió, sempre important, per a totes aquestes cançons d'autor, de l'adequació entre text i forma musical, crec que el factor que ha estat més decisiu per aconseguir l'eficàcia i la qualitat obtingudes haurà estat la capacitat demostrada per Antònia Suau de no precisar que els versos siguin isosil·làbics, fet que li ha donat una gran llibertat en el maneig de les lletres, llibertat que ha redundat en una major transmissió o comunicació dels textos, que poden esser fragmentats i reiterats o repetits quantes vegades convengui, de manera més melòdica o, qualque moment, merament recitativa o enunciativa. Cal no oblidar que un determinat silenci pot esser també musical.
Cal felicitar Entreveus, aquestes veus de dicció tan sensible i a la vegada tan mallorquina, per molt que una de les seves components nasqués a Colònia. Amb Mites dins la boca s'han fet mereixedores certament d'un admirat respecte.
Diari de Balears (dBalears)
A tall de pròleg
Per Bartomeu Fiol1
Revolta, com la pràctica totalitat de la nombrosa obra del seu autor -el qual, a còpia d'ofici, de tenacitat i de paciència, ha assolit la gesta, més aviat insòlita entre nosaltres, de viure d'ella, de viure de la seva escriptura (sense abdicar mai de les seves conviccions de sempre)-, difícilment es pot llegir com a mera literatura. Al darrere o al davant de tot el que ha fet Miquel López Crespí hi ha un ferment moral decididament actiu i compromès, el qual, segons quin sigui el capteniment la posició de qui s'hi encari, resultarà una mica morbós o fins i tot quasi sectari o, ben al contrari, d'una rabiosa i actualíssima salut. En el benentès que aquells que sentin inclinats a titllar-lo de sectari poden perfectament, al seu torn, esser qualificats de sectaris de signe contrari. Perquè, en definitiva, tot garbellat, hi ha tant de sectarisme de dretes com d'esquerres. I, per descomptat, ningú no es troba, angelical, au-dessus de la mêlée.
Degut a aquest radical condicionament ètic, la importància del qual en l'obra de López Crespí sembla difícil d'exagerar -i encara que tot text que queda és ben capaç de presentar-se per si mateix-, degut també al marc referencial o a l'escenificació de les paràboles en una cultura tan allunyada com la xinesa i, finalment, a un procés d'elaboració molt demorat i gens senzill (el nostre poeta i narrador certament no viu en el millor dels mons possibles!), tal vegada no li vagi del tot malament la pobra companyia d'aquesta mena d'exordi, per molt que -per manca de competència de qui el fa- no pugui ajudar el lector més que de manera massa limitada.
És creença prou generalitzada que el pensament rigorós o, al capdavall o al capdamunt, la filosofia, requereixen un ambient d'una certa pau per a poder practicar-se plenament. Però les injustícies i les guerres i les malvestats, o la sevícia generalitzada, també poden suscitar o fomentar el seu conreu. Perquè potser convé recordar que no tota filosofia és metafísica o antològica. Així, no és cap casualitat que l'esclat de la filosofia clàssica xinesa coincidís precisament amb els carnatges i les atrocitats del període històric tan adequadament conegut com dels regnes en lluita -que acaba l'any 221 aC amb la unificació de l'immens país sota la fèrula dels senyors de Qin- ni tampoc ho és que les diverses escoles que la conformen (i que dos mil o dos mil cinc-cents anys després no semblen tan confortades com volen suposar els entesos comentaristes) coincidesquin del tot en donar una transcendència i una funcionalitat bàsiques a primordials a la política i a l'ètica social -si és que el qualificatiu d'aquest sintagma no és una redundància, que tota ètica ho és, social, o no és ètica.
No ens hauria de sorprendre gens, doncs, que Miquel López Crespí, persona generosa i inquieta, que no ha rebutjat mai els compromisos, sens dubte l'escriptor més fener que tenim actualment al regne de Cavorques enmig del mar, la formació autodidacta del qual correspon a un altre període -aquest ben acostat en el temps!- de forta commoció moral i de fonda inquietud política i social, seguint una mica l'exemple de Bertolt Brecht -dramaturg i poeta de gran popularitat entre el jovent compromès fa trenta anys, però avui més aviat menystingut, com si la seva extraordinària qualitat literària hagués quedat inutilitzada o almanco feta malbé per la seva adscripció ideològica-, s'hagi inspirat en les peculiars formes expositives i en els continguts morals, d'aquells pensadors aparentment tan allunyats però de fet, paradoxalment, tan acostats. Al cap i a la fi, dos mil anys i escaig d'història no afecten massa unes valoracions morals bàsiques. La posa en escena d'un Zhuangzi o d'un Me-ti o Mo Di, per altra banda, conserva tota la seva força i efectivitat pedagògica o comunicadora, que és tant com dir la seva eficàcia poètica.
I no és que l'escriptura o l'elaboració del text que ara encetaràs hagi estat gens directa o senzilla. Més aviat sorprèn, en puc donar algun testimoni, la quantitat de feina -i de redaccions- que, per circumstàncies exògenes, el llibre ha necessitat per arribar al seu estat actual. La veritat és que la capacitat redactora de l'amic López Crespí esborrona un poc.
La primera versió correspon a un recull de paràboles o petites proses -concretament XCIII- que porten el títol de Gangzu, el mestre. Aquest text va servir de base a una primera versificació de Revolta, que va donar com a resultat quaranta poemes. Cansat que aquest llibre concorregués sense cap resultat a un bon nombre de premis en la nostra llengua -i que dormís dins els calaixos d'alguna editorial cavorquina-, López Crespí el va repastar i traduir al castellà, amb el títol magnífic de Grietas en el mármol, i va guanyar el premi Vicente Gaos en la XI edició dels premis convocats per la ciutat de València l'any 1994. No satisfet, malgrat aquest triomf, amb el destí del poemari, de nou ha tornat a picar-hi esquerda de valent i la present versió definitiva, en català, és doncs, fruit de tota la feinada que acabam d'esmentar.
Les tesis fonamentals de Revolta no es disfressen o dissimulen gens. Destaquen per la contundència de la seva formulació "Un escarment en cada generació", "Lluny dels servils", "La pau de l'Emperador", "Diverses formes de revolta", "La nostra perdició" o "La saviesa". "Filosofia de palau", el darrer poema del llibre, ho resumeix molt eficaçment en els quatre versos finals:
En l'experiència d'un dels esclaus
que basteixen la Gran Murada
hi ha més veritat que en totes
les màximes dels filòsofs de palau.
1 Pròleg al poemari Revolta (Ciutat de Mallorca, Editorial Moll, 2000). Pàgs. 7-10.
Entreveus canta Antoni Vidal Ferrando
Bartomeu Fiol 05/10/2010
Si hi ha qualque mena d'escriptura que cal rellegir una i altra vegada és la poètica, sobretot quan esdevé parenta rica.
No és la primera vegada que constat aquest fet en relació amb l'obra lírica del poeta santanyiner, amb ocasió de les diferents antologies i del magnífic volum del seu opus editats darrerament. La publicació ara per Ona Digital de l'extraordinari CD Mites dins la boca. Entreveus canta Antoni Vidal Ferrando ens confirma una vegada més la necessitat de tornar a rellegir tota la seva producció, començant per El brell dels jorns i Racó de n'Aulet, que ja demostren una estranya maduresa.
Però òbviament el grup Entreveus aconsegueix molt més que això. Es tracta d'un trio vocal femení d'extraordinària sensibilitat i claredat i mallorquinitat de dicció, format per Antònia Suau Sbert, a la vegada l'autora de moltes de les partitures interpretades, Francesca Suau Artigues i Silke Hamman, que és també la pianista del grup, a Santanyí -que també és un indret amb una gran sensibilitat musical- l'any 2004, que ja va publicar el seu primer CD, El joc de l'aigua, el 2007, i que ara ens deixen una mica embadalits per la qualitat musical a la qual ens demostren haver arribat. Ramon Canyelles és també part integrant del grup com a tècnic de so directe i responsable de la coordinació. La qualitat, versatilitat i conjunció de les tres veus, perfectament capaces de cantar a cappella o fins i tot de senzillament recitar o dir els textos, sense cap acompanyament, o de fer-ho igualment amb igual eficàcia amb el so d'un piano que sona perfecte, sobri i elegant, i que, de vegades, també fa els seus solos, inspiren, tots plegats, tot un respecte. Òbviament, no som cap crític musical però sí crec que puc recomanar encaridament i responsablement l'audició dels seus resultats.
A mi m'han agradat especialment els temps pausats de bona part de les versions musicals d'aquests poemes d'Antoni Vidal Ferrando, com en el cas de Mediterrània ment (però amb quina força sona el primer vers: "Els mascarots, la mar i la seva música"). Aquesta lentitud i aquestes pauses a les quals em referesc serveixen eficaçment el missatge dels poemes interpretats. Però també ho fan els ritmes més esqueixats de Zona zero, l'homentage a García Lorca ("Hi ha dones que s'ofeguen dins oli mineral. / Hi ha sacerdots budistes baixant les avingudes"); de La terra que imagín, que dóna vida a un extraordinari poema d'El racó de n'Aulet; o d'Irak 2003, clam de les víctimes, que sona gairebé com una marxa fúnebre.
Si ens centram en la qüéstió, sempre important, per a totes aquestes cançons d'autor, de l'adequació entre text i forma musical, crec que el factor que ha estat més decisiu per aconseguir l'eficàcia i la qualitat obtingudes haurà estat la capacitat demostrada per Antònia Suau de no precisar que els versos siguin isosil·làbics, fet que li ha donat una gran llibertat en el maneig de les lletres, llibertat que ha redundat en una major transmissió o comunicació dels textos, que poden esser fragmentats i reiterats o repetits quantes vegades convengui, de manera més melòdica o, qualque moment, merament recitativa o enunciativa. Cal no oblidar que un determinat silenci pot esser també musical.
