Un revolucionari mallorquí a "París 1793"
Miquel López Crespí presenta la continuació de la seva novel·la "La Conspiració", amb més fets viscuts per Marià Picornell
Per Laura Acedo (dBalears)
La casualitat i la passió per la lectura i la història de Mallorca van dur l’escriptor Miquel López Crespí (sa Pobla, 1946), mentre llegia la Gran Enciclopèdia de Mallorca, a topar-se amb Joan Baptista Marià Picornell Gomila (Palma, 1757–San Fernando de Nuevitas, Cuba, 1825), un revolucionari que compartí idees i lluita amb alguns destacats abanderats de la il·lustració francesa com Marat, Sain-Just, Sade i Robespierre, entre d’altres.
Crespí dugué al paper part de la vida i la lluita de Marià Picornell a la seva antrerior novel·la, La Conspiració (Castelló, Editorial Antinea, 2007), on se centrà principalment en la conspiració que tingué lloc al París del 1795 i de la qual el mallorquí en fou membre actiu. "El que he intentat és plasmar un ampli material històric que em permet bastir un món que sempre m’ha entusiasmat, el de la revolució, els drets humans, la democràcia ciutadana, etc.", assenyalà l’autor. "A més, amb aquestes obres intent recuperar la memòria d’un mallorquí amb unes idees molt avançades pel seu temps", afegí.
Segon encontre
París 1793 (Ed. El Tall, 2008) és una ampliació de molts dels elements inicials que apareixen a La Conspiració. El protagonista d’ambdues novel·les, Miquel Sureda de Montaner, no és altra persona que Joan Baptista Marià Picornell Gomila.
En aquest segon encontre amb la història, López Crespí analitza la manera en la qual veia un mallorquí allò que en aquells anys de revolució i rebel·lia passava a la capital gal·la. L’obra narra també els contactes que el revolucionari mantingué amb il·lustrats com Marat, Sade i Robespierre, i una hipotètica República catalana que els francesos intentaren impulsar al Principat sense èxit.
Així, a la darrera novel·la històrica de López Crespí queden palesos tots els perills i conflictes als quals es veien sotmesos els il·lustrats i revolucionaris de final del segle XVIII mitjançant el relat d’un protagonista que viu una vida plena d’esdeveniments i absolutament dedicada a la Revolució, a la lluita contra els borbons i a la independència dels pobles d’Amèrica Llatina dominats per l’imperialisme espanyol i la Inquisició, entre d’altres.
Aquell qui va arribar a encapçalar una conspiració contra Carles IV, qui va ser condemnat a mort i deportat a un penal de Sud-amèrica, aquell qui escapà de la presó i participà amb Simón de Bolívar en l’alliberament de l’Amèrica Llatina, Joan Baptista Marià, deixa ara la seva petjada escrita de mans de l’escriptor mallorquí Miquel López Crespí a París 1793.
dBalears (14-VII-08)
http://mallorcaweb.net/lopezcrespi/index.htm Web de l´escriptor Miquel López Crespí
http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
lunes, 14 de julio de 2008
sábado, 12 de julio de 2008
La novel·la històrica: López Crespí i la guerra civil a Mallorca
Miquel López Crespí i la guerra civil: L'amagatall
Per Miquel Ferrà Martorell, escriptor
Jugar als amagatotis amb la mort. Sentir a l'altra banda del mur les passes dels botxins o els lladrucs dels cans trescadors. Esser un home-pou, un home armari, un home-paret, un home-cova. L'existència obscura d'una pagellida o d'un caragol. Viure dies i més dies en el silenci i la foscor, segellats els llavis, emboirats els ulls, i no poques vegades, quan l'amagatall és molt estret, en posició fetal. Se'n donaren molts casos. I l'escriptor en crea un més com homenatge a tots els altres. I un amagatall és prolífic en pensaments, en converses interiors, en auto-col× loquis i la vida de les paraules silencioses esclata com una palmera de focs d'artifici. Total i absoluta introsprecció. Les angoixes es materialitzen, els somnis cobren forma i tot un univers de sentiments i sensacions balla estret, molt estret, reclòs, dins el maleït amagatall. Però l'experiment reclama tot un laboratori del llenguatge i mentre avançam, quasi diria millor, navegam, per les pàgines de López Crespí ens hem de congratular de trobar-hi un ofici autèntic d'escriptor. La maduresa de l'autor de sa Pobla es transparenta aquí com un full de paper de seda. Es evident l'acurat conreu dels mots, el joc de les figures literàries, ara tradicionals, suara amb multitud de fórmules innovadores, i un lèxic dispers i enriquit que no cau en el parany, tan de moda actualment, de les floritures fàcils robades al llenguatge litúrgic. Història versembable aquesta i més que versembable, real, treta d'un cas verídic, del qual hi ha encara parents vius.
Miquel López Crespí, amb aquesta aportació a la nostra literatura, ens ofereix un bon llibre, un llibre certament recomanable. Els probables defectes, des de l'òptica de segons qui, ja que aquest autor no és simpàtic a tothom, derivi, potser, de les seves virtuts i és aquesta fixació per la guerra civil, la dictadura franquista i els anys de la clandestinitat. Però com pot un autor renunciar als trets que conformen la seva trajectòria vital? Com pot un autor fer punt i apart, tatxó i compte nou, des d'un cim d'ona aixecada per lectors i crítics? Història, psicologia, ètica, estètica, tot barrejat amb rebull d'emocions que calen profundament, n'és el combinat literari, l'encert, quan tants d'altres amb ínfules gongorines fan cala buida.
Pensam que aquesta novel× la de Miquel López Crespí (1) és una de les aportacions més importants d'un autor contemporani mallorquí als fets que s'esdevingueren a les Illes en els anys de la guerra i postguerra. López Crespí en sap treure profit tot inspirant-se en un fet real esdevingut a la seva població d'origen. Al llarg de les nostres lectures literàries n'hem conegut molts d'amagatalls, el d'Anna Frank entre d'ells i ja de sortida tenen aquests el nucli del misteri entès com efecte poètic. Poesia i misteri, denúncia i investigació formal, troballes del llenguatge, efectes inesperats de lèxic i imaginació creadora. Vet aquí alguns dels detalls que fan de L'amagatall una de les obres bàsiques de la literatura mallorquina actual. A partir de la fosca creadora de l'amagatall l'home emboscat, amagat, soterrat en vida mou la llum, la vitalitat que neix d'un intel× lecte actiu, i més que actiu, dinàmic. Aleshores codifica totes les nostàlgies i connota tota casta de factors efectius, històrics i culturals. Les evocacions personals determinen una àmplia visió del món i fan amb efectes de clara intensitat, que brollin paraules noves que donen nou sentit a l'angoixa de l'home i de la humanitat o que tornin al present somnis de pàtria nova, la utopia mai no assolida pels homes justos d'aquesta terra calcigada per cínics i malfactors. L'amagatall ve carregat de mils valors simbòlics com aquella Roma entrevista pel poeta Alberti. Aquesta visió del món tan personal i suggestiva no s'enganya ni vol enganyar i, com diria Ortega i Gasset, aquí l'escriptor "contempla el panorama de la vida i de la cultura des del seu cor".
L'amagatall. Premi Miquel Àngel Riera de Narrativa 1998. Col× lecció "Tià de Sa Real", núm. 55. Publicacions de Sa Nostra, Caixa de Balears.
Publicat a la revista L´Estel (15-VIII-1999) Pàg. 22.
http://mallorcaweb.net/lopezcrespi/index.htm Web de l´escriptor Miquel López Crespí
http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
sábado, 5 de julio de 2008
Veus literàries
De les Germanies a Andreu Nin
Per Mateu Morro, historiador i Exconseller d'Agricultura del Govern Balear
El teatret de la Casa Catalana, el mateix indret on vaig presentar el llibre, apassionat i apassionant de Miquel López Crespí [Cultura i Antifranquisme, Edicions de 1984, Barcelona 2000], és uns dels llocs importants en el simbolisme poètic i militants del nostre autor. Aquí, mentre es feien les Aules de Poesia, Teatre i Novel× la, la censura franquista va protagonitzar un dels seus moments més àlgids, quan agents de la Brigada Social interromperen la conferència que donava l'escriptor Antoni Serra i el detingueren, conjuntament amb altres escriptors i persones que assistien a l'acte.
Ben segur que és per això que en Miquel López Crespí volgué fer la presentació de Cultura i Antifranquisme allà, com un homenatge a aquell centre i com a recordança del combat per la cultura i per la democràcia que és el protagonista del llibre.
