Andreu Manresa i La campanya contra el llibre de memòries antifeixista de l´escriptor Miquel López Crespí L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (El Tall Editorial)
Per Miquel López Crespí, escriptor
Alguns aspectes de la brutal campanya rebentista que l'any 1994 el PCE i acòlits ordiren en contra del meu llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (El Tall Editorial, Ciutat de Mallorca, 1994) i la meva persona, campanya feta amb abundor de mentides, articletxos malgirbats i tergiversacions de tota mena, ha estat descrita en el capítol "Els Mallorquins, de Josep Melià, en la lluita per la llibertat", del meu llibre Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona 2000).
En aquell capítol vaig escriure, entre d'altres coses: "El primer pamflet en contra de les memòries d'un senzill antifranquista mallorquí (qui signa aquest article) va ser obra d'un dels màxims responsables d'aquesta política antipopular (a part de ser un dels dirigents que contribuí a l'assumpció entre determinats sectors de treballadors controlats pel carrillisme del Pacte social de la Moncloa, un atac directe als interessos econòmics i polítics del poble). Parl de Pep Vílchez. Després, continuant en aquest camí de brutors contra els militants antifranquistes dels anys seixanta, en un altre pamflet publicat a UH el 28-IV-94 s'hi afegiren altres col·laboradors amb el nefast -per als interessos populars- carrillisme illenc (que equival a dir de l'estalinisme més ranci i pansit malgrat certes operacions de maquillatge a començaments dels anys setanta) i el PSOE proborbònic i unionista. Ens referim als senyors Antoni M. Thomàs (antic responsable polític del PCE), Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernart Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, Josep M. Carbonero, Jaume Carbonero i Salvador Bastida. En aquesta campanya de brutors s'hi afegiren igualment personatges de la premsa espanyola com Andreu Manresa. Recordem que Andreu Manresa, juntament amb Xavier Pericay, diputat del Parlament de les Illes i col·laborador de la Fundació franquista FAES, defensor de l´obra (com Andreu Manresa) és un dels màxims divulgadors de l´obra de l´agent de Franco i confident de la Gestapo hitleriana Joan Estelrich. L´any 2005 Xavier Pericay signà el manifest de la plataforma Ciutadans de Catalunya, l'embrió del partit Ciutadans - Partit de la Ciutadania. Fou escollit diputat per Mallorca a les eleccions al Parlament de les Illes Balears de 2015 com a cap de llista de C's, segons informa la Viquipèdia.
Amb l´excusa barata d´”informar”, Andreu Manresa emprava, per atacar la meva persona i demonitzar el meu llibre de memòries antifeixista L´Antifranquisme a Mallorca (1950-70) publicat per l´Editorial El Tall, un material ja arxivat en els jutjats de Palma.
L´any 1994, a més dels atacs dels exdirigents carrillistes i altres personatges propers a l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial, vaig patir una agressió física per part d´un foll estalinista membre del PCOE. Un cop de puny al cap que em deixà inutilitzat per una setmana. L´agressor, un tal Sotero Ortiz va demanar-me perdó davant el jutge i el cas va ser arxivat sense més conseqüències. Però com podeu comprovar pel retall del diari El País que adjuntam (22-III-1995), Andreu Manresa, home que mai s´ha destacat en la defensa de l´esquerra alternativa de les Illes, el que volia era aprofitar qualsevol excusa per demonitzar un llibre que criticava les traïdes de la transició, els pactes amb el franquisme de PCE i PSOE per tal de poder gaudir dels privilegis que comportava i comporta la gestió del règim. Per això la utilització d´un material arxivat per fer mal a una persona i menystenir el meu llibre de memòries antifranquista.
Mesos després dels atacs contra el llibre, Andreu Manresa s´afegia a la campanya rebentista amb l´excusa, com hem explicat més amunt d´”informar” (d´un cas oblidat i enterrat!). Una demostració evident de les males intencions del periodista es pot trobar en aquesta mateixa nota embrutidora quan diu: “El juez Catany no pudo celebrar el juicio: los polemistas enterraron el caso y no acudieron a la sala de vistas”.
Aquí es veu la mala fe d´Andreu Manresa. Sap que l´incident ja no és notícia però, destructiu, vol fer mal i ho treu en El País amb el títol “Reyerta en Mallorca por un libro sobre el antifranquismo”. Imaginau la “professionalitat” d´aquest senyor! Un personatge que mai ha parlat de la meva obra literària (exceptuant una nota que va publicar en el Felanitx dels anys 70!) ni de la de tants autors illencs ara, prova d´embrutar una feina de dècades amb les bestieses abans esmentades! Quin suport als nostres escriptors, a la literatura catalana de les Illes podem esperar d´un personatge tan tèrbol?
Aleshores, parl dels anys 90, qualsevol excusa servia per provar de silenciar els pocs escriptors i periodistes que ens atrevíem a denunciar els pactes del PCE i el PSOE amb el franquistes en temps de la restauració borbònica.
La campanya rebentista tenia per objecte, amb la utilització de tota classe de mentides i calumnies, desqualificar-me com a escriptor, com a persona i com a conegut lluitador antifeixista. En l'immund pamflet que publicaren a Última Hora (28-IV-94) els senyors Antoni M. Thomàs i CIA s'atrevien a suggerir que els partits a l'esquerra del PCE, és a dir l'esquerra revolucionària, treballàvem objectivament per al "franquisme policíac". I ho signaven sense cap mena de vergonya, segurs de fer mal, imaginant que aquella indignitat impresentable podria fer callar la persona insultada. Eren el mateix tipus de mentides que, en temps de la guerra civil, serviren per a criminalitzar (en tota l'accepció de la paraula) i posteriorment assassinar, els marxistes del POUM, tants d'anarquistes de la CNT i internacionalistes del tipus d'aquell gran intellectual antifeixista italià, Camilo Berneri. Aquella ferotgia contra els marxistes revolucionaris, la seva sordidesa, eren fruit de la intransigència més sectària que hom pugui imaginar. Durant molts d'anys no s'havia vist mai a Mallorca una salvatgeria, un odi reaccionari tan verinós els intellectuals antifeixistes. Potser hauríem de retrocedir als tenebrosos dies de la sublevació militar, quan Llorenç Villalonga llegia per la ràdio els seus discursos profeixistes, per a trobar una podridura antiesquerrana semblant.
A una illa on tots en coneixem de sobres, aquesta provatura d'escampar arreu, i en els diaris de màxima difusió, la mentida i la calúmnia dient que els militants de l'esquerra revolucionaria podíem estar al servei del "franquisme policíac" era tan bestial, i alhora un fet tan ridícul, una brutor tan fora mida i tan increïble, que finalment només serví per a demostrar ben clar a tothom la manca de qualsevol sentit de la veritat o de la més mínima ètica en els autors de la forassenyada campanya rebentista.
Posteriorment vaig arribar a saber, per gent amiga del PCE, que els autors del pamflet abans esmentat es proposaven, entre moltes altres coses, desmoralitzar l'autor, en aquest cas qui signa aquest article, aconseguir el meu silenci fos com fos, impedir que continuàs escrivint des d'una posició d'esquerra independent i marxista sobre tot el que es refereix a la nostra recent història política per a, finalment, "expulsar-me" del món cultural i polític de Mallorca. Volien obtenir els mateixos resultats -l'extermini de l'adversari- amb mètodes semblants al que sempre ha emprat la reacció i el feixisme per a acabar amb la dissidència.
Fent-me callar, desprestigiant la meva persona i la meva obra, volien aconseguit, illusos!, que no hi hagués versions alternatives a les històries oficials procarrillistes i al servei dels bons sous que oferia el PSOE als seus servilks. La intenció dels mentiders i calumniadors era ben clara: embrutant el nom dels companys i companyes de l'esquerra revolucionària de les Illes i, de rebot, el meu treball, deixaven el camp obert als seus deixebles, a tots aquells que basteixen la història de l'estalinisme i el neoestalinisme illenc. Els excarrillistes, entestats en la persecució de l'intellectual nacionalista d'esquerra, esdevenien així una eina eficient de la postmodernitat. Es demostrava que no solament era la púrria postmoderna oficial, l'exèrcit d'"intellectuals" al servei de la reacció, la que s'encarregava d'anihilar les possibilitats de redreçament nacional i social. Ells, els signants dels pamflets, realitzaven la mateixa tasca. En aquests agents polítics i culturals del neoestalinisme i el “socialisme” proianqui i borbònic tenia el sistema els seus millors aliats. Una vegada més, com en temps de la transició, els fets, les brutors abans esmentades, esdevenien la prova pública de com el sistema d'opressió nacional i social, ben igual que en temps de la restauració borbònica, se servia d'aquests personatges per a aconseguir idèntiques fites: provar de destruir la memòria de l'esquerra alternativa.
Evidentment erraren al cent per cent, ja que toparen amb un resistent fet a prova d'aquest tipus de batalla política. Un lluitador antifeixista que, a més a més i per a sorpresa dels botxins, es va veure recolzat i animat en la seva tasca d'investigació per moltes personalitats de la política i cultura mallorquines.
Al final d'aquella campanya rebentista enfocada a la meva destrucció intellectual, al meu total desprestigi, els amics i amigues, el nombrós grup de lluitadors i lluitadores mallorquins que em donaren suport en tot moment, havien fet, amb els escrits publicats en la meva defensa que sortiren publicats en els diaris de les Illes, un impressionant dossier solidari de més de dues-centes pàgines. La vergonya i el ridícul, el desprestigi que caigué damunt els meus sectaris perseguidors, va ser clamorós. Avui dia encara se'n parla, i se sap que alguns dels implicats en les brutors que hem relatat han copsat ja la profunda equivocació que varen cometre gastant esforços i energies en la persecució de l'esquerra revolucionària, provant inútilment de silenciar la meva veu.
Com a colofó de tota aquella espontània campanya de solidaritat vaig publicar un article titulat "Agraïment" (en el fons, molt conyós, ridiculitzant la inútil campanya d'extermini programada pels excarrillistes i afins) que va ser publicat en tots els diaris de Mallorca. El vint-i-set de maig de 1994 sortia publicada en l'Última Hora de Ciutat i deia així: "Realment ha estat una de les polèmiques més interessants i apassionades d'aquests darrers anys. Ni els més vells de la comarca se'n recorden d'un llibre que hagi aixecat tants comentaris adversos i favorables. Reconec que, ni en somnis, no hagués pogut imaginar un ressò semblant. Ben lluny de la meva imaginació -quan vaig donar alguns capítols de les meves memòries a l'editor- que L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) mogués aquest enrenou.
'L'efecte del llibre dins de la nostra societat ha estat com el d'una pedra llençada dins un estany encalmat. I això és bo i serveix per a animar debats i reflexions (i, potser, per a engrescar més gent a escriure les seves particulars vivències).
'Voldria agrair ben sincerament la participació i activa collaboració en el debat a tots els que han escrit cartes i articles fent referència al meu llibre. Primerament gràcies als amics, companys de l'OEC i altres organitzacions revolucionàries amb els quals vaig lluitar contra el franquisme; els artistes, a tota la redacció de L'Estel de Mallorca i el seu director, a la CGT, diaris de Ciutat (Diario de Mallorca, Baleares, Última Hora, El Día del Mundo) quan han tengut la santa paciència d'anar publicant, dia a dia, setmana a setmana, articles i comentaris fent referència a L'Antifranquisme.... Gràcies als setmanaris, revistes i publicacions de la premsa forana (Migjorn, L'Udol, Sa Plaça, Flor de Card, etc.) i a La Nau; agraït també a la ràdio i la televisió. Les mostres d'amistat i solidaritat han estat constants i això m'anima a continuar per aquest camí.
'Ben cert que la polèmica m'ha encoratjat a publicar més endavant altres capítols de les meves memòries. El meu agraïment també als defensors de la fracassada política de Santiago Carrillo, als antics dirigents carrillistes que m'han calumniat, perquè sense el seu ajut el llibre no s'hauria venut amb tanta rapidesa i celeritat. Malgrat les seves mentides i tergiversacions; malgrat els enverinats pamflets que m'han dedicat, he de reconèixer -i molta gent opina el mateix- que la dèria inquisitorial que han exercit en contra meva ha servit a a perfecció per a fer una inesperada propaganda de l'obra. I han ajudat, indubtablement, a exhaurir-la en poc temps. L'èxit no hagués estat tan aclaparador sense la seva valuosa participació.
'Crec que seria molt interessant que, en el futur, els llibres dels nostres autors tenguessin un ressò semblant o superior. Això voldria dir que, a poc a poc, avançam en el camí de la normalització cultural. No hi ha res més dolorós per a un autor que el constatar com el silenci plana, paorós, damunt la seva obra. El més trist és veure com els llibres -escrits, treballats amb tanta cura i dedicació- no es venen i resten, plens de pols, en els prestatges de l'editor. Afortunadament, com deia abans, gràcies als amics -i també als enemics!- el meu llibre ha servit per a engegar una de les polèmiques més interessants que hem pogut seguir en aquests darrers anys. I tant de bo que tot hagi funcionat a la perfecció, ajudant a l'autor -sempre mancat de medis de propaganda i promoció- a vendre bona part de l'edició. En definitiva, entre tots hem remogut les encalmades aigües de l'estany. I això era l'essencial: interessar la gent en la lectura i en la nostra història més recent".
Exceptuant algun tètric element d'aquesta colla de sectaris, el noranta-nou coma nou per cent dels escrits varen ser a favor del llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970).
Posats en evidència davant tota la societat mallorquina, ridiculitzades tantes mentides i calúmnies, optaren pel silenci, conscients de l'errada que havien comés, de la brutor de la seva actitud impresentable, de la vergonya que havia caigut de forma inexorable sobre els seus noms.
Amb els temps (a Ciutat tot se sap!), ens va arribar la informació que, en petit comitè, més d'una vegada havien comentat com va ser de gran la seva equivocació. Imaginant que, com quan actuen els feixistes, acarnissant-se amb els dèbils, seria senzill fer callar un escriptor independent, nacionalista i de provat currículum de lluita contra la dictadura franquista, es trobaren de cop i volta amb el rebuig de l'autèntica esquerra mallorquina. Parl d'aquella esquerra que sap a la perfecció qui és de veritat un combatent antisistema i qui, en canvi, té carnet tan sols per fruir de sous i poltrones, per a cobrar de les nòmines institucionals. No cal dir que la brutal campanya rebentista en contra meva, en lloc de desanimar-me em va confirmar que anava per bon camí i que, a ser possible, no havia de deixar d'escriure les meves memòries i records de lluita la per la república, l'autodeterminació i el socialisme.
La campanya contra el meu llibre ordida pels sectors de l'excarrillisme illenc em va fer copsar la importància que podien tenir els escrits dels militants de l'esquerra revolucionària per als historiadors del futur. Ho dic sense pretensions personals, com a part d'un collectiu que pens conscient de la importància de la memòria històrica, de la transmissió de l'experiència acumulada.
Era evident que si el jove investigador mallorquí del dia de demà no volia trobar-se solament amb les manipulacions carrillistes i estalinistes, vora la història oficial d'encuny madrileny UCD-PSOE, calia oferir-li, en la mesura de les meves possibilitats personals, el material, tota la informació a la qual jo havia tengut accés a conseqüència de la meva militància antifeixista. Per aquest motiu, a poc a poc, han anat sortint al mercat editorial diverses obres relacionades amb la transició, la cultura i diversos aspectes del combat per la llibertat del poble mallorquí. Em referesc concretament a Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000), No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001) i Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003).
En un article recent parlava de la campanya rebentista de l'excarrillisme illenc en contra meva a conseqüència de l'edició del llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970). Una de les primeres persones que de seguida em demostraren la seva solidaritat va ser el dirigent del POR Arturo Van den Eynde, del qual he parlat ja en alguns passatges d'aquestes memòries de la lluita antifeixista.
Si en aquells passatges havia escrit sobre la seva persona, dels seus anys de militància en el POR, del combat per a la construcció de la IV Internacional i per a servar la memòria de l'Oposició Obrera antiestalinisa, del seu treball en la direcció i redacció de La Aurora, ara potser seria interessant descriure, malgrat sigui de forma breu, la seva provada sensibilitat revolucionària pel que fa a la solidaritat activa entre companys de lluita.
Arturo Van den Eynde era un autèntic marxista. Lluny de considerar com els economicistes, tan abundosos en les fileres de tots els grups que s'autoproclamen marxistes, que tot pot reduir-se a qüestions monetàries, tenia ben present que la lluita cultural també era lluita de classes. I un dels camps potser més importants! Per això de seguida que s'assabentà de la campanya rebentista de l'estalinisme mallorquí contra un escriptor d'esquerra, em trucà per a demanar-me informació i posar a la meva disposició les pàgines de La Aurora.
Però l'interès d'Arturo Van den Eynde per la literatura catalana i mundial venia de lluny. De sempre va saber encoratjar els escriptors revolucionaris i La Aurora va estar oberta a tot tipus de collaboració, ja fos política o literària, dels escriptors d'esquerra. Ho puc dir amb perfecte coneixement de causa, ja que, quan qui signa aquest article era sotmès a les acostumades campanyes de silenci en la premsa oficial, La Aurora publicava les ressenyes i contes que els escriptors catalans li fèiem arribar o, pel seu compte, ressaltava allò que considerava d'interès per al lector d'avantguarda. En La Aurora de dia 12 de març de 1990, la revista del PORE, amb una breu introducció d'Arturo Van den Eynde, publicava el meu conte "El pirata Mateu Albanell". Era una traducció al castellà de l'orginal en català que formava part del llibre Necrològiques (Amós Belinchón Editor, València, 1988). El llibre havia guanyat el Premi "Ciutat de València 1988" (Premi Constantí Llombart) atorgat per un jurat format per Ferran Torrent, Joaquim Soler i Martín Quirós Palau. Com de costum aquesta obra va ser silenciada completament pels postmoderns que ja controlaven els suplements de cultura i les principals revistes literàries dels Països Catalans.
El poeta i acurat investigador de la nostra història Ferran Lupescu feia un retrat sintètic, però magistral, d'aquella època en el pròleg al meu llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003) quan escrivia: "Entre, diguem, el 1980 i el 1985, el gruix de plataformes d'incidència pública acabà monopolitzat pel nou tipus d'intellectual conformista, sovint amb càrrec públic i carnet de partit a la butxaca, mentre l'intellectual que romania crític era sotmès al desprestigi sense gaire possibilitats de rèplica, o bé es retirava a un silenci d'estricta supervivència. Una recerca hemerogràfica centrada en aquests anys desenterraria munió d'articles, discursos, ressenyes, etc., ridiculitzant allò que anomenaven 'resistencialisme' i instant els escriptors a produir una literatura 'normal', és a dir, acrítica, integrada i narcotitzadora".
A Mallorca el silenci damunt Necrològiques va ser paorós. Molts d'altres autors de les Illes patiren -i pateixen encara idèntica marginació-. Hem parlat una mica de tota aquesta problemàtica en el llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart. Concretament en el capítol "En defensa dels escriptors catalans" (pàgs. 159-162). Un altre dia en parlarem més i amb més deteniment de totes aquestes campanyes de silenciament i ocultament d'una bona part de l'obra de creació dels autors considerats "dissolvents" pel comissariat postmodern. I, per això mateix, perquè ja érem conscients de tota aquesta lluita cultural que amenaçava i amenaça de desertitzar la nostra cultura, l'actitud de suport d'Arturo Van den Eynde i d'altres companys i companyes ens ajudà a resistir en aquells anys tan complicats.