Cal felicitar Entreveus, aquestes veus de dicció tan sensible i a la vegada tan mallorquina, per molt que una de les seves components nasqués a Colònia. Amb Mites dins la boca s'han fet mereixedores certament d'un admirat respecte.
Diari de Balears (dBalears)
A tall de pròleg
Per Bartomeu Fiol1
Revolta, com la pràctica totalitat de la nombrosa obra del seu autor -el qual, a còpia d'ofici, de tenacitat i de paciència, ha assolit la gesta, més aviat insòlita entre nosaltres, de viure d'ella, de viure de la seva escriptura (sense abdicar mai de les seves conviccions de sempre)-, difícilment es pot llegir com a mera literatura. Al darrere o al davant de tot el que ha fet Miquel López Crespí hi ha un ferment moral decididament actiu i compromès, el qual, segons quin sigui el capteniment la posició de qui s'hi encari, resultarà una mica morbós o fins i tot quasi sectari o, ben al contrari, d'una rabiosa i actualíssima salut. En el benentès que aquells que sentin inclinats a titllar-lo de sectari poden perfectament, al seu torn, esser qualificats de sectaris de signe contrari. Perquè, en definitiva, tot garbellat, hi ha tant de sectarisme de dretes com d'esquerres. I, per descomptat, ningú no es troba, angelical, au-dessus de la mêlée.
Degut a aquest radical condicionament ètic, la importància del qual en l'obra de López Crespí sembla difícil d'exagerar -i encara que tot text que queda és ben capaç de presentar-se per si mateix-, degut també al marc referencial o a l'escenificació de les paràboles en una cultura tan allunyada com la xinesa i, finalment, a un procés d'elaboració molt demorat i gens senzill (el nostre poeta i narrador certament no viu en el millor dels mons possibles!), tal vegada no li vagi del tot malament la pobra companyia d'aquesta mena d'exordi, per molt que -per manca de competència de qui el fa- no pugui ajudar el lector més que de manera massa limitada.
És creença prou generalitzada que el pensament rigorós o, al capdavall o al capdamunt, la filosofia, requereixen un ambient d'una certa pau per a poder practicar-se plenament. Però les injustícies i les guerres i les malvestats, o la sevícia generalitzada, també poden suscitar o fomentar el seu conreu. Perquè potser convé recordar que no tota filosofia és metafísica o antològica. Així, no és cap casualitat que l'esclat de la filosofia clàssica xinesa coincidís precisament amb els carnatges i les atrocitats del període històric tan adequadament conegut com dels regnes en lluita -que acaba l'any 221 aC amb la unificació de l'immens país sota la fèrula dels senyors de Qin- ni tampoc ho és que les diverses escoles que la conformen (i que dos mil o dos mil cinc-cents anys després no semblen tan confortades com volen suposar els entesos comentaristes) coincidesquin del tot en donar una transcendència i una funcionalitat bàsiques a primordials a la política i a l'ètica social -si és que el qualificatiu d'aquest sintagma no és una redundància, que tota ètica ho és, social, o no és ètica.
No ens hauria de sorprendre gens, doncs, que Miquel López Crespí, persona generosa i inquieta, que no ha rebutjat mai els compromisos, sens dubte l'escriptor més fener que tenim actualment al regne de Cavorques enmig del mar, la formació autodidacta del qual correspon a un altre període -aquest ben acostat en el temps!- de forta commoció moral i de fonda inquietud política i social, seguint una mica l'exemple de Bertolt Brecht -dramaturg i poeta de gran popularitat entre el jovent compromès fa trenta anys, però avui més aviat menystingut, com si la seva extraordinària qualitat literària hagués quedat inutilitzada o almanco feta malbé per la seva adscripció ideològica-, s'hagi inspirat en les peculiars formes expositives i en els continguts morals, d'aquells pensadors aparentment tan allunyats però de fet, paradoxalment, tan acostats. Al cap i a la fi, dos mil anys i escaig d'història no afecten massa unes valoracions morals bàsiques. La posa en escena d'un Zhuangzi o d'un Me-ti o Mo Di, per altra banda, conserva tota la seva força i efectivitat pedagògica o comunicadora, que és tant com dir la seva eficàcia poètica.
I no és que l'escriptura o l'elaboració del text que ara encetaràs hagi estat gens directa o senzilla. Més aviat sorprèn, en puc donar algun testimoni, la quantitat de feina -i de redaccions- que, per circumstàncies exògenes, el llibre ha necessitat per arribar al seu estat actual. La veritat és que la capacitat redactora de l'amic López Crespí esborrona un poc.
La primera versió correspon a un recull de paràboles o petites proses -concretament XCIII- que porten el títol de Gangzu, el mestre. Aquest text va servir de base a una primera versificació de Revolta, que va donar com a resultat quaranta poemes. Cansat que aquest llibre concorregués sense cap resultat a un bon nombre de premis en la nostra llengua -i que dormís dins els calaixos d'alguna editorial cavorquina-, López Crespí el va repastar i traduir al castellà, amb el títol magnífic de Grietas en el mármol, i va guanyar el premi Vicente Gaos en la XI edició dels premis convocats per la ciutat de València l'any 1994. No satisfet, malgrat aquest triomf, amb el destí del poemari, de nou ha tornat a picar-hi esquerda de valent i la present versió definitiva, en català, és doncs, fruit de tota la feinada que acabam d'esmentar.
Les tesis fonamentals de Revolta no es disfressen o dissimulen gens. Destaquen per la contundència de la seva formulació "Un escarment en cada generació", "Lluny dels servils", "La pau de l'Emperador", "Diverses formes de revolta", "La nostra perdició" o "La saviesa". "Filosofia de palau", el darrer poema del llibre, ho resumeix molt eficaçment en els quatre versos finals:
En l'experiència d'un dels esclaus
que basteixen la Gran Murada
hi ha més veritat que en totes
les màximes dels filòsofs de palau.
1 Pròleg al poemari Revolta (Ciutat de Mallorca, Editorial Moll, 2000). Pàgs. 7-10.
martes, 5 de octubre de 2010
Jaume Carbonero i la destrucció de recursos i territori (ara vol urbanitzar Son Bordoi)
Jaume Carbonero i la destrucció de recursos i territori (ara vol urbanitzar Son Bordoi)
La societat civil de les Illes contra els desastres del consell d’Habitatge Jaume Carbonero
L'AJM demana la protecció i revaloració de l'àrea rural del barri
Els horts situats a tota la part nord del Molinar són un entorn privilegiat, tant per la seva
ubicació com per ser un dels darrers entorns rurals propers a Ciutat. Formen part de la
fisonomia dels barris del Molinar i el Coll d'en Rebassa i marquen el seu caràcter. Són
moltes les generacions que han crescut properes a aquest paratge. A més, l'estampa rural
també és molt preuada pels turistes.
Actualment, es troben amenaçats per diversos factors:
- Especulació urbanística. No són terrenys rústics sinó de transició.
- Contínua degradació, per causes d’arrel com la nul·la política agrària dels
successius governs de les Illes Balears
- Possible construcció dels tallers del tramvia i nous vials
- Urbanització imminent d’una part d’aquesta àrea, que és son Bordoy.
A més d’un problema afegit a l’hora d’una possible protecció: l’”embull” institucional.
Cort, Consell i Govern tenen responsabilitats sobre el futur.
Així, doncs, des de l’AJM hem elaborat el següent document ‘PER LA PROTECCIÓ
DELS HORTS DEL MOLINAR” on demanam:
1. La protecció total i definitiva de l'àrea rural compresa entre el Portitxol i el Coll d'en
Rebassa, colindant amb l'autovia de Llevant, la carretera de Llucmajor i el carrer de
Guasp (prop del camí Fondo). Això per evitar que s'hi desenvolupin urbanitzacions, noves
carreteres i grans infraestructures com centres comercials, tallers del tramvia, etc.
2. La restauració, protecció i catalogació dels elements arquitectònics (síquies, molins,
sínies, murs de pedra,...) de la zona.
3. La recuperació de terrenys en desús per a què els veïns puguin fer horts urbans.
4. L'adequació, neteja i manteniment dels camins i el Torrent Gros.
5. Aprofitar la ruralitat de la zona per a fer-hi visites culturals, pedagògiques, escolars,
turístiques, etc.
En definitiva, la potenciació d'aquesta àrea per a què guanyi valor i se'n pugui treure un
gran profit.
Demanam això des del convenciment que el Molinar ja no pot créixer més
urbanísticament.
Aquest document té el suport de les següents entitats:
OCB
Unió de Pagesos
ATTAC-Mallorca
Associació d’Amics de la Vall de Coanegra
Assemblea per Mallorca
GOB
GADMA
Espai Anticapitalista de Palma
Amics Arbres
Amics de la Terra
CJIB
Barri-tv
Així mateix, volem sensibilitzar a la població i les institucions de la importància de
preservar aquest espai. Demanarem reunions amb tots els responsables polítics per
explicar la nostra preocupació.
(Blog de l’Assemblea de Joves del Molinar)
Francesc Jaume: “Urbanitzar Son Bordoi es perpetuar el model econòmic del Govern Matas”
per Esquerra Illes Balears-Pitiüses el dilluns, 4 / octubre / 2010 a les 15:00
Esquerra ha manifestat avui la seva oposició al projecte de construir 750 habitatges a Son Bordoi, a la barriada d’El Molinar. Francesc Jaume, president d’Esquerra a Palma, ha manifestat que “urbanitzar Son Bordoi significa perpetuar el model econòmic de l’època Matas. És inconcebible que a una ciutat amb més de 40.000 habitatges en desús un govern progressista entengui que la solució és més totxo”.