Parlar d'en Miquel López Crespí davant tots vosaltres que el coneixeu tant o més que jo és un poc sobrer. La seva capacitat de treball, la seva dedicació a la creació literària com a una activitat digna i humanament alliberadora, el seu compromís amb la gent del poble i amb la seva causa, l'han duit a ser un home de tots conegut, valorat i estimat. En el meu cas no puc deixar de recordar quan en temps de sequera, no com la d'ara, sinó d'una altra molt més greu: una sequera de llibertat, la més llarga sequera de llibertat de la nostra història, aquells temps que les muntanyes no eren ni blaves ni verdes, llegia aquells articles seua a les pàgines de cultura del Diario de Mallorca i em demanava a mi mateix com podia ser possible que aleshores, aquí, qualcú tengués l'amplitud de coneixements, les referències culturals i la capacitat d'escriure uns textos que més que res eren un manifest, ple de coratge, desafiant a les forces d'orde, i un clam cap a una
nova consciència crítica. Llegia aquells articles i n'entenia el codi, i sabia que volien dir aquells comentaris de llibres, de les darreres novetats, que respiraven entusiasme per unes idees certament poc freqüents d'escoltar. No l'havia vist mai en persona i el coneixia, i per descomptat l'admirava. Amb l'admiració d'un jove de poble, sense contactes amb la gent de lletres de Ciutat, però desitjós d'obrir la mirada cap a un pensament alliberador que necessitàvem com l'aire per a respirar. Per això, anys més tard, quan ja havia llegit les seves primeres novel× les, vaig demanar l'adreça d'en Miquel a n'Antoni Serra, al soterrani de la llibreria Tous, i el vaig anar a veure a ca seva.
A partir d'aquell dia començà una llarga amistat que no s'ha interromput mai, basada inicialment en afinitats polítiques i interessos culturals, però que avui ja és una amistat antiga i per damunt de qualsevol fet conjuntural.
És per això que quan en Miquel em va demanar per fer la presentació del seu llibre no sols ho vaig acceptar d'immediat sinó que em vaig alegrar molt.
Com he dit el protagonista d'aquest llibre és la lluita antifranquista. La visió d'un home que a la foganya de sa Pobla, va escoltar les històries que li contaven el seu pare i el seu oncle, històries de la guerra i de la dura repressió contra el poble. La visió d'un home que se sabia part dels "derrotats" per aquella guerra cruel. I que des de l'inici de la seva capacitat de pensar va adoptar una actitud militant. És una visió humana, apassionada, plena de sentiment. Ell ho escriu: "la passió és allò més revolucionari, juntament amb la veritat". Cultura i antifranquisme és un llibre d'assaig, ple de dades i de referències descrites amb minuciositat, però també és un llibre de poesia, de poesia realista i de combat, però de poesia, al cap i a la fi. En Miquel López Crespí no ens parla de res que pertanyí a un món llunyà, ens parlà també, i sobretot, de la seva vivència.
Potser que sigui per això, perquè és un llibre apassionat, com ho són en general els llibres d'en Miquel, que algun dels nostres historiadors es topi amb dificultats per encabir-lo dins esquemes que a vegades són massa rígids. Aquí hi ha la realitat, la visió de la realitat viscuda, però aquí no hi ha una pretensió totalitzadora, de simple historiador, hi ha la pretensió d'un home que no vol que la memòria s'esvaeixi perquè sap que en allò mateix ens hi jugam el futur.
La història, el passat, forma part indestriable amb el present i amb allò que s'ha d'esdevenir. I a la història s'hi pot poalejar amb una intenció d'erudicció o amb una intenció crítica i de rearmament cap al futur. L'autor pren partit, i roman fidel a tot allò que sempre ha defensat: "cap a l'any seixanta-vuit pensàvem -pensam!- que el món estava per ser bastit de nou damunt unes bases de justícia social i d'igualtat".
Temps de neoliberalisme, temps de globalització, temps de desfeta d'idees que sovint, sota un abric alliberador, amagaven la defensa d'un ordre dictatorial i violent, però no temps de desfeta dels vells ideals revolucionaris i democràtics. Des dels mots de "llibertat, igualtat i fraternitat" de la revolució francesa a a gram herència històrica del socialisme i el moviment obrer.
En Miquel López Crespí fa una defensa apassionada de la lluita alliberadora dels intel× lectuals. Front als que reneguen de tot compromís amb el poble, front als que ofereixen els seus serveis als grups dominants, en Miquel defensa el gran concepte gramscià. La cultura és imprescindible per a tot poble que vulgui viure en llibertat i vulgui construir el seu propi futur. Cultura en lletres grosses que és una cosa molt diferent de la cultura de partit o la cultura partidista, de la cultura tancada i reduïda a conrear banalitats sense cap presència humana, de la cultura esmorteïdora i acrítica. Sobta com Miquel López Crespí es nega a acceptar el simplisme de les sectes i les esglésies, i fa una defensa de la cultura com a arma d'alliberament i com a arma pluralista. Sap veure en l'obra de Josep Melià Els Mallorquins, tot i les acusacions de fer el joc a un pretès col× laborador amb el franquisme per la seva presentació a unes eleccions a procurador a corts, una forta llavor renovadora i ens conta com va contribuir a la seva difusió. I sap que els llibres, aquells llibres de l'editorial "Daedalus" que va escampar per tot arreu serviren per obrir perspectives i ampliar horitzons a tota una generació.
Una de les coses que més m'han admirat sempre d'en Miquel és la seva ingent capacitat d'interessar-se per les coses. La negativa al simplisme va aparellada amb una recerca constant. Ell ens parla de "aquell afany d'insaciable curiositat que ens dominava". I és cert, aquell afany que el duia a devorar tot quan llibre trobava, a recercar als quioscs de llibres de vell del ram, a viatjar per Irlanda, per Itàlia i per tot el món. D'aquí que podem dir que la cultura antifranquista que ens surt descrita admirablement en aquest volum [Cultura i antifranquisme, Edicions de 1984, Barcelona 2000] és una cultura mallorquina, però també és una cultura cosmopolita i universal. Gabriel Alomar, Rosselló-Pòrcel, Garcia Lorca, Brecht, Nazim Hihmet, Piscator, Virginia Wolf, Nizan, Pere Calders, Pere Capellà, formen part del paisatge habitual d'en Miquel López Crespí.
Hi ha una altra idea, al costat d'aquesta visió universalista, que perdura de dalt a baix de totes les pàgines d'aquest llibre: la defensa d'una cultura popular. Potser quan ens descriu episodis com el Congrés de Cultura Catalana, o la lluita per bastir un teatre popular i d'avantguarda, és quan més descobrim aquesta voluntat, imprescindible per a una cultura transformadora, de negar totes les formes elitistes i reaccionàries. La bellesa i l'art no són un concepte eixorc, al servei dels botxins i dels mercaders de persones, són un concepte lligat a la vida del poble.
I en parlar de poble ens surt el poble concret que no és el d'un mural de cartró pedra del feixisme o del socialisme real. I, en contra de tantes versions estantisses d'esquerres que entenen la defensa de l'estat centralitzat com la defensa dels interessos del proletariat, i que reclouen la lluita popular a la lluita per pujar els sous, i altres sindicalismes o corporativismes, surt en aquest llibre el compromís de la cultura i dels intel× lectuals amb el propi poble, potejat i amagat per la bota franquista. "Són ben totxos els que només tenen l'Espanya imperial dins el cap!" exclama en Miquel. I, certament, s'ha d'haver participat en aquells estèrils debats amb els portadors de la nova escolàstica d'un marxisme de manual per saber el que és transformar un cos de pensament profundament ric i apte per a entendre la realitat amb un simple recull de dogmes.
Estam a punt d'acabar el segle XX. Qui sap que serà allò que el nou temps ens depararà? Deixam enrera un segle de profundes transformacions i ple de sang i presons. Volem un món, com diu en Miquel, pensat per a la justícia i la llibertat. Per això no podem ignorar els milers i milers de treballadors i treballadores que han bastit amb esperança els moviments obrers, les resistències contra el feixisme, les guerrilles anticolonials. De les Germanies a Andreu Nin, de Rosa Luxemburg als estudiants i obrers que defensaren la llibertat en temps de foscor, en Miquel López Crespí defensa una tradició crítica. Una tradició cosmopolita com ja he dit, i defensa una tradició heterodoxa. Des de Mallorca. I això té més mèrit. Defensa una nova cultura d'esquerres per al segle XXI.
