Ignasi Ribas, Gabriel Sevilla, Antoni M. Thomàs, Albert Saoner, Bernat Riutort, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaume Carbonero i Salvador Bastida: el dogmatisme i el sectarisme a les Illes
L’oposició antifranquista i els comunistes mallorquins de tendència trotskista (OEC) – La lluita per l’amnistia total a les Illes (1976) (I)
Per Miquel López Crespí, escriptor
Aquests dies, parlant amb els amics Gonzalo Nadal i David Mataró en referència al documental que volen fer sobre els darrers presos polítics de Mallorca, he hagut de cercar pels meus arxius fotografies, revistes antigues i retalls de diaris d’aquella època. Sortosament encara servava molts materials del temps de la lluita per la república, l’autodeterminació i el socialisme. I això que la Brigada Político-Social del règim franquista va agafar bona part de materials que ara em serien molts útils. No en parlem d’alguns originals de llibres meus que mai no he pogut recuperar!
De cop i volta, com si fes un llarg viatge a través del temps, han sorgit davant els meus ulls els números de les revistes de l’Organització d’Esquerra Comunista (OEC) que encara tenc guardats. Exemplars de Democràcia Proletària, el portaveu a les Illes del partit; les publicacions de les altres nacions i regions de l’estat: Iraultza (Euskadi), Lluita (Catalunya Principat), El Comunista (Astúries), La Voz de los Trabajadores i Revolución (Castella), Surcos (Aragó)... Les revistes de les Joventuts d’Esquerra Comunista (JEC), L’Espira, els butlletins interns de l’organització, La Batalla, i els nombrosos treballs d’investigació històrico-política que sortien publicats a Tribuna Comunista. També he trobat un munt de grogoses fotografies dels anys setanta, retalls de diaris, manuscrits amb anotacions sobre les reunions internes, autoadhesius... Però de sobte he trobat materials sobre la nostra estada a la presó. Parl de la detenció i posterior ingrés a la presó de Palma de Jaume Obrador, Josep Capó i de qui signa aquest article. També altres papers relacionats amb els companys i companyes d’altres partits d’esquerra revolucionària que també eren a la presó amb nosaltres aquell any 1976. Crec que tot això pot servir als amics Gonzalo Nadal i David Mataró per a fer el seu documental sobre els darrers presos polítics mallorquins. Com deia, entre els papers he trobat una entrevista feta a Josep Capó, Maria del Carme Giménez, Miquel López Crespí, Ramón Molina, Jaume Obrador, Javier Serrano, Maria Dolors Montero... – a l’endemà de la nostra sortida de la presó de Palma. L’entrevista va signada pel periodista del diari Última Hora Juan R. Valverde, porta per títol "Rueda de prensa de los expresos políticos: Luchar hasta la amnistia total" i és de finals de desembre de 1976. El dia de publicació és indesxifrable. L’article mostra una fotografia de nosaltres –érem molt jovenets aleshores!- on podem veure Javier Serrano, Miquel López Crespí, Josep Capó, Isidre Forteza i Ramón Molina asseguts a unes cadires de la redacció del diari Ultima Hora.
És un document prou important. Qui signa aquest article ja havia començat a oblidar molts dels fets que surten en aquestes declaracions dels darrers presos polítics de la dictadura a Mallorca.
Anem a pams.
L’entrevista comença amb una petita introducció del periodista del diari Última Hora que diu: "En una rueda de prensa celebrada em nuestra redacción, los recientemente liberados José Capó, Isidro Forteza, Maria del Carmen Giménez, Miguel López, Ramón Molina, Maria Dolores Montero, Jaime Obrador y Javier Serrano- encontrándose ausentes Manuel Carrillo, Antonio López y Pedro Ortega- han efectuado las siguientes declaracions".