En la introducció al conte "El pirata Arturo Albanell", publicat en La Aurora de dia vint-i-nou de març de 1990, Arturo escrivia: "'La Aurora es una revista obrera que apenas dispone de páginas para abordar la multitud de aspectos de la opresión y de la lucha del pueblo que interesan a los distintos sectores a los que pertenecen nuestros lectores. Pero eso no quiere decir que otros terrenos de batalla nos parezcan 'poco importantes' porque apenas podamos ocuparnos de ellos como se merecen. Queremos sostener a los trabajadores y a sus cambatientes en todas sus trincheras.
'Esta vez nuestra revista quiere que sus lectores conozcan una narración. No todo lo que se escribe hoy está destinado al consumo burgués ni al embrutecimiento del pueblo. Para esas dos tareas literarias-mercenarias, los capitalistas cuentan con sus 'premios Nobel', sus 'izquierdistas' arrepentidos y otros cultos cultivadores de la gastronomía, la pornografía, la brujería, el fútbol, las novelas de policías y el resto de 'artes' productivas en la sociedad de los ricos.
'Pero hay escritores que luchan, que no hacen concesiones al comercio de consumo literario, que no se venden. Poquísimos, porque el éxito de estos escritores siempre estará asociado a la potencia de la clase revolucionaria de una sociedad, en un momento dado. Miquel López Crespí es el escritor más premiado de las Baleares, ha publicado gracias a sus premios una obra abundante en lengua catalana, pero de ésas que no pueden beneficiarse de la simpatía de la 'gran' crítica (es decir de los críticos pagados por las grandes empresas de edición y prensa) porque su otra característica es que escribe contra ellos: contra los burgueses, los políticos vendidos, los hipócritas moralistas, los pequeño burgueses mezquinos, los opresores, sus 'figuras' culturales. La literatura de Miquel López Crespí, sobre todo en su libro Necrològiques, es una feroz condena de la miseria material, política y moral de lo que se ha llamado la 'transición', mostrada crudamente en ese 'paraíso' de reyes, reyezuelos y lacayos suyos que es la Mallorca burguesa. Es, otras veces, la voz del pueblo que ha quedado sólo, momentáneamente vencido, pero orgulloso y jamás derrotado, agazapado a la espera de otra pelea. Los lectores de La Aurora apreciarán esta prosa.
Miquel López Crespí, además de un escritor del bando de la clase trabajadora, es un lector de La Aurora y nos ha permitido publicar la traducción de una de sus narraciones publicadas en Necrològiques".
Posteriorment La Aurora va anar publicant informacions i ressenyes dels meus llibres. Per exemple, el vint-i-tres de setembre de 1993 dedicava una pàgina de la seva secció de cultura a parlar, sota el títol "El compromiso en la literatura" del recull de contes Crònica de la pesta. Un recull de narracions que havia editat Llibres del Segle, l'editorial que dirigeix el meu bon amic Manel Costa-Pau.
Però va ser amb la campanya rebentista dels excarrillistes quan Arturo Van den Eynde més es va indignar. Arturo coneixia a la perfecció la tenebrositat del carrillisme i de l'estalinisme espanyols. Ell havia estat en primera línia de foc en la defensa de l'assemblearisme i el consellisme en temps de la transició, en el combat per la unitat obrera i sindical, per les idees socialistes de l'Octubre Roig i en contra del bestial oportunisme que els pactes de la pretesa oposició amb el franquisme consolidaven arreu. Així i tot, havent patit personalment i políticament tota mena de campanyes conjuntes burgesia-carrillisme en contra seva i contra del PORE, no deixava d'estranyar-se de la brutalitat dels sectors excarrillistes illencs que, en lloc de lluitar contra la dreta i el feixisme, en contra de la desmobilització obrera i popular, s'especialitzaven en la persecució d'un escriptor nacionalista i d'esquerres, un provat militant en les fileres del marxisme i el socialisme mallorquí.
Sense dubtar ni per un instant de la seva amistat militant, i segur de la seva solidaritat, li vaig fer arribar l'ampli dossier que s'havia anat congriant d'ençà que el mes d'abril de 1994 havia començant el brutal atac en contra meva.
El primer escrit d'Arturo Van den Eynde a favor de L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) va sortir publicat en el número 806 de La Aurora, corresponent a dia setze de juny de 1994. L'article es titulava "Revolucionarios i carrillistas bajo Franco" i deia: "Un libro del escritor mallorquin Miquel López Crespí (Sa Pobla, 1946) ha levantado un enorme revuelo. Después de una larga y muy premiada actividad literaria, este autor acaba de publicar un documento histórico y político: L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (El Antifranquismo en Mallorca (1950-1970)), donde describe las esperanzas, los sacrificios y las luchas del pueblo contra la dictadura, y cómo fueron despiadadamente frustradas con la participación de quienes hoy pasan por 'figuras' de la política democrática. El libro ha levantado ampollas.
'Tenemos muy pocos libros que cuenten con fidelidad la lucha de los hombres y mujeres del pueblo que intentaron animar de un espíritu revolucionario los acontecimientos que les tocó vivir, fuesen grandes o pequeños. Bien mirada la historia, encontraremos pocos éxitos completos de las fuerzas revolucionarias de la sociedad, aunque esos momentos (la gran revolución francesa, el octubre soviético...) hayan iluminado y cambiado la vida humana mucho más que siglos de cambios graduales, abortados, frustrados, desviados, etc..., desde luego más frecuentes. Pero, mirando mejor todavía la historia, incluso en estos últimos casos, todos los progresos o reformas limitadas fueron, como decía Lenin, los 'subproductos' de los intentos revolucionarios o derrotados.
'La llamada 'transición' fue uno de éstos. Pero )dónde buscar ahora el testimonio escrito del espíritu revolucionario con que el pueblo cargó de esperanzas ilimitadas la lucha clandestina, las acciones de masas, la prisión, la resistencia a la represión, durante los años sesenta y setenta?
'(Busquemos libros fidedignos, cuando todo ello acabó en un miserable chalaneo entre los herederos del franquismo, aterrorizados, los líderes que, como Carrillo, llegaban del exilio dispuestos a vender al pueblo por un plato de lentejas!
'Cuando después de los acontecimientos críticos reina cierto orden, )quienes escriben el pasado y redistribuyen los papeles históricos? En primer lugar, los 'heroes del último minuto', los que cambiaron de chaqueta justo a tiempo para salir sin riesgos en el último capítulo de la oposición al régimen que se hundía. También los que miraban los toros desde la barrera, pero se hacen perdonar su cobardía ayudando a gloroficar el supuesto 'heroísmo' de los que traicionaron al pueblo. Y, por último, los que dramáticamente estropearon una vida de lucha con una cobardía política final, cuando llegó la hora de enfrentarse a los dirigentes traidores y no quisieron o no supieron hacerlo.
'El libro de López Crespí gira en torno a una tesis simple, pero tan cierta que ha desenmascarado a todos éstos.
'La tesis de que las fuerzas que se han encumbrado en las instituciones de la Monarquía de Juan Carlos I, no son las que animaron con más audacia a lucha del pueblo, sino las que le traicionaron. Y que los sacrificios de miles de trabajadores comunistas no pueden servir de tapadera al oportunismo de sus dirigentes, al arribismo o a la traición.
'Y el revuelo causado por esta verdad ha superado al que causó, en un cuento, aquel niño que dijo que el rey iba desnudo. Mientras los políticos oportunistas y sus amigos se justifican, tergiversan o calumnian, confudindos por el libro de López Crespí, todo el que mira con sus propios ojos ha dicho: (si no es más que la verdad! Quien tenga la fortuna de leer catalán, reconocerá en L'Antifranquisme a Mallorca un fragmento de nuestra vida".
martes, 30 de junio de 2015
TEMPS DE MATERA (LLEONARD MUNTANER EDITOR), UNA NOVEL·LA DE MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ
Aquella maltempsada d’odis és la que esbuca sense pietat el món dels protagonistes, una família xueta i esquerrana en un poble de Mallorca. “Què fer davant la inesperada tempesta? Com barrar a la inundació que s’emportava a la mar els dies antics, els anys més feliços de la nostra existència?”. La cultura i la solidaritat s’esvaeixen en una maror plena d’odis atàvics. De cop i volta, de les fondàries de l’ànima en surten els pitjors diables. Emergeixen odis socials, enveges, enemistat de classe, segregació cruel d’unes persones innocents, revenges malaltisses o simplement pura maldat, la pitjor dolenteria. Per això la matera en aquells temps anava a lloure i voltava l’illa de cap a cap com la fam de l’any dotze. (Mateu Morro)
Per Mateu Morro, historiador i escriptor
Miquel López Crespí ha tractat una multitud de temes del nostre passat col·lectiu en la seva poesia, el seu teatre i la seva prosa. El món de la Guerra Civil i de la repressió franquista l’ha explorat en profunditat i en nombroses ocasions. En la novel·la “Caterina Tarongí” se centrà en una triple dimensió de la repressió: repressió de gènere i humiliació en tant que dones; repressió col·lectiva i segregació social dels xuetes de Mallorca i repressió directa de l’oposició cultural, social i política. Temàtica que ara recupera, amb nous matisos, en “Temps de matera”, que esdevé un magnífic exemple de literatura de combat al servei de la recuperació de la nostra memòria històrica.
Llegir aquest llibre, com ja ens passà amb “Caterina Tarongí”, ens du a evocar dies ombrívols, de por i de misèria. Certament, aquell juliol de 1936 una nova època començava. El padrí estava amagat darrera el llenyer de la soll, un amagatall senzill, però efectiu, que els falangistes mai no pogueren descobrir. Però el més sorprenent de tot no era el padrí, amagat dins ca seva sense que la padrina ho sabés. El que realment sorprenia als al·lotells que aleshores jugaven pels carrers polsegosos del poble, i que amb el temps tornarien grans, es casarien i, com els seus ancestres, farien cada matí el camí de la marjal, era el posat encarcarat d’en Martí Cerol, un malànima que amb la pistola en la mà i dues copes de conyac comandava aquell estol de matons. Val a dir que no era menys sorprenent veure aquells joves, que setmanes abans semblaven normals al·lots de poble, ara arrossegar aquells fusellots pels carrers o amagar-se damunt un morer de fullam espès, a l’aguait de persones humanes.
N’hi havia que feien por just de veure’ls, pobres dimonions de taverna amarats de cassalla, amb els ulls sangonosos que els espirejaven dolenteria. La dolenteria del miserable, del cussot de brega que l’amo afua mentre ell roman lluny del carnatge. Però n’hi havia d’altres, que també sorprenien força, i anys després també se’n parlaria a la vora del foc de les foganyes de les cases, en els llargs i tristos anys quaranta i cinquanta. Hi havia també aquell al·lot que feia de mecànic i arreglava amb cura el Citroën del metge republicà, integrant de la comissió gestora del Front Popular, que un mal dia trobaren mort, amb el cap esclatat a xapetades, ran d’uns batzers de la vorera del camí. Contaven que aquell mateix al·lot, el mecànic amatent del poble, havia fet part de l’escamot executor. També es recordava aquell altre jove seminarista, actiu membre dels joves d’Acció Catòlica, un bonàs, que cada horabaixa s’amagava, el fusell engaltat, dins unes figueres de moro prop de la casa de dos jornalers, pare i fill, que s’havien amagat per la muntanya. El seu pecat era ser d’esquerres i haver xerrat massa en el cafè del poble. Conten com la dona d’aquell jornaler sortia a la porta i a grans crits, enfollida, blasmava els falangistes. Un dia, però, els dos homes, de manera imprudent, tornaren a ca seva, deixant els llunyans amagatalls del bosc, volien descansar un poc i els tragueren del llit sense donar-los temps a vestir-se, amb roba blanca, per dur-los a matar sota un ullastre, al costat d’una carretera solitària, on un pastor va veure la feta. Eren temps de matera.
I la matera es congriava voltada de pors i complicitats. Uns sentiments que Miquel López Crespí copsa a la perfecció per descriure aquells moments llòbrecs que ho empastissaren tot de sang innocent i bastiren un món de mentides. Un món que s’havia d’autoreproduir durant decennis, castigant generacions senceres amb la seva misèria moral. L’ambient que ens mostra “Temps de matera” ens permet apropar-nos a la constel·lació del mal. Perquè aleshores hi havia els matons, però també hi havia els que gaudien del mal dels altres. Hi havia els que manaven els matons, els amos de mans fines, i hi havia els que els aplaudien a mans plenes. És clar que molts dels que s’ho miraven, i fins i tot feien mamballetes, estaven aterrits per dins i tenien por de bon de veres, la por d’un ca apallissat, d’un ca humiliat una i altra vegada pels amos. Una por ancestral de poble derrotat.
Aquella maltempsada d’odis és la que esbuca sense pietat el món dels protagonistes, una família xueta i esquerrana en un poble de Mallorca. “Què fer davant la inesperada tempesta? Com barrar a la inundació que s’emportava a la mar els dies antics, els anys més feliços de la nostra existència?”. La cultura i la solidaritat s’esvaeixen en una maror plena d’odis atàvics. De cop i volta, de les fondàries de l’ànima en surten els pitjors diables. Emergeixen odis socials, enveges, enemistat de classe, segregació cruel d’unes persones innocents, revenges malaltisses o simplement pura maldat, la pitjor dolenteria. Per això la matera en aquells temps anava a lloure i voltava l’illa de cap a cap com la fam de l’any dotze.
“Jo no cercava maldat en els ulls de la gent” diu la protagonista del magnífic llibre de Miquel López Crespí. Però no feia falta fitar els ulls dels botxins, perquè malgrat les aparences encalmades, “el mal covava per dins”. Sols hi havia d’haver un moment favorable per a què vessunyàs, I això s’esdevingué amb l’aixecament franquista del juliol de 1936. Llavors el mal s’emprengué de gents impensades, de bones gents benpensants com diria Bernanos, fent perdre per sempre la tranquil·litat que dóna la santa ignorància de la pagesia com diu Miquel López. Era el mal que manifestaven tant els amos, com els botxins i els espectadors còmplices de la malifeta.
“El padrí Rafel m’ho advertí de ben joveneta: “Mai no t’apropis als que gaudeixen amb els sofriments dels altres. Són perillosos. Res de bo no pot sortir-ne dels que viuen somniant amb la sang”. Miquel López Crespí, a “Temps de matera” s’atura a fer una introspecció sobre els ressorts interiors que duen al mal sense límits, fins i tot a les bones gents de missa diària. És clar que darrera l’actuació sense pietat dels matons dels escamots falangistes hi ha sempre la reflexió freda dels que han organitzat la cacera, dels que la justifiquen en el pla de les idees, dels que decideixen quan cal matar, qui viurà i qui morirà. I aquests no es mouen tant per l’odi irracional, com pel càlcul polític que els du a promoure els assassinats més terribles amb la intenció de castigar, aterrorir o tan sols de fer a saber a tothom qui mana de bon de veres. Són les diverses baules de la cadena del mal les que podem copsar en aquest llibre il·luminador dels ressorts psicològics i socials del feixisme.
La novel·la posa al descobert de manera precisa la hipocresia que tanmateix no pot encobrir la intenció de fer mal, la voluntat “de destruir l’esperit de resistència dels detinguts”, mentre se’ls du fermats “cap a l’Ajuntament amb la intenció que patissin sota les escopinades i els crits de la gentada que gaudia contemplant el lamentable espectacle”. L’ambient sòrdid que es descriu no és gaire diferent del que s’ha viscut, i adesiara es viu, a molts d’altres països. Arreu del món hem vist les mateixes actituds en les situacions en què el gregarisme acrític, el fanatisme o l’afany de preservar situacions de domini social o polític, combinat amb dosis ingents de por i d’odi, han estat l’eix dominant. En aquests moments la solidaritat de les víctimes contrasta amb la complicitat dels botxins. Es pot conèixer en poc temps la grandesa i la mesquinesa, i ens podem interrogar amb motiu sobre els racons més foscos de la natura humana. “Era possible que la misèria de les persones arribàs al grau de només gaudir de la felicitat contemplant la desgràcia dels altres?”. És la pregunta que ens resta dempeus després de llegir l’incisiu i apassionant relat de “Temps de cacera”. Una pregunta de la qual ara ja en sabem prou bé la resposta.
Mateu Morro Marcé
Aquella maltempsada d’odis és la que esbuca sense pietat el món dels protagonistes, una família xueta i esquerrana en un poble de Mallorca. “Què fer davant la inesperada tempesta? Com barrar a la inundació que s’emportava a la mar els dies antics, els anys més feliços de la nostra existència?”. La cultura i la solidaritat s’esvaeixen en una maror plena d’odis atàvics. De cop i volta, de les fondàries de l’ànima en surten els pitjors diables. Emergeixen odis socials, enveges, enemistat de classe, segregació cruel d’unes persones innocents, revenges malaltisses o simplement pura maldat, la pitjor dolenteria. Per això la matera en aquells temps anava a lloure i voltava l’illa de cap a cap com la fam de l’any dotze. (Mateu Morro)
Per Mateu Morro, historiador i escriptor
Miquel López Crespí ha tractat una multitud de temes del nostre passat col·lectiu en la seva poesia, el seu teatre i la seva prosa. El món de la Guerra Civil i de la repressió franquista l’ha explorat en profunditat i en nombroses ocasions. En la novel·la “Caterina Tarongí” se centrà en una triple dimensió de la repressió: repressió de gènere i humiliació en tant que dones; repressió col·lectiva i segregació social dels xuetes de Mallorca i repressió directa de l’oposició cultural, social i política. Temàtica que ara recupera, amb nous matisos, en “Temps de matera”, que esdevé un magnífic exemple de literatura de combat al servei de la recuperació de la nostra memòria històrica.
Llegir aquest llibre, com ja ens passà amb “Caterina Tarongí”, ens du a evocar dies ombrívols, de por i de misèria. Certament, aquell juliol de 1936 una nova època començava. El padrí estava amagat darrera el llenyer de la soll, un amagatall senzill, però efectiu, que els falangistes mai no pogueren descobrir. Però el més sorprenent de tot no era el padrí, amagat dins ca seva sense que la padrina ho sabés. El que realment sorprenia als al·lotells que aleshores jugaven pels carrers polsegosos del poble, i que amb el temps tornarien grans, es casarien i, com els seus ancestres, farien cada matí el camí de la marjal, era el posat encarcarat d’en Martí Cerol, un malànima que amb la pistola en la mà i dues copes de conyac comandava aquell estol de matons. Val a dir que no era menys sorprenent veure aquells joves, que setmanes abans semblaven normals al·lots de poble, ara arrossegar aquells fusellots pels carrers o amagar-se damunt un morer de fullam espès, a l’aguait de persones humanes.
N’hi havia que feien por just de veure’ls, pobres dimonions de taverna amarats de cassalla, amb els ulls sangonosos que els espirejaven dolenteria. La dolenteria del miserable, del cussot de brega que l’amo afua mentre ell roman lluny del carnatge. Però n’hi havia d’altres, que també sorprenien força, i anys després també se’n parlaria a la vora del foc de les foganyes de les cases, en els llargs i tristos anys quaranta i cinquanta. Hi havia també aquell al·lot que feia de mecànic i arreglava amb cura el Citroën del metge republicà, integrant de la comissió gestora del Front Popular, que un mal dia trobaren mort, amb el cap esclatat a xapetades, ran d’uns batzers de la vorera del camí. Contaven que aquell mateix al·lot, el mecànic amatent del poble, havia fet part de l’escamot executor. També es recordava aquell altre jove seminarista, actiu membre dels joves d’Acció Catòlica, un bonàs, que cada horabaixa s’amagava, el fusell engaltat, dins unes figueres de moro prop de la casa de dos jornalers, pare i fill, que s’havien amagat per la muntanya. El seu pecat era ser d’esquerres i haver xerrat massa en el cafè del poble. Conten com la dona d’aquell jornaler sortia a la porta i a grans crits, enfollida, blasmava els falangistes. Un dia, però, els dos homes, de manera imprudent, tornaren a ca seva, deixant els llunyans amagatalls del bosc, volien descansar un poc i els tragueren del llit sense donar-los temps a vestir-se, amb roba blanca, per dur-los a matar sota un ullastre, al costat d’una carretera solitària, on un pastor va veure la feta. Eren temps de matera.