Amb una paraula, teniu un llibre d'assaig per recuperar la memòria, fet amb la voluntat de parlar del que no es parla, dels que no són sants de cap capelleta ni patrons de cap església, de la gent del poble, dels pagesos, de les dones, dels que varen ser capaços de lluitar, dels que com en Miquel creuen que potser no arribarem a la llunyana illa de la terra promesa però que, almenys, impedirem arribar al Món feliç d'Huxley, al Nosaltres de Zamiatin o al 1984 d'Orwell.
http://mallorcaweb.net/lopezcrespi/index.htm Web de l´escriptor Miquel López Crespí
http://www.nodo50.org/ixent/lopezcrespi.html Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
http://www.nodo50.org/ixent/miquelopez.htm Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Per Mateu Morro, historiador i Exconseller d'Agricultura del Govern Balear
El teatret de la Casa Catalana, el mateix indret on vaig presentar el llibre, apassionat i apassionant de Miquel López Crespí [Cultura i Antifranquisme, Edicions de 1984, Barcelona 2000], és uns dels llocs importants en el simbolisme poètic i militants del nostre autor. Aquí, mentre es feien les Aules de Poesia, Teatre i Novel× la, la censura franquista va protagonitzar un dels seus moments més àlgids, quan agents de la Brigada Social interromperen la conferència que donava l'escriptor Antoni Serra i el detingueren, conjuntament amb altres escriptors i persones que assistien a l'acte.
Ben segur que és per això que en Miquel López Crespí volgué fer la presentació de Cultura i Antifranquisme allà, com un homenatge a aquell centre i com a recordança del combat per la cultura i per la democràcia que és el protagonista del llibre.
Parlar d'en Miquel López Crespí davant tots vosaltres que el coneixeu tant o més que jo és un poc sobrer. La seva capacitat de treball, la seva dedicació a la creació literària com a una activitat digna i humanament alliberadora, el seu compromís amb la gent del poble i amb la seva causa, l'han duit a ser un home de tots conegut, valorat i estimat. En el meu cas no puc deixar de recordar quan en temps de sequera, no com la d'ara, sinó d'una altra molt més greu: una sequera de llibertat, la més llarga sequera de llibertat de la nostra història, aquells temps que les muntanyes no eren ni blaves ni verdes, llegia aquells articles seua a les pàgines de cultura del Diario de Mallorca i em demanava a mi mateix com podia ser possible que aleshores, aquí, qualcú tengués l'amplitud de coneixements, les referències culturals i la capacitat d'escriure uns textos que més que res eren un manifest, ple de coratge, desafiant a les forces d'orde, i un clam cap a una
nova consciència crítica. Llegia aquells articles i n'entenia el codi, i sabia que volien dir aquells comentaris de llibres, de les darreres novetats, que respiraven entusiasme per unes idees certament poc freqüents d'escoltar. No l'havia vist mai en persona i el coneixia, i per descomptat l'admirava. Amb l'admiració d'un jove de poble, sense contactes amb la gent de lletres de Ciutat, però desitjós d'obrir la mirada cap a un pensament alliberador que necessitàvem com l'aire per a respirar. Per això, anys més tard, quan ja havia llegit les seves primeres novel× les, vaig demanar l'adreça d'en Miquel a n'Antoni Serra, al soterrani de la llibreria Tous, i el vaig anar a veure a ca seva.
A partir d'aquell dia començà una llarga amistat que no s'ha interromput mai, basada inicialment en afinitats polítiques i interessos culturals, però que avui ja és una amistat antiga i per damunt de qualsevol fet conjuntural.
És per això que quan en Miquel em va demanar per fer la presentació del seu llibre no sols ho vaig acceptar d'immediat sinó que em vaig alegrar molt.
Com he dit el protagonista d'aquest llibre és la lluita antifranquista. La visió d'un home que a la foganya de sa Pobla, va escoltar les històries que li contaven el seu pare i el seu oncle, històries de la guerra i de la dura repressió contra el poble. La visió d'un home que se sabia part dels "derrotats" per aquella guerra cruel. I que des de l'inici de la seva capacitat de pensar va adoptar una actitud militant. És una visió humana, apassionada, plena de sentiment. Ell ho escriu: "la passió és allò més revolucionari, juntament amb la veritat". Cultura i antifranquisme és un llibre d'assaig, ple de dades i de referències descrites amb minuciositat, però també és un llibre de poesia, de poesia realista i de combat, però de poesia, al cap i a la fi. En Miquel López Crespí no ens parla de res que pertanyí a un món llunyà, ens parlà també, i sobretot, de la seva vivència.
Potser que sigui per això, perquè és un llibre apassionat, com ho són en general els llibres d'en Miquel, que algun dels nostres historiadors es topi amb dificultats per encabir-lo dins esquemes que a vegades són massa rígids. Aquí hi ha la realitat, la visió de la realitat viscuda, però aquí no hi ha una pretensió totalitzadora, de simple historiador, hi ha la pretensió d'un home que no vol que la memòria s'esvaeixi perquè sap que en allò mateix ens hi jugam el futur.
La història, el passat, forma part indestriable amb el present i amb allò que s'ha d'esdevenir. I a la història s'hi pot poalejar amb una intenció d'erudicció o amb una intenció crítica i de rearmament cap al futur. L'autor pren partit, i roman fidel a tot allò que sempre ha defensat: "cap a l'any seixanta-vuit pensàvem -pensam!- que el món estava per ser bastit de nou damunt unes bases de justícia social i d'igualtat".
Temps de neoliberalisme, temps de globalització, temps de desfeta d'idees que sovint, sota un abric alliberador, amagaven la defensa d'un ordre dictatorial i violent, però no temps de desfeta dels vells ideals revolucionaris i democràtics. Des dels mots de "llibertat, igualtat i fraternitat" de la revolució francesa a a gram herència històrica del socialisme i el moviment obrer.
En Miquel López Crespí fa una defensa apassionada de la lluita alliberadora dels intel× lectuals. Front als que reneguen de tot compromís amb el poble, front als que ofereixen els seus serveis als grups dominants, en Miquel defensa el gran concepte gramscià. La cultura és imprescindible per a tot poble que vulgui viure en llibertat i vulgui construir el seu propi futur. Cultura en lletres grosses que és una cosa molt diferent de la cultura de partit o la cultura partidista, de la cultura tancada i reduïda a conrear banalitats sense cap presència humana, de la cultura esmorteïdora i acrítica. Sobta com Miquel López Crespí es nega a acceptar el simplisme de les sectes i les esglésies, i fa una defensa de la cultura com a arma d'alliberament i com a arma pluralista. Sap veure en l'obra de Josep Melià Els Mallorquins, tot i les acusacions de fer el joc a un pretès col× laborador amb el franquisme per la seva presentació a unes eleccions a procurador a corts, una forta llavor renovadora i ens conta com va contribuir a la seva difusió. I sap que els llibres, aquells llibres de l'editorial "Daedalus" que va escampar per tot arreu serviren per obrir perspectives i ampliar horitzons a tota una generació.
Una de les coses que més m'han admirat sempre d'en Miquel és la seva ingent capacitat d'interessar-se per les coses. La negativa al simplisme va aparellada amb una recerca constant. Ell ens parla de "aquell afany d'insaciable curiositat que ens dominava". I és cert, aquell afany que el duia a devorar tot quan llibre trobava, a recercar als quioscs de llibres de vell del ram, a viatjar per Irlanda, per Itàlia i per tot el món. D'aquí que podem dir que la cultura antifranquista que ens surt descrita admirablement en aquest volum [Cultura i antifranquisme, Edicions de 1984, Barcelona 2000] és una cultura mallorquina, però també és una cultura cosmopolita i universal. Gabriel Alomar, Rosselló-Pòrcel, Garcia Lorca, Brecht, Nazim Hihmet, Piscator, Virginia Wolf, Nizan, Pere Calders, Pere Capellà, formen part del paisatge habitual d'en Miquel López Crespí.
Hi ha una altra idea, al costat d'aquesta visió universalista, que perdura de dalt a baix de totes les pàgines d'aquest llibre: la defensa d'una cultura popular. Potser quan ens descriu episodis com el Congrés de Cultura Catalana, o la lluita per bastir un teatre popular i d'avantguarda, és quan més descobrim aquesta voluntat, imprescindible per a una cultura transformadora, de negar totes les formes elitistes i reaccionàries. La bellesa i l'art no són un concepte eixorc, al servei dels botxins i dels mercaders de persones, són un concepte lligat a la vida del poble.