Jaume ha assegurat que “l’excusa de que s’hi construiran VPO no és vàlida per destruir Son Bordoi, ja que el projecte només es vol tirar endavant per tapar la manca de feina feta en matèria d’habitatge pel Govern en aquesta legislatura. A més, el projecte té múltiples mancances, ja que es fa a una zona ja col·lapsada com El Molinar, i amb una densitat al límit de la llei, que generarà més manca de serveis i d’aparcament”.
Per la seva banda, Joan Lladó, president d’Esquerra a les Illes Balears ha manifestat que “basar l’economia en el sector de la construcció és pa per avui i fam per demà. És un model que hipoteca el territori i que generarà llocs de feina per a pocs mesos. Entre el 2007 i el 2010 la compra d’habitatges a Mallorca ha caigut un 44%, i tenim vivenda a Mallorca per a 2.100.000 persones, el doble de la població de l’illa. L’Administració s’hauria de centrar en promoure que els habitatges buits i surtin al mercat com a VPO”.
Finalment, Joan Vicenç Lillo, secretari de Política Territorial d’Esquerra a les Illes Balears, ha lamentat que “amb el projecte d’urbanització a Son Bordoi és destruirà una de les darreres zones agrícoles de Palma. L’impacte ambiental és molt important, així com el paisatgístic, ja que els blocs de pisos seran els protagonistes de l’entrada a Palma des de l’autopista de Llevant”.
Esquerra (Facebook)
Amb la fracassada llei l´habitatge, una llei encaminada a fer malbé el sòl rústic i que ha hagut de ser retirada pel mateix Govern, les quotes de despropòsits de Jaume Carbonero han arribat al súmmum. Com és possible que un conseller d’un govern on hi ha forces de progrés vulgui avançar en la depredació de recursos i territori? O no és conscient que l´illa és al límit del seu incontrolat creixement, que no es pot continuar amb la depredació de recursos i territori? Els sectors d´esquerra que donam un actiu suport crític al president Antich en demanam sobre la irracionalitat d'enlairar polítics que poden arribar a ser més destructius que el PP mateix. Jaume Carbonero... no se sent avergonyit quan han de ser l´UM i Nadal, el PP i Rosa Estaràs els que públicament hagin de frenar les seves ànsies de construir en sòl rústic? No és una vergonya que el mateix PSOE, el PP, el Bloc, UM i Eivissa pel Canvi hagin hagut de consensuar una nova normativa que aturàs els deliris constructors del conseller? (Miquel López Crespí)
La destrucció de Mallorca: Jaume Carbonero dimissió!
Per Miquel López Crespí, escriptor
Novament els errors del conseller d´Habitatge Jaume Carbonero han posat i posen en perill l’actual experiència de govern de centreesquerra i ha deixat en ridícul l’executiu en haver de retirar la desastrosa llei d´habitatge que havia presentat. Els desastres que ha causat la proposta del conseller han causat problemes summament greus al Govern. El desgast produït pel debat sobre la llei Carbonero per a totes les forces governants és de tal envergadura que en qualsevol altre país europeu el conseller ja hauria estat cessat o, si fos conscient del que ha fet, ell mateix hauria presentat la dimissió.
Recordem que els problemes que sempre ha portat Jaume Carbonero a les forces progressistes de les Illes no són solament els actuals, els que ara surten als diaris. L´actitut prepotent d´aquest personatge ja va contribuir a enfonsar l´anterior Pacte de Progrés. La gent recorda encara els fets de l´any 2001 quan Carbonero va fer dimitir de forma inexplicable l´eficient funcionària de l´Institut Balear de l´Habitatge d´Eivissa (IBAVI), Margalida Lliteras. Nombrosos polítics progressistes, membres del mateix govern, advertiren al president Antich que aquest nou desastre de Carbonero podria causar la pèrdua de prop de quatre-cents vots a les forces nacionalistes i d´esquerra. I, a Eivissa, com tothom sap, un centenar de vots són decisius per a obtenir el diputat que pot foragitar el PP de les institucions. Jaume Carbonero no va valorar el mal que feia a l’esquerra i el nacionalisme progressista i cessà la funcionària que tothom estimava --com ho demostren les manifestacions i els centenars i centenars de signatures que, a l´illa germana, es recolliren contra la decisió de Carbonero--.
Amb la fracassada llei l´habitatge, una llei encaminada a fer malbé el sòl rústic i que ha hagut de ser retirada pel mateix Govern, les quotes de despropòsits de Jaume Carbonero han arribat al súmmum. Com és possible que un conseller d’un govern on hi ha forces de progrés vulgui avançar en la depredació de recursos i territori? O no és conscient que l´illa és al límit del seu incontrolat creixement, que no es pot continuar amb la depredació de recursos i territori? Els sectors d´esquerra que donam un actiu suport crític al president Antich en demanam sobre la irracionalitat d'enlairar polítics que poden arribar a ser més destructius que el PP mateix. Jaume Carbonero... no se sent avergonyit quan han de ser l´UM i Nadal, el PP i Rosa Estaràs els que públicament hagin de frenar les seves ànsies de construir en sòl rústic? No és una vergonya que el mateix PSOE, el PP, el Bloc, UM i Eivissa pel Canvi hagin hagut de consensuar una nova normativa que aturàs els deliris constructors del conseller? El GOB, el Bloc, els ecologistes, tothom amb una mica de seny ja havia advertit per activa i per passiva que el camí que portava Jaume Carbonero quant a destruir més sòl rústic no era correcte.
Amb l´aturada de les propostes de Jaume Carbonero i els desastres que hauria comportat per al territori, els partits han acordat una nova llei en la qual els cinc mil habitatges previstos no es faran en sòl rústic a no ser que abans s’esgoti l’urbà i urbanitzable.
La prepotència de l’actual conseller d´Habitatge no atenia a raons, no escoltava el GOB quan aquesta prestigiosa organització ecologista suggeria la rehabilitació de pisos antics i de no augmentar els creixements previstos a les directrius d’ordenació del territori. El Bloc havia aportat suggerents iniciatives quant a la rehabilitació d´habitatges ja construïts i per impulsar la sortida al mercat de pisos que estan buits.
No cal dir que, vists i comprovats els continuats errors d’una persona que mai no escolta la societat civil, i per a evitar la continuada erosió política que la seva mala gestió produeix als diversos governs progressistes, seria convenient el cessament o la dimissió d'un conseller tan provadament incompetent.
El secretari general de PSM i dirigent del Bloc Gabriel Barceló hagué de dir al nostre patètic personatge [Jaume Carbonero] si “Mallorca era Sicília”. Com diuen els diaris: “El portavoz del Bloc y líder del PSM, Biel Barceló, emplazó ayer a los consellers de Presidencia y de Vivienda, Albert Moragues y Jaume Carbonero, a reflexionar sobre si las amenazas ‘son formas de hacer política y si esto es Mallorca o Sicília”.
Biel Barceló (PSM) amenaçat per Jaume Carbonero
Els desastres de Jaume Carbonero
Per Miquel López Crespí, escriptor
La història més vergonyosa protagonitzada per Jaume Carbonero, el conseller d’Habitatge del Govern, ha tingut lloc molt recentment. Era durant els dies del pacte del PSOE amb Rosa Estaràs i el posterior consens amb UM, Bloc i Eivissa pel Canvi per a retirar la llei que havia proposat el conseller. Com va informar la premsa en el seu moment, el prepotent conseller d’Habitatge, enverinat per haver estat obligat a acceptar les modificacions contra la destrucció de més sòl rústic suggerides per UM, PP, Bloc i altres forces nacionalistes i d’esquerra, amenaçà públicament Biel Barceló cridant, sulfurat al màxim: “¡Tomo nota!; mentre que el conseller de la Presidència, Alberto Moragues, fent costat al polèmic conseller d’Habitatge, intervenia en el mateix sentit exclamant: “Esto tendrá un coste”.
La brega entre els socis del pacte de governabilitat era pública. Diuen que Rosa Estaràs, els representants del PP que eren presents per a consensuar la nova llei d’Habitatge amb Francesc Antich, s’ho miraven, escoltaven els crits i amenaces i no s’ho podien creure. Jaume Carbonero amenaçava el PSM, el Bloc i Biel Barceló sense pensar que eren davant representats qualificats del PP! El corresponsal d’un diari de Palma, en comentar aquest grotesc espectacle protagonitzat per Jaume Carbonero contra els seus socis de govern, escrivia, esverat, en constatar aquests fets tan lamentables per a les forces progressistes i d’esquerra: “El colofón de los tiras y aflojas se produjo ayer por la tarde, minutos antes de que los líderes políticos del Pacto y del PP posaran unidos, lo que obligó a postergar media hora su comparecencia ante los medios. ‘¡Escuchabas los gritos desde la planta baja, se han tirado los trastos a la cabeza!’, comentaba un oyente que estaba en las dependencias del Parlament donde tenía lugar la última reunión del Pacto”.
La vergonya s’havia consumat! Jaume Carbonero cridava i amenaçava els socis de Govern, en aquest cas el Bloc i Biel Barceló... davant el PP! Hi ha res de més patètic, res de més miserable, res de més insolidari amb uns socis lleials i que han fet tot --i més!-- per a trobar solucions a les irracionals propostes destructives de territori presentades per Carbonero?