I la matera es congriava voltada de pors i complicitats. Uns sentiments que Miquel López Crespí copsa a la perfecció per descriure aquells moments llòbrecs que ho empastissaren tot de sang innocent i bastiren un món de mentides. Un món que s’havia d’autoreproduir durant decennis, castigant generacions senceres amb la seva misèria moral. L’ambient que ens mostra “Temps de matera” ens permet apropar-nos a la constel·lació del mal. Perquè aleshores hi havia els matons, però també hi havia els que gaudien del mal dels altres. Hi havia els que manaven els matons, els amos de mans fines, i hi havia els que els aplaudien a mans plenes. És clar que molts dels que s’ho miraven, i fins i tot feien mamballetes, estaven aterrits per dins i tenien por de bon de veres, la por d’un ca apallissat, d’un ca humiliat una i altra vegada pels amos. Una por ancestral de poble derrotat.
Aquella maltempsada d’odis és la que esbuca sense pietat el món dels protagonistes, una família xueta i esquerrana en un poble de Mallorca. “Què fer davant la inesperada tempesta? Com barrar a la inundació que s’emportava a la mar els dies antics, els anys més feliços de la nostra existència?”. La cultura i la solidaritat s’esvaeixen en una maror plena d’odis atàvics. De cop i volta, de les fondàries de l’ànima en surten els pitjors diables. Emergeixen odis socials, enveges, enemistat de classe, segregació cruel d’unes persones innocents, revenges malaltisses o simplement pura maldat, la pitjor dolenteria. Per això la matera en aquells temps anava a lloure i voltava l’illa de cap a cap com la fam de l’any dotze.
“Jo no cercava maldat en els ulls de la gent” diu la protagonista del magnífic llibre de Miquel López Crespí. Però no feia falta fitar els ulls dels botxins, perquè malgrat les aparences encalmades, “el mal covava per dins”. Sols hi havia d’haver un moment favorable per a què vessunyàs, I això s’esdevingué amb l’aixecament franquista del juliol de 1936. Llavors el mal s’emprengué de gents impensades, de bones gents benpensants com diria Bernanos, fent perdre per sempre la tranquil·litat que dóna la santa ignorància de la pagesia com diu Miquel López. Era el mal que manifestaven tant els amos, com els botxins i els espectadors còmplices de la malifeta.
“El padrí Rafel m’ho advertí de ben joveneta: “Mai no t’apropis als que gaudeixen amb els sofriments dels altres. Són perillosos. Res de bo no pot sortir-ne dels que viuen somniant amb la sang”. Miquel López Crespí, a “Temps de matera” s’atura a fer una introspecció sobre els ressorts interiors que duen al mal sense límits, fins i tot a les bones gents de missa diària. És clar que darrera l’actuació sense pietat dels matons dels escamots falangistes hi ha sempre la reflexió freda dels que han organitzat la cacera, dels que la justifiquen en el pla de les idees, dels que decideixen quan cal matar, qui viurà i qui morirà. I aquests no es mouen tant per l’odi irracional, com pel càlcul polític que els du a promoure els assassinats més terribles amb la intenció de castigar, aterrorir o tan sols de fer a saber a tothom qui mana de bon de veres. Són les diverses baules de la cadena del mal les que podem copsar en aquest llibre il·luminador dels ressorts psicològics i socials del feixisme.
La novel·la posa al descobert de manera precisa la hipocresia que tanmateix no pot encobrir la intenció de fer mal, la voluntat “de destruir l’esperit de resistència dels detinguts”, mentre se’ls du fermats “cap a l’Ajuntament amb la intenció que patissin sota les escopinades i els crits de la gentada que gaudia contemplant el lamentable espectacle”. L’ambient sòrdid que es descriu no és gaire diferent del que s’ha viscut, i adesiara es viu, a molts d’altres països. Arreu del món hem vist les mateixes actituds en les situacions en què el gregarisme acrític, el fanatisme o l’afany de preservar situacions de domini social o polític, combinat amb dosis ingents de por i d’odi, han estat l’eix dominant. En aquests moments la solidaritat de les víctimes contrasta amb la complicitat dels botxins. Es pot conèixer en poc temps la grandesa i la mesquinesa, i ens podem interrogar amb motiu sobre els racons més foscos de la natura humana. “Era possible que la misèria de les persones arribàs al grau de només gaudir de la felicitat contemplant la desgràcia dels altres?”. És la pregunta que ens resta dempeus després de llegir l’incisiu i apassionant relat de “Temps de cacera”. Una pregunta de la qual ara ja en sabem prou bé la resposta.
Mateu Morro Marcé
martes, 25 de marzo de 2014
Adolfo Suárez, Fraga Iribarne... la restauració borbònica i els assassinats de la transició
Any 1976: punt àlgid de la lluita popular contra la dictadura
Per Miquel López Crespí, escriptor
1976 és un any qualitativament revolucionari. En tots els aspectes. Burgesia i reformisme varen veure que els seus plans de conservar l'essencial del capitalisme i de la dictadura estaven en perill. La gent ja no s'escoltava els delegats elegits en les eleccions sindicals dels temps del franquisme (des d'on el PCE provava de mantenir les lluites obreres i populars en un marc acceptable per als franquistes reciclats). No. Ara, és l'assemblea, l'òrgan decisiu de la lluita. Ningú no pot fer res d'esquena d'aquest nou poder popular que es consolida amb força pertot arreu. És l'origen primigeni de les primeres Comissions Obreres, quan encara no havien estat desvirtuades pel PCE.
Sorgeixen amb més força que mai els comitès de tipus soviètic (assemblearis), que no tenen res a veure amb les pràctiques dels antics càrrecs sindicals. Un ampli moviment s'estén arreu de l'Estat. És quan, a Mallorca, la gent de Plataformes Anticapitalistes i de l'OEC, conjuntament amb anarquistes, membres de les JOC, cristians de base, trotsquistes i militants d'altres partits revolucionaris, convoquen les primeres assemblees obreres en el ram de la fusta (Manacor), en el de la sabata (Inca, Lloseta), hosteleria i tots els sectors de producció, residència o estudi.
He parlat en altres capítols de la feinada feta pels principals responsables dels nostre front obrer (Margarida Chicano Sansó, Joan Coll Andreu, Antònia i Antoni Pons, Guillem Coll, Domingo Morales, Jaime Bueno, Martí Perelló i un llarg etcètera que no podríem detallar mai per moltes pàgines que tenguéssim a la nostra disposició; les assemblees a barris (amb homes i dones com en Jaume Obrador, en Francesc Mengod, na Maria Sastre i na Francesca Velasco, etc). Tots els fronts de lluita (el camp, els instituts, la universitat, Sanitat, etc) assimilen aquestes formes de democràcia directa (Democràcia Proletària, serà el nom que portarà la nostra principal revista clandestina). Com vaig explicar en el seu moment (vegeu el meu llibre L'Antifranquisme a Mallorca, 1950-1970, pàg. 95): "La reunió constitutiva del consell de redacció la férem a casa meva, en el carrer Antoni Marquès, número 20, 4art. 1a... Hi eren presents en Mateu Morro (l'actual batle de Santa Maria), la periodista Gina Garcías -que havia militat amb nosaltres al Principat-, en Pep Capó (Secretari General Adjunt de la PIMEN) -aleshores màxim responsable polític de l'OEC. Em sembla que també hi devia ser n'Antoni Mir o en Biel Matamales com a delegats dels estudiants. El delineant Monxo Clop Molins era l'encarregat dels aspectes tècnics de la publicació (una de les millors de la clandestinitat antifranquista, en paraules dels historiadors Antoni Marimón i Miquel Martín). Moltes seccions (cultura, política estatal i internacional) anaren a raure a les meves mans. Els pseudònims que més sovint hi vaig emprar foren: Tomeu Torrens, Teresa Isern, Felip Cladera, etc.)".
En l'assemblea i la seva posterior coordinació, el poble treballador, els estudiants, els barris, havien trobat una forma d'organització i de combat adients per a aquella situació especial de crisi de la dictadura. A partir de març de 1976 (el 1972 s'havia fet també a Vigo), el consellisme assembleari es consolidà i avançà. S'anava retrobant, recuperant a poc l'antiga tradició consellista del moviment obrer esborrada de la història per l'estalinisme i els partits que li eren afins (entre ells, el PCE). Edició de Materials, Zero en la seva collecció "Biblioteca Promoción del Pueblo" (que distribuïa ZYX), Ruedo Ibérico, Fontamara, Júcar... ajudaven, amb els llibres que publicaven, a recuperar la memòria revolucionària dels treballadors. De l'Editorial Zero estudiàvem Democracia de trabajadores o dictadura de partido (1971), Los Soviets en Rusia (1975); d'Alexandra Kolontai La Oposición Obrera (Anagrama, 1975); d'Ernest Mandel Control obrero, consejos obreros, autogestión (Ediciones Era, 1970)... Tots els avenços que es faran en el camí d'acabar amb la dictadura terrorista del capital s'aniran concretant en assemblees, comitès de coordinació entre fàbriques, barris o centres d'ensenyament. Es quan sorgeixen les famoses coordinadores de fàbriques en lluita, coordinadores de barris, coordinadores de facultats, coordinadores de pobles... en les quals participen activament els homes i dones de l'OEC i les Plataformes Anticapitalistes. Tomàs Echave, membre del nostre partit, és, entre molts d'altres, un destacat dirigent d'aquesta lluita històrica que s'esdevé a Vitòria per la llibertat i el socialisme.
Res no passa per als fantasmals organismes unitaris de l'oposició, que -si exceptuam el cas excepcional de l'Assemblea de Catalunya- no representen gaire cosa i, això és el pitjor, són un vertader entrebanc per a la lluita obrera i popular. També es fa ben evident que si es vol aturar el pas a la Revolució, a l'autodederminació i independència de les nacionalitats oprimides, el primer que s'haurà de fer, és acabar amb aquests organismes sorgits de la base i que només responen a la base que els ha elegits (Assemblea, òrgan decisori! és el crit de combat d'aquells moments). Aquesta (els comunistes de l'OEC ho anirem comprovant en la pràctica de cada dia) serà la feina de carrillistes i socialdemòcrates. El que no pot fer la policia del règim (cada vegada li costa més intentar-ho) -dissoldre assemblees, blasmar contra la revolució socialista, atacar la democràcia prolerària i popular-, ho fan els homes tipus Pep Vílchez, Antoni M. Thomàs, etc, que el PCE té en bona part dels indrets on es combat el capitalisme i el feixisme.
Ramon Molina, antic dirigent trostquista mallorquí, en una entrevista que li vaig fer per a la revista El Mirall (número 60, pàgs. 44-47) explica molt bé el paper nefast d'elements com els abans esmentats: "Per als que visquérem activament la política dels anys de la transició una cosa era clara: l'única força social articulada que s'oposà a la dictadura fou la classe obrera i no era gens estrany que tota mena d'arribistes que aspiraven a qualque participació en el poder fessin escola i acabessin dirigint alguna organització obrera (almanco de nom), però si afegim l'assimilació de la cultura política dominant de l'esquerra -i era el PCE qui dominava la producció i difusió de literatura política i els moviments sindicals- no ens pot estranyar la brutalitat burocràtica de l'actual poder. La preservació de l'exèrcit, l'aparell judicial i funcionarial, la monarquia, i fins i tot la bandera franquista no són més que anècdotes que no oculten el vertaderament bàsic: es tractava de protegir l'Estat de l'onada de mobilitzacions obreres dels anys setanta; l'esquerra i gran part de l'extrema esquerra es comprometeren a fons per primer desviar-les i després desmantellar-les; pagaren el preu de la quasi desaparició, però feren la seva feina i després el PSOE pogué iniciar la tasca d'esclafament sistemàtic de tot allò que s'havia avançat mitjançant les lluites illegals durant el franquisme. Realment els obres són els que més han perdut durant la transició".
En el fons, dins el camp de l'esquerra, els consellistes de l'OEC coincidíem molt amb els llibertaris, els cristians pel socialisme, els trotsquistes, certs sectors del maoisme (per exemple, més amb el MCI que amb el PTE) en la lluita contra un hipotètic tipus de societat dirigista a l'estil del socialisme degenerat que defensaven els carrillistes. El PCE mai no va deixar de ser prosoviètic, malgrat certes "baralles" puntuals amb els dirigents de Moscou. Aquest gran contingut de partidaris de la degenerada burocràcia soviètica és va fer evident amb el joc del sector que va seguir Ignacio Gallego en l'escissió dels anys 80 teledirigida per la KGB des de l'ambaixada soviètica a Madrid i que culminaria amb la reincorporació al PCE. A Mallorca, aquesta ruptura la portaren endavant els actuals dirigents de Izquierda Unida Josep Valero, Miquel Rosselló, Lila Thomàs, etc. Igualment participà en aquesta escissió l'antiga dirigent carrillista Francesca Bosch. [Amb els anys, Francesca Bosch renuncià a l'eurocomunisme fent autocrítica de les claudicacions de la transició i acabà veient el fangar on havia portat la classe obrera l'anticomunisme visceral del PCE. De l'any 84 a l'any 87 coincidirem en la crítica als reformistes i fruit d'aquesta collaboració fou l'opuscle Aurora Picornell publicat per l'Ateneu Aurora Picornell l'any 1987. Na Francesca em dedicà el primer exemplar sortit de l'"impremta" del carrer Lluís Martí, número 9 (local del PCB) amb aquestes sentides paraules: "Si no fos per tu aquest fulletó pareixeria es 'full parroquial' que mos diuen es refos [els reformistes]... Però entre es dos hem fet un 'full revolucionari'. Idó! Francesca Bosh".]
Com explica Ramon Molina en l'entrevista abans esmentada (El Mirall, número 60): "Quant a l'estalinisme, no podem dir que està vençut. Ha perdut força a Rússia, però encara és al poder mitjançant una fracció del propi PCUS. Els seus representants directes tipus 'PC' també estan afeblits, però l'estalinisme ha calat en la cultura política de totes les tendències: la socialdemocràcia mateixa ha après bé la lliçó, basta veure com es comporten alguns dirigents del PSOE; els moviments nacionalistes també s'han nodrit en bona part de dirigents educats a l'escola del 'socialisme real'; ni tan sols el trotskisme ha aconseguit alliberar-se del seu paper d'ala esquerra i a la vegada víctima del totalitarisme. L'estalinisme sols morirà definitivament quan mori el capitalisme que l'ha protegit durant tants d'anys".
Nosaltres, els consellistes de l'OEC, les coordinadores de fàbriques en lluita de Vitòria-Gasteiz, el que defensàvem eren tot tipus de pràctiques antijeràrquiques, antiautoritàries i anticapitalistes que poguessin sorgir de la base. Això, evidentment, en crear situacions de poder revolucionari, "desestabilitzava" els pactes entre "oposició" i franquisme reciclat per anar vers a una Constitució pactada que mantingués intacte l'aparat repressiu heretat de la dictadura així com la monarquia i la unitat d'Espanya. Molta gent de l'OEC portava a la pràctica (i potser sense copsar-ho d'una manera conscient) algunes de les teories elaborades pels situacionistes a partir del Maig del 68. Pens ara mateix en els Textos situacionistas sobre los Consejos Obreros publicat per l'Editorial Campo Abierto (1977) o el famós Tratado del saber vivir para uso de las jóvenes generaciones de Raoul Vaneigem (i que coneixíem en l'edició original francesa de 1967 publicada per Gallimard). Per altra banda la influència de Guy Debord i de La société du spectacle (1967) era ben forta en determinades avantguardes revolucionàries (especialment en sectors de l'OEC).
Vitòria i la seva famosa Coordinadora de Fàbriques en Lluita marcà el punt àlgid del consellisme i de l'anticapitalisme a nivell d'Estat. I també el de la unitat obrera i popular ("Obrers i estudiants unitats contra el capitalisme!", era el crit del carrer en aquell mes de març de 1976).
Les vagues a Vitòria havien començat (desembre de 1975) per simples reivindicacions laborals a Forjas Alavesas (es demanaven quaranta-dues hores setmanals de feina i sis mil pessetes d'augment). A poc a poc, malgrat els esforços dels carrillistes per mantenir la gent dins les fàbriques i no sortir al carrer, els treballadors s'anaven polititzant setmana rere setmana, i s'accentuaven més les seves reivindicacions -reivindicacions de govern obrer i popular; república socialista; dissolució dels aparats repressius de l'Estat (Policia Armada i Guàrdia Civil); unitat obrera enfront el capital; dimissió de tots els antics càrrecs sindicals i posà aquests càrrecs en mans de les assemblees sobiranes; etc, etc.
La coordinació de les fàbriques en lluita augmentà, es consolidà, i la seva pràctica -democràcia de base- s'anà generalitzant. Dia 12 de gener: vaga a Mevosa; dia 14: les assemblees d'aquestes fàbriques van unificant esforços amb les d'Aranzábal, Olazábal, Gabilondo, etc; dia 19: Huarte i Cablerías del Norte s'hi afegeixen. Tots aquestes centres industrials -i molts més-, coordinats amb les coordinadores de barri i estudiants, arriben a mobilitzar les 200.000 persones de la ciutat que surten quasi cada dia al carrer per a defensar les reivindicacions del poble revoltat. Delegats de les fàbriques en lluita viatgen per tot l'Estat explicant l'avançada experiència sovietista de Vitòria.
Durango, Amorebieta, Gernika, Santurtzi, Getxo, Markina, formen igualment importants coordinadores d'assemblees i consells obrers. OEC i les Plataformes Anticapitalistes tenen una part activa en aquestes experiències, però, com sempre, el partit (OEC) no intenta capitalitzar els conflictes i -potser erròniament- els seus militants feinegen entre els treballadors i els estudiants ajudant sempre les iniciatives més agosarades i revolucionàries sense fer proselitisme. Ben al contrari del que feia el PCE -apuntar-se a lluites en els quals no participava-, l'OEC -per manca d'una concepció dogmàtica i estalinista de partit- no intentà capitalitzar en profit seu les lluites que impulsà, tant a Vitòria com a les Illes com a tota la resta de l'Estat.
El moviment revolucionari s'accentuava dia a dia malgrat la repressió. Només en dos mesos -parlam de 1976- la patronal perdia la plus-vàlua de 36.469.OOO hores no treballades. La complicada política de reforma controlada esclatava pertot arreu. S'havia de fer qualque cosa. El PCE, Carrillo -el PSOE era quasi
inexistent-, no bastava per a controlar les exigències cada vegada més combatives i antipactistes dels pobles. El govern de la reforma, un govern on hi havia en Fraga, en Martín Villa i en Suárez, decideix escalivar a fons els estudiants i treballadors i, sense miraments, el dia 3 de març de 1976, per provar d'aturar aquesta imparable onada de coordinadores que sacsejava molts d'indrets de l'Estat, ordenen disparar a matar.
Els representants de les coordinadores de fàbriques en lluita estaven reunits a l'interior de l'església de Sant Francesc d'Assís. Hi eren presents obrers de molts d'indrets i, en el moment en que la Policia metrallà els treballadors, prop de cinc mil homes i dones discutien en pau i ordenadament els seus problemes socials i polítics.