I en parlar de poble ens surt el poble concret que no és el d'un mural de cartró pedra del feixisme o del socialisme real. I, en contra de tantes versions estantisses d'esquerres que entenen la defensa de l'estat centralitzat com la defensa dels interessos del proletariat, i que reclouen la lluita popular a la lluita per pujar els sous, i altres sindicalismes o corporativismes, surt en aquest llibre el compromís de la cultura i dels intel× lectuals amb el propi poble, potejat i amagat per la bota franquista. "Són ben totxos els que només tenen l'Espanya imperial dins el cap!" exclama en Miquel. I, certament, s'ha d'haver participat en aquells estèrils debats amb els portadors de la nova escolàstica d'un marxisme de manual per saber el que és transformar un cos de pensament profundament ric i apte per a entendre la realitat amb un simple recull de dogmes.
Estam a punt d'acabar el segle XX. Qui sap que serà allò que el nou temps ens depararà? Deixam enrera un segle de profundes transformacions i ple de sang i presons. Volem un món, com diu en Miquel, pensat per a la justícia i la llibertat. Per això no podem ignorar els milers i milers de treballadors i treballadores que han bastit amb esperança els moviments obrers, les resistències contra el feixisme, les guerrilles anticolonials. De les Germanies a Andreu Nin, de Rosa Luxemburg als estudiants i obrers que defensaren la llibertat en temps de foscor, en Miquel López Crespí defensa una tradició crítica. Una tradició cosmopolita com ja he dit, i defensa una tradició heterodoxa. Des de Mallorca. I això té més mèrit. Defensa una nova cultura d'esquerres per al segle XXI.
Amb una paraula, teniu un llibre d'assaig per recuperar la memòria, fet amb la voluntat de parlar del que no es parla, dels que no són sants de cap capelleta ni patrons de cap església, de la gent del poble, dels pagesos, de les dones, dels que varen ser capaços de lluitar, dels que com en Miquel creuen que potser no arribarem a la llunyana illa de la terra promesa però que, almenys, impedirem arribar al Món feliç d'Huxley, al Nosaltres de Zamiatin o al 1984 d'Orwell.
http://mallorcaweb.net/lopezcrespi/index.htm Web de l´escriptor Miquel López Crespí
http://www.nodo50.org/ixent/lopezcrespi.html Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
http://www.nodo50.org/ixent/miquelopez.htm Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
jueves, 8 de mayo de 2008
Pere Meroño, resposta de l’escriptor Miquel López Crespí
Pere Meroño, resposta de l’escriptor Miquel López Crespí
L’assassinat d’Andreu Nin i els Fets de Maig de 1937. Per a la recuperació de la memòria històrica de l’esquerra revolucionària
Per Miquel López Crespí, escriptor
Imaginava que, a aquestes alçades de la història, el fet històric de la complicitat absoluta de la direcció estalinista del PCE i del PSUC amb la GPU soviètica i els botxins enviats per Stalin per a matar Andreu Nin era quelcom que ja no s’havia de discutir per l’abundor de proves històriques que hi ha al respecte. Però sembla que l’amic Pere Meroño no coneix l’amplíssima bibliografia sobre la matèria publicada d'ençà fa més de quaranta anys a Catalunya i l’Estat espanyol. La majoria són llibres que els marxistes de finals dels seixanta i començaments del setanta llegíem i estudiàvem en els seminaris de formació o, simplement, per curiositat històrica. En referència als assassinats de comunistes del POUM i anarquistes de la CNT-FAI en els Fets de Maig de 1937 George Orwell ens va deixar aquella meravellosa i instructiva obra titulada Homenatge a Catalunya que demostra, sense cap mena de dubtes, el paper dels estalinistes espanyols i catalans, és a dir, del PCE-PSUC, en la repressió dels anarquistes i comunistes del POUM. És una obra bàsica, bona de llegir, instructiva, un document bàsic per a conèixer aquella època històrica, que sembla que no ha llegit Pere Meroño, o que no en recorda el contingut. Aquesta obra clàssica per a copsar el paper nefast de l’estalinisme en temps de la guerra civil es pot ampliar si hom ho desitja amb aportacions com la de John Langdon-Davies, La setmana tràgica de 1937. Els Fets de Maig (Barcelona, Edicions 62, 1987). Però malgrat la documentació nova que aporta, no supera ni de bon tros la famosa Homenatge a Catalunya d’Orwell. Així i tot és necessari conèixer-ho tot al respecte.
El paper sinistre en la criminalització dels antifeixistes del POUM i la CNT i la part que els estalinistes tengueren en l’assassinat d’Andreu Nin, Camillo Berneri i centenars d’anarquistes i poumistes és documentat en nombroses obres de l’historiador Víctor Alba, concretament en El marxisme a Catalunya (Barcelona. Editorial Pòrtic, 1974), obra composta pels volums Història del BOC, Història del POUM, Andreu Nin i Joaquim Maurín.
L’Editorial Ruedo Ibérico, famosa a les darreries del franquisme per les eines imprescindibles de recerca que posava al nostre abast, publicava una documentació precisa quant als elements de l’estalinisme espanyol que, fent de sicaris de la policia política soviètica, treballaren activament en la criminalització de la CNT-FAI i també del POUM. El llibre, eina bàsica per a copsar el paper del PCE en l’assassinat i persecució dels revolucionaris de l’Estat espanyol que no obeïen a Moscou és de l’historiador Andrés Suárez i porta per títol El proceso contra el POUM: un episodio de la Revolución Española. Moltes de les conclusions de l’historiador Andrés Suárez són confirmades per Frank Mintz i Miguel Peña en la recopilació de textos que es publicaren durant els Fets de Maig de 1937; textos, la majoria dels quals són signats per "Los Amigos de Durruti", el grup que s’enfrontà al PCE-PSUC i es distingí en la defensa dels perseguits, torturats i assassinats pels estalinistes. El llibre Los amigos de Durruti, los trotsquistas y los sucesos de Mayo va ser editat per Campo Abierto Edicions, a Madrid, l’any 1978.
Recentment, el col·lectiu de recerca històrica "La Trinxera" ha estudiat l’assassinat d’Andreu Nin i ha publicat les seves conclusions en el web de la Fundació Andreu Nin. El treball porta per títol "La desaparició d’Andreu Nin" i confirma que Nin, després de ser segrestat a Barcelona el 16 de juny de 1937, va ser traslladat primer a València i posteriorment a una txeca estalinista del PCE, la mansió dels aristòcrates i menbres de la direcció del PCE Ignacio Hidalgo de Cisneros i la seva dona Constanza de la Mora (néta del que va ser primer ministre conservador durant la monarquia, Antonio Maura). Tots els historiadors esmentats confirmen com els estalinistes espanyols treballaven en estreta unió amb la policia política d’Stalin per a portar endavant la seva tasca criminal contra els revolucionaris de l’Estat espanyol. Exestalinistes destacats, com el tèrbol Enrique Castro Delgado, n’han parlat a Hombres Made in Moscú, llibre publicat per l’editorial antimarxista Luis de Caralt, a Barcelona. l’any 1963. Més recent és l’estudi dels crims estalinistes a l’Estat espanyol descrits pel dirigent de la IV Internacional Arturo Van den Eynde (l’Aníbal Ramos de la clandestinitat) Aquest estudi es pot trobar en el llibre El proletariado contra la ‘Unión Sagrada. Anti-Carrillo (Madrid, Crítica Comunista, 1980), concretament a les pàgines 117-140.
Per a copsar tota la misèria estalinista contra els revolucionaris de la CNT i del POUM, per a entendre amb profunditat el perquè dels assassinats d’anarquistes i poumistes, per a copsar el significat autèntic de la Revolució iniciada en la zona republicana el 19 de juliol del 36, és recomanable l’estudi d’algunes obres imprescindibles de Pelai Pagès, concretament Andreu Nin: su evolución política (1911-1937), i l’obra de Francesc Bonamusa, aquell famós llibre que edità Anagrama l’any 1977, Andreu Nin y el movimiento comunista en España (1930-1937).