Posteriorment a les amenaces contra els socis de Govern, amenaces reproduïdes als mitjans de comunicació de les Illes, el secretari general de PSM i dirigent del Bloc Gabriel Barceló hagué de dir al nostre patètic personatge si “Mallorca era Sicília”. Com diuen els diaris: “El portavoz del Bloc y líder del PSM, Biel Barceló, emplazó ayer a los consellers de Presidencia y de Vivienda, Albert Moragues y Jaume Carbonero, a reflexionar sobre si las amenazas ‘son formas de hacer política y si esto es Mallorca o Sicília”.
Evidentment Gabriel Barceló no volgué entrar en més detalls, ja que, com a persona i assenyat dirigent polític, no ha volgut caure en les formes i desqualificacions típiques del conseller.
Però... qui és aquest prepotent i enfurismat personatge? Fa uns anys Jaume Carbonero, fent costat als sectors més reaccionaris del sectarisme i el dogmatisme illenc, sectors propers al ranci carrillisme i afins –Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Salvador Bastida... --, signava pamflets plens de calúmnies i tergiversacions contra aquells que volíem servar la memòria històrica de l´esquerra revolucionària de les Illes.
Ara, anys després d’aquests fets, amb igual prepotència, s’atreveix, com explica la premsa, a proferir amenaces contra els seus lleials socis de govern en no pair que s’hagi hagut de modificat la seva llei destructora del nostre territori. Un conseller que sempre, des de totes les àrees de gestió on ha exercit el poder, ha perjudicat els interessos populars i les forces progressistes. L’afer de comportament sicilià, les amenaces que comentam, no fan més que confirmar tot el que ja sabíem del personatge quant a unes formes d’actuació, de demonització envers aquell que no combrega amb les seves discutibles idees i opinions.
La societat civil de les Illes contra els desastres del consell d’Habitatge Jaume Carbonero
L'AJM demana la protecció i revaloració de l'àrea rural del barri
Els horts situats a tota la part nord del Molinar són un entorn privilegiat, tant per la seva
ubicació com per ser un dels darrers entorns rurals propers a Ciutat. Formen part de la
fisonomia dels barris del Molinar i el Coll d'en Rebassa i marquen el seu caràcter. Són
moltes les generacions que han crescut properes a aquest paratge. A més, l'estampa rural
també és molt preuada pels turistes.
Actualment, es troben amenaçats per diversos factors:
- Especulació urbanística. No són terrenys rústics sinó de transició.
- Contínua degradació, per causes d’arrel com la nul·la política agrària dels
successius governs de les Illes Balears
- Possible construcció dels tallers del tramvia i nous vials
- Urbanització imminent d’una part d’aquesta àrea, que és son Bordoy.
A més d’un problema afegit a l’hora d’una possible protecció: l’”embull” institucional.
Cort, Consell i Govern tenen responsabilitats sobre el futur.
Així, doncs, des de l’AJM hem elaborat el següent document ‘PER LA PROTECCIÓ
DELS HORTS DEL MOLINAR” on demanam:
1. La protecció total i definitiva de l'àrea rural compresa entre el Portitxol i el Coll d'en
Rebassa, colindant amb l'autovia de Llevant, la carretera de Llucmajor i el carrer de
Guasp (prop del camí Fondo). Això per evitar que s'hi desenvolupin urbanitzacions, noves
carreteres i grans infraestructures com centres comercials, tallers del tramvia, etc.
2. La restauració, protecció i catalogació dels elements arquitectònics (síquies, molins,
sínies, murs de pedra,...) de la zona.
3. La recuperació de terrenys en desús per a què els veïns puguin fer horts urbans.
4. L'adequació, neteja i manteniment dels camins i el Torrent Gros.
5. Aprofitar la ruralitat de la zona per a fer-hi visites culturals, pedagògiques, escolars,
turístiques, etc.
En definitiva, la potenciació d'aquesta àrea per a què guanyi valor i se'n pugui treure un
gran profit.
Demanam això des del convenciment que el Molinar ja no pot créixer més
urbanísticament.
Aquest document té el suport de les següents entitats:
OCB
Unió de Pagesos
ATTAC-Mallorca
Associació d’Amics de la Vall de Coanegra
Assemblea per Mallorca
GOB
GADMA
Espai Anticapitalista de Palma
Amics Arbres
Amics de la Terra
CJIB
Barri-tv
Així mateix, volem sensibilitzar a la població i les institucions de la importància de
preservar aquest espai. Demanarem reunions amb tots els responsables polítics per
explicar la nostra preocupació.
(Blog de l’Assemblea de Joves del Molinar)
Francesc Jaume: “Urbanitzar Son Bordoi es perpetuar el model econòmic del Govern Matas”
per Esquerra Illes Balears-Pitiüses el dilluns, 4 / octubre / 2010 a les 15:00
Esquerra ha manifestat avui la seva oposició al projecte de construir 750 habitatges a Son Bordoi, a la barriada d’El Molinar. Francesc Jaume, president d’Esquerra a Palma, ha manifestat que “urbanitzar Son Bordoi significa perpetuar el model econòmic de l’època Matas. És inconcebible que a una ciutat amb més de 40.000 habitatges en desús un govern progressista entengui que la solució és més totxo”.
Jaume ha assegurat que “l’excusa de que s’hi construiran VPO no és vàlida per destruir Son Bordoi, ja que el projecte només es vol tirar endavant per tapar la manca de feina feta en matèria d’habitatge pel Govern en aquesta legislatura. A més, el projecte té múltiples mancances, ja que es fa a una zona ja col·lapsada com El Molinar, i amb una densitat al límit de la llei, que generarà més manca de serveis i d’aparcament”.
Per la seva banda, Joan Lladó, president d’Esquerra a les Illes Balears ha manifestat que “basar l’economia en el sector de la construcció és pa per avui i fam per demà. És un model que hipoteca el territori i que generarà llocs de feina per a pocs mesos. Entre el 2007 i el 2010 la compra d’habitatges a Mallorca ha caigut un 44%, i tenim vivenda a Mallorca per a 2.100.000 persones, el doble de la població de l’illa. L’Administració s’hauria de centrar en promoure que els habitatges buits i surtin al mercat com a VPO”.
Finalment, Joan Vicenç Lillo, secretari de Política Territorial d’Esquerra a les Illes Balears, ha lamentat que “amb el projecte d’urbanització a Son Bordoi és destruirà una de les darreres zones agrícoles de Palma. L’impacte ambiental és molt important, així com el paisatgístic, ja que els blocs de pisos seran els protagonistes de l’entrada a Palma des de l’autopista de Llevant”.
Esquerra (Facebook)
Amb la fracassada llei l´habitatge, una llei encaminada a fer malbé el sòl rústic i que ha hagut de ser retirada pel mateix Govern, les quotes de despropòsits de Jaume Carbonero han arribat al súmmum. Com és possible que un conseller d’un govern on hi ha forces de progrés vulgui avançar en la depredació de recursos i territori? O no és conscient que l´illa és al límit del seu incontrolat creixement, que no es pot continuar amb la depredació de recursos i territori? Els sectors d´esquerra que donam un actiu suport crític al president Antich en demanam sobre la irracionalitat d'enlairar polítics que poden arribar a ser més destructius que el PP mateix. Jaume Carbonero... no se sent avergonyit quan han de ser l´UM i Nadal, el PP i Rosa Estaràs els que públicament hagin de frenar les seves ànsies de construir en sòl rústic? No és una vergonya que el mateix PSOE, el PP, el Bloc, UM i Eivissa pel Canvi hagin hagut de consensuar una nova normativa que aturàs els deliris constructors del conseller? (Miquel López Crespí)
La destrucció de Mallorca: Jaume Carbonero dimissió!
Per Miquel López Crespí, escriptor
Novament els errors del conseller d´Habitatge Jaume Carbonero han posat i posen en perill l’actual experiència de govern de centreesquerra i ha deixat en ridícul l’executiu en haver de retirar la desastrosa llei d´habitatge que havia presentat. Els desastres que ha causat la proposta del conseller han causat problemes summament greus al Govern. El desgast produït pel debat sobre la llei Carbonero per a totes les forces governants és de tal envergadura que en qualsevol altre país europeu el conseller ja hauria estat cessat o, si fos conscient del que ha fet, ell mateix hauria presentat la dimissió.
Recordem que els problemes que sempre ha portat Jaume Carbonero a les forces progressistes de les Illes no són solament els actuals, els que ara surten als diaris. L´actitut prepotent d´aquest personatge ja va contribuir a enfonsar l´anterior Pacte de Progrés. La gent recorda encara els fets de l´any 2001 quan Carbonero va fer dimitir de forma inexplicable l´eficient funcionària de l´Institut Balear de l´Habitatge d´Eivissa (IBAVI), Margalida Lliteras. Nombrosos polítics progressistes, membres del mateix govern, advertiren al president Antich que aquest nou desastre de Carbonero podria causar la pèrdua de prop de quatre-cents vots a les forces nacionalistes i d´esquerra. I, a Eivissa, com tothom sap, un centenar de vots són decisius per a obtenir el diputat que pot foragitar el PP de les institucions. Jaume Carbonero no va valorar el mal que feia a l’esquerra i el nacionalisme progressista i cessà la funcionària que tothom estimava --com ho demostren les manifestacions i els centenars i centenars de signatures que, a l´illa germana, es recolliren contra la decisió de Carbonero--.