Assabentats que en aquella església hi havia els principals dirigents partidaris de la democràcia proletària, Suárez, Fraga i Martín Villa ordenen l'assalt. La Policia entra disparant. Maten tres joves. Francisco Aznar, de disset anys, assassinat d'un tret al cap. Pedro María Ocio, quan intentava protegir uns infants amb el seu cos, rep l'impacte de les bales. Més tard, un altre jove, Romualdo Barroso, de dinou anys, és abatut salvatgement per les forces repressives que segueixen les instruccions del govern aperturista. Hi ha desenes i desenes de ferits i detinguts.
Pareix evident que la burgesia franquista, amb aquestes accions sagnants, prova de deturar el moviment revolucionari, republicà i anticapitalista, que el carrillisme no pot controlar. Tots els sectors del règim (aperturistes i búnker) consideren que la situació ha arribat a tal punt que només es pot aturar amb la sang. Els anys 74, 75 i, concretament, el 76, han demostrat que augmenten la lluita de classes, les mobilitzacions en contra de la imposada i forçada "unitat d'Espanya", i que els pobles de les diverses nacionalitats comencen a oscillar del reformisme vers comportaments i actituds polítics cada volta més compromesos. La reforma s'ha de reconduir, com sigui, amb sang si és necessari. La premsa de l'Europa demoburgesa resta atemorida davant el que està passant a l'Estat espanyol. Le Monde escriu dia 5 de març de 1976: "Organitzacions revolucionàries d'extrema esquerra denuncian cada vegada més la política conciliadora [amb el franquisme] del Partit Comunista i de les Comissions Obreres, que encara controla aquest partit. Des de fa setmanes, els fets palesen un avenç cada vegada més accentuat del poble envers posicions més combatives, més polititzades".
A Mallorca, OEC, les Plataformes Anticapitalistes de Barris i d'Estudiants, les Comissions Obreres Anticapitalistes, s'encarregaren de propagar les idees i experiències avançades de Vitòria. Aleshores -seguint les instruccions de l'OEC- jo militava en el front d'estudiants, concretament a Magisteri. Juntament amb n'Antoni Mir i en Biel Matamales, ens tocà organitzar una explicació d'aquells fets -hi hagué assemblea general amb assistència massiva. N'Àngels Roig, na Margarida Seguí, na Magda Solano, en Salvador Rigo, na Josefina Valentí, entre altres bons companys i militants, treballaren fort repartint fulls volants, pintant i dibuixant cartells, aturant les classes per a explicar als alumnes els fets sagnants de Vitòria, preparant les assemblees informatives.
En aquella assemblea de solidaritat hi intervingué, per part del nostre Front Obrer, el treballador i militant de l'OEC Jaime Bueno (en "Tomàs", en l'argot de la clandestinitat), avui excellent advocat que jugà un paper essencial en la caiguda del corrupte govern Cañellas (PP) a les Illes. Per diverses facultats hi intervingueren en Mateu Morro i altres destacats dirigents universitaris de l'OEC. A Filosofia, hi havia, a part d'en Mateu Morro (l'actual Conseller d'Agricultura del Govern Balear i secretari general del PSM), en Joan Ensenyat i en Mateu Ensenyat (aquest darrer, provinent d'un grup que s'havia integrat en el partit provinent de Bandera Roja).
A s'Arenal, clandestinament, n'Aina Gomila, aleshores treballadora de la neteja a un hotel, explicà els fets als obrers i obreres de l'hosteleria. Na Maria Duran i en Martí Perelló s'encarregaren d'impulsar lluites solidàries per Manacor i la seva comarca; a Menorca (Maó, Ferreries, Ciutadella, Alaior, etc), el cap de la campanya de solidaritat amb Vitòria (es necessitaven diners per a treure de la presó els represaliats per la dictadura) fou en Llorenç Febrer amb els seus incansables companys provinents de les JOC.
A part dels morts a Vitòria hi hagué més assassinats arreu. Un d'aquests crims diaris va ser el del jove obrer Gabriel Rodrigo, de dinou anys, que fou "liquidat" d'una manera encara no aclarida per membres de la Brigada Social o d'alguna altra de les forces repressives de l'Estat. El cert és que aquest jove treballador, en assabentar-se dels esdeveniments de Vitòria, sortí amb altres milers de companys a participar en una manifestació no permesa en contra de la repressió feixista, a Tarragona. Acorralat per les forces de la repressió de la dictadura, provà d'amagar-se dels seus perseguidors en el terrat de la casa número 7 del carrer Landa de Tarragona (una casa de tres pisos). Poc després el seu cadàver restava, esclafat, enmig del carrer, entre un gran bassiot de sang (vegeu Cambio16, núm. 233, 15-21 març de 1976, pàg. 14). Crims com aquest eren el pa nostre de cada dia en els darrers anys de la dictadura.
)Qui no va treballar per a explicar el que havia succeït a Vitòria? Tot el partit es va posar en cos i ànima a treure'n les ensenyances oportunes per a impedir amb totes les nostres forces que aquests fets es repetissin o s'oblidassin. Na Dora Muñoz en el Front de Mestres, en Guillem Coll a Inca (organitzant les primeres assemblees obreres amb els treballadors de la sabata a Inca, Lloseta, etc), en Gori Negre i na Rosa Vich a Santa Maria... No acabaríem mai el llistat de companys que treballaren en aquesta línia de solidaritat fent xerrades, recollint diners per obres, hotels, barris i facultats, escrivint articles, fent fulls volants, editant cartells, enganxines de protesta contra la salvatge repressió feixista... Record ara mateix l'excellent company Leo Sáinz (l'actual propietari de les lliberies Totem i Gnomo) que -sense posar cap mena de dificultat- s'oferi a ser protagonista (amagant el rostre amb un llibre) d'un cartell de solidaritat amb Vitòria.
Les reixes de davant del llac dels cignes, a s'Hort del Rei, feien veure que era una presó. L'improvisat actor [en Leo], llegia un llibre rere l'enreixat. Lluitàvem per l'amnistia de tots els presos polítics! Aquell pòster es va vendre molt, i en el seu moment enviàrem els diners recollits als nostres companys de Vitòria, protagonistes de la lluita més important, emblemàtica i exemplar del temps de la transició: Vitòria-Gasteiz l'any 1976, quan l'esperit inicial del consellisme (1917 a Rússia) es tornà reencarnar.
Amb aquests assassinats la burgesia espanyola demostrava el que estava disposada a consentir i el què no volia de cap de les maneres. I això era: sí a un pacte amb l'oposició per a mantenir l'essencial de l'estat capitalista (oferint la possibilitat d'una constitució monàrquica, imperialista i capitalista); permanència de tots els aparats repressius de la dictadura; no res de depuració de criminals i torturadors; ni parlar-ne de república federal o autodeterminació de les nacionalitats oprimides, de democràcia popular, o del poder dels treballadors. Finalment, després de la caiguda del govern Arias -pels seus grans errors i continuats crims, que posaven en perill la reforma- (juliol de 1976), els punts de vista de la pretesa "oposició" democràtica i els hereus "liberals" del franquisme s'anaren apropant fins a coincidir totalment i absolutament.
Vist en perspectiva, el que tots els sectors del règim demanaven -i que la "oposició" els concedí benèvolament a canvi d'unes poltrones- era una llei de punt final dels crims de la dictadura. Com diria El País (6-VIII-95, pàg. 14): "La única ley de 'punto final' la hicimos los demócratas para los franquistas".
Any 1976: punt àlgid de la lluita popular contra la dictadura
Per Miquel López Crespí, escriptor
1976 és un any qualitativament revolucionari. En tots els aspectes. Burgesia i reformisme varen veure que els seus plans de conservar l'essencial del capitalisme i de la dictadura estaven en perill. La gent ja no s'escoltava els delegats elegits en les eleccions sindicals dels temps del franquisme (des d'on el PCE provava de mantenir les lluites obreres i populars en un marc acceptable per als franquistes reciclats). No. Ara, és l'assemblea, l'òrgan decisiu de la lluita. Ningú no pot fer res d'esquena d'aquest nou poder popular que es consolida amb força pertot arreu. És l'origen primigeni de les primeres Comissions Obreres, quan encara no havien estat desvirtuades pel PCE.
Sorgeixen amb més força que mai els comitès de tipus soviètic (assemblearis), que no tenen res a veure amb les pràctiques dels antics càrrecs sindicals. Un ampli moviment s'estén arreu de l'Estat. És quan, a Mallorca, la gent de Plataformes Anticapitalistes i de l'OEC, conjuntament amb anarquistes, membres de les JOC, cristians de base, trotsquistes i militants d'altres partits revolucionaris, convoquen les primeres assemblees obreres en el ram de la fusta (Manacor), en el de la sabata (Inca, Lloseta), hosteleria i tots els sectors de producció, residència o estudi.
He parlat en altres capítols de la feinada feta pels principals responsables dels nostre front obrer (Margarida Chicano Sansó, Joan Coll Andreu, Antònia i Antoni Pons, Guillem Coll, Domingo Morales, Jaime Bueno, Martí Perelló i un llarg etcètera que no podríem detallar mai per moltes pàgines que tenguéssim a la nostra disposició; les assemblees a barris (amb homes i dones com en Jaume Obrador, en Francesc Mengod, na Maria Sastre i na Francesca Velasco, etc). Tots els fronts de lluita (el camp, els instituts, la universitat, Sanitat, etc) assimilen aquestes formes de democràcia directa (Democràcia Proletària, serà el nom que portarà la nostra principal revista clandestina). Com vaig explicar en el seu moment (vegeu el meu llibre L'Antifranquisme a Mallorca, 1950-1970, pàg. 95): "La reunió constitutiva del consell de redacció la férem a casa meva, en el carrer Antoni Marquès, número 20, 4art. 1a... Hi eren presents en Mateu Morro (l'actual batle de Santa Maria), la periodista Gina Garcías -que havia militat amb nosaltres al Principat-, en Pep Capó (Secretari General Adjunt de la PIMEN) -aleshores màxim responsable polític de l'OEC. Em sembla que també hi devia ser n'Antoni Mir o en Biel Matamales com a delegats dels estudiants. El delineant Monxo Clop Molins era l'encarregat dels aspectes tècnics de la publicació (una de les millors de la clandestinitat antifranquista, en paraules dels historiadors Antoni Marimón i Miquel Martín). Moltes seccions (cultura, política estatal i internacional) anaren a raure a les meves mans. Els pseudònims que més sovint hi vaig emprar foren: Tomeu Torrens, Teresa Isern, Felip Cladera, etc.)".
En l'assemblea i la seva posterior coordinació, el poble treballador, els estudiants, els barris, havien trobat una forma d'organització i de combat adients per a aquella situació especial de crisi de la dictadura. A partir de març de 1976 (el 1972 s'havia fet també a Vigo), el consellisme assembleari es consolidà i avançà. S'anava retrobant, recuperant a poc l'antiga tradició consellista del moviment obrer esborrada de la història per l'estalinisme i els partits que li eren afins (entre ells, el PCE). Edició de Materials, Zero en la seva collecció "Biblioteca Promoción del Pueblo" (que distribuïa ZYX), Ruedo Ibérico, Fontamara, Júcar... ajudaven, amb els llibres que publicaven, a recuperar la memòria revolucionària dels treballadors. De l'Editorial Zero estudiàvem Democracia de trabajadores o dictadura de partido (1971), Los Soviets en Rusia (1975); d'Alexandra Kolontai La Oposición Obrera (Anagrama, 1975); d'Ernest Mandel Control obrero, consejos obreros, autogestión (Ediciones Era, 1970)... Tots els avenços que es faran en el camí d'acabar amb la dictadura terrorista del capital s'aniran concretant en assemblees, comitès de coordinació entre fàbriques, barris o centres d'ensenyament. Es quan sorgeixen les famoses coordinadores de fàbriques en lluita, coordinadores de barris, coordinadores de facultats, coordinadores de pobles... en les quals participen activament els homes i dones de l'OEC i les Plataformes Anticapitalistes. Tomàs Echave, membre del nostre partit, és, entre molts d'altres, un destacat dirigent d'aquesta lluita històrica que s'esdevé a Vitòria per la llibertat i el socialisme.
Res no passa per als fantasmals organismes unitaris de l'oposició, que -si exceptuam el cas excepcional de l'Assemblea de Catalunya- no representen gaire cosa i, això és el pitjor, són un vertader entrebanc per a la lluita obrera i popular. També es fa ben evident que si es vol aturar el pas a la Revolució, a l'autodederminació i independència de les nacionalitats oprimides, el primer que s'haurà de fer, és acabar amb aquests organismes sorgits de la base i que només responen a la base que els ha elegits (Assemblea, òrgan decisori! és el crit de combat d'aquells moments). Aquesta (els comunistes de l'OEC ho anirem comprovant en la pràctica de cada dia) serà la feina de carrillistes i socialdemòcrates. El que no pot fer la policia del règim (cada vegada li costa més intentar-ho) -dissoldre assemblees, blasmar contra la revolució socialista, atacar la democràcia prolerària i popular-, ho fan els homes tipus Pep Vílchez, Antoni M. Thomàs, etc, que el PCE té en bona part dels indrets on es combat el capitalisme i el feixisme.
Ramon Molina, antic dirigent trostquista mallorquí, en una entrevista que li vaig fer per a la revista El Mirall (número 60, pàgs. 44-47) explica molt bé el paper nefast d'elements com els abans esmentats: "Per als que visquérem activament la política dels anys de la transició una cosa era clara: l'única força social articulada que s'oposà a la dictadura fou la classe obrera i no era gens estrany que tota mena d'arribistes que aspiraven a qualque participació en el poder fessin escola i acabessin dirigint alguna organització obrera (almanco de nom), però si afegim l'assimilació de la cultura política dominant de l'esquerra -i era el PCE qui dominava la producció i difusió de literatura política i els moviments sindicals- no ens pot estranyar la brutalitat burocràtica de l'actual poder. La preservació de l'exèrcit, l'aparell judicial i funcionarial, la monarquia, i fins i tot la bandera franquista no són més que anècdotes que no oculten el vertaderament bàsic: es tractava de protegir l'Estat de l'onada de mobilitzacions obreres dels anys setanta; l'esquerra i gran part de l'extrema esquerra es comprometeren a fons per primer desviar-les i després desmantellar-les; pagaren el preu de la quasi desaparició, però feren la seva feina i després el PSOE pogué iniciar la tasca d'esclafament sistemàtic de tot allò que s'havia avançat mitjançant les lluites illegals durant el franquisme. Realment els obres són els que més han perdut durant la transició".
En el fons, dins el camp de l'esquerra, els consellistes de l'OEC coincidíem molt amb els llibertaris, els cristians pel socialisme, els trotsquistes, certs sectors del maoisme (per exemple, més amb el MCI que amb el PTE) en la lluita contra un hipotètic tipus de societat dirigista a l'estil del socialisme degenerat que defensaven els carrillistes. El PCE mai no va deixar de ser prosoviètic, malgrat certes "baralles" puntuals amb els dirigents de Moscou. Aquest gran contingut de partidaris de la degenerada burocràcia soviètica és va fer evident amb el joc del sector que va seguir Ignacio Gallego en l'escissió dels anys 80 teledirigida per la KGB des de l'ambaixada soviètica a Madrid i que culminaria amb la reincorporació al PCE. A Mallorca, aquesta ruptura la portaren endavant els actuals dirigents de Izquierda Unida Josep Valero, Miquel Rosselló, Lila Thomàs, etc. Igualment participà en aquesta escissió l'antiga dirigent carrillista Francesca Bosch. [Amb els anys, Francesca Bosch renuncià a l'eurocomunisme fent autocrítica de les claudicacions de la transició i acabà veient el fangar on havia portat la classe obrera l'anticomunisme visceral del PCE. De l'any 84 a l'any 87 coincidirem en la crítica als reformistes i fruit d'aquesta collaboració fou l'opuscle Aurora Picornell publicat per l'Ateneu Aurora Picornell l'any 1987. Na Francesca em dedicà el primer exemplar sortit de l'"impremta" del carrer Lluís Martí, número 9 (local del PCB) amb aquestes sentides paraules: "Si no fos per tu aquest fulletó pareixeria es 'full parroquial' que mos diuen es refos [els reformistes]... Però entre es dos hem fet un 'full revolucionari'. Idó! Francesca Bosh".]
Com explica Ramon Molina en l'entrevista abans esmentada (El Mirall, número 60): "Quant a l'estalinisme, no podem dir que està vençut. Ha perdut força a Rússia, però encara és al poder mitjançant una fracció del propi PCUS. Els seus representants directes tipus 'PC' també estan afeblits, però l'estalinisme ha calat en la cultura política de totes les tendències: la socialdemocràcia mateixa ha après bé la lliçó, basta veure com es comporten alguns dirigents del PSOE; els moviments nacionalistes també s'han nodrit en bona part de dirigents educats a l'escola del 'socialisme real'; ni tan sols el trotskisme ha aconseguit alliberar-se del seu paper d'ala esquerra i a la vegada víctima del totalitarisme. L'estalinisme sols morirà definitivament quan mori el capitalisme que l'ha protegit durant tants d'anys".
Nosaltres, els consellistes de l'OEC, les coordinadores de fàbriques en lluita de Vitòria-Gasteiz, el que defensàvem eren tot tipus de pràctiques antijeràrquiques, antiautoritàries i anticapitalistes que poguessin sorgir de la base. Això, evidentment, en crear situacions de poder revolucionari, "desestabilitzava" els pactes entre "oposició" i franquisme reciclat per anar vers a una Constitució pactada que mantingués intacte l'aparat repressiu heretat de la dictadura així com la monarquia i la unitat d'Espanya. Molta gent de l'OEC portava a la pràctica (i potser sense copsar-ho d'una manera conscient) algunes de les teories elaborades pels situacionistes a partir del Maig del 68. Pens ara mateix en els Textos situacionistas sobre los Consejos Obreros publicat per l'Editorial Campo Abierto (1977) o el famós Tratado del saber vivir para uso de las jóvenes generaciones de Raoul Vaneigem (i que coneixíem en l'edició original francesa de 1967 publicada per Gallimard). Per altra banda la influència de Guy Debord i de La société du spectacle (1967) era ben forta en determinades avantguardes revolucionàries (especialment en sectors de l'OEC).
Vitòria i la seva famosa Coordinadora de Fàbriques en Lluita marcà el punt àlgid del consellisme i de l'anticapitalisme a nivell d'Estat. I també el de la unitat obrera i popular ("Obrers i estudiants unitats contra el capitalisme!", era el crit del carrer en aquell mes de març de 1976).
Les vagues a Vitòria havien començat (desembre de 1975) per simples reivindicacions laborals a Forjas Alavesas (es demanaven quaranta-dues hores setmanals de feina i sis mil pessetes d'augment). A poc a poc, malgrat els esforços dels carrillistes per mantenir la gent dins les fàbriques i no sortir al carrer, els treballadors s'anaven polititzant setmana rere setmana, i s'accentuaven més les seves reivindicacions -reivindicacions de govern obrer i popular; república socialista; dissolució dels aparats repressius de l'Estat (Policia Armada i Guàrdia Civil); unitat obrera enfront el capital; dimissió de tots els antics càrrecs sindicals i posà aquests càrrecs en mans de les assemblees sobiranes; etc, etc.
La coordinació de les fàbriques en lluita augmentà, es consolidà, i la seva pràctica -democràcia de base- s'anà generalitzant. Dia 12 de gener: vaga a Mevosa; dia 14: les assemblees d'aquestes fàbriques van unificant esforços amb les d'Aranzábal, Olazábal, Gabilondo, etc; dia 19: Huarte i Cablerías del Norte s'hi afegeixen. Tots aquestes centres industrials -i molts més-, coordinats amb les coordinadores de barri i estudiants, arriben a mobilitzar les 200.000 persones de la ciutat que surten quasi cada dia al carrer per a defensar les reivindicacions del poble revoltat. Delegats de les fàbriques en lluita viatgen per tot l'Estat explicant l'avançada experiència sovietista de Vitòria.