Com deia al començament d’aquesta nota, la bibliografia que hem consultat d’ençà els anys seixanta i setanta és tan extensa que no es pot resumir en aquestes breus retxes. En la història de Burnet Bolloten La Revolución Española: sus orígenes, la izquierda y la lucha por el poder durante la guerra civil 1936-1939 (Barcelona, Editorial Grijalbo, 1980), i en el capítol –entre d’altres- "Catalunya: revolución y contrarevolución" (pàgs. 515-558) podem seguir pas a pas les campanyes de "Mundo Obrero" (portaveu del PCE), de Santiago Carrillo, la Passionària, José Díaz i tota la plana major dels companys de viatge de la policia secreta d’Stalin, quant a criminalitzar i demanar l’extermini del POUM i d’Andreu Nin. Les hemeroteques serven la memòria històrica d’aquesta incitació diària al crim. Mai, cap dirigent del PCE-PSUC ha demanat perdó per aquests crims comesos contra els revolucionaris de l’Estat espanyol!
Com he dit al començament d’aquest escrit, imaginava que, amb tanta abundor de materials, amb la investigació al respecte de què ens forneix dia a dia la Fundació Andreu Nin, debatre sobre la responsabilitat del PCE-PSUC en l’assassinat d’Andreu Nin, Camillo Berneri i tants de revolucionaris antiestalinistes seria cosa del passat, ja no tenia sentit. Veig que anava errat. Negar el paper dels estalinistes espanyols del PCE-PSUC en aquests assassinats és com negar l'assassinat de Trotski per part del militant del PSUC Ramon Mercader, assassí que actuà a les ordres de la policia política d’Stalin. Caldria no aferrar-se a la "darrera línia de defensa" segons la quals els del PCE-PSUC anaven enganyats i tota la culpa la tengueren els soviètics.
http://www.nodo50.org/ixent/lopezcrespi.html Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
http://www.nodo50.org/ixent/miquelopez.htm Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
L’assassinat d’Andreu Nin i els Fets de Maig de 1937. Per a la recuperació de la memòria històrica de l’esquerra revolucionària
Per Miquel López Crespí, escriptor
Imaginava que, a aquestes alçades de la història, el fet històric de la complicitat absoluta de la direcció estalinista del PCE i del PSUC amb la GPU soviètica i els botxins enviats per Stalin per a matar Andreu Nin era quelcom que ja no s’havia de discutir per l’abundor de proves històriques que hi ha al respecte. Però sembla que l’amic Pere Meroño no coneix l’amplíssima bibliografia sobre la matèria publicada d'ençà fa més de quaranta anys a Catalunya i l’Estat espanyol. La majoria són llibres que els marxistes de finals dels seixanta i començaments del setanta llegíem i estudiàvem en els seminaris de formació o, simplement, per curiositat històrica. En referència als assassinats de comunistes del POUM i anarquistes de la CNT-FAI en els Fets de Maig de 1937 George Orwell ens va deixar aquella meravellosa i instructiva obra titulada Homenatge a Catalunya que demostra, sense cap mena de dubtes, el paper dels estalinistes espanyols i catalans, és a dir, del PCE-PSUC, en la repressió dels anarquistes i comunistes del POUM. És una obra bàsica, bona de llegir, instructiva, un document bàsic per a conèixer aquella època històrica, que sembla que no ha llegit Pere Meroño, o que no en recorda el contingut. Aquesta obra clàssica per a copsar el paper nefast de l’estalinisme en temps de la guerra civil es pot ampliar si hom ho desitja amb aportacions com la de John Langdon-Davies, La setmana tràgica de 1937. Els Fets de Maig (Barcelona, Edicions 62, 1987). Però malgrat la documentació nova que aporta, no supera ni de bon tros la famosa Homenatge a Catalunya d’Orwell. Així i tot és necessari conèixer-ho tot al respecte.
El paper sinistre en la criminalització dels antifeixistes del POUM i la CNT i la part que els estalinistes tengueren en l’assassinat d’Andreu Nin, Camillo Berneri i centenars d’anarquistes i poumistes és documentat en nombroses obres de l’historiador Víctor Alba, concretament en El marxisme a Catalunya (Barcelona. Editorial Pòrtic, 1974), obra composta pels volums Història del BOC, Història del POUM, Andreu Nin i Joaquim Maurín.
L’Editorial Ruedo Ibérico, famosa a les darreries del franquisme per les eines imprescindibles de recerca que posava al nostre abast, publicava una documentació precisa quant als elements de l’estalinisme espanyol que, fent de sicaris de la policia política soviètica, treballaren activament en la criminalització de la CNT-FAI i també del POUM. El llibre, eina bàsica per a copsar el paper del PCE en l’assassinat i persecució dels revolucionaris de l’Estat espanyol que no obeïen a Moscou és de l’historiador Andrés Suárez i porta per títol El proceso contra el POUM: un episodio de la Revolución Española. Moltes de les conclusions de l’historiador Andrés Suárez són confirmades per Frank Mintz i Miguel Peña en la recopilació de textos que es publicaren durant els Fets de Maig de 1937; textos, la majoria dels quals són signats per "Los Amigos de Durruti", el grup que s’enfrontà al PCE-PSUC i es distingí en la defensa dels perseguits, torturats i assassinats pels estalinistes. El llibre Los amigos de Durruti, los trotsquistas y los sucesos de Mayo va ser editat per Campo Abierto Edicions, a Madrid, l’any 1978.
Recentment, el col·lectiu de recerca històrica "La Trinxera" ha estudiat l’assassinat d’Andreu Nin i ha publicat les seves conclusions en el web de la Fundació Andreu Nin. El treball porta per títol "La desaparició d’Andreu Nin" i confirma que Nin, després de ser segrestat a Barcelona el 16 de juny de 1937, va ser traslladat primer a València i posteriorment a una txeca estalinista del PCE, la mansió dels aristòcrates i menbres de la direcció del PCE Ignacio Hidalgo de Cisneros i la seva dona Constanza de la Mora (néta del que va ser primer ministre conservador durant la monarquia, Antonio Maura). Tots els historiadors esmentats confirmen com els estalinistes espanyols treballaven en estreta unió amb la policia política d’Stalin per a portar endavant la seva tasca criminal contra els revolucionaris de l’Estat espanyol. Exestalinistes destacats, com el tèrbol Enrique Castro Delgado, n’han parlat a Hombres Made in Moscú, llibre publicat per l’editorial antimarxista Luis de Caralt, a Barcelona. l’any 1963. Més recent és l’estudi dels crims estalinistes a l’Estat espanyol descrits pel dirigent de la IV Internacional Arturo Van den Eynde (l’Aníbal Ramos de la clandestinitat) Aquest estudi es pot trobar en el llibre El proletariado contra la ‘Unión Sagrada. Anti-Carrillo (Madrid, Crítica Comunista, 1980), concretament a les pàgines 117-140.
Per a copsar tota la misèria estalinista contra els revolucionaris de la CNT i del POUM, per a entendre amb profunditat el perquè dels assassinats d’anarquistes i poumistes, per a copsar el significat autèntic de la Revolució iniciada en la zona republicana el 19 de juliol del 36, és recomanable l’estudi d’algunes obres imprescindibles de Pelai Pagès, concretament Andreu Nin: su evolución política (1911-1937), i l’obra de Francesc Bonamusa, aquell famós llibre que edità Anagrama l’any 1977, Andreu Nin y el movimiento comunista en España (1930-1937).
Com deia al començament d’aquesta nota, la bibliografia que hem consultat d’ençà els anys seixanta i setanta és tan extensa que no es pot resumir en aquestes breus retxes. En la història de Burnet Bolloten La Revolución Española: sus orígenes, la izquierda y la lucha por el poder durante la guerra civil 1936-1939 (Barcelona, Editorial Grijalbo, 1980), i en el capítol –entre d’altres- "Catalunya: revolución y contrarevolución" (pàgs. 515-558) podem seguir pas a pas les campanyes de "Mundo Obrero" (portaveu del PCE), de Santiago Carrillo, la Passionària, José Díaz i tota la plana major dels companys de viatge de la policia secreta d’Stalin, quant a criminalitzar i demanar l’extermini del POUM i d’Andreu Nin. Les hemeroteques serven la memòria històrica d’aquesta incitació diària al crim. Mai, cap dirigent del PCE-PSUC ha demanat perdó per aquests crims comesos contra els revolucionaris de l’Estat espanyol!