Amb la fracassada llei l´habitatge, una llei encaminada a fer malbé el sòl rústic i que ha hagut de ser retirada pel mateix Govern, les quotes de despropòsits de Jaume Carbonero han arribat al súmmum. Com és possible que un conseller d’un govern on hi ha forces de progrés vulgui avançar en la depredació de recursos i territori? O no és conscient que l´illa és al límit del seu incontrolat creixement, que no es pot continuar amb la depredació de recursos i territori? Els sectors d´esquerra que donam un actiu suport crític al president Antich en demanam sobre la irracionalitat d'enlairar polítics que poden arribar a ser més destructius que el PP mateix. Jaume Carbonero... no se sent avergonyit quan han de ser l´UM i Nadal, el PP i Rosa Estaràs els que públicament hagin de frenar les seves ànsies de construir en sòl rústic? No és una vergonya que el mateix PSOE, el PP, el Bloc, UM i Eivissa pel Canvi hagin hagut de consensuar una nova normativa que aturàs els deliris constructors del conseller? El GOB, el Bloc, els ecologistes, tothom amb una mica de seny ja havia advertit per activa i per passiva que el camí que portava Jaume Carbonero quant a destruir més sòl rústic no era correcte.
Amb l´aturada de les propostes de Jaume Carbonero i els desastres que hauria comportat per al territori, els partits han acordat una nova llei en la qual els cinc mil habitatges previstos no es faran en sòl rústic a no ser que abans s’esgoti l’urbà i urbanitzable.
La prepotència de l’actual conseller d´Habitatge no atenia a raons, no escoltava el GOB quan aquesta prestigiosa organització ecologista suggeria la rehabilitació de pisos antics i de no augmentar els creixements previstos a les directrius d’ordenació del territori. El Bloc havia aportat suggerents iniciatives quant a la rehabilitació d´habitatges ja construïts i per impulsar la sortida al mercat de pisos que estan buits.
No cal dir que, vists i comprovats els continuats errors d’una persona que mai no escolta la societat civil, i per a evitar la continuada erosió política que la seva mala gestió produeix als diversos governs progressistes, seria convenient el cessament o la dimissió d'un conseller tan provadament incompetent.
El secretari general de PSM i dirigent del Bloc Gabriel Barceló hagué de dir al nostre patètic personatge [Jaume Carbonero] si “Mallorca era Sicília”. Com diuen els diaris: “El portavoz del Bloc y líder del PSM, Biel Barceló, emplazó ayer a los consellers de Presidencia y de Vivienda, Albert Moragues y Jaume Carbonero, a reflexionar sobre si las amenazas ‘son formas de hacer política y si esto es Mallorca o Sicília”.
Biel Barceló (PSM) amenaçat per Jaume Carbonero
Els desastres de Jaume Carbonero
Per Miquel López Crespí, escriptor
La història més vergonyosa protagonitzada per Jaume Carbonero, el conseller d’Habitatge del Govern, ha tingut lloc molt recentment. Era durant els dies del pacte del PSOE amb Rosa Estaràs i el posterior consens amb UM, Bloc i Eivissa pel Canvi per a retirar la llei que havia proposat el conseller. Com va informar la premsa en el seu moment, el prepotent conseller d’Habitatge, enverinat per haver estat obligat a acceptar les modificacions contra la destrucció de més sòl rústic suggerides per UM, PP, Bloc i altres forces nacionalistes i d’esquerra, amenaçà públicament Biel Barceló cridant, sulfurat al màxim: “¡Tomo nota!; mentre que el conseller de la Presidència, Alberto Moragues, fent costat al polèmic conseller d’Habitatge, intervenia en el mateix sentit exclamant: “Esto tendrá un coste”.
La brega entre els socis del pacte de governabilitat era pública. Diuen que Rosa Estaràs, els representants del PP que eren presents per a consensuar la nova llei d’Habitatge amb Francesc Antich, s’ho miraven, escoltaven els crits i amenaces i no s’ho podien creure. Jaume Carbonero amenaçava el PSM, el Bloc i Biel Barceló sense pensar que eren davant representats qualificats del PP! El corresponsal d’un diari de Palma, en comentar aquest grotesc espectacle protagonitzat per Jaume Carbonero contra els seus socis de govern, escrivia, esverat, en constatar aquests fets tan lamentables per a les forces progressistes i d’esquerra: “El colofón de los tiras y aflojas se produjo ayer por la tarde, minutos antes de que los líderes políticos del Pacto y del PP posaran unidos, lo que obligó a postergar media hora su comparecencia ante los medios. ‘¡Escuchabas los gritos desde la planta baja, se han tirado los trastos a la cabeza!’, comentaba un oyente que estaba en las dependencias del Parlament donde tenía lugar la última reunión del Pacto”.
La vergonya s’havia consumat! Jaume Carbonero cridava i amenaçava els socis de Govern, en aquest cas el Bloc i Biel Barceló... davant el PP! Hi ha res de més patètic, res de més miserable, res de més insolidari amb uns socis lleials i que han fet tot --i més!-- per a trobar solucions a les irracionals propostes destructives de territori presentades per Carbonero?
Posteriorment a les amenaces contra els socis de Govern, amenaces reproduïdes als mitjans de comunicació de les Illes, el secretari general de PSM i dirigent del Bloc Gabriel Barceló hagué de dir al nostre patètic personatge si “Mallorca era Sicília”. Com diuen els diaris: “El portavoz del Bloc y líder del PSM, Biel Barceló, emplazó ayer a los consellers de Presidencia y de Vivienda, Albert Moragues y Jaume Carbonero, a reflexionar sobre si las amenazas ‘son formas de hacer política y si esto es Mallorca o Sicília”.
Evidentment Gabriel Barceló no volgué entrar en més detalls, ja que, com a persona i assenyat dirigent polític, no ha volgut caure en les formes i desqualificacions típiques del conseller.
Però... qui és aquest prepotent i enfurismat personatge? Fa uns anys Jaume Carbonero, fent costat als sectors més reaccionaris del sectarisme i el dogmatisme illenc, sectors propers al ranci carrillisme i afins –Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Salvador Bastida... --, signava pamflets plens de calúmnies i tergiversacions contra aquells que volíem servar la memòria històrica de l´esquerra revolucionària de les Illes.
Ara, anys després d’aquests fets, amb igual prepotència, s’atreveix, com explica la premsa, a proferir amenaces contra els seus lleials socis de govern en no pair que s’hagi hagut de modificat la seva llei destructora del nostre territori. Un conseller que sempre, des de totes les àrees de gestió on ha exercit el poder, ha perjudicat els interessos populars i les forces progressistes. L’afer de comportament sicilià, les amenaces que comentam, no fan més que confirmar tot el que ja sabíem del personatge quant a unes formes d’actuació, de demonització envers aquell que no combrega amb les seves discutibles idees i opinions.
sábado, 2 de octubre de 2010
Salvador Bastida, Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutord, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero...
El GOB acusa a Antich de mentider: Son Bordoy fa més d’un pam! Antich en prendre possessió es comprometé a “no urbanitzar ni un pam més de territori”
El mes de gener el GOB va remetre al Govern, l’escrit d’al·legacions a les Normes Subsidiàries i Complementàries de Son Bordoy, que a l’empara de la Llei 5/2008, va redactar la Conselleria d’Habitatge del Govern Balear.
Les al·legacions del GOB reclamaven la no aprovació definitiva de les NNSSiCC de Son Bordoy, en considerar que els impactes (ambientals, territorials, paisatgístics, comercials,....) són elevadissims, que romp la model urbanístic de la zona, que multiplica la densitat prevista a la zona fins ara i que conté deficiències tal com han remarcat distints tècnics municipals i autonòmics.
Avui, el Consell de Govern ha aprovat la urbanització de Son Bordoy i amb això, el Sr Antich imcompleix un cop més en aquesta legislatura, l'esperit amb que la va iniciar i la priorització de la preservació del territori per davant dels interessos econòmics dels lobbies de pressió a què s'ha sotmès la política territorial i econòmica en aquesta legislatura.
SON BORDOY. UNA ÀREA RURAL BEN CONSERVADA
Son Bordoy és un sector de sòl urbanitzable no programat de 112.882 m2, que a dia d’avui és encara una àrea rural, amb usos agrícola-ramaders a l’horta de Palma darrera el Molinar. La seva ubicació és privilegiada per l’accés directe a l’autopista de llevant i la via de cintura de Palma; just allà on s’ajunten.
El pla parcial d’urbanització de 2005 tenia previst fer-hi 225 habitatges, per a 675 habitants i un centre comercial sobre 2,2 hectàrees de solar.
EL NOU PROJECTE QUE QUADRUPLICA EL NOMBRE D’HABITATGES
El Govern balear promou una via d’excepció, “normes subsidiàries i complementàries de planejament”, a l’empara d’una llei ex professo, la 5/2008, que possibilita quasi quadruplicar el nombre d’habitatges que es poden construir a Son Bordoy; fins al límit permès pel Reglament de Planejament de 75 habitatges per hectàrea (art. 47).
El projecte de Son Bordoy tendria la màxima densitat de població que permet la normativa, amb capacitat per acollir més de 2.500 persones, que són més de les que viuen al poble de Sant Jordi. La solució urbanística que es proposa consisteix en construir 6 grans blocs amb capacitat de fins a 90 petites vivendes cadascun, a més d’altres illetes de pisos.
Aquests grans blocs de mini pisos, transversals a l’autopista de llevant, marcaran el paisatge de l’entrada a Palma des de l’autopista de llevant i l’aeroport.
MANCA D’APARCAMENT
El projecte d’urbanització tampoc respecta les dotacions mínimes d’espai per a aparcament, que el PGOU de Palma estableix en un mínim d’1 aparcament per als habitatges de promoció pública i 1,5 per a cada habitatge de preu lliure. Els aparcaments, tanmateix insuficients per a una tal quantitat de pisos, es proposen a les plantes baixes dels blocs.
Tampoc renuncia el projecte a la construcció d’un centre comercial al solar més pròxim a l’enllaç amb les autopistes, que manté la seva superfície de 2 hectàrees.