Durango, Amorebieta, Gernika, Santurtzi, Getxo, Markina, formen igualment importants coordinadores d'assemblees i consells obrers. OEC i les Plataformes Anticapitalistes tenen una part activa en aquestes experiències, però, com sempre, el partit (OEC) no intenta capitalitzar els conflictes i -potser erròniament- els seus militants feinegen entre els treballadors i els estudiants ajudant sempre les iniciatives més agosarades i revolucionàries sense fer proselitisme. Ben al contrari del que feia el PCE -apuntar-se a lluites en els quals no participava-, l'OEC -per manca d'una concepció dogmàtica i estalinista de partit- no intentà capitalitzar en profit seu les lluites que impulsà, tant a Vitòria com a les Illes com a tota la resta de l'Estat.
El moviment revolucionari s'accentuava dia a dia malgrat la repressió. Només en dos mesos -parlam de 1976- la patronal perdia la plus-vàlua de 36.469.OOO hores no treballades. La complicada política de reforma controlada esclatava pertot arreu. S'havia de fer qualque cosa. El PCE, Carrillo -el PSOE era quasi
inexistent-, no bastava per a controlar les exigències cada vegada més combatives i antipactistes dels pobles. El govern de la reforma, un govern on hi havia en Fraga, en Martín Villa i en Suárez, decideix escalivar a fons els estudiants i treballadors i, sense miraments, el dia 3 de març de 1976, per provar d'aturar aquesta imparable onada de coordinadores que sacsejava molts d'indrets de l'Estat, ordenen disparar a matar.
Els representants de les coordinadores de fàbriques en lluita estaven reunits a l'interior de l'església de Sant Francesc d'Assís. Hi eren presents obrers de molts d'indrets i, en el moment en que la Policia metrallà els treballadors, prop de cinc mil homes i dones discutien en pau i ordenadament els seus problemes socials i polítics.
Assabentats que en aquella església hi havia els principals dirigents partidaris de la democràcia proletària, Suárez, Fraga i Martín Villa ordenen l'assalt. La Policia entra disparant. Maten tres joves. Francisco Aznar, de disset anys, assassinat d'un tret al cap. Pedro María Ocio, quan intentava protegir uns infants amb el seu cos, rep l'impacte de les bales. Més tard, un altre jove, Romualdo Barroso, de dinou anys, és abatut salvatgement per les forces repressives que segueixen les instruccions del govern aperturista. Hi ha desenes i desenes de ferits i detinguts.
Pareix evident que la burgesia franquista, amb aquestes accions sagnants, prova de deturar el moviment revolucionari, republicà i anticapitalista, que el carrillisme no pot controlar. Tots els sectors del règim (aperturistes i búnker) consideren que la situació ha arribat a tal punt que només es pot aturar amb la sang. Els anys 74, 75 i, concretament, el 76, han demostrat que augmenten la lluita de classes, les mobilitzacions en contra de la imposada i forçada "unitat d'Espanya", i que els pobles de les diverses nacionalitats comencen a oscillar del reformisme vers comportaments i actituds polítics cada volta més compromesos. La reforma s'ha de reconduir, com sigui, amb sang si és necessari. La premsa de l'Europa demoburgesa resta atemorida davant el que està passant a l'Estat espanyol. Le Monde escriu dia 5 de març de 1976: "Organitzacions revolucionàries d'extrema esquerra denuncian cada vegada més la política conciliadora [amb el franquisme] del Partit Comunista i de les Comissions Obreres, que encara controla aquest partit. Des de fa setmanes, els fets palesen un avenç cada vegada més accentuat del poble envers posicions més combatives, més polititzades".
A Mallorca, OEC, les Plataformes Anticapitalistes de Barris i d'Estudiants, les Comissions Obreres Anticapitalistes, s'encarregaren de propagar les idees i experiències avançades de Vitòria. Aleshores -seguint les instruccions de l'OEC- jo militava en el front d'estudiants, concretament a Magisteri. Juntament amb n'Antoni Mir i en Biel Matamales, ens tocà organitzar una explicació d'aquells fets -hi hagué assemblea general amb assistència massiva. N'Àngels Roig, na Margarida Seguí, na Magda Solano, en Salvador Rigo, na Josefina Valentí, entre altres bons companys i militants, treballaren fort repartint fulls volants, pintant i dibuixant cartells, aturant les classes per a explicar als alumnes els fets sagnants de Vitòria, preparant les assemblees informatives.
En aquella assemblea de solidaritat hi intervingué, per part del nostre Front Obrer, el treballador i militant de l'OEC Jaime Bueno (en "Tomàs", en l'argot de la clandestinitat), avui excellent advocat que jugà un paper essencial en la caiguda del corrupte govern Cañellas (PP) a les Illes. Per diverses facultats hi intervingueren en Mateu Morro i altres destacats dirigents universitaris de l'OEC. A Filosofia, hi havia, a part d'en Mateu Morro (l'actual Conseller d'Agricultura del Govern Balear i secretari general del PSM), en Joan Ensenyat i en Mateu Ensenyat (aquest darrer, provinent d'un grup que s'havia integrat en el partit provinent de Bandera Roja).
A s'Arenal, clandestinament, n'Aina Gomila, aleshores treballadora de la neteja a un hotel, explicà els fets als obrers i obreres de l'hosteleria. Na Maria Duran i en Martí Perelló s'encarregaren d'impulsar lluites solidàries per Manacor i la seva comarca; a Menorca (Maó, Ferreries, Ciutadella, Alaior, etc), el cap de la campanya de solidaritat amb Vitòria (es necessitaven diners per a treure de la presó els represaliats per la dictadura) fou en Llorenç Febrer amb els seus incansables companys provinents de les JOC.
A part dels morts a Vitòria hi hagué més assassinats arreu. Un d'aquests crims diaris va ser el del jove obrer Gabriel Rodrigo, de dinou anys, que fou "liquidat" d'una manera encara no aclarida per membres de la Brigada Social o d'alguna altra de les forces repressives de l'Estat. El cert és que aquest jove treballador, en assabentar-se dels esdeveniments de Vitòria, sortí amb altres milers de companys a participar en una manifestació no permesa en contra de la repressió feixista, a Tarragona. Acorralat per les forces de la repressió de la dictadura, provà d'amagar-se dels seus perseguidors en el terrat de la casa número 7 del carrer Landa de Tarragona (una casa de tres pisos). Poc després el seu cadàver restava, esclafat, enmig del carrer, entre un gran bassiot de sang (vegeu Cambio16, núm. 233, 15-21 març de 1976, pàg. 14). Crims com aquest eren el pa nostre de cada dia en els darrers anys de la dictadura.
)Qui no va treballar per a explicar el que havia succeït a Vitòria? Tot el partit es va posar en cos i ànima a treure'n les ensenyances oportunes per a impedir amb totes les nostres forces que aquests fets es repetissin o s'oblidassin. Na Dora Muñoz en el Front de Mestres, en Guillem Coll a Inca (organitzant les primeres assemblees obreres amb els treballadors de la sabata a Inca, Lloseta, etc), en Gori Negre i na Rosa Vich a Santa Maria... No acabaríem mai el llistat de companys que treballaren en aquesta línia de solidaritat fent xerrades, recollint diners per obres, hotels, barris i facultats, escrivint articles, fent fulls volants, editant cartells, enganxines de protesta contra la salvatge repressió feixista... Record ara mateix l'excellent company Leo Sáinz (l'actual propietari de les lliberies Totem i Gnomo) que -sense posar cap mena de dificultat- s'oferi a ser protagonista (amagant el rostre amb un llibre) d'un cartell de solidaritat amb Vitòria.
Les reixes de davant del llac dels cignes, a s'Hort del Rei, feien veure que era una presó. L'improvisat actor [en Leo], llegia un llibre rere l'enreixat. Lluitàvem per l'amnistia de tots els presos polítics! Aquell pòster es va vendre molt, i en el seu moment enviàrem els diners recollits als nostres companys de Vitòria, protagonistes de la lluita més important, emblemàtica i exemplar del temps de la transició: Vitòria-Gasteiz l'any 1976, quan l'esperit inicial del consellisme (1917 a Rússia) es tornà reencarnar.
Amb aquests assassinats la burgesia espanyola demostrava el que estava disposada a consentir i el què no volia de cap de les maneres. I això era: sí a un pacte amb l'oposició per a mantenir l'essencial de l'estat capitalista (oferint la possibilitat d'una constitució monàrquica, imperialista i capitalista); permanència de tots els aparats repressius de la dictadura; no res de depuració de criminals i torturadors; ni parlar-ne de república federal o autodeterminació de les nacionalitats oprimides, de democràcia popular, o del poder dels treballadors. Finalment, després de la caiguda del govern Arias -pels seus grans errors i continuats crims, que posaven en perill la reforma- (juliol de 1976), els punts de vista de la pretesa "oposició" democràtica i els hereus "liberals" del franquisme s'anaren apropant fins a coincidir totalment i absolutament.
Vist en perspectiva, el que tots els sectors del règim demanaven -i que la "oposició" els concedí benèvolament a canvi d'unes poltrones- era una llei de punt final dels crims de la dictadura. Com diria El País (6-VIII-95, pàg. 14): "La única ley de 'punto final' la hicimos los demócratas para los franquistas".
martes, 11 de febrero de 2014
Ignasi Ribas, Gabriel Sevilla, Antoni M. Thomàs, Albert Saoner, Bernat Riutort, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaume Carbonero i Salvador Bastida: el dogmatisme i el sectarisme a les Illes
L’oposició antifranquista i els comunistes mallorquins de tendència trotskista (OEC) – La lluita per l’amnistia total a les Illes (1976) (I)
Per Miquel López Crespí, escriptor
Aquests dies, parlant amb els amics Gonzalo Nadal i David Mataró en referència al documental que volen fer sobre els darrers presos polítics de Mallorca, he hagut de cercar pels meus arxius fotografies, revistes antigues i retalls de diaris d’aquella època. Sortosament encara servava molts materials del temps de la lluita per la república, l’autodeterminació i el socialisme. I això que la Brigada Político-Social del règim franquista va agafar bona part de materials que ara em serien molts útils. No en parlem d’alguns originals de llibres meus que mai no he pogut recuperar!
De cop i volta, com si fes un llarg viatge a través del temps, han sorgit davant els meus ulls els números de les revistes de l’Organització d’Esquerra Comunista (OEC) que encara tenc guardats. Exemplars de Democràcia Proletària, el portaveu a les Illes del partit; les publicacions de les altres nacions i regions de l’estat: Iraultza (Euskadi), Lluita (Catalunya Principat), El Comunista (Astúries), La Voz de los Trabajadores i Revolución (Castella), Surcos (Aragó)... Les revistes de les Joventuts d’Esquerra Comunista (JEC), L’Espira, els butlletins interns de l’organització, La Batalla, i els nombrosos treballs d’investigació històrico-política que sortien publicats a Tribuna Comunista. També he trobat un munt de grogoses fotografies dels anys setanta, retalls de diaris, manuscrits amb anotacions sobre les reunions internes, autoadhesius... Però de sobte he trobat materials sobre la nostra estada a la presó. Parl de la detenció i posterior ingrés a la presó de Palma de Jaume Obrador, Josep Capó i de qui signa aquest article. També altres papers relacionats amb els companys i companyes d’altres partits d’esquerra revolucionària que també eren a la presó amb nosaltres aquell any 1976. Crec que tot això pot servir als amics Gonzalo Nadal i David Mataró per a fer el seu documental sobre els darrers presos polítics mallorquins. Com deia, entre els papers he trobat una entrevista feta a Josep Capó, Maria del Carme Giménez, Miquel López Crespí, Ramón Molina, Jaume Obrador, Javier Serrano, Maria Dolors Montero... – a l’endemà de la nostra sortida de la presó de Palma. L’entrevista va signada pel periodista del diari Última Hora Juan R. Valverde, porta per títol "Rueda de prensa de los expresos políticos: Luchar hasta la amnistia total" i és de finals de desembre de 1976. El dia de publicació és indesxifrable. L’article mostra una fotografia de nosaltres –érem molt jovenets aleshores!- on podem veure Javier Serrano, Miquel López Crespí, Josep Capó, Isidre Forteza i Ramón Molina asseguts a unes cadires de la redacció del diari Ultima Hora.
És un document prou important. Qui signa aquest article ja havia començat a oblidar molts dels fets que surten en aquestes declaracions dels darrers presos polítics de la dictadura a Mallorca.
Anem a pams.
L’entrevista comença amb una petita introducció del periodista del diari Última Hora que diu: "En una rueda de prensa celebrada em nuestra redacción, los recientemente liberados José Capó, Isidro Forteza, Maria del Carmen Giménez, Miguel López, Ramón Molina, Maria Dolores Montero, Jaime Obrador y Javier Serrano- encontrándose ausentes Manuel Carrillo, Antonio López y Pedro Ortega- han efectuado las siguientes declaracions".
A partir d’ara, el periodista del diari Última Hora no farà res més que reproduir el comunicat que li vàrem lliurar quan anàrem a la redacció. El comunicat, aprovat conjuntament pel Moviment Comunista de les Illes (MCI), el Partit Obrer Revolucionari d’Espanya (PORE) i l’Organització d’Esquerra Comunista (OEC) és prou interessant vist ara, ja que ens fa recordar com va anar la lluita per aconseguir la nostra llibertat, per poder trobar els diners de la fiança que ens posà el jutge i, també, per recordar la indiferència dels partits agrupats entorn de l'inoperant Assemblea Democràtica de Mallorca quant a la lluita contra el feixisme, per fer alguna cosa concreta en favor nostre en la línia d’aconseguir la llibertat de tots els presos polítics sense exclusions, l’amnistia total.
Altres aspectes importants del comunicat fan referència a les maniobres, especialment del PCE carrillista, per establir discriminacions entre els presos polítics de la presó de Palma. Recordem que entre els mesos de novembre i desembre de 1976 hi havia presos detinguts en relació amb la manifestació per la llibertat del 12 de novembre i d’altres que tenien relació amb les distintes accions antifeixistes fetes per militants del PORE, l’OEC i el MCI. El carrillisme, la direcció del PCE de les Illes, volia discriminar entre "treballadors propers al PCE i sense partit", alguns dels quals detinguts el dia 12 de novembre, i els membres de les organitzacions i partits de l’esquerra revolucionària de les Illes. En poques paraules: els anava bé fer alguna cosa pels seus i per aquells que no eren del PORE, l’OEC ni el MCI, però no volien moure un dit pels comunistes de tendència trotskista i maoista, els militants comunistes no estalinistes que en aquells dies érem a la presó. Aquest odi de la direcció carrillista contra el marxisme-leninisme, contra l’anarquisme i el consellisme i el poder popular que defensava l’OEC i altres partits comunistes, els portava a fer tot el possible per silenciar-nos i criminalitzar-nos. Com en temps de la guerra civil quan els Santiago Carrillo, Pere Ardiaca, Ignacio Gallego i CIA deien que el POUM i els militants de la CNT feien el joc a Franco, ara, en els anys finals de la dictadura, el carrillisme propagava idèntiques mentides entre els seus militants de base comparant els partits leninistes i de tendència trotskista amb els feixistes. La qüestió política essencial era consolidar la restauració borbònica que pactaven amb el franquisme reciclat, les quotes de poder que els donaria Suárez per la seva traïció als interessos populars. I, evidentment, en aquella concreta conjuntura històrica molestàvem els partits que denunciàvem les seves maniobres d’esquena del poble treballador, l’abandonament de tot principi republicà, i no en parlem d’acció anticapitalista conseqüent i de lluita concreta per la unitat sindical! Els pactes socials de la Moncloa i la redacció d’amagat d’una Constitució que consagrava l’economia de mercat capitalista, la "sagrada unidad de España", la impossibilitat de federar comunitats autònomes (un atac directe a la possible construcció dels Països Catalans) i la restauració del rei Borbó imposat per Franco, juntament amb els atacs constants al leninisme i als partits comunistes, tot plegat palesava la grandària de la seva claudicació davant la burgesia i l’imperialisme.
Pel que fa a la discriminació que el carrillisme volia introduir en la lluita popular per l’amnistia total, el nostre comunicat globalitzava la lluita per la llibertat de tots els partits perseguits pel feixisme i, sense fer distincions entre els partits, explicava que la lluita per la amnistia total continuava, la portàvem endavant sense defallença i era un dels deures cabdals de tots els antifeixistes de les Illes i l’Estat.
Diu el comunicat que comentam i que publicà el diari Última Hora: "Declaramos a la opinión pública en general que, si bien nosotros hemos logrado una victoria parcial con nuestra libertad, somos partidarios de seguir luchando hasta conseguir la amnistía total que todos deseamos. Si bien esta victoria se la debemos en gran parte a la lucha unitaria de la Izquierda Comunista [OEC, PTE, PSAN, PORE, MCI...], hemos de manifestar nuestro descontento personal por la inhibición que han puesto de manifiesto los partidos revisionistas, en especial de la Asamblea Democrática, en pro de una amnistía total, siendo asumida la batalla por parte de OICE, MCI y CC.OO. (COS) especialment, quienes se han preocupado de financiar las fianzas para nuestra libertad, logrando reunir, gracias a las aportaciones personales, 255.000 pesetas. Este dinero se nos ha dado en concepto de préstamo, por lo cual debemos devolverlo en un plazo más o menos breve. Hacemos pues una llamada pública par que se efectuen aportaciones al respecto. Queremos hacer igualmente una propuesta al cantante Lluís Llach para que anuncie públicamente nuestro deseo en uno de sus recitales o bien haga un donativo personal a tal fin".
Record perfectament que Lluís Llach, en un dels recitals que va fer per aquelles dates a l’Auditòrium de Palma, acceptà els nostres suggeriments, informà al públic des de l’escenari i ens ajudà a fer una recollida de diners per a pagar les nostres fiances. Aquest fet també va ser recollit per la premsa d’aquells dies. El que no va ser possible, per entrebancs dels partits de l’Assemblea Democràtica de Mallorca, especialment per la manipulació dels carrillistes illencs, va ser concretar un míting de tota l’oposició per aconseguir la llibertat de tots els presos polítics sense les discriminacions que establien el PCE i altres grups reformistes. Tampoc no va ser possible concretar un local on fer un recital de recollida de diners per als presos amb na Maria del Mar Bonet.
Les dificultats per aconseguir la unitat de l’oposició en la lluita conjunta per la llibertat dels darrers presos polítics mallorquins queden ben explicades en el comunicat que surt publicat en la nota de Juan R. Villaverde a Última Hora (desembre de 1976). Diu el comunicat que els militants d’OEC, MCI i PORE lliuràrem a la premsa: "Insistimos en la deplorable acción de los partidos revisionistas, quienes han tratado de discriminar entre los detenidos del día 12 y los componentes de determinados grupos políticos [MCI, OICE-OEC, PORE...], ya que han insinuado que los miembros de dichos partidos políticos utilizan la cárcel como medio de propaganda de sus propios partidos. Este falso comentario ha hecho que muchas personas se abstuvieran de efectuar donaciones para nuestra puesta en libertad, a fin de no comprometerse con un partido determinado".