A partir d’ara, el periodista del diari Última Hora no farà res més que reproduir el comunicat que li vàrem lliurar quan anàrem a la redacció. El comunicat, aprovat conjuntament pel Moviment Comunista de les Illes (MCI), el Partit Obrer Revolucionari d’Espanya (PORE) i l’Organització d’Esquerra Comunista (OEC) és prou interessant vist ara, ja que ens fa recordar com va anar la lluita per aconseguir la nostra llibertat, per poder trobar els diners de la fiança que ens posà el jutge i, també, per recordar la indiferència dels partits agrupats entorn de l'inoperant Assemblea Democràtica de Mallorca quant a la lluita contra el feixisme, per fer alguna cosa concreta en favor nostre en la línia d’aconseguir la llibertat de tots els presos polítics sense exclusions, l’amnistia total.
Altres aspectes importants del comunicat fan referència a les maniobres, especialment del PCE carrillista, per establir discriminacions entre els presos polítics de la presó de Palma. Recordem que entre els mesos de novembre i desembre de 1976 hi havia presos detinguts en relació amb la manifestació per la llibertat del 12 de novembre i d’altres que tenien relació amb les distintes accions antifeixistes fetes per militants del PORE, l’OEC i el MCI. El carrillisme, la direcció del PCE de les Illes, volia discriminar entre "treballadors propers al PCE i sense partit", alguns dels quals detinguts el dia 12 de novembre, i els membres de les organitzacions i partits de l’esquerra revolucionària de les Illes. En poques paraules: els anava bé fer alguna cosa pels seus i per aquells que no eren del PORE, l’OEC ni el MCI, però no volien moure un dit pels comunistes de tendència trotskista i maoista, els militants comunistes no estalinistes que en aquells dies érem a la presó. Aquest odi de la direcció carrillista contra el marxisme-leninisme, contra l’anarquisme i el consellisme i el poder popular que defensava l’OEC i altres partits comunistes, els portava a fer tot el possible per silenciar-nos i criminalitzar-nos. Com en temps de la guerra civil quan els Santiago Carrillo, Pere Ardiaca, Ignacio Gallego i CIA deien que el POUM i els militants de la CNT feien el joc a Franco, ara, en els anys finals de la dictadura, el carrillisme propagava idèntiques mentides entre els seus militants de base comparant els partits leninistes i de tendència trotskista amb els feixistes. La qüestió política essencial era consolidar la restauració borbònica que pactaven amb el franquisme reciclat, les quotes de poder que els donaria Suárez per la seva traïció als interessos populars. I, evidentment, en aquella concreta conjuntura històrica molestàvem els partits que denunciàvem les seves maniobres d’esquena del poble treballador, l’abandonament de tot principi republicà, i no en parlem d’acció anticapitalista conseqüent i de lluita concreta per la unitat sindical! Els pactes socials de la Moncloa i la redacció d’amagat d’una Constitució que consagrava l’economia de mercat capitalista, la "sagrada unidad de España", la impossibilitat de federar comunitats autònomes (un atac directe a la possible construcció dels Països Catalans) i la restauració del rei Borbó imposat per Franco, juntament amb els atacs constants al leninisme i als partits comunistes, tot plegat palesava la grandària de la seva claudicació davant la burgesia i l’imperialisme.
Pel que fa a la discriminació que el carrillisme volia introduir en la lluita popular per l’amnistia total, el nostre comunicat globalitzava la lluita per la llibertat de tots els partits perseguits pel feixisme i, sense fer distincions entre els partits, explicava que la lluita per la amnistia total continuava, la portàvem endavant sense defallença i era un dels deures cabdals de tots els antifeixistes de les Illes i l’Estat.