LES ALTERNATIVES: EL GOB PROPOSA FER ACCESSIBLES HABITATGES BUITS
La llei “Carbonero” 5/2008 serveix per promoure més construcció, amb reserva pública de sòl per urbanitzar més territori. Alternativament, el GOB proposa fer “reserva pública d’habitatges”, amb tots els que són buits, provinents de la fallida dels seus promotors i de l’especulació immobiliària que els fa servir com a bé de canvi i no d’ús.
Aquesta proposta coincideix amb el “Plan Estatal de Vivienda y Rehabilitación” del Ministeri d’Habitatge del govern de Madrid, que possibilita el finançament públic d’habitatges protegits (HPO) mitjançant l’adquisició d’habitatges existents. Aquesta mesura, justificada al Pla per “la conjuntura econòmica del sector” de la construcció (a la seva disposició transitòria primera) serviria per crear una reserva pública d’habitatges a partir de l’estoc d’habitatges buits existents, sense necessitat de construir-ne més de nous. Aquesta mesura possibilita als promotors amb un gran estoc d’habitatges de preu lliure, acollir-se a la seva qualificació com habitatges protegits.
El GOVERN ANTICH: UN DESCRÈDIT CONTINU
Encara ens enrecordam de la frase/promesa de no comsumir ni un pam més de territori en el discurs d'investidura del Sr. Antich. Malauradament ell ho ha oblidat massa fàcilment i ara consent i avala la destrucció del poc que ens queda de "rural" a l'àmbit de Palma, per a construir més pisos condemnats a estar buits.
(Web Gob – 1-X-2010)
El Bloc exigirá un mayor debate para poder construir VPO en suelo rústico
Enmendará en el Parlament la ley de Vivienda y no dejará crecer más de lo que se ha desclasificado
MATEU FERRER. PALMA.
Pese a ser socio del Govern y haber apoyado el viernes pasado el proyecto de ley de actuaciones urgentes para la obtención de suelo destinado a la construcción de viviendas asequibles, el Bloc no quiere ser ajeno al debate protagonizado por el GOB y el PP, que rechazan que se pueda edificar en suelo rústico con dicha finalidad.
Es por ello que desde la coalición ya preparan enmiendas para presentar durante el trámite parlamentario que aprobará definitivamente la ley, y se muestran abiertos a pactarlas con el resto del Govern e incluso con el propio PP, aunque de no alcanzar el acuerdo, las presentarán en solitario.
Con esta medida pretenden ´blindar´ al máximo la futura ley de Vivienda, impulsada por el conseller socialista Jaume Carbonero, de modo que "para obtener suelo para pisos de protección oficial (VPO) se potencie antes los edificios existentes, luego los solares urbanos, y finalmente los urbanizables", señalan fuentes del Bloc. Si esto no bastara para los 5.000 VPO que el Govern quiere levantar en esta legislatura, "hablaríamos de reclasificar los terrenos rústicos", apuntan las citadas fuentes, añadiendo que el PSOE ya conoce sus intenciones.
El principal objetivo del Bloc es forzar un mayor debate para que la posibilidad de construir en las llamadas áreas de transición de crecimiento -suelo rústico colindante al urbano por donde el Plan Territorial de Mallorca (PTM) permite crecer a los municipios- "quede claro que será el último recurso", apuntan desde la coalición. El mismo celo se exigirá para acometer modificaciones del PTM.
Asimismo, los nacionalistas-progresistas serán muy escrupulosos en el caso de Palma, pues la futura ley de Vivienda la exonera de cumplir los límites de crecimiento establecidos por el Plan Territorial: "La construcción de más pisos en Palma tiene que limitarse a números razonables, que haya una excepción con la capital no debe significar cambiar el PTM sin más, en todo caso será la última solución", advierten desde la coalición.
El Bloc también se muestra rotundo en que "no permitirá" que el número de hectáreas globales que se reclasifiquen en Mallorca para nuevas VPO supere el centenar, aproximadamente, que será desclasificado con la ley de Protección territorial -"lo contrario no tendría sentido", resumen-. El socio del Govern también es reacio a construir en el litoral.
Con todo, el Bloc se apresura a "centrar" el debate recordando que las áreas de transición "las fija el propio Plan Territorial para que los municipios puedan crecer en un futuro sobre el suelo rústico, el Govern no se ha inventado nada ni hay que sacar las cosas de contexto", en clara alusión al PP.
Diario de Mallorca (24-XII-07)
Guillem Frontera: En decisions d'aquesta naturalesa es manifesta la desorientació i la desorganització d'un govern que ha perdut el nord de les seves promeses i el contacte amb les sensibilitats que li permeten governar. La seva incapacitat per invertir la dinàmica de consum/destrucció de territori ens és presentada com a mostra d'un pragmatisme que allunyaria aquest govern de l'aventurisme (???) de l'anterior Pacte de Progrés. Fa la impressió que alguns membres conspicus de l'actual executiu han arribat a creure's i a interioritzar la imatge que d'aquell govern de progrés ha volgut fixar la dreta en la memòria de la gent. I que, per tant, actuen ara amb ‘pragmatisme’ -quines misèries, deu meu, quina tristor. Sempre tendran qui expliqui ‘en positiu’ les seves desercions -si és menester, amb una agressivitat rabiosa. Fins i tot n'hi ha que insinuen interessos bords en l'actitud d'aquells que se situen en línia per a la defensa del territori. S'ha suggerit que defensar el territori és fer el joc als constructors. Això vol dir que s'ha entrat en un període de complicitats tèrboles, que en aquest país només s'havien detectat en els anys més negres de govern Matas. No estranya que el desencant ara transiti sense obstacles tots els territoris per on havia arrelat la bona fe. (Guillem Frontera - Diari de Balears)
Els errors de Jaume Carbonero
Els errors i desastres del conseller d´Habitatge, Jaume Carbonero, provant que el govern aprovi una Llei de l´Habitatge que permeti edificar en sòl rústic torna, com en l´anterior Pacte de Progrés, posar en perill l´executiu progressista i les perspectives electorals de les forces d´esquerra a les Illes.
Una mesura que vol ser presentada com a “avançada política social” però que és fortament criticada pel GOB i amplis sectors del Bloc i forces d´esquerra que donen suport a l´actual Pacte de governabilitat. La destrucció de més sòl rústic en la coneguda línia de consum il·limitat de recursos i territori que seguia el PP fins ara mateix, és inadmissible i ningú creu en els “efectes col·laterals positius” de la llei proposada. Molt encertadament, el Bloc i el GOB han ofert altres possibilitats i parlen de la rehabilitació de pisos antics i de no augmentar els creixements previstos a les directrius d´ordenació del territori. Miquel Àngel Llauger ja havia dit que la destrucció de sòl rústic havia de ser el “darrer recurs” per a promocionar la construcció de cases a baix preu. El Bloc, que ha posat i posa emperòs al projecte del conflictiu conseller, insisteix en la rehabilitació d´habitatges ja construïts i per impulsar la sortida al mercat de pisos que estan buits. Tot abans que continuar amb la política depredadora del PP que vol continuar Jaume Carbonero.
Però els continuats errors de Carbonero posant sempre en una difícil situació les forces progressistes illenques, l´autoritarisme demostrat en l´anterior Pacte de Progrés, la manca de la més mínima autocrítica, la persistència en els errors, fan que Jaume Carbonero sigui sempre un problema que posa en perill tots els esforços dels sectors que donam suport crític al govern.
Fem una mica d´història. Fa uns anys Jaume Carbonero, fent costat als sectors més reaccionaris del neoestalinisme illenc i afins –Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutord, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Salvador Bastida...--, signava pamflets plens de calúmnies i tergiversacions contra aquells que volíem per servar la memòria històrica de l´esquerra revolucionària de les Illes. Encegat pel dogmatisme i el sectarisme, Jaume Carbonero suggeria, i ho signava sense cap mena de vergonya, que els partits comunistes i de l´esquerra revolucionària que no eren de tendència carrillista “feien el joc al franquisme policíac”. Quina podridura i quina manca d´ètica! Una vergonya, tot plegat, aquestes falses afirmacions. I tot era per embrutar la memòria de lluita per la llibertat de centenars i centenars d´antifeixistes que no tenien res a veure amb el neoestalinisme carrillista i que havien lluitant contra Franco en la LCR, l´OEC, el PTE, BR, MCI, el POR o qualsevol grup alternatiu republicà conseqüent, independentista o de simple tendència cristiana anticapitalista.
Aquest tèrbol personatge capaç de signat públicament aquestes mentides i brutors inclassificables va contribuir a la derrota del primer Pacte de Progrés a conseqüència dels seus nombrosos errors quan era al capdavant de la Direcció general de d´Habitatge.
Cap a l´any 2001 Jaume Carbonero va fer dimitir de forma inexplicable la directora de l´Institut Balear de l´Habitatge d´Eivissa (IBAVI), l´eficient funcionària Margalida Lliteras. Record les manifestacions de suport a Margalida Lliteras, les cartes de suport de prop de quatre-centes persones agraïdes per la tasca feta per la funcionària cessada per Carbonero. Recordem, per a valorar el cost dels errors de Carbonero, que a Eivissa les forces progressistes podien perdre les eleccions per pocs vots, La prepotència i els errors de Jaume Carbonero posaven en perill tot el que tan costosament ens havia costat mantenir amb el nostre suport crític al Pacte de Progrés. Ho vaig escriure en nombrosos articles advertint el president Antich el perill que significava el manteniment d´un home capaç de cometre tantes bestieses polítiques. Tothom sabia que, a Eivissa i Formentera un diputat pot sortir només amb una diferència de vuitanta vots. Tots ens demanàvem els motius de la fatal persistència en llocs de direcció d´un personatge que, objectivament, volgués o no, feia el joc a la dreta. Vist el perill que s´apropava, nombroses personalitats feren sentir la veu per tal de fer entendre al president Antich els errors de Jaume Carbonero: hi hagué intervencions de Pilar Costa, de Xisco Tarrés, de Joan Buades, de centenars i centenars de veïns de les barriades de Cas Serres, Santa Margalida, Can Mises, indicant el perill que per al progressisme illenc significava l´actitud infantil i mancada de visió política de Jaume Carbonero.