Vist amb la perspectiva que donen els anys podem constatar la jugada dels carrillistes i altres sectors reformistes de l’Assemblea Democràtica de Mallorca. Amb una política enfocada als pactes amb el franquisme reciclat (Suárez i els homes del Movimiento esdevenguts "democràtes" de nou encuny), el que pretenien era silenciar els partits que denunciaven la reforma pactada, l’abandonament de la lluita per la república, l’autodeterminació i el socialisme. L’impacte de la campanya solidària dels partits d’esquerra revolucionària de les Illes els havia sobtat. Volien silenciar-nos fos com fos. Paralitzant les possibles accions solidàries de l’Assemblea Democràtica de Mallorca, demonitzant els partits marxistes revolucionaris i els grups anarquistes existents, propagant rumors insidiosos, la mentida de dir que els presos polítics empràvem la presó per a fer propaganda dels nostres partits, els carrillistes i els sectors que els eren afins pretenien, amb uns altres mitjans, fer el mateix que feia la brigada político-social del règim: fer-nos desaparèixer la vida política de les Illes. Per això la manca de solidaritat; per això mateix la demonització i la propagació de rumors dient que possiblement l’OEC, el PORE, el PSAN, el MCI, la CNT i altres grups revolucionaris érem manipulats pel franquisme policíac per "fer mal" a la "correcta" política de Santiago Carrillo de pactar amb els hereus del franquisme la restauració borbònica, el manteniment del sistema capitalista i, per damunt de tot, la "sagrada unidad de España". No estàvem en temps de la guerra; no ens podien fer "desaparèixer" com a Andreu Nin i Camilo Berneri en la Barcelona de 1937 (els famosos i tràgics Fets de Maig del 37); però sí que podien aturar el creixent moviment de solidaritat amb els darrers presos polítics mallorquins, els homes i les dones que en aquells mesos de novembre i desembre de 1976 romaníem a la presó.
A partir de les eleccions del quinze de juny de 1977, qui no tengués representació parlamentària era obligat a desaparèixer engolit per la marginalitat més absoluta. "Intel× lectuals" de baixa categoria, servils sense escrúpols, s'encarregaven -i s'encarreguen encara!- de la feina bruta de demonitzar els grups o persones autènticament revolucionaris. Eren ridiculitzades les idees de progrés, justícia social, socialisme i independentisme. Tot això, combinat amb la lluita activa (portada endavant per la socialdemocràcia, les restes del carrillisme i les burgesies espanyola, catalana i basca) contra el marxisme, l'anarquisme, el leninisme, l'independentisme... o el cristianisme de tendència socialista i anticapitalista, anà creant un concret panorama de desolació contra el qual lluitaren activament Arturo Van den Eynde i els seus companys. Els sectors més dinàmics que encara lluitaven contra el sistema eren deixats de banda (lluites d'Euskalduna, Altos Hornos del Mediterráneo, Astilleros de Cadis... i mil tipus d'accions semblants), tot esperant que els lluitadors més actius perdessin la fe en la victòria de la seva justa causa. Les centrals sindicals majoritàries, amb fortes subvencions estatals per a sous d'alliberats, boicotejaren mobilitzacions de solidaritat, expulsaren els grups més antisistema dels seus delegats mentre els dirigents d'aquests aparells ja institucionals signaven pacte rere pacte en contra dels interessos dels treballadors. Milers i milers de treballadors i treballadores, d'estudiants de totes les nacions oprimides de l'estat, eren induïts (a les bones o a les males: la policia no deixà mai d'actuar de forma brutal contra el poble) a oblidar les idees i principis igualitaris i antifeixistes tot obligat-los (mitjançant un fort bombardeig ideològic des del mitjans dits de "comunicació") a centrar-se només en la vida privada, en el consum com a forma "superior" d'existència, en el "descompromís". Arribava l'època del pelotazo, més que res en temps del PSOE; del redescobriment de "la España eterna" per part dels "socialistes" de mentida que ens acabaven d'entaforar en el bloc imperialista i agressiu de l'OTAN.
Dins aquest brutal contetx repressiu s´esdevengué la campanya rebentista dels excarrillistes i sectors afins contra el meu llibre de memòries antifeixista L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (Palma, El Tall Editorial, 1994).
A hores d'ara encara no entenc com Ignasi Ribas, l'antic militant del carrillisme illenc (PCE) signà aquell tèrbol pamflet contra el llibre que havia editat Lleonard Muntaner. Que ho fessin dos buròcrates, dos antics responsables del ranci i escleròtic carrillisme illenc potser seria comprensible. Eren personatges que procedien d'una vella tradició dogmàtica i de combat contra l'anarquisme i el socialisme entès com a poder dels treballadors (el POUM, el trotskisme...). Pensem en les execucions de membres del POUM i de la CNT en temps de la guerra civil. Els casos més coneguts foren els assassinats d'Andreu Nin i de Camilo Berneri, per exemple. Una tradició de persecució i criminalització de l'esquerra revolucionària a la qual encara no han renunciat, com es va comprovar amb el pamflet ple de mentides, calúmnies i tergiversacions que publicaren, sense cap mena de vergonya, el 28 d'abril de 1994 en un diari de Ciutat.
Com anava dient, a hores d'ara encara no m'explic l'origen de tanta ràbia i visceralitat contra l'esquerra republicana de les Illes. ¿O va ser precisament per això mateix, perquè ells en temps de la transició abandonaren tota idea de canvi social prosocialista, tota idea republicana, acceptant la reinstauració de la monarquia, que calia criminalitzar els partits que sí que defensàvem aquestes idees, cas de l' OEC, MCI, PTE, LCR, PSM o PSAN?
Quan llegia les brutors signades per Ignasi Ribas i els seus companys de campanya rebentista contra l'esquerra alternativa no ho podia creure. A una Illa en la qual tots ens coneixem quasi com si fóssim de la família, els personatges abans esmentats s'atrevien a signar un pamflet on suggerien que els partits a l'esquerra del PCE i del carrillisme, és a dir organitzacions marxistes i nacionalistes com MCI, OEC, LCR, el PSAN o el PSM només teníem com a funció, a les ordres del franquisme sociològic "i de vegades des del franquisme policíac, debilitar el Partit Comunista d'aleshores". Alhora que s'atrevien a signar aquestes calúmnies afegien, per a embrutar més la memòria dels antifeixistes de les Illes, que tots aquests partits només ajudaren a crear "confusionisme". I el combat abnegat de tants d'homes i dones només consistí en "declaracions de principis presumptament purs".
Mai no s'havia vist tanta ràbia i dogmàtica visceralitat contra uns coneguts militants antifeixistes de les Illes! La brutor que signaven evidenciava a la vista de tothom que només acceptaven una aproximació a la història: la del PCE. Les altres aproximacions, els altres investigadors que no estiguessin al servei dels interessos sectaris del carrillisme, havien de ser perseguits i criminalitzats. Per als dogmàtics i sectaris el pamflet que s'atreviren a publicar només tenia per funció desprestigiar els lluitadors antifranquistes que no fossin de la seva corda i, de rebot, justificar les seves particulars traïdes als principis esquerrans que, de boca enfora, deien defensar. Criminalitzant altres visions dels fets de la transició, amb totes les claudicacions de les quals foren responsables ells, la direcció del PCE aconseguia quedar com a aquella que realment sabia el que s'havia de fer.
Amb el pamflet publicat a Palma, aquells que conscientment o inconscientment donaven suport a la nefasta política del PCE (abandonament de la lluita per la República, Pactes de la Moncloa, acords amb el franquisme reciclat...) esdevenien botxins de la memòria històrica de l'esquerra alternativa de la nostra terra tot insultant el nom i els sacrificis de tants i tants abnegats combatents republicans. El pamflet que en contra nostra signaren Ignasi Ribas i els seus amiguets embrutava i posava en qüestió no solament la meva feina política, sinó també, i això sí que ho consider prou greu i d'una indignitat total, el treball de centenars d'honrats militants de l'esquerra alternativa.
No era solament contra la meva persona i el llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) que es bastí la campanya rebentista de 1994. Ignasi Ribas, i també Gabriel Sevilla, Antoni M. Thomàs, Albert Saoner, Bernat Riutort, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaume Carbonero i Salvador Bastida el que el volien era, com ja he dit, barrar el pas a la memòria de l'esquerra antisistema de les Illes, demonitzant els escriptors que haguessin escrit algun llibre al respecte. Es pensaven que ho aconseguiren escrivint calúmnies i mentides en contra nostra. S'erraren a les totes. De res no serviren els seus pamflets i brutors. Mai no s'havien publicat tants llibres explicant les claudicacions del PCE en temps de la transició. Quant a la seva actitud dogmàtica i sectària, quedaren retratats per sempre davant l'opinió pública i acumularen damunt les seves espatlles un desprestigi del qual difícilment es recuperaran.
El domini total i absolut de l'oportunisme polític més bestial s'aferma amb la transició (la restauració de la monarquia borbònica i els pactes de la suposada oposició amb el franquisme i la burgesia) i durant els anys posteriors. La fi del socialisme degenerat a l'URSS i altres estats dits "socialistes" (aquells on regnava el brutal poder de la "burgesia" roja i el més bestial capitalisme d'estat) servia per a bastir una campanya contrarevolucionària mundial a la qual s'aferraven amb ungles i dents els reaccionaris de totes les tendències. Ens apropàvem als temps actuals, a l'època de la mundialització més bestial i absoluta del capital i de l'imperialisme (alguns li diuen, en expressió errada, la "globalització"). Davant aquesta situació Arturo Van den Eynde escriu Globalització: la dictadura mundial de 200 empreses, que publica Edicions de 1984. Les preocupacions socials i col× lectives de les organitzacions marxistes, independentistes i antisistema eren sovint ridiculitzades. Els grups i partits que encara resistien la gegantina onada d'oportunisme que tot ho envaïa (barroeres lluites pel poder, per la poltrona, per la nòmina institucional deixant de banda dècades d'història de lluita esquerrana) eren presentats sovint com a utòpics o, més d'una vegada, com a actius "agents de la dreta", il· luminats que no tocaven amb els peus a terra com hem explicat una mica més amunt en referència a la campanya rebentista contra el llibre L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970).
En el Petit vocabulari polític de marxisme (Barcelona, Edicions de 1984, 1998), pàgs. 107-108, Arturo Van den Eynde definia l'oportunisme amb aquestes paraules: "És oportunista sacrificar els objectius més importants del moviment obrer per treure'n un avantatge momentani.
'El llenguatge polític postmodern enalteix l'oportunisme i el confon sibil× linament amb el simple 'sentit de l'oportunitat'. Són coses diferents. El sentit de l'oportunitat és necessari en qualsevol tàctica política. Una força política cerca sempre la línia de conducta que li permeti treure tot el partit possible d'una determinada situació, d'una determinada relació de forces entre els diversos partits i les diverses forces socials. Només és oportunista quan vol aconseguir aquest avantatge momentani, aquest petit guany, aquesta millora, en perjudici de coses encara més importants, com ara l'hostilitat de la classe dels treballadors emvers els capitalistes, o l'agrupament dels obrers avançats en un partit realment comunista.
'És oportunista aquell qui, cercant un petit triomf avui, compromet les possibilitats d'un gran triomf revolucionari demà o demà passat".
Arturo Van den Eynde definia molt bé el significat de l’oportunisme dins la societat contemporània. I, per això mateix, els atacs i els pamflets contra la memòria històrica de l’esquerra revolucionària, contra qui volgués deixar constància de les seves traïdes i claudicacions, dels seus pactes amb la burgesia i el franquisme reciclat en temps de la restauració borbònica. Una història prou coneguda i que, com hem explicat més amunt, hem hagut de patir en carn pròpia.
Però tornem al punt més àlgid de la reinstauració borbònica (la "transició"). Recordem una mica els fets per a copsar la situació en aquells moments. Pel desembre de 1976 a la presó de Ciutat hi havia nombrosos presos polítics. Del PORE, una organització marxista de tendència trotskista que dirigia Ramon Molina, hi eren el mateix Ramon Molina, na M. Dolors Montero i en Xavier Serrano. Del MCI hi romania tancat n'Isidre Forteza. De l'OEC hi érem en Josep Capó, en Jaume Obrador i qui signa aquest article. Dels obrers detinguts en la manifestació del 12 de novembre de 1976 hi eren en Pere Ortega, n'Antoni López i en Manuel Carrillo. A la presó de dones, al costat de M. Dolors Montero també hi havia Mª del Carmen Giménez. Per sort, cada diumenge gernació de companys d'OEC i d'altres organitzacions venien davant la porta d'aquell cau on romaníem tancats a cridar consignes per l'Amnistia. El PTE, PSAN, MCI i OEC organitzaren, al descampat on ara hi ha el parc del Polígon de Llevant (al final de Ricardo Ortega), un míting amb nombrosa participació ciutadana. Hi intervingueren, a favor de la nostra llibertat, en Miquel Tugores (PTE), en Jesús Vives (MCI), en Tomeu Fiol (PSAN) i n'Aina Gomila (per l'OEC). Però la fantasmal i inoperant Assemblea Democràtica no va voler moure un dit en defensa dels presos polítics quan una comissió de l'OEC hi va anar a parlar per a concretar una manifestació conjunta en favor de la llibertat. Afortunadament els companys del PSAN, del PTE i de MCI s'havien avingut a muntar aquell míting solidari. En va fer un bon reportatge (potser uns dels únics treballs en el qual es tractava amb certa simpatia l'esquerra revolucionària no pactista) el diari Última Hora del 15 de desembre de 1976. Deia el diari: "Tomó la palabra en primer lugar el dirigente del Partido del Trabajo, Miguel Tugores quien... dijo que 'con el referéndum el Gobierno pretende afianzar un modo de continuación del franquismo. Serán los mismos perros con diferentes collares'... Insistió [Miquel Tugores] en la necesidad de que los obreros presionen sobre la Asamblea de Mallorca -'organismo muerto a causa de la actitud de los partidos que se llaman obreros y no lo son'-".
En Miquel Tugores, malgrat les nostres diferències polítiques, sempre havia estat un bon amic i ara, participant en aquest acte de solidaritat amb nosaltres, ho demostrava una vegada més. Pollencí, l'havia conegut quan compareixia per la Cooperativa d'Arquitectes progressistes del carrer de l’Estudi General (Neus Garcia Inyesta, Carles Garcia Delgado, Manolo Cabello, Guillem Oliver Suñer...).
En Miquel Tugores, malgrat les nostres diferències polítiques, sempre havia estat un bon amic i ara, participant en aquest acte de solidaritat amb nosaltres, ho demostrava una vegada més. Pollencí, l'havia conegut quan compareixia per la Cooperativa d'Arquitectes progressistes del carrer de l’Estudi General (Neus Garcia Inyesta, Carles Garcia Delgado, Manolo Cabello, Guillem Oliver Suñer...).
El Moviment Comunista de les Illes (MCI) també hi participà activament. Com explicava Última Hora: "A continuación, tomó la palabra Jesús Vivas, del Movimiento Comunista de las islas, iniciando su parlamento 'con una abrazo revolucionario en esta primera aparición pública del MCI'. Vivas habló del significado de la abstención en el referéndum en el sentido de 'que no podemos legalizar un gobierno franquista'. Vivas terminó, entre los gritos de la multitud, reivindicando la libertad para todos los detenidos". Després del MCI hi intervengué en Bartomeu Fiol, del PSAN. La intervenció de la dirigent comunista (OEC) Aina Gomila anà en la línia de lluitar contra la maniobra continuista del règim demanant la dissolució dels cossos repressius de la dictadura i el retorn a casa de tots els detinguts. Posteriorment hi hagué un intent de manifestació pel carrer de Ricardo Ortega que va ser dissolt brutalment per la Policia Armada.
Fins aquí algunes activitats solidàries de l’OEC, MCI, PORE i PSAN. Però per quins motius l’Assemblea Democràtica de Mallorca no volia fer res per nosaltres? Per què aquesta discriminació quan, oficialment, el PCE deia que també lluitava per l’amnistia? Volien que el règim agonitzant ens mantengués tancats? Pensaven que si una part de les direccions polítiques dels partits de l'esquerra revolucionària, dirigents de l’OEC, MCI i PORE, eren la presó ells podrien continuar aturant la lluita per la República i el socialisme entès com a poder dels treballadors? Volien silenciar les veus crítiques existents dins la nostra societat? El cert era que una política basada en la consolidació de la democràcia directa i el consellisme a fàbriques, hotels i universitat no els interessava, qüestionava la seva política substituïsta del paper del poble. Els carrillistes, eren partidaris dels pactes secrets per les altures; nosaltres de la consolidació dels embrions de democràcia directa que pogués haver-hi dins la nostra societat i, sobretot, no volíem pactar amb els criminals de la dictadura la consolidació de la monarquia que ens llegava Franco i el feixisme i, molt manco, que els Països Catalans, Euskadi i Galicia no poguessin exercir el dret democràtic a l’autodeterminació. Els pactes de la Moncloa vendrien més tard. Encara no podíem imaginar la capacitat de renúncies de Santiago Carrillo i el seu equip d’estalinistes dels anys quaranta i cinquanta. Ho aniríem aprenent al llarg de l’any següent.
Els carrillistes ja es veien repartint-se el poder amb el franquisme reciclat, és a dir, amb Suárez i el Movimiento Nacional; però nosaltres no sabíem què seria de nosaltres. Possiblement, un dels apartats dels pactes secrets entre el carrillisme i el franquisme reciclat era la liquidació de l’esquerra revolucionària de l’estat espanyol. Aquesta liquidació política no podia fer-la solament la brigada politico-social del règim, ni la Policia Armada ni la Guàrdia Civil. S’havia demostrat que tots els organismes repressius no bastaven per a aturar les onades antifeixistes, la mobilització popular contra la dictadura terrorista de la burgesia espanyola. Per a consolidar el nou projecte reformista dels capitalistes espanyols, la Monarquia, els Suárez, els Torcuato Fernández Miranda, la socialdemocràcia mundial que donava suport al procés, necessitaven el PCE. I Carrillo s’oferí, servil, a fer el que els poders fàctics volien. O ja ningú no recorda que va ser precisament en un viatge als Estats Units on Santiago Carrillo va començar la campanya contra el leninisme? Per això, en previsió d’una lluita que imaginàvem llarga dèiem, en el comunicat del diari Última Hora: "Nuestra libertad, a pesar de todo, sigue siendo una incógnita para nosotros, ya que nuestra situación de libertad provisonal hace que en cualquier momento podamos vólver a la cárcel. Asimismo el dia treinta y uno han de ser procesados cuatro miembros de OIC. Es decir, que mientras no de consiga una amnistía total no podemos cesar en la lucha".
El comunicat expressava molt bé la situació política d’aquells mesos d’hivern del 76. El camí dels pactes amb la burgesia i el franquisme representat pel carrillisme i el camí de la ruptura revolucionària amb el feixisme que era portat endavant per organitzacions com l’OEC. Alguns dels partits que estaven dins l’Assemblea Democràtica de Mallorca, organitzacions com el MCI i el PTE, constataren, en un determinat moment, les inconsistències de l’ASDM i optaren per denunciar aquestes debilitats i manipulacions. En aquest sentit cal destacar la posició valenta i decidida del MCI i, fins i tot, del PTE, que en aquells moments era presidit pel company Miquel Tugores. També el PSAN, una organització marxista-lenista que lluitava per la independència dels Països Catalans i el poder popular, va participar activament en totes les campanyes i accions per aconseguir l’amnistia total.
domingo, 6 de octubre de 2013
Els xuetes i la novel·la catalana actual
Els xuetes i la novel·la catalana actual
Represaliats republicans i xuetes, una historia no tan llunyana:
Caterina Tarongí
Vaig experimentar el plaer de llegir aquest llibre entre els dies 6 i 10 de juliol, durant un viatge de plaer -i ben de plaer- a Zuric i els seus voltants. La lectura va ser una experiència encisadora: lluny de Mallorca, no tenia més condicionants que la memòria. I sense premsa, ràdio ni altres herbes d´aquestes que ens confonen i embullen, el meu refugi i descans va ser llegir CATERINA TARONGÍ (Lleonard Muntaner Editor), el darrer llibre d´en Miquel Lòpez Crespí (de moment, això de darrer). Per cert, mai no sé de segur si convé, en català de Mallorca, dir Caterina o Catalina. Ja sabem que la segona versió és un castellanisme, com Pedro o quadro, però en Jaume Vidal Alcover --gens sospitós de gonellisme--, hi tindria molt que dir, tot defensant que la tradició fa normal i que les llengües modernes són degeneracions, més que no evolucions, de les llengues-mare, en el nostre cas el llatí. Com que no parlam de rondaies ni de llenguatge oral, possiblement ha estat ben escollida, la forma.