Diu el comunicat que comentam i que publicà el diari Última Hora: "Declaramos a la opinión pública en general que, si bien nosotros hemos logrado una victoria parcial con nuestra libertad, somos partidarios de seguir luchando hasta conseguir la amnistía total que todos deseamos. Si bien esta victoria se la debemos en gran parte a la lucha unitaria de la Izquierda Comunista [OEC, PTE, PSAN, PORE, MCI...], hemos de manifestar nuestro descontento personal por la inhibición que han puesto de manifiesto los partidos revisionistas, en especial de la Asamblea Democrática, en pro de una amnistía total, siendo asumida la batalla por parte de OICE, MCI y CC.OO. (COS) especialment, quienes se han preocupado de financiar las fianzas para nuestra libertad, logrando reunir, gracias a las aportaciones personales, 255.000 pesetas. Este dinero se nos ha dado en concepto de préstamo, por lo cual debemos devolverlo en un plazo más o menos breve. Hacemos pues una llamada pública par que se efectuen aportaciones al respecto. Queremos hacer igualmente una propuesta al cantante Lluís Llach para que anuncie públicamente nuestro deseo en uno de sus recitales o bien haga un donativo personal a tal fin".
Record perfectament que Lluís Llach, en un dels recitals que va fer per aquelles dates a l’Auditòrium de Palma, acceptà els nostres suggeriments, informà al públic des de l’escenari i ens ajudà a fer una recollida de diners per a pagar les nostres fiances. Aquest fet també va ser recollit per la premsa d’aquells dies. El que no va ser possible, per entrebancs dels partits de l’Assemblea Democràtica de Mallorca, especialment per la manipulació dels carrillistes illencs, va ser concretar un míting de tota l’oposició per aconseguir la llibertat de tots els presos polítics sense les discriminacions que establien el PCE i altres grups reformistes. Tampoc no va ser possible concretar un local on fer un recital de recollida de diners per als presos amb na Maria del Mar Bonet.
Les dificultats per aconseguir la unitat de l’oposició en la lluita conjunta per la llibertat dels darrers presos polítics mallorquins queden ben explicades en el comunicat que surt publicat en la nota de Juan R. Villaverde a Última Hora (desembre de 1976). Diu el comunicat que els militants d’OEC, MCI i PORE lliuràrem a la premsa: "Insistimos en la deplorable acción de los partidos revisionistas, quienes han tratado de discriminar entre los detenidos del día 12 y los componentes de determinados grupos políticos [MCI, OICE-OEC, PORE...], ya que han insinuado que los miembros de dichos partidos políticos utilizan la cárcel como medio de propaganda de sus propios partidos. Este falso comentario ha hecho que muchas personas se abstuvieran de efectuar donaciones para nuestra puesta en libertad, a fin de no comprometerse con un partido determinado".
Vist amb la perspectiva que donen els anys podem constatar la jugada dels carrillistes i altres sectors reformistes de l’Assemblea Democràtica de Mallorca. Amb una política enfocada als pactes amb el franquisme reciclat (Suárez i els homes del Movimiento esdevenguts "democràtes" de nou encuny), el que pretenien era silenciar els partits que denunciaven la reforma pactada, l’abandonament de la lluita per la república, l’autodeterminació i el socialisme. L’impacte de la campanya solidària dels partits d’esquerra revolucionària de les Illes els havia sobtat. Volien silenciar-nos fos com fos. Paralitzant les possibles accions solidàries de l’Assemblea Democràtica de Mallorca, demonitzant els partits marxistes revolucionaris i els grups anarquistes existents, propagant rumors insidiosos, la mentida de dir que els presos polítics empràvem la presó per a fer propaganda dels nostres partits, els carrillistes i els sectors que els eren afins pretenien, amb uns altres mitjans, fer el mateix que feia la brigada político-social del règim: fer-nos desaparèixer la vida política de les Illes. Per això la manca de solidaritat; per això mateix la demonització i la propagació de rumors dient que possiblement l’OEC, el PORE, el PSAN, el MCI, la CNT i altres grups revolucionaris érem manipulats pel franquisme policíac per "fer mal" a la "correcta" política de Santiago Carrillo de pactar amb els hereus del franquisme la restauració borbònica, el manteniment del sistema capitalista i, per damunt de tot, la "sagrada unidad de España". No estàvem en temps de la guerra; no ens podien fer "desaparèixer" com a Andreu Nin i Camilo Berneri en la Barcelona de 1937 (els famosos i tràgics Fets de Maig del 37); però sí que podien aturar el creixent moviment de solidaritat amb els darrers presos polítics mallorquins, els homes i les dones que en aquells mesos de novembre i desembre de 1976 romaníem a la presó.