Ara ens tornam a trobar amb un problema semblant o pitjor, un de nou creat altra volta per Jaume Carbonero. El GOB ja ha advertit al govern que aquest projecte podria significar la construcció de cinc mil habitatges nous en sòl rústic, amb un augment de prop de cinc centes hectàrees respecte a les previstes pel Pla Territorial de Mallorca. Macià Blázquez demana a les autoritats progressistes que reflexionin en el sentit que mai un govern progressista pot ser còmplice de la destrucció de més territori. Continuar amb la política summament destructiva de recursos i territori que inicià el PP no té sentit, i a part de crear confusió entre l´electorat progressista, farà augmentar el desencís i contribuirà a portar més i més gent cap a l´abstenció. Tribuna Mallorca, fent-se ressò del rebuig públic del degà del Col·legi d´Arquitectes a la proposta de Carbonero, deia: “El Col·legi d´Arquitectes s´afegeix d´aquesta manera als posicionaments del Bloc, del GOB i del PP (en aquest cas, marcadament oportunista). Carbonero encara és a temps de rectificar una mesura que posa en perill el model econòmic i paisatgístic mallorquí”.
Guillem Frontera encertava a les totes quan deia en un recent article, tot parlant precisament d´aquesta nova destrucció del nostre territori i de la proposta de Carbonero: “En decisions d'aquesta naturalesa es manifesta la desorientació i la desorganització d'un govern que ha perdut el nord de les seves promeses i el contacte amb les sensibilitats que li permeten governar. La seva incapacitat per invertir la dinàmica de consum/destrucció de territori ens és presentada com a mostra d'un pragmatisme que allunyaria aquest govern de l'aventurisme (???) de l'anterior Pacte de Progrés. Fa la impressió que alguns membres conspicus de l'actual executiu han arribat a creure's i a interioritzar la imatge que d'aquell govern de progrés ha volgut fixar la dreta en la memòria de la gent. I que, per tant, actuen ara amb ‘pragmatisme’ -quines misèries, deu meu, quina tristor. Sempre tendran qui expliqui ‘en positiu’ les seves desercions -si és menester, amb una agressivitat rabiosa. Fins i tot n'hi ha que insinuen interessos bords en l'actitud d'aquells que se situen en línia per a la defensa del territori. S'ha suggerit que defensar el territori és fer el joc als constructors. Això vol dir que s'ha entrat en un període de complicitats tèrboles, que en aquest país només s'havien detectat en els anys més negres de govern Matas. No estranya que el desencant ara transiti sense obstacles tots els territoris per on havia arrelat la bona fe”.
Miquel López Crespí
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Memòria històrica del primer Pacte de Progrés
El GOB acusa a Antich de mentider: Son Bordoy fa més d’un pam! Antich en prendre possessió es comprometé a “no urbanitzar ni un pam més de territori”
El mes de gener el GOB va remetre al Govern, l’escrit d’al·legacions a les Normes Subsidiàries i Complementàries de Son Bordoy, que a l’empara de la Llei 5/2008, va redactar la Conselleria d’Habitatge del Govern Balear.
Les al·legacions del GOB reclamaven la no aprovació definitiva de les NNSSiCC de Son Bordoy, en considerar que els impactes (ambientals, territorials, paisatgístics, comercials,....) són elevadissims, que romp la model urbanístic de la zona, que multiplica la densitat prevista a la zona fins ara i que conté deficiències tal com han remarcat distints tècnics municipals i autonòmics.
Avui, el Consell de Govern ha aprovat la urbanització de Son Bordoy i amb això, el Sr Antich imcompleix un cop més en aquesta legislatura, l'esperit amb que la va iniciar i la priorització de la preservació del territori per davant dels interessos econòmics dels lobbies de pressió a què s'ha sotmès la política territorial i econòmica en aquesta legislatura.
SON BORDOY. UNA ÀREA RURAL BEN CONSERVADA
Son Bordoy és un sector de sòl urbanitzable no programat de 112.882 m2, que a dia d’avui és encara una àrea rural, amb usos agrícola-ramaders a l’horta de Palma darrera el Molinar. La seva ubicació és privilegiada per l’accés directe a l’autopista de llevant i la via de cintura de Palma; just allà on s’ajunten.
El pla parcial d’urbanització de 2005 tenia previst fer-hi 225 habitatges, per a 675 habitants i un centre comercial sobre 2,2 hectàrees de solar.
EL NOU PROJECTE QUE QUADRUPLICA EL NOMBRE D’HABITATGES
El Govern balear promou una via d’excepció, “normes subsidiàries i complementàries de planejament”, a l’empara d’una llei ex professo, la 5/2008, que possibilita quasi quadruplicar el nombre d’habitatges que es poden construir a Son Bordoy; fins al límit permès pel Reglament de Planejament de 75 habitatges per hectàrea (art. 47).
El projecte de Son Bordoy tendria la màxima densitat de població que permet la normativa, amb capacitat per acollir més de 2.500 persones, que són més de les que viuen al poble de Sant Jordi. La solució urbanística que es proposa consisteix en construir 6 grans blocs amb capacitat de fins a 90 petites vivendes cadascun, a més d’altres illetes de pisos.
Aquests grans blocs de mini pisos, transversals a l’autopista de llevant, marcaran el paisatge de l’entrada a Palma des de l’autopista de llevant i l’aeroport.
MANCA D’APARCAMENT
El projecte d’urbanització tampoc respecta les dotacions mínimes d’espai per a aparcament, que el PGOU de Palma estableix en un mínim d’1 aparcament per als habitatges de promoció pública i 1,5 per a cada habitatge de preu lliure. Els aparcaments, tanmateix insuficients per a una tal quantitat de pisos, es proposen a les plantes baixes dels blocs.
Tampoc renuncia el projecte a la construcció d’un centre comercial al solar més pròxim a l’enllaç amb les autopistes, que manté la seva superfície de 2 hectàrees.
LES ALTERNATIVES: EL GOB PROPOSA FER ACCESSIBLES HABITATGES BUITS
La llei “Carbonero” 5/2008 serveix per promoure més construcció, amb reserva pública de sòl per urbanitzar més territori. Alternativament, el GOB proposa fer “reserva pública d’habitatges”, amb tots els que són buits, provinents de la fallida dels seus promotors i de l’especulació immobiliària que els fa servir com a bé de canvi i no d’ús.
Aquesta proposta coincideix amb el “Plan Estatal de Vivienda y Rehabilitación” del Ministeri d’Habitatge del govern de Madrid, que possibilita el finançament públic d’habitatges protegits (HPO) mitjançant l’adquisició d’habitatges existents. Aquesta mesura, justificada al Pla per “la conjuntura econòmica del sector” de la construcció (a la seva disposició transitòria primera) serviria per crear una reserva pública d’habitatges a partir de l’estoc d’habitatges buits existents, sense necessitat de construir-ne més de nous. Aquesta mesura possibilita als promotors amb un gran estoc d’habitatges de preu lliure, acollir-se a la seva qualificació com habitatges protegits.
El GOVERN ANTICH: UN DESCRÈDIT CONTINU
Encara ens enrecordam de la frase/promesa de no comsumir ni un pam més de territori en el discurs d'investidura del Sr. Antich. Malauradament ell ho ha oblidat massa fàcilment i ara consent i avala la destrucció del poc que ens queda de "rural" a l'àmbit de Palma, per a construir més pisos condemnats a estar buits.
(Web Gob – 1-X-2010)
El Bloc exigirá un mayor debate para poder construir VPO en suelo rústico
Enmendará en el Parlament la ley de Vivienda y no dejará crecer más de lo que se ha desclasificado
MATEU FERRER. PALMA.
Pese a ser socio del Govern y haber apoyado el viernes pasado el proyecto de ley de actuaciones urgentes para la obtención de suelo destinado a la construcción de viviendas asequibles, el Bloc no quiere ser ajeno al debate protagonizado por el GOB y el PP, que rechazan que se pueda edificar en suelo rústico con dicha finalidad.
Es por ello que desde la coalición ya preparan enmiendas para presentar durante el trámite parlamentario que aprobará definitivamente la ley, y se muestran abiertos a pactarlas con el resto del Govern e incluso con el propio PP, aunque de no alcanzar el acuerdo, las presentarán en solitario.
Con esta medida pretenden ´blindar´ al máximo la futura ley de Vivienda, impulsada por el conseller socialista Jaume Carbonero, de modo que "para obtener suelo para pisos de protección oficial (VPO) se potencie antes los edificios existentes, luego los solares urbanos, y finalmente los urbanizables", señalan fuentes del Bloc. Si esto no bastara para los 5.000 VPO que el Govern quiere levantar en esta legislatura, "hablaríamos de reclasificar los terrenos rústicos", apuntan las citadas fuentes, añadiendo que el PSOE ya conoce sus intenciones.
El principal objetivo del Bloc es forzar un mayor debate para que la posibilidad de construir en las llamadas áreas de transición de crecimiento -suelo rústico colindante al urbano por donde el Plan Territorial de Mallorca (PTM) permite crecer a los municipios- "quede claro que será el último recurso", apuntan desde la coalición. El mismo celo se exigirá para acometer modificaciones del PTM.