Degut a la circumstància del meu viatge, la lectura va ser continuada i intensa, cada horabaixa. M´hi vaig sentir còmode i podría dir que em vaig empassolar la novel·la d'un cop i en quatre tongades. Això és el que sempre hauríem de fer, no dilatar en excés el temps entre el començament d´una lectura i el final, perquè si ho feim perdem detalls.
Na Caterina Tarongí, la protagonista principal, és una al·lota de nissaga xueta que va viure l´esclafit bèl·lic que s´anomena «Moviment» i que no va ser altra cosa que una rebel·lió sangonosa de la gent d´uns estaments que estaven perdent poder i influència per la via de la presa de consciència d´una part del poble, que començava amb l´escolarització dels infants en el marc de l´incipient progrés que significava la República. Cultura i poder absolut mai no ballen d'aferrat. I menys si al fons hi ha l'Església.
L´autor de CATERINA TARONGÍ decideix que ha de fer coincidir en una mateixa obra les circumstàncies de la persecució (tortura i execució...) històrica contra els xuetes i la repressió dels feixistes contra els no correligionaris en la guerra incivil espanyola. Inicialment em va resultar estrany fer coincidir dues etapes històriques tan diferents, però no deixa de d'haver-hi una similitud: l´ésser humà és terrible i cruel contra els demés de la seva mateixa espècie, i es supera quan es tracta de persones d´una ètnia, una posició social o una cultura un poc diferents.
El novel·lista ens fa viure els esdeveniments ocorreguts al principi de la guerra del trenta sis, tot inserint-hi capítols de fets ocorreguts centenar d´anys enrera, quan una altra Caterina TARONGÍ, --el mateix nom i la mateixa nissaga, però una persona del passat--, va ser cremada en públic, al castell de Bellver, entre els escarnis de la gent, de molta gent que hi assistia com si fos un espectacle, pel simple fet de professar la religió jueva.
S´entén el missatge. En tot moment de la nostra història hi ha hagut dèbils i poderosos, aquests normalment perversos, però encara més verinosos quan l´evolució humana marca una pèrdua del seu nefast poder.
Llegim amb tremolor escenes del temps de guerra, i les pitjors no són les de batalla, que de fet no surt. Dones que van a l´Ajuntament per saber notícies dels seus homes detinguts, lactucari dels cacics, l´Església, les gelosies, l´enveja, són ingredients de la novel·la que ens regala en Miquel López.
I enmig de tot aquest fester, una història dador per anunciar que l'obra no es limita a ser un relat històric i que, en temps difícils, no emergeixen només les baixes passions, ans també la dignitat i l'atractiu de la bellesa.
Com que la història pública més o menys la coneixem, em va agradar la forma com l'autor relata de les sensacions. Detracció de la parella enamorats, la passió i la solidaritat. També la sensació de por que planeja per tot el llibre, i la desemparança dels personatges.
El discurs és planer, no és un estil gens barroc. Directe. Prosa ben redactada. La novel·la se´ns presenta com una col·lecció de narracions, que ben bé podrien ser independents, però estan perfectament lligades i la trama segueix sempre el fil.
Xuetes i republicans, aquestes paraules ho resumeixen quasi tot. (Per Bernat Nadal, escriptor)
ELS XUETES I LA GUERRA CIVIL
El tema de la posició dels xuetes durant el conflicte ha estat analitzat en llibres d’història i en articles que han aparegut en diferents mitjans, però poques vegades s’ha traslladat al context literari, tret d’algunes excepcions com la novel·la d’Antoni Serra, Carrer de l’Argenteria núm.36. Per aquest i altres motius, cal parar esment a la darrera obra de Miquel López Crespí: Caterina Tarongí (Lleonard Muntaner Editor, 2013).
Els xuetes, com a col·lectiu, no es decantaren de manera ostentosa vers cap de les dues posicions enfrontades, intentaren mantenir-se "neutrals" si és que aquesta paraula pot definir l’intent de passar desapercebuts en una guerra amb proporcions de crueltat fora del comú. Si més no, alguns dels xuetes que optaren de manera pública, ho feren a favor del Movimiento Nacional, com és el cas de Gabriel Cortès i Cortès, militant de la CEDA i després de Falange, autor d’una història dels jueus de Mallorca, que patí en carn pròpia el terror de veure’s probablement inclòs en les llistes sol·licitades per l’Alemanya de Hitler amb la intenció de deportar els xuetes. Els xuetes, com tants d’altres col·lectius mallorquins, eren en sa majoria gent devota i conservadora, el que en aquelles èpoques anomenaven "d’ordre", i s’esgarrifaven només de sentir les propostes del Front Popular o en conèixer els excessos dels militants de la FAI.
Miquel López Crespí ha volgut en aquesta novel·la, escrita amb el to dramàtic i la intensitat que li són característiques, fer un paral·lelisme simbòlic entre la situació dels xuetes a les darreries del segle xvii, quan foren descoberts, jutjats i executats; i la persecució, caça i assassinat dels republicans, lliberals i comunistes, represaliats durant l’Alzamiento Nacional. Caterina Tarongí, heroïna d’aquet relat, és la reencarnació de l’única dona cremada de viu en viu en els actes de fe de 1691. Germana de Rafel Tarongí, es distingí pel seu valor i per la seva enteresa a l’hora d’enfrontar-se amb la mort. Seves són les paraules de coratge que, adreçades al seu germà, passaren més tard al llenguatge popular de Mallorca com a signe de resistència: Falet no et dons! L’obra de Crespí recrea amb la seva habitual mestria els ambients prebèl·lics de la Mallorca rural, sacsejada per la divisió, i enlluernada pels vents de canvi que arriben de la Península en forma de visites esporàdiques, com la de Frederica Montseny. Crespí s’esplaia en les idees que romanien en l’ideari dels grups d’esquerra, i s’encarrega de situar la vella lluita xueta pels drets civils dintre de l’encaix d’una ancestral resistència contra el poder oligàrquic i els seus abusos. Mallorca, escenari de la violència de la guerra civil, esdevé paradigma de la intensitat d’un conflicte la profunditat del qual amaga les seves arrels en la història dels derrotats d’altres guerres. Amb paraules profètiques, Caterina Tarongí es refereix al futur que vindrà després: "Els temps que vénen seran durs. Hem d’aconseguir que mai no ens facin malbé l’esperança, que ens matin l’esperit." La lluita, en opinió de l’heroïna, esdevé llavors el signe d’identitat d’un grup, la seva ideologia. (Diari Última Hora, 1-X-2013) (Per Rosa Planas, escriptora)
LA NOVEL·LA HISTÒRICA A MALLORCA
En Miquel López Crespí ha fet molta de feina per recuperar la nostra història a través de la literatura. La tasca que ha duit a terme com escriptor i periodista és enorme. La seva aportació constitueix una obra extensa, que abasta la prosa, la poesia i el teatre, i que toca d’una manera o de l’altra multitud de temes i moments del nostre passat i el nostre present. Ara, amb aquesta nova novel·la, torna tractar el tema de la guerra civil i la repressió que la va seguir, per reconstruir amb detall un moment de gran importància en la història del poble de Mallorca, una fita que ha condicionat generacions senceres de ciutadans, i que en certa manera ens segueix condicionant i és encara, més per desgràcia que per sort, una part del nostre present.
Han passat molts d’anys de llavors ençà. Aviat farà vuitanta anys d’aquell terrible estiu de 1936, inclement i indecent no per la calor que sol fer el mes de juliol sinó per la inhumanitat que anava a lloure per camins i carreres. Quants de patiments, quants d’assassinats, quantes persones que varen veure la seva vida capgirada i totes les esperances trencades! Quina tremenda passa enrera a tots els nivells de la cultura, de la societat, de la política i de la vida!
El cop va ser brutal i va deixar ferides pregones, però els anys, un darrera l’altre, van passant. En desaparèixer les persones que visqueren els fets desapareixen també els testimonis i, amb ells, la memòria viva de tot el que es va esdevenir. Per un altre cantó, la memòria del passat fa nosa i no és gaire fomentada des dels grans mitjans culturals, d’informació i de creació d’opinió. Per això, tasques com les de na Margalida Capellà, que amb el seu llibre "Dones republicanes" és la inspiradora directa de "Caterina Tarongí", són d’un valor excepcional.
La feina dels creadors també és important i, de fet, són molts els llibres escrits a Mallorca que tracten la Guerra Civil. Però pocs ho fan amb la profunditat i l’exigència de rigor amb què ho fa Caterina Tarongí, elegint a consciència els protagonistes entre la gent que tan sovint és oblidada per la història oficial. Miquel López Crespí se centra en una triple dimensió de la repressió: repressió de gènere i humiliació en tant que dones, repressió col·lectiva i segregació social dels xuetes de Mallorca i repressió directa de l’oposició cultural, social i política. Sobre aquests tres eixos aixeca l’arquitectura de la novel·la.
Tant la investigació com la creació literària són espais imprescindibles de reconstrucció de la memòria històrica i són necessaris -en contra del que hi ha gent que diu- per poder mirar lluny i anar cap endavant. La Guerra Civil segueix sent una qüestió actual. Vulguem o no vulguem. És actual en tant que memòria històrica viva, recuperada per escriptors i investigadors com en Miquel López Crespí i na Margalida Capellà i és actual també en tant que és l’expressió d’una realitat de domini polític i social, de caràcter estructural, que, si més no d’una manera parcial, segueix operativa.
Fa uns anys pareixia que aquest era un tema tancat i es tenia la impressió que de cada cop tot allò de la Guerra Civil i la repressió se’ns feia més lluny. La transició deien que havia estat modèlica i, en teoria, basada en la reconciliació. En aparença s’havia passat pàgina. Tot això ha canviat d’ençà que la crisi econòmica ha posat en evidència la fragilitat de tantes coses que semblaven sòlides. Ara veim que ens pensàvem haver superat la història en positiu i que en realitat el que s’havia fet era amagar-la. Pareixia tot superat, quan de cop i volta se’ns fan evidents comportaments que reprodueixen els coneguts esquemes de la intolerància i la negació de la democràcia. La monarquia, l’estat centralista, el sistema financer, l’església, l’exèrcit... se’ns mostren en actituds que pareixien superades. Maneres de pensar i d’actuar que recorden la crispació obsedida dels enemics de la democràcia i la justícia tan ben reflectits a la novel·la d’en Miquel López Crespí Caterina Tarongí publicada per Lleonard Muntaner Editor.
Els protagonistes de Caterina Tarongí estableixen un diàleg interior amb ells mateixos i, a la vegada, amb un món opressiu que els vol esclafar i que mai no els deixarà ser lliures. Amb una depurada tècnica narrativa l’autor aconsegueix recuperar la petita història d’unes persones dignes en un món que de cop esdevé més indigne i, mot a mot, ens va refent una part de la nostra memòria històrica. El discurs narratiu dóna, amb encert, protagonisme a les oblidades, als fugitius, als empresonats i als assassinats, en una novel·la oberta, que potser qualque dia, si a en Miquel li lleu, s’acabarà d’escriure.
Miquel López Crespí fa que siguin els ulls de Caterina Tarongí els que copsin l’episodi que es descabdella a partir de juliol de 1936 i ens el mostrin des de la visió incrèdula d’una persona que mai hagués pogut imaginar que existís en el món tanta malvolença ni que es congriàs tanta enveja dins els cors de les persones, però que alhora té tota la lucidesa de qui té els peus ben fiters a la terra que estima.
La història es repeteix amb un cert moviment cíclic. La terrible repressió de les persones d’esquerra, la tortura i assassinat de mallorquins condemnats per judaïtzants, expressen un pensament intolerant que nega el dret a qualsevol diferència i uns grups dominants disposats a fer tot el que sigui per mantenir els seus privilegis
La història es repeteix amb un cert moviment cíclic. La terrible repressió de les persones d’esquerra, la tortura i assassinat de mallorquins condemnats per judaïtzants, expressen un pensament intolerant que nega el dret a qualsevol diferència i uns grups dominants disposats a fer tot el que sigui per mantenir els seus privilegis. Aquesta actitud, tan viva a hores d’ara en els grans mitjans de comunicació de la dreta espanyola, és la que nega el dret a decidir i que, ben al contrari, es replanteja recentralitzar l’estat autonòmic a la seva mesura. Estam davant unes elits molt geloses del seu predomini, que no tenen en absolut una cultura de la diversitat i que són refractàries a tota casta de pactes i concessions als "altres": be siguin els sindicats, l’esquerra o les nacions diferents de l’espanyola o castellana.
I d’això va aquest llibre que lliga els fets del segle XVII amb els del segle XX, amb habilitat i intel·ligència, teixint un discurs de llibertat i dignitat front a unes circumstàncies brutals. Caterina Tarongí, doncs, és un llibre compacte, sòlid i sense escletxes. Escrit en un estil clar i precís. Un llibre trist també, que ens descriu el retaule terrible de la repressió a través d’històries sentides i senzilles, que tots hem senti contar qualque vegada, i que ens mostra la repressió en una dimensió global, de sentit històric: la repressió ancestral de tot allò que surt dels esquemes dels poderosos.
Miquel López estableix un paral·lelisme entre la vida i persecució dels jueus i la vida i persecució de les persones d’esquerra a Mallorca. La comparança no és absurda perquè els dos moments tenen moltes coses en comú. Són dues realitats completament diferents, és obvi, però que topen amb uns mateixos comportaments dels grups de poder i també, tot s’ha de dir, amb la complicitat, activa o indiferent, de la majoria de la població. Perquè aquest és un fet que no s’ha d’oblidar: la manca de modernització, la manca de democràcia, la destrucció de la identitat nacional del poble de Mallorca, s’ha fet amb el suport actiu dels grups dominants mallorquins i el consentiment de la immensa majoria de la població. Eren molts de mils els que anaren a veure cremar gent a finals del segle XVII i eren molts el que desfilaven i anaven a les misses d’acció de gràcies a cada èxit de l’exèrcit franquista. Per no parlar dels suports socials al règim en els llargs i pacífics anys de dictadura, els anys de pau i creixement econòmic, quan es varen posar els fonaments de l’economia turística.
És cert que, tot i les involucions i crisis, les coses han millorat molt en relació a aquells temps de foscor, però encara roman viu molt del passat més fosc que va protagonitzar episodis com els que en Miquel descriu mestrívolament a Caterina Tarongí. Viure una altra religió no era possible, en aquella Mallorca obscurantista del Pare Garau, sense córrer un perill cert que et tancassin i potser et matassin. I pensar pel teu compte en aquella societat de fa vuitanta anys, quan de nit els matons pasturaven a lloure assedegats de sang, també era molt perillós. Les societats de tarannà tolerant, les societats democràtiques, no generen mai situacions tan opressives. Aquestes situacions sols són possibles en societats en les quals el discrepant no és acceptat, i és vist com un delinqüent, un "heretge", un pervertit que "no és com els altres" i que mereix ser aniquilat.
Mantenir les pròpies conviccions en aquestes conteses, ni que sigui de manera privada, és cosa d’herois i de valents. I aquests papers solen estar reservats als homes. Són molt poques les dones que aconsegueixen que el seu nom sigui present en els llibres d’història; a la dona li toca un paper més reservat, de segona línia. De tota manera les dones sovint juguen un paper cabdal, com es veu en el cas dels xuetes del segle XVII, en la transmissió cultural que fa possible la pervivència de la identitat comunitària. Per això la dona ha estat perseguida com a heretge, bruixa, fetillera, judaïtzant o com a encobridora i protectora d’opositors. Les dones varen jugar un paper activíssim a Mallorca a partir de juliol de 1936 i possiblement, tal i com descriu la novel·la de Miquel López Crespí, varen ser elles les que protagonitzaren els millors moments de sacrifici i solidaritat.
Na Caterina Tarongí és un personatge de la nostra història, i un referent de la resistència digna i ferma davant l’opressió, que va ser més intens durant la Segona República quan Gabriel Alomar i altres intel·lectuals progressistes s’hi comprometeren, intentant posar les fites d’una nova identitat democràtica. Forma part del nostre martirologi, al costat d’Emili Darder i Aurora Picornell. Però la memòria del poble mallorquí està filtrada, amb caràcter previ, per un sedàs que no deixa passar segons quines arestes. Els esforços per recuperar uns noms que cohesionin la migrada consciència col·lectiva de les illenques i illencs troben moltes traves en el seu llarg pelegrinatge.
Així la Germania és una gran desconeguda del poble mallorquí, la Guerra de Successió està tapada amb set panys i, en general, la nostra història malviu escassament coneguda entre la població. El que hi ha, a un nivell de gran difusió, és l’intent d’encolomar-nos una història oficial falsa i feta a mesura d’ideologies reaccionàries i assimilacionistes. És la marca España, que en diuen ara. L’escola és l’únic reducte que resisteix, ho saben, i per això van per ella. Els molesta la tasca enorme i desinteressada, que mai podrem agrair prou, que han fet milers d’ensenyants per formar persones conscients, actives i crítiques. Desmuntar l’escola és el seu gran objectiu.
Per això hem de llegir i acollir amb interès aquesta novel·la, que entra en un tema difícil que n’hi ha que voldrien que fos silenciat per a sempre. Llegint Caterina Tarongí hi hem de trobar els arguments positius per voler una societat més justa i més democràtica. És cert que els nostres grans moments històrics són moments trists, de derrotes i desgràcies col·lectives, però l’exemple dels que lluitaren i mantengueren unes conviccions és el que fa possible la continuïtat d’un fil alliberador mai estroncat i avui més necessari que mai. (Per Mateu Morro Marcé, historiador)
martes, 17 de septiembre de 2013
La novel·la històrica a les Illes: Lleonard Muntaner Editor publica Caterina Tarongí
La novel·la històrica a les Illes: Lleonard Muntaner Editor publica Caterina Tarongí
PRESENTACIÓ DE LA NOVEL·LA DE MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ CATERINA TARONGÍ (LLEONARD MUNTANER EDITOR)
Per Margalida Capellà, periodista i escriptora
Miquel López Crespí és el fruit d´una bella història. Son pare, Paulino López, anarquista, natural de Conca, arribà a Mallorca acabada la guerra, amb el Batallón de Trabajadores número 153, per a complir condemna en el camp de treball d´Alcúdia. Paulino López va tenir la sort de saber pintar. Els oficials li encarregaven, ara una badia, ara una natura morta, ara un ram de flors; i aquest fet l´alliberà de picar molta pedra. Un dia, na Francesca Crespí, una al·lota de sa Pobla, d´una família benestant i de dretes, acompanyà son pare fins a la platja d´Alcúdia per tal de recollir algues i allà va conèixer Paulino López que, casualment, hi pintava una marina. L´any 1942 es casaren i, el 1946, va néixer qui seria l´escriptor mallorquí més prolífic i premiat de la seva generació: Miquel López Crespí. Fill d´un perdedor, per tant, la guerra civil ha esdevingut un fet transcendental en la seva vida i en la seva literatura. L´any 1997 va publicar la primera novel·la sobre la guerra civil, titulada Estiu de foc (Columna Edicions), en record d´aquells mesos del 36 que ompliren Mallorca de sang i de dol. Tot seguit, Núria i la glòria dels vençuts (Pagès Editors), publicada l´any 2000, i moltes altres que no crec necessari anomenar en aquests moments. Set o vuit novel·les sobre la guerra civil i una infinitat de narracions (una de les quals, L´illa en calma ja data de 1984), on d´una forma més o menys punyent tracta la repressió del 36. En el llibre Aspectes de la Guerra Civil a les Illes Balears, de Josep Massot i Muntaner, hi consta que Miquel López Crespí “descriu la repressió mallorquina amb un vigor i una passió que fan pensar en Els grans cementiris sota la Lluna de Bernanos”.