A partir de les eleccions del quinze de juny de 1977, qui no tengués representació parlamentària era obligat a desaparèixer engolit per la marginalitat més absoluta. "Intel× lectuals" de baixa categoria, servils sense escrúpols, s'encarregaven -i s'encarreguen encara!- de la feina bruta de demonitzar els grups o persones autènticament revolucionaris. Eren ridiculitzades les idees de progrés, justícia social, socialisme i independentisme. Tot això, combinat amb la lluita activa (portada endavant per la socialdemocràcia, les restes del carrillisme i les burgesies espanyola, catalana i basca) contra el marxisme, l'anarquisme, el leninisme, l'independentisme... o el cristianisme de tendència socialista i anticapitalista, anà creant un concret panorama de desolació contra el qual lluitaren activament Arturo Van den Eynde i els seus companys. Els sectors més dinàmics que encara lluitaven contra el sistema eren deixats de banda (lluites d'Euskalduna, Altos Hornos del Mediterráneo, Astilleros de Cadis... i mil tipus d'accions semblants), tot esperant que els lluitadors més actius perdessin la fe en la victòria de la seva justa causa. Les centrals sindicals majoritàries, amb fortes subvencions estatals per a sous d'alliberats, boicotejaren mobilitzacions de solidaritat, expulsaren els grups més antisistema dels seus delegats mentre els dirigents d'aquests aparells ja institucionals signaven pacte rere pacte en contra dels interessos dels treballadors. Milers i milers de treballadors i treballadores, d'estudiants de totes les nacions oprimides de l'estat, eren induïts (a les bones o a les males: la policia no deixà mai d'actuar de forma brutal contra el poble) a oblidar les idees i principis igualitaris i antifeixistes tot obligat-los (mitjançant un fort bombardeig ideològic des del mitjans dits de "comunicació") a centrar-se només en la vida privada, en el consum com a forma "superior" d'existència, en el "descompromís". Arribava l'època del pelotazo, més que res en temps del PSOE; del redescobriment de "la España eterna" per part dels "socialistes" de mentida que ens acabaven d'entaforar en el bloc imperialista i agressiu de l'OTAN.
Dins aquest brutal contetx repressiu s´esdevengué la campanya rebentista dels excarrillistes i sectors afins contra el meu llibre de memòries antifeixista L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (Palma, El Tall Editorial, 1994).
A hores d'ara encara no entenc com Ignasi Ribas, l'antic militant del carrillisme illenc (PCE) signà aquell tèrbol pamflet contra el llibre que havia editat Lleonard Muntaner. Que ho fessin dos buròcrates, dos antics responsables del ranci i escleròtic carrillisme illenc potser seria comprensible. Eren personatges que procedien d'una vella tradició dogmàtica i de combat contra l'anarquisme i el socialisme entès com a poder dels treballadors (el POUM, el trotskisme...). Pensem en les execucions de membres del POUM i de la CNT en temps de la guerra civil. Els casos més coneguts foren els assassinats d'Andreu Nin i de Camilo Berneri, per exemple. Una tradició de persecució i criminalització de l'esquerra revolucionària a la qual encara no han renunciat, com es va comprovar amb el pamflet ple de mentides, calúmnies i tergiversacions que publicaren, sense cap mena de vergonya, el 28 d'abril de 1994 en un diari de Ciutat.
Com anava dient, a hores d'ara encara no m'explic l'origen de tanta ràbia i visceralitat contra l'esquerra republicana de les Illes. ¿O va ser precisament per això mateix, perquè ells en temps de la transició abandonaren tota idea de canvi social prosocialista, tota idea republicana, acceptant la reinstauració de la monarquia, que calia criminalitzar els partits que sí que defensàvem aquestes idees, cas de l' OEC, MCI, PTE, LCR, PSM o PSAN?