Com he dit al començament d’aquest escrit, imaginava que, amb tanta abundor de materials, amb la investigació al respecte de què ens forneix dia a dia la Fundació Andreu Nin, debatre sobre la responsabilitat del PCE-PSUC en l’assassinat d’Andreu Nin, Camillo Berneri i tants de revolucionaris antiestalinistes seria cosa del passat, ja no tenia sentit. Veig que anava errat. Negar el paper dels estalinistes espanyols del PCE-PSUC en aquests assassinats és com negar l'assassinat de Trotski per part del militant del PSUC Ramon Mercader, assassí que actuà a les ordres de la policia política d’Stalin. Caldria no aferrar-se a la "darrera línia de defensa" segons la quals els del PCE-PSUC anaven enganyats i tota la culpa la tengueren els soviètics.
http://www.nodo50.org/ixent/lopezcrespi.html Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
http://www.nodo50.org/ixent/miquelopez.htm Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
viernes, 18 de abril de 2008
Els desastres de Jaume Carbonero: la destrucció de recursos i territori
La destrucció de les Illes i els errors del conseller Jaume Carbonero
Per Miquel López Crespí, escriptor
Els errors i desastres del conseller d´Habitatge, Jaume Carbonero, provant que el govern aprovi una Llei de l´Habitatge que permeti edificar en sòl rústic torna, com en l´anterior Pacte de Progrés, posar en perill l´executiu progressista i les perspectives electorals de les forces d´esquerra a les Illes.
Una mesura que vol ser presentada com a "avançada política social" però que és fortament criticada pel GOB i amplis sectors del Bloc i forces d´esquerra que donen suport a l´actual Pacte de governabilitat. La destrucció de més sòl rústic en la coneguda línia de consum il·limitat de recursos i territori que seguia el PP fins ara mateix, és inadmissible i ningú creu en els "efectes col·laterals positius" de la llei proposada. Molt encertadament, el Bloc i el GOB han ofert altres possibilitats i parlen de la rehabilitació de pisos antics i de no augmentar els creixements previstos a les directrius d´ordenació del territori. Miquel Àngel Llauger ja havia dit que la destrucció de sòl rústic havia de ser el "darrer recurs" per a promocionar la construcció de cases a baix preu. El Bloc, que ha posat i posa emperòs al projecte del conflictiu conseller, insisteix en la rehabilitació d´habitatges ja construïts i per impulsar la sortida al mercat de pisos que estan buits. Tot abans que continuar amb la política depredadora del PP que vol continuar Jaume Carbonero.
Però els continuats errors de Carbonero posant sempre en una difícil situació les forces progressistes illenques, l´autoritarisme demostrat en l´anterior Pacte de Progrés, la manca de la més mínima autocrítica, la persistència en els errors, fan que Jaume Carbonero sigui sempre un problema que posa en perill tots els esforços dels sectors que donam suport crític al govern.
Fem una mica d´història. Fa uns anys Jaume Carbonero, fent costat als sectors més reaccionaris del neoestalinisme illenc i afins –Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutord, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Salvador Bastida...--, signava pamflets plens de calúmnies i tergiversacions contra aquells que volíem per servar la memòria històrica de l´esquerra revolucionària de les Illes. Encegat pel dogmatisme i el sectarisme, Jaume Carbonero s´atrevia a dir, i ho signava sense cap mena de vergonya, que els partits comunistes i de l´esquerra revolucionària que no eren de tendència carrillista "feien el joc al franquisme policíac". Quina podridura i quina manca d´ètica! Una vergonya, tot plegat, aquestes falses afirmacions. I tot era per embrutar la memòria de lluita per la llibertat de centenars i centenars d´antifeixistes que no tenien res a veure amb el neoestalinisme carrillista i que havien lluitant contra Franco en la LCR, l´OEC, el PTE, BR, MCI, el POR o qualsevol grup alternatiu republicà conseqüent, independentista o de simple tendència cristiana anticapitalista.
Aquest tèrbol personatge capaç de signat públicament aquestes mentides i brutors inclassificables va contribuir a la derrota del primer Pacte de Progrés a conseqüència dels seus nombrosos errors quan era al capdavant de la Direcció general de d´Habitatge.
Cap a l´any 2001 Jaume Carbonero va fer dimitir de forma inexplicable la directora de l´Institut Balear de l´Habitatge d´Eivissa (IBAVI), l´eficient funcionària Margalida Lliteras. Record les manifestacions de suport a Margalida Lliteras, les cartes de suport de prop de quatre-centes persones agraïdes per la tasca feta per la funcionària cessada per Carbonero. Recordem, per a valorar el cost dels errors de Carbonero, que a Eivissa les forces progressistes podien perdre les eleccions per pocs vots, La prepotència i els errors de Jaume Carbonero posaven en perill tot el que tan costosament ens havia costat mantenir amb el nostre suport crític al Pacte de Progrés. Ho vaig escriure en nombrosos articles advertint el president Antich el perill que significava el manteniment d´un home capaç de cometre tantes bestieses polítiques. Tothom sabia que, a Eivissa i Formentera un diputat pot sortir només amb una diferència de vuitanta vots. Tots ens demanàvem els motius de la fatal persistència en llocs de direcció d´un personatge que, objectivament, volgués o no, feia el joc a la dreta. Vist el perill que s´apropava, nombroses personalitats feren sentir la veu per tal de fer entendre al president Antich els errors de Jaume Carbonero: hi hagué intervencions de Pilar Costa, de Xisco Tarrés, de Joan Buades, de centenars i centenars de veïns de les barriades de Cas Serres, Santa Margalida, Can Mises, indicant el perill que per al progressisme illenc significava l´actitud infantil i mancada de visió política de Jaume Carbonero.
Ara ens tornam a trobar amb un problema semblant o pitjor, un de nou creat altra volta per Jaume Carbonero. El GOB ja ha advertit al govern que aquest projecte podria significar la construcció de cinc mil habitatges nous en sòl rústic, amb un augment de prop de cinc centes hectàrees respecte a les previstes pel Pla Territorial de Mallorca. Macià Blázquez demana a les autoritats progressistes que reflexionin en el sentit que mai un govern progressista pot ser còmplice de la destrucció de més territori. Continuar amb la política summament destructiva de recursos i territori que inicià el PP no té sentit, i a part de crear confusió entre l´electorat progressista, farà augmentar el desencís i contribuirà a portar més i més gent cap a l´abstenció. Tribuna Mallorca, fent-se ressò del rebuig públic del degà del Col·legi d´Arquitectes a la proposta de Carbonero, deia: "El Col·legi d´Arquitectes s´afegeix d´aquesta manera als posicionaments del Bloc, del GOB i del PP (en aquest cas, marcadament oportunista). Carbonero encara és a temps de rectificar una mesura que posa en perill el model econòmic i paisatgístic mallorquí".
Guillem Frontera encertava a les totes quan deia en un recent article, tot parlant precisament d´aquesta nova destrucció del nostre territori i de la proposta de Carbonero: "En decisions d'aquesta naturalesa es manifesta la desorientació i la desorganització d'un govern que ha perdut el nord de les seves promeses i el contacte amb les sensibilitats que li permeten governar. La seva incapacitat per invertir la dinàmica de consum/destrucció de territori ens és presentada com a mostra d'un pragmatisme que allunyaria aquest govern de l'aventurisme (???) de l'anterior Pacte de Progrés. Fa la impressió que alguns membres conspicus de l'actual executiu han arribat a creure's i a interioritzar la imatge que d'aquell govern de progrés ha volgut fixar la dreta en la memòria de la gent. I que, per tant, actuen ara amb ‘pragmatisme’ -quines misèries, deu meu, quina tristor. Sempre tendran qui expliqui ‘en positiu’ les seves desercions -si és menester, amb una agressivitat rabiosa. Fins i tot n'hi ha que insinuen interessos bords en l'actitud d'aquells que se situen en línia per a la defensa del territori. S'ha suggerit que defensar el territori és fer el joc als constructors. Això vol dir que s'ha entrat en un període de complicitats tèrboles, que en aquest país només s'havien detectat en els anys més negres de govern Matas. No estranya que el desencant ara transiti sense obstacles tots els territoris per on havia arrelat la bona fe".