Avui, López Crespí presenta la darrera novel·la, Caterina Tarongí (Lleonard Muntaner Editor), un llibre per a mi molt especial, perquè ha tengut la deferència de dedicar-me´l, a mi i a totes les dones de les Illes que lluitaren i moriren per la República i la Llibertat. Jo, Miquel, t´ho agraesc amb l´ànima, i les meves republicanes també. I vull dir que aquesta passió que destaca Josep Massot en les obres de Miquel López Crespí, en aquesta darrera novel·la es desborda, perquè la protagonista, na Caterina, és dona, és mallorquina, és d´esquerres i és xueta. Ho té tot per a ésser infeliç a l´època que li va tocar viure, no li falta res. De fet, na Caterina de la novel·la fa el nom per la famosa Caterina Tarongí que, juntament amb Rafel Benet Tarongí i Rafel Valls, no claudicà davant el poder de l´Esglèsia Catòlica i morí cremada en el bosc de Bellver, allà on avui hi ha la plaça Gomila. “Trenta mil persones arribant a peu, en carros, en galeres al Fogó dels Jueus instal·lat al bosc de Bellver”, escriu López Crespí.
Realisme social. O, bé, no. M´explicaré. Segons Miquel López Crespí, l´objectiu de la literatura és reflectir la condició humana. L´autor de l´obra que comentam pensa, i m´ho ha dit més d´una vegada, que novel·les com El camí del Far de Miquel Rayó, El pallasso espanyat de Llorenç Capellà, Morir quan cal de Miquel Àngel Riera, i ara Caterina Tarongí, on el tema central és la guerra i la repressió, no tenen res a veure amb el realisme social tan de moda en els anys cinquanta i seixanta. Ell sempre ha defensat una literatura popular que reforci la consciència col·lectiva. Transcriuré allò que en pensa amb les seves paraules: “No vull escriure per a cap minoria selecta, per a cap grup de privilegiats. Vull arribar al màxim de públic possible, fer tot el necessari per comunicar-li tota la sensació de realitat i humanitat possible. Mai no he fet costat a l´elitisme dels reaccionaris, els seguidors de l´art per l´art, la buidor postmoderna regnant”.
Entenc que fa literatura del poble i per al poble. Caterina Tarongí, filla d´un joier, secretari de La Societat, mestra d´escola, jove, culta, enamorada de n´Andreu, un home llest, servicial, agradable, amb molt sentit de l´humor, d´esquerres naturalment, porta una vida on no hi ha cap núvol de tempesta, per dir-ho, de passada, d´una forma una mica literària.
De sobte, esclata la maleïda guerra i na Caterina viu la detenció de son pare, de la seva germana Isabel i del seu enamorat, n´Andreu. I a ella per què no la detenen, em deman jo i es deuen demanar vostès. No la detenen perquè els feixistes l´utilitzen d´esquer amb l´esperança que els condueixi a l´amagatall del padrí Rafel. A la vida de na Caterina, que en la guerra fa un gir de cent vuitanta graus, hi arriben perles com aquestes: “Comunistes i xuetes! Si no s´aixequen les forques ben aviat ens prendran tot el que tenim. Els xuetons mai no han fet feina”. La mateixa Alberta Ratil, una beata que porta pistola, proclama aquí i allà: “El desgavell (en clara referència a la República) no ha durat gaire, perquè encara existeixen militars i patriotes que no poden consentir que Espanya esdevengui una nova Rússia”.
És dura la tragèdia de la família Tarongí, tanta que sort que Miquel López Crespí de tant en tant relaxa el to de la narració, rebaixa la tensió, acudint a episodis de la República on els personatges d´aquesta història varen ésser molt feliços. “El tren era una festa”, recorda na Caterina, pensant en el dia que amb n´Andreu viatjà a Inca per assistir al míting que va fer Frederica Montseny. “No teníem cap mena de preocupació. La vida se´ns obria al davant, resplendent, plena de prometences”, diu Caterina Tarongí, en un monòleg que l´autor usa per aprofundir en la psicologia del personatge. El govern republicà donà impuls a l´escola, a la cultura com a motor principal per a fer avançar un país. Els republicans tenien fe en aquest projecte i s´hi implicaren. Na Caterina i n´Andreu, com tants d´altres republicans, per tal d´acabar amb la ignorància popular, font de tants mals, els vespres, a La Societat, ensenyen de llegir i escriure als analfabets. Després, ja amb la guerra a punt d´acabar, na Caterina es demana: “Era aquesta la nova Espanya que ens esperava?”. Una família destrossada, la de na Caterina, que abans havia estat influent, tenien una joieria important.... No hi havia perdó envers les famílies benestants d´esquerres. “Les dretes no podien acceptar que unes al·lotes amb possibilitats, na Isabel i na Caterina, les filles del joier més important de la comarca, les hereves d´una família amb cases i horts, perdessin el temps sembrant la mala llavor entre els desvalguts”, escriu López Crespí. I aquí em ve a la memòria l´exemple real d´una família rica, la formada per Bernat Marquès i Catalina Mayol, de Sóller. Mataren el pare, empresonaren la mare, tres filles, dos fills i un gendre. Alguns historiadors han volgut veure en aquest acarnissament de la dreta una actuació exemplificant dels repressors contra allò que consideraven una traïció, per tractar-se de gent de la seva classe social que defensava ideals socialistes.
I pas als dos capítols de les monges, personalitzats principalment en sor Coloma Ripoll. Jo vaig conèixer sor Coloma Ripoll (Palma, 1919-2004), hi vaig parlar una horabaixa de gener de 2004. Les germanes de la Caritat entraren a Can Sales el juny de 1940 i ella, concretament, el setembre de 1941. S´encarregava d´anar a correus a recollir la correspondència i de censurar les cartes de les preses. Na Caterina Tarongí en un moment donat diu: “Nosaltres tenguérem sort amb aquella monja que vivia en els núvols de la ignorància”. Potser té raó, na Caterina. Contaré una petita part de la meva experiència. Aquella horabaixa de gener li vaig demanar a sor Coloma: “I vostè per què es va fer monja?”. Em contestà: Que per què em vaig fer monja...? Un dia acabava de fer dissabte i em va passar com un fum. I ja va estar”. Per això comprenc les paraules de na Caterina.
I bé...! Sempre m´ha sorprès la creativitat dels novel·listes. Miquel López Crespí es recrea en un diàleg entre Aurora Picornell i el seu home, Heribert Quiñones. Per cert, m´agrada el que diu na Caterina de n´Aurora: “Sempre la vaig veure llegint, investigant allò que no coneixia”. La imatge que els feixistes ens feren arribar d´Aurora Picornell no és, naturalment, l´autèntica. Encara que la seva intenció era que no ens n´arribàs cap; per això la mataren. N´Aurora, durant la República, va tenir un prestigi ben sòlid: col·laborà amb Maria Teresa León, amb Lina Òdena, la dirigent comunista de Catalunya-Principat, i amb la Passionària. Jo acostum a repetir el que em va contar la germana petita de n´Aurora, na Llibertat. Les dones dels diputats socialistes Ruiz del Toro i Ruiz Lecina, que l´estiu del 36 eren a Mallorca de vacances, coincidiren amb n´Aurora a la presó. Més endavant varen ésser bescanviades per altres presos polítics de dretes i digueren a na Llibertat: “Aurora es el recuerdo más luminoso que guardamos de Mallorca y de nuestro encarcelamiento”. Tota persona, home o dona, que mor per defensar uns ideals de justícia i llibertat, mereix veneració.
Miquel López Crespí, entranyable amic, sempre disposat a animar-me, a ajudar-me, sense demanar res a canvi. Valor les teves cridades per telèfon, normalment curtes, però plenes de contingut. Au nina...! I penges. Personatges com tu, personatges com na Caterina Tarongí, reclamen a crits una nova República. López Crespí a ran d´aquesta darrera publicació es demana per què el ressò de la guerra civil perdura anys i anys en la nostra literatura. Ell mateix es respon: a causa de la mort i l´exili de tants d´intel·lectuals i per la brutal repressió contra la nostra cultura. Passaran més de dos-cents anys i encara se´n parlarà d´aquesta guerra. T´ho dic jo, estimat Miquel. La Guerra Civil, que alguns partits, alguns sectors socials, encara es resisteixen a condemnar, va ésser una tragèdia comparable a la persecució dels jueus per la Inquisició. Comparable al que va passar amb Hitler, amb Mussolini, amb Pinochet o amb Videla. Què demanin a les padrines o les mares de la plaza de Mayo si perdonen Videla!
Contra les dictadures, contra els colonitzadors, contra els especuladors, contra els masclistes, contra els corruptes, contra els governants curts de gambals: una nova República! Tot d´una. Gràcies i enhorabona, Miquel.
PRESENTACIÓ DE LA NOVEL·LA DE MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ CATERINA TARONGÍ (LLEONARD MUNTANER EDITOR)
Per Margalida Capellà, periodista i escriptora
Miquel López Crespí és el fruit d´una bella història. Son pare, Paulino López, anarquista, natural de Conca, arribà a Mallorca acabada la guerra, amb el Batallón de Trabajadores número 153, per a complir condemna en el camp de treball d´Alcúdia. Paulino López va tenir la sort de saber pintar. Els oficials li encarregaven, ara una badia, ara una natura morta, ara un ram de flors; i aquest fet l´alliberà de picar molta pedra. Un dia, na Francesca Crespí, una al·lota de sa Pobla, d´una família benestant i de dretes, acompanyà son pare fins a la platja d´Alcúdia per tal de recollir algues i allà va conèixer Paulino López que, casualment, hi pintava una marina. L´any 1942 es casaren i, el 1946, va néixer qui seria l´escriptor mallorquí més prolífic i premiat de la seva generació: Miquel López Crespí. Fill d´un perdedor, per tant, la guerra civil ha esdevingut un fet transcendental en la seva vida i en la seva literatura. L´any 1997 va publicar la primera novel·la sobre la guerra civil, titulada Estiu de foc (Columna Edicions), en record d´aquells mesos del 36 que ompliren Mallorca de sang i de dol. Tot seguit, Núria i la glòria dels vençuts (Pagès Editors), publicada l´any 2000, i moltes altres que no crec necessari anomenar en aquests moments. Set o vuit novel·les sobre la guerra civil i una infinitat de narracions (una de les quals, L´illa en calma ja data de 1984), on d´una forma més o menys punyent tracta la repressió del 36. En el llibre Aspectes de la Guerra Civil a les Illes Balears, de Josep Massot i Muntaner, hi consta que Miquel López Crespí “descriu la repressió mallorquina amb un vigor i una passió que fan pensar en Els grans cementiris sota la Lluna de Bernanos”.
Avui, López Crespí presenta la darrera novel·la, Caterina Tarongí (Lleonard Muntaner Editor), un llibre per a mi molt especial, perquè ha tengut la deferència de dedicar-me´l, a mi i a totes les dones de les Illes que lluitaren i moriren per la República i la Llibertat. Jo, Miquel, t´ho agraesc amb l´ànima, i les meves republicanes també. I vull dir que aquesta passió que destaca Josep Massot en les obres de Miquel López Crespí, en aquesta darrera novel·la es desborda, perquè la protagonista, na Caterina, és dona, és mallorquina, és d´esquerres i és xueta. Ho té tot per a ésser infeliç a l´època que li va tocar viure, no li falta res. De fet, na Caterina de la novel·la fa el nom per la famosa Caterina Tarongí que, juntament amb Rafel Benet Tarongí i Rafel Valls, no claudicà davant el poder de l´Esglèsia Catòlica i morí cremada en el bosc de Bellver, allà on avui hi ha la plaça Gomila. “Trenta mil persones arribant a peu, en carros, en galeres al Fogó dels Jueus instal·lat al bosc de Bellver”, escriu López Crespí.
Realisme social. O, bé, no. M´explicaré. Segons Miquel López Crespí, l´objectiu de la literatura és reflectir la condició humana. L´autor de l´obra que comentam pensa, i m´ho ha dit més d´una vegada, que novel·les com El camí del Far de Miquel Rayó, El pallasso espanyat de Llorenç Capellà, Morir quan cal de Miquel Àngel Riera, i ara Caterina Tarongí, on el tema central és la guerra i la repressió, no tenen res a veure amb el realisme social tan de moda en els anys cinquanta i seixanta. Ell sempre ha defensat una literatura popular que reforci la consciència col·lectiva. Transcriuré allò que en pensa amb les seves paraules: “No vull escriure per a cap minoria selecta, per a cap grup de privilegiats. Vull arribar al màxim de públic possible, fer tot el necessari per comunicar-li tota la sensació de realitat i humanitat possible. Mai no he fet costat a l´elitisme dels reaccionaris, els seguidors de l´art per l´art, la buidor postmoderna regnant”.
Entenc que fa literatura del poble i per al poble. Caterina Tarongí, filla d´un joier, secretari de La Societat, mestra d´escola, jove, culta, enamorada de n´Andreu, un home llest, servicial, agradable, amb molt sentit de l´humor, d´esquerres naturalment, porta una vida on no hi ha cap núvol de tempesta, per dir-ho, de passada, d´una forma una mica literària.
De sobte, esclata la maleïda guerra i na Caterina viu la detenció de son pare, de la seva germana Isabel i del seu enamorat, n´Andreu. I a ella per què no la detenen, em deman jo i es deuen demanar vostès. No la detenen perquè els feixistes l´utilitzen d´esquer amb l´esperança que els condueixi a l´amagatall del padrí Rafel. A la vida de na Caterina, que en la guerra fa un gir de cent vuitanta graus, hi arriben perles com aquestes: “Comunistes i xuetes! Si no s´aixequen les forques ben aviat ens prendran tot el que tenim. Els xuetons mai no han fet feina”. La mateixa Alberta Ratil, una beata que porta pistola, proclama aquí i allà: “El desgavell (en clara referència a la República) no ha durat gaire, perquè encara existeixen militars i patriotes que no poden consentir que Espanya esdevengui una nova Rússia”.
És dura la tragèdia de la família Tarongí, tanta que sort que Miquel López Crespí de tant en tant relaxa el to de la narració, rebaixa la tensió, acudint a episodis de la República on els personatges d´aquesta història varen ésser molt feliços. “El tren era una festa”, recorda na Caterina, pensant en el dia que amb n´Andreu viatjà a Inca per assistir al míting que va fer Frederica Montseny. “No teníem cap mena de preocupació. La vida se´ns obria al davant, resplendent, plena de prometences”, diu Caterina Tarongí, en un monòleg que l´autor usa per aprofundir en la psicologia del personatge. El govern republicà donà impuls a l´escola, a la cultura com a motor principal per a fer avançar un país. Els republicans tenien fe en aquest projecte i s´hi implicaren. Na Caterina i n´Andreu, com tants d´altres republicans, per tal d´acabar amb la ignorància popular, font de tants mals, els vespres, a La Societat, ensenyen de llegir i escriure als analfabets. Després, ja amb la guerra a punt d´acabar, na Caterina es demana: “Era aquesta la nova Espanya que ens esperava?”. Una família destrossada, la de na Caterina, que abans havia estat influent, tenien una joieria important.... No hi havia perdó envers les famílies benestants d´esquerres. “Les dretes no podien acceptar que unes al·lotes amb possibilitats, na Isabel i na Caterina, les filles del joier més important de la comarca, les hereves d´una família amb cases i horts, perdessin el temps sembrant la mala llavor entre els desvalguts”, escriu López Crespí. I aquí em ve a la memòria l´exemple real d´una família rica, la formada per Bernat Marquès i Catalina Mayol, de Sóller. Mataren el pare, empresonaren la mare, tres filles, dos fills i un gendre. Alguns historiadors han volgut veure en aquest acarnissament de la dreta una actuació exemplificant dels repressors contra allò que consideraven una traïció, per tractar-se de gent de la seva classe social que defensava ideals socialistes.
I pas als dos capítols de les monges, personalitzats principalment en sor Coloma Ripoll. Jo vaig conèixer sor Coloma Ripoll (Palma, 1919-2004), hi vaig parlar una horabaixa de gener de 2004. Les germanes de la Caritat entraren a Can Sales el juny de 1940 i ella, concretament, el setembre de 1941. S´encarregava d´anar a correus a recollir la correspondència i de censurar les cartes de les preses. Na Caterina Tarongí en un moment donat diu: “Nosaltres tenguérem sort amb aquella monja que vivia en els núvols de la ignorància”. Potser té raó, na Caterina. Contaré una petita part de la meva experiència. Aquella horabaixa de gener li vaig demanar a sor Coloma: “I vostè per què es va fer monja?”. Em contestà: Que per què em vaig fer monja...? Un dia acabava de fer dissabte i em va passar com un fum. I ja va estar”. Per això comprenc les paraules de na Caterina.
I bé...! Sempre m´ha sorprès la creativitat dels novel·listes. Miquel López Crespí es recrea en un diàleg entre Aurora Picornell i el seu home, Heribert Quiñones. Per cert, m´agrada el que diu na Caterina de n´Aurora: “Sempre la vaig veure llegint, investigant allò que no coneixia”. La imatge que els feixistes ens feren arribar d´Aurora Picornell no és, naturalment, l´autèntica. Encara que la seva intenció era que no ens n´arribàs cap; per això la mataren. N´Aurora, durant la República, va tenir un prestigi ben sòlid: col·laborà amb Maria Teresa León, amb Lina Òdena, la dirigent comunista de Catalunya-Principat, i amb la Passionària. Jo acostum a repetir el que em va contar la germana petita de n´Aurora, na Llibertat. Les dones dels diputats socialistes Ruiz del Toro i Ruiz Lecina, que l´estiu del 36 eren a Mallorca de vacances, coincidiren amb n´Aurora a la presó. Més endavant varen ésser bescanviades per altres presos polítics de dretes i digueren a na Llibertat: “Aurora es el recuerdo más luminoso que guardamos de Mallorca y de nuestro encarcelamiento”. Tota persona, home o dona, que mor per defensar uns ideals de justícia i llibertat, mereix veneració.
Miquel López Crespí, entranyable amic, sempre disposat a animar-me, a ajudar-me, sense demanar res a canvi. Valor les teves cridades per telèfon, normalment curtes, però plenes de contingut. Au nina...! I penges. Personatges com tu, personatges com na Caterina Tarongí, reclamen a crits una nova República. López Crespí a ran d´aquesta darrera publicació es demana per què el ressò de la guerra civil perdura anys i anys en la nostra literatura. Ell mateix es respon: a causa de la mort i l´exili de tants d´intel·lectuals i per la brutal repressió contra la nostra cultura. Passaran més de dos-cents anys i encara se´n parlarà d´aquesta guerra. T´ho dic jo, estimat Miquel. La Guerra Civil, que alguns partits, alguns sectors socials, encara es resisteixen a condemnar, va ésser una tragèdia comparable a la persecució dels jueus per la Inquisició. Comparable al que va passar amb Hitler, amb Mussolini, amb Pinochet o amb Videla. Què demanin a les padrines o les mares de la plaza de Mayo si perdonen Videla!
Contra les dictadures, contra els colonitzadors, contra els especuladors, contra els masclistes, contra els corruptes, contra els governants curts de gambals: una nova República! Tot d´una. Gràcies i enhorabona, Miquel.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)