Asimismo, los nacionalistas-progresistas serán muy escrupulosos en el caso de Palma, pues la futura ley de Vivienda la exonera de cumplir los límites de crecimiento establecidos por el Plan Territorial: "La construcción de más pisos en Palma tiene que limitarse a números razonables, que haya una excepción con la capital no debe significar cambiar el PTM sin más, en todo caso será la última solución", advierten desde la coalición.
El Bloc también se muestra rotundo en que "no permitirá" que el número de hectáreas globales que se reclasifiquen en Mallorca para nuevas VPO supere el centenar, aproximadamente, que será desclasificado con la ley de Protección territorial -"lo contrario no tendría sentido", resumen-. El socio del Govern también es reacio a construir en el litoral.
Con todo, el Bloc se apresura a "centrar" el debate recordando que las áreas de transición "las fija el propio Plan Territorial para que los municipios puedan crecer en un futuro sobre el suelo rústico, el Govern no se ha inventado nada ni hay que sacar las cosas de contexto", en clara alusión al PP.
Diario de Mallorca (24-XII-07)
Guillem Frontera: En decisions d'aquesta naturalesa es manifesta la desorientació i la desorganització d'un govern que ha perdut el nord de les seves promeses i el contacte amb les sensibilitats que li permeten governar. La seva incapacitat per invertir la dinàmica de consum/destrucció de territori ens és presentada com a mostra d'un pragmatisme que allunyaria aquest govern de l'aventurisme (???) de l'anterior Pacte de Progrés. Fa la impressió que alguns membres conspicus de l'actual executiu han arribat a creure's i a interioritzar la imatge que d'aquell govern de progrés ha volgut fixar la dreta en la memòria de la gent. I que, per tant, actuen ara amb ‘pragmatisme’ -quines misèries, deu meu, quina tristor. Sempre tendran qui expliqui ‘en positiu’ les seves desercions -si és menester, amb una agressivitat rabiosa. Fins i tot n'hi ha que insinuen interessos bords en l'actitud d'aquells que se situen en línia per a la defensa del territori. S'ha suggerit que defensar el territori és fer el joc als constructors. Això vol dir que s'ha entrat en un període de complicitats tèrboles, que en aquest país només s'havien detectat en els anys més negres de govern Matas. No estranya que el desencant ara transiti sense obstacles tots els territoris per on havia arrelat la bona fe. (Guillem Frontera - Diari de Balears)
Els errors de Jaume Carbonero
Els errors i desastres del conseller d´Habitatge, Jaume Carbonero, provant que el govern aprovi una Llei de l´Habitatge que permeti edificar en sòl rústic torna, com en l´anterior Pacte de Progrés, posar en perill l´executiu progressista i les perspectives electorals de les forces d´esquerra a les Illes.
Una mesura que vol ser presentada com a “avançada política social” però que és fortament criticada pel GOB i amplis sectors del Bloc i forces d´esquerra que donen suport a l´actual Pacte de governabilitat. La destrucció de més sòl rústic en la coneguda línia de consum il·limitat de recursos i territori que seguia el PP fins ara mateix, és inadmissible i ningú creu en els “efectes col·laterals positius” de la llei proposada. Molt encertadament, el Bloc i el GOB han ofert altres possibilitats i parlen de la rehabilitació de pisos antics i de no augmentar els creixements previstos a les directrius d´ordenació del territori. Miquel Àngel Llauger ja havia dit que la destrucció de sòl rústic havia de ser el “darrer recurs” per a promocionar la construcció de cases a baix preu. El Bloc, que ha posat i posa emperòs al projecte del conflictiu conseller, insisteix en la rehabilitació d´habitatges ja construïts i per impulsar la sortida al mercat de pisos que estan buits. Tot abans que continuar amb la política depredadora del PP que vol continuar Jaume Carbonero.
Però els continuats errors de Carbonero posant sempre en una difícil situació les forces progressistes illenques, l´autoritarisme demostrat en l´anterior Pacte de Progrés, la manca de la més mínima autocrítica, la persistència en els errors, fan que Jaume Carbonero sigui sempre un problema que posa en perill tots els esforços dels sectors que donam suport crític al govern.
Fem una mica d´història. Fa uns anys Jaume Carbonero, fent costat als sectors més reaccionaris del neoestalinisme illenc i afins –Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutord, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Salvador Bastida...--, signava pamflets plens de calúmnies i tergiversacions contra aquells que volíem per servar la memòria històrica de l´esquerra revolucionària de les Illes. Encegat pel dogmatisme i el sectarisme, Jaume Carbonero suggeria, i ho signava sense cap mena de vergonya, que els partits comunistes i de l´esquerra revolucionària que no eren de tendència carrillista “feien el joc al franquisme policíac”. Quina podridura i quina manca d´ètica! Una vergonya, tot plegat, aquestes falses afirmacions. I tot era per embrutar la memòria de lluita per la llibertat de centenars i centenars d´antifeixistes que no tenien res a veure amb el neoestalinisme carrillista i que havien lluitant contra Franco en la LCR, l´OEC, el PTE, BR, MCI, el POR o qualsevol grup alternatiu republicà conseqüent, independentista o de simple tendència cristiana anticapitalista.
Aquest tèrbol personatge capaç de signat públicament aquestes mentides i brutors inclassificables va contribuir a la derrota del primer Pacte de Progrés a conseqüència dels seus nombrosos errors quan era al capdavant de la Direcció general de d´Habitatge.
Cap a l´any 2001 Jaume Carbonero va fer dimitir de forma inexplicable la directora de l´Institut Balear de l´Habitatge d´Eivissa (IBAVI), l´eficient funcionària Margalida Lliteras. Record les manifestacions de suport a Margalida Lliteras, les cartes de suport de prop de quatre-centes persones agraïdes per la tasca feta per la funcionària cessada per Carbonero. Recordem, per a valorar el cost dels errors de Carbonero, que a Eivissa les forces progressistes podien perdre les eleccions per pocs vots, La prepotència i els errors de Jaume Carbonero posaven en perill tot el que tan costosament ens havia costat mantenir amb el nostre suport crític al Pacte de Progrés. Ho vaig escriure en nombrosos articles advertint el president Antich el perill que significava el manteniment d´un home capaç de cometre tantes bestieses polítiques. Tothom sabia que, a Eivissa i Formentera un diputat pot sortir només amb una diferència de vuitanta vots. Tots ens demanàvem els motius de la fatal persistència en llocs de direcció d´un personatge que, objectivament, volgués o no, feia el joc a la dreta. Vist el perill que s´apropava, nombroses personalitats feren sentir la veu per tal de fer entendre al president Antich els errors de Jaume Carbonero: hi hagué intervencions de Pilar Costa, de Xisco Tarrés, de Joan Buades, de centenars i centenars de veïns de les barriades de Cas Serres, Santa Margalida, Can Mises, indicant el perill que per al progressisme illenc significava l´actitud infantil i mancada de visió política de Jaume Carbonero.
Ara ens tornam a trobar amb un problema semblant o pitjor, un de nou creat altra volta per Jaume Carbonero. El GOB ja ha advertit al govern que aquest projecte podria significar la construcció de cinc mil habitatges nous en sòl rústic, amb un augment de prop de cinc centes hectàrees respecte a les previstes pel Pla Territorial de Mallorca. Macià Blázquez demana a les autoritats progressistes que reflexionin en el sentit que mai un govern progressista pot ser còmplice de la destrucció de més territori. Continuar amb la política summament destructiva de recursos i territori que inicià el PP no té sentit, i a part de crear confusió entre l´electorat progressista, farà augmentar el desencís i contribuirà a portar més i més gent cap a l´abstenció. Tribuna Mallorca, fent-se ressò del rebuig públic del degà del Col·legi d´Arquitectes a la proposta de Carbonero, deia: “El Col·legi d´Arquitectes s´afegeix d´aquesta manera als posicionaments del Bloc, del GOB i del PP (en aquest cas, marcadament oportunista). Carbonero encara és a temps de rectificar una mesura que posa en perill el model econòmic i paisatgístic mallorquí”.
Guillem Frontera encertava a les totes quan deia en un recent article, tot parlant precisament d´aquesta nova destrucció del nostre territori i de la proposta de Carbonero: “En decisions d'aquesta naturalesa es manifesta la desorientació i la desorganització d'un govern que ha perdut el nord de les seves promeses i el contacte amb les sensibilitats que li permeten governar. La seva incapacitat per invertir la dinàmica de consum/destrucció de territori ens és presentada com a mostra d'un pragmatisme que allunyaria aquest govern de l'aventurisme (???) de l'anterior Pacte de Progrés. Fa la impressió que alguns membres conspicus de l'actual executiu han arribat a creure's i a interioritzar la imatge que d'aquell govern de progrés ha volgut fixar la dreta en la memòria de la gent. I que, per tant, actuen ara amb ‘pragmatisme’ -quines misèries, deu meu, quina tristor. Sempre tendran qui expliqui ‘en positiu’ les seves desercions -si és menester, amb una agressivitat rabiosa. Fins i tot n'hi ha que insinuen interessos bords en l'actitud d'aquells que se situen en línia per a la defensa del territori. S'ha suggerit que defensar el territori és fer el joc als constructors. Això vol dir que s'ha entrat en un període de complicitats tèrboles, que en aquest país només s'havien detectat en els anys més negres de govern Matas. No estranya que el desencant ara transiti sense obstacles tots els territoris per on havia arrelat la bona fe”.
Miquel López Crespí
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Memòria històrica del primer Pacte de Progrés
Suscribirse a:
Entradas (Atom)