Nota: Dia 16 d´abril de 2008 la premsa de les Illes informava que el Govern retirava la Llei d´Habitatge de Jaume Carbonero.
http://mallorcaweb.net/lopezcrespi/index.htm Web de l´escriptor Miquel López Crespí
http://www.nodo50.org/ixent/lopezcrespi.html Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
sábado, 15 de marzo de 2008
Marisol Ramírez
Esquerra Unida a les Illes: sense renovació no hi haurà credibilitat
Marisol Ramírez: una bona campanya electoral
Per Miquel López Crespí, escriptor
Tothom coincideix a afirmar que Marisol Ramírez ha representat una veu fresca, una candidata engrescadora en aquest maremàgnum de polítics professionals amb discurs de cartó-pedra, embafadors amb tants d'eslògans i actituds que no deien res i sovint feien avergonyir aquells i aquelles que els escoltàvem. Els polítics del règim! Quina manca d´imaginació en moltes de les intervencions amb les quals ens han torturat durant la passada campanya rentacervells! Però, evidentment, Marisol Ramírez no tenia a l´abast els enormes mitjans econòmics i televisius dels quals sí que varen disposar PP-PSOE. A Marisol Ramírez i a tots els altres grups alternatius els passa ara el que ja ens va passar als partits d´esquerra revolucionària en temps de la transició, quan tots els mitjans de comunicació només promocionaven els grups que havien signat amb el franquisme reciclat els pactes de la transició. És a dir, promoció, espais televisius i diners per a UCD, PCE, PSOE i els partits nacionalistes burgesos. Tota la resta va ser condemnada a les tenebres exteriors, exterminada de rel (amb el suport dels partits abans esmentats). És el mateix que, d´una manera diferent, han fet ara amb candidatures com les de Marisol Ramírez. Un problema encara molt més agreujat perquè es combinava amb la crisi final de la burocràcia que ha portat Izquierda Unida a la quasi desaparició del mapa polític, engolida pel PSOE a causa precisament, entre molts d´altres motius, del seguidisme a Zapatero.
Però no solament ens va sorprendre favorablement la campanya, en inferioritat de condicions com dèiem, portada per Marisol Ramírez. També ens ha sorprès positivament la lúcida crítica, positiva i constructiva, que ha fet recentment als dirigents que han portat al fracàs l´experiència d´Izquierda Unida tant a l´Estat com a les Illes. Una crítica valenta en un temps d´oportunisme total on, per aconseguir qualsevol càrrec institucional, els vividors dels romanços són capaços no solament de trair idees i principis, sinó de vendre la mare al millor postor.
Ho dic perquè, en tres frases summament encertades, Marisol Ramírez ha resumit de forma magnífica el que nosaltres i molts de companys de l´esquerra alternativa portam dient tota la vida. I si mirau els nostres articles dels darrers deu anys, han estat els arguments que hem emprat per demanar la renovació de l´esquerra oficial.
Quan en unes recents declaracions la candidata al Congrés d´Esquerra Unida-Els Verds diu que a la seva organització hi ha "una excessiva preocupació pels càrrecs i les institucions en lloc de ser en el carrer"; quan afirma que "hi ha una esquerra alternativa que no se sent representada per EU-Verds"; quan demana que "cal deixar de vampiritzar els moviments socials" i conclou que la "resposta és al carrer" o, el que és el mateix, amb el poble, les lluites del poble, lluny dels interessos bords de les camarilles dirigents dels partits; quan expressa aquestes idees, fa seves les idees i els conceptes de tots aquells i aquelles que, des de l´inici de la transició hem demanat la creació d´una esquerra diferent a la que ens han enflocat els oportunistes i vividors de la política que hem conegut d´ençà d’aquells pactes secrets amb els poders fàctics, la banca, la patronal i el franquisme reciclat.
Només hi ha una cosa que, malgrat la frescor i la valentia del missatge de Marisol Ramírez, em va fer veure les dificultats del que proposava, les debilitats de les seves afirmacions. I què era el que em feia constatar les contradiccions del seu discurs? Precisament, comprovar que llançava a l´electorat un missatge renovador envoltada, jo diria que encerclada, presonera, del passat, d´obscurs personatges que en temps de la transició i fins ara mateix han treballat sempre contra les idees i els principis revolucionaris, demonitzant persones i partits que no combregaven amb les directrius del carrillisme espanyol. Tèrbols personatges dominats, com els seus pamflets demostren, pel més demencial sectarisme i dogmatisme que hom pot imaginar. Sap Marisol Ramírez que alguns dels personatges amb els quals ha sortit a les fotografies de la campanya electoral, cas per exemple de l´antic dirigent carrillista Antoni M. Thomàs, en una data tan recent com el 1994, demonitzaven els escriptors de l´esquerra alternativa que s´atrevien a escriure llibres de memòries amb opinions diferents a la versió "oficial" del carrillisme? Quina "renovació" pot haver-hi a l´esquerra del PSOE si no anam deixant endarrere aquest passat escleròtic, dogmàtic, sense cap mena de futur? Les brutors, les campanyes rebentistes contra la memòria històrica de l´esquerra alternativa de les Illes, contra els militants de l´OEC, l’MCI, l’LCR, etc, etc., arribava a quotes demencials amb els pamflets d´Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalan, José M. Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida contra el llibre de memòries antifranquista L´Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), obra editada per El Tall Editorial. Com es podia afirmar, a un immund pamflet que publicaren a la premsa de Palma, que l´esquerra revolucionària de les Illes (i de l´Estat) treballava pel franquisme policíac? I em deman... com és possible que una militant d´esquerra com Marisol Ramírez no entengués la contradicció que representava exposar el seu missatge renovador, fresc, alternatiu, al costat d´algun d´aquests representants del dogmatisme i el sectarisme més tronat de les Illes, més mancat de perspectives de futur?
La credibilitat és molt important quan es llança un discurs renovador. I aquesta credibilitat mai no arribarà si no anam deixant endarrere el record nefast de tots aquells que, emportats pel dogmatisme i el sectarisme, han duit Esquerra Unida al carreró sense sortida on ara es troba.
Pens que cal deixar el camí obert a les noves generacions, als joves militants de l´esquerra alternativa que, ben segur, serien incapaços de cometre les indignitats que hem comentat una mica més amunt. Aquest és el camí de la renovació. Un camí que possiblement ja ha obert Marisol Ramírez i que ha de continuar i ampliar-se, fins a fer desaparèixer qualsevol presència de sectarisme a les fileres de l´esquerra alternativa de les Illes.
http://www.nodo50.org/ixent/lopezcrespi.htm Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
http://mallorcaweb.net/lopezcrespi/index.htm Web de l´escriptor Miquel López Crespí
http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
http://www.nodo50.org/ixent/miquelopez.htm Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
jueves, 13 de marzo de 2008
Llorenç Riber, Maria Antònia Salvà, Llorenç Villalonga... els escriptors mallorquins i el feixisme
Maria Antònia Salvà, Llorenç Riber, Llorenç Villalonga, Joan Estelrich...Els escriptors catalans i el franquisme
Per Miquel López Crespí, escriptor
El 1955, editat per l'Editorial Moll, sortiren a la llum unes memòries de Maria Antònia Salvà amb el títol Entre el record i l'enyorança. Aquest llibret és molt important per a conèixer a fons la vida i especialment les condicions socioeconòmiques que possibiliten l'obra d'aquesta poetessa de l'Escola Mallorquina. Dos capítols són essencials.
Com explica la GEM parlant de la poesia de l'autora que ens ocupa: "El paisatge, tractat autònomament i des d'un punt de vista idíl× lic, esdevé objecte d'atenció constant i és, sovint, el reflex del seu món interior. Hi és palesa una religiositat profunda". Constatar, per boca de la poetessa, quines eren les condicions de vida de la gent que feia feina en les possessions mallorquines de finals del segle XIX i començaments del XX ens permet copsar -per contraposició- on se sustentava el seu amor pel paisatge, aquesta "visió idíl× lica" de la terra de la qual estaven imbuïts els propietaris.
El "motor", la "màquina humana" que en aquella època creava i produïa la riquesa de què fruïen els senyors, eren, com molt bé explica Maria Antònia Salvà, "els missatges llogats per tot l'any i els jornalers contractats a tant el jornal, pel temps que fossin necessaris". Alhora, els missatges se subdividien en parellers (llauradors que menaven cada un un parell de bísties per la conró de les terres) i guardians (els qui tenien al càrrec les guardes del bestiar).
A les propietats de Maria Antònia Salvà hi havia també el pareller major, el pareller segon i el pareller tercer, que menaven els respectius parells de mules. S'hi afegia encara un altre pareller, el del cavall i l'ase (sementals) i encara el bover, que menava un parell de bous; total, cinc parellers d'arada, que, com ens explica la poetessa, "bé s'havien de mester pel cultiu dels amples sementers de conradís".
Venien llavors els guardians: l'oguer, el mosso de l'oguer, els pastors (del bestiar de llana), o sia, el de l'esplet, el de la bassiva, el porquer; total, cinc guardians. "I encara el garriguer, el moliner, que era també l'hortolà, el volando (o sia, un al× lot al servei de tothom) i la criada".
Aquestes excel× lents condicions per a la feina intel× lectual permeten que la nostra poetessa basteixi diversos llibres que sintetitzen la seva experiència estètica. Parlam d'obres com Poesies (1910), Espiques d'Or (1926), El retorn (1934), Llepolies i joguines (1946), Cel d'horabaixa (1948), Lluneta de pagès (1952), etc, etc.
En el capítol que comentam ("Missatges"), M. Antònia Salvà conta com la soldada als missatges es pagava el dia de Sant Miquel i quan, els dissabtes horabaixa, afaitats i mudats amb la roba neta, marxaven cap a casa seva, "se'ls donava a cada un pa". Es curiós constatar això: "Els pans que es donaven als missatges eren més grossos que els dels jornalers". Per les festes de Nadal es lliurava a cada un dels missatges dos pans de blat, un pa de xeixa, una coca bamba i una pesada de carn. A les criades se'ls donava, a més, una coca de torró i un paquetet de neules.
No és gens estrany, doncs, que una bona part de la intel× lectualitat tradicional mallorquina, amb unes arrels socials d'explotació de la pagesia com la de la gran propietaria abans esmentada, en esclatar la sublevació militar el juliol de 1936, sapigués de seguida quin era el bàndol que defensaria els seus interessos econòmics. Com explica l'historiador Josep Massot i Muntaner en el seu llibre Cultura i vida a Mallorca entre la guerra i la postguerra (1930-1950) (pàgs. 160-161): "Maria Antònia Salvà fou addicta al Movimiento des del primer moment, en tant que, com a catòlica i conservadora, hi veia la salvació de l'anarquia republicana, suggestionada fàcilment per la propaganda
'nacional', que insistia només en la persecució religiosa i en el caos de la zona 'marxista'.
'El desembre de 1936 escriví una poesia humorística, El meu 'Copeo', arran d'una malaltia que l'obligava a fer règim durant les festes de Nadal, i no hi mancava una al× lusió a Franco, 'el General / de l'Espanya una':
'Benhaja el mortal
que avui per sa boca
pot tastar sa coca
del temps de Nadal;
que a mi, amb el meu mal,
per no estar dejuna,
patorrat em cal
de farina bruna
Farineta bruna,
oli sense sal...
Visca el General
de l'Espanya una!
Farineta bruna,
oli sense sal,
això és lo que em cal.
Visca el General!'
'Durant tota la guerra, Maria Antònia mantingué la seva adhesió a Franco, com demostra la seva correspondència i el pròleg en castellà que el 1938 posà a las Poesías del seu parent Lluís Ripoll i López, mort l'any anterior al front del Jarama".
Un altre cas de flagrant col× laboració amb el feixisme és el de Llorenç Riber i Campins. Ho explica amb molt de detall Josep Massot i Muntaner a Cultura i vida a Mallorca entre la guerra i la postguerra (1930-1950). A les pàgs. 165-166, escriu: "Però aviat envià [Llorenç Riber] articles a la revista falangista de Mallorca, Aquí estamos, col× laborà des del final de 1938 al Servicio Nacional de Prensa -lliurant treballs al 'semanario para el extranjero' del Servei- i publicà altres articles a la premsa de Palma... Tot plegat fou suficient perquè un article anònim de la Gaceta Regional de Salamanca arran de La Liberación de Cataluña, en cantar les absoltes de la cultura catalana, es referís amb elogi a l'actitud de 'normalitat nacional' riberiana: "...hoy se salvan los que en Cataluña han mantenido o han cabado por seguir una línea de normalidad nacional: Eugenio d'Ors, José Pla, Ferando Valls [Taberner], Lorenzo Riber...'".
Actituds com les de Maria Antònia Salvà, Llorenç Riber, els germans Villalonga, etc., són les ajudaren al feixisme a mantenir durant dècades el poble mallorquí -i concretament la dona mallorquina- en una situació d'endarreriment social i cultural del qual només ha començat a sortir a ran de l'embranzida turística. Aquesta embranzida, amb totes les seves contradiccions, amb el terrible cost d'haver destruït, en bona part, la nostra terra -la famosa balearització-, ha permès, emperò, rompre el cicle de la misèria que des de temps immemorial era el pa nostre de cada dia de les nostres classes populars. Recentment, Gina Garcías (Palma, 1954), investigadora i periodista, ha estudiat aquesta problemàtica. Gina Garcías ha publicat (entre d'altres llibres) Calvià, del verde al azul, en col× laboració amb Sebastià Verd; i diversos estudis sobre la situació de les dones, com Mallorquines d'avui (1982), La desigualtat en xifres (1993), Les mallorquines d'avui (1987), Ramón Aguiló (1996), etc. Sincerament crec que no s'ha fet justícia amb una obra com Les mallorquines d'avui. Aquesta és, pens, una de les aportacions més importants al coneixement de la dona illenca que s'han escrit en els darrers temps. Saber que més del setanta-u per cent dels analfabets mallorquins són dones i que, en canvi, menys d'una tercera part dels titulats superiors pertanyen al sexe femení, és important per a copsar en tota la seva amplitud la problemàtica de la dona. Personalment -ara que estic enfeinat en la redacció de la cinquena part de L'Antifranquisme a Mallorca (1950-197O)-, el capítol "L'educació de les mallorquines" (pàgs. 11-20) m'ha servit moltíssim per a copsar el nefast paper de l'església en el retardament del procés d'incorporació de la dona a l'activitat pública.
En acabar la guerra que la dreta feixista ordí contra el poble treballador (1936-1939), és a dir, a començaments dels anys quaranta, un 23 % de la població adulta mallorquina era analfabeta; d'aquest percentatge, un 28 % eren dones. El 1950 els analfabets eren el 17 %, entre els homes; la xifra d'analfabetisme entre les dones continuava en el 28 %. L'autora analitza a fons el procés pel qual el feixisme i l'Església Catòlica a Mallorca s'uneixen per a continuar mantenint la dona en el seu paper clàssic de submissió, tot negant-li l'escola i el coneixement. Aquesta política feixista i clerical (defensada a fons per intel× lectuals reaccionaris del tipus Llorenç Riber, Miguel i Llorenç Villalonga, la mateixa Maria Antònia Salvà, Joan Estelrich -secretari de Cambó, agent del franquisme-... ha portat com a conseqüència que, avui dia, més del setanta per cent de les mallorquines en edat de treballar romanen encara recloses en l'estreta funció de mestresses de casa, no arriben al deu per cent les que participen en política i molt poques tenen un lloc rellevant en la vida social, econòmica i cultural de les Illes. De l'any 1939 fins a començaments dels setanta, franquisme i clergat dificulten l'accés de la dona als instruments de coneixement (escola). Es tractava, per al feixisme i el nacionalcatolicisme, de conformar la dona en el paper "històric" de mestressa de casa. Com explica la nostra investigadora: "Les mallorquines que avui són adultes i que pogueren assistir a l'escola, varen anar majoritàriament a centres religiosos en què rebien un programa d'estudis distint al dels centres masculins i orientat a mantenir-les en el mateix paper que havien representat les seves mares". És el paper concret representat per matèries com les "labores del hogar", la "formación cívico-social" o, fins i tot, assignatures especialment programades per a elles com l'Educació Física, el Dibuix o les "Lecturas recomendadas". També, des de la trona, l'escola o el receptor de ràdio, el franquisme i el clergat varen difondre la imatge del "modelo de mujer española". El conreu de l'oració substituïa el de la ciència. En temps de la República i la guerra, els rojos havien comès l'"error" de "masculinitzar" la dona (és a dir, d'incorporar-la a la producció, a l'ensenyament, a la política, a la cultura, en definitiva). Ara, amb la victòria del franquisme, es volia una dona "diferent": que sabés cuinar, resar, d'esperit submís, "honestament vestida". El resultat, a la llarga, ja l'hem vist: més del setanta per cent de les mallorquines en edat de treballar romanen avui confinades a la funció de "sus labores".
http://mallorcaweb.net/lopezcrespi/index.htm Web de l´escriptor Miquel López Crespí
http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
http://www.ixent.org/reprefeixista.htm Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)
Suscribirse a:
Entradas (Atom)