Quan llegia les brutors signades per Ignasi Ribas i els seus companys de campanya rebentista contra l'esquerra alternativa no ho podia creure. A una Illa en la qual tots ens coneixem quasi com si fóssim de la família, els personatges abans esmentats s'atrevien a signar un pamflet on suggerien que els partits a l'esquerra del PCE i del carrillisme, és a dir organitzacions marxistes i nacionalistes com MCI, OEC, LCR, el PSAN o el PSM només teníem com a funció, a les ordres del franquisme sociològic "i de vegades des del franquisme policíac, debilitar el Partit Comunista d'aleshores". Alhora que s'atrevien a signar aquestes calúmnies afegien, per a embrutar més la memòria dels antifeixistes de les Illes, que tots aquests partits només ajudaren a crear "confusionisme". I el combat abnegat de tants d'homes i dones només consistí en "declaracions de principis presumptament purs".
Mai no s'havia vist tanta ràbia i dogmàtica visceralitat contra uns coneguts militants antifeixistes de les Illes! La brutor que signaven evidenciava a la vista de tothom que només acceptaven una aproximació a la història: la del PCE. Les altres aproximacions, els altres investigadors que no estiguessin al servei dels interessos sectaris del carrillisme, havien de ser perseguits i criminalitzats. Per als dogmàtics i sectaris el pamflet que s'atreviren a publicar només tenia per funció desprestigiar els lluitadors antifranquistes que no fossin de la seva corda i, de rebot, justificar les seves particulars traïdes als principis esquerrans que, de boca enfora, deien defensar. Criminalitzant altres visions dels fets de la transició, amb totes les claudicacions de les quals foren responsables ells, la direcció del PCE aconseguia quedar com a aquella que realment sabia el que s'havia de fer.
Amb el pamflet publicat a Palma, aquells que conscientment o inconscientment donaven suport a la nefasta política del PCE (abandonament de la lluita per la República, Pactes de la Moncloa, acords amb el franquisme reciclat...) esdevenien botxins de la memòria històrica de l'esquerra alternativa de la nostra terra tot insultant el nom i els sacrificis de tants i tants abnegats combatents republicans. El pamflet que en contra nostra signaren Ignasi Ribas i els seus amiguets embrutava i posava en qüestió no solament la meva feina política, sinó també, i això sí que ho consider prou greu i d'una indignitat total, el treball de centenars d'honrats militants de l'esquerra alternativa.
No era solament contra la meva persona i el llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) que es bastí la campanya rebentista de 1994. Ignasi Ribas, i també Gabriel Sevilla, Antoni M. Thomàs, Albert Saoner, Bernat Riutort, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaume Carbonero i Salvador Bastida el que el volien era, com ja he dit, barrar el pas a la memòria de l'esquerra antisistema de les Illes, demonitzant els escriptors que haguessin escrit algun llibre al respecte. Es pensaven que ho aconseguiren escrivint calúmnies i mentides en contra nostra. S'erraren a les totes. De res no serviren els seus pamflets i brutors. Mai no s'havien publicat tants llibres explicant les claudicacions del PCE en temps de la transició. Quant a la seva actitud dogmàtica i sectària, quedaren retratats per sempre davant l'opinió pública i acumularen damunt les seves espatlles un desprestigi del qual difícilment es recuperaran.
El domini total i absolut de l'oportunisme polític més bestial s'aferma amb la transició (la restauració de la monarquia borbònica i els pactes de la suposada oposició amb el franquisme i la burgesia) i durant els anys posteriors. La fi del socialisme degenerat a l'URSS i altres estats dits "socialistes" (aquells on regnava el brutal poder de la "burgesia" roja i el més bestial capitalisme d'estat) servia per a bastir una campanya contrarevolucionària mundial a la qual s'aferraven amb ungles i dents els reaccionaris de totes les tendències. Ens apropàvem als temps actuals, a l'època de la mundialització més bestial i absoluta del capital i de l'imperialisme (alguns li diuen, en expressió errada, la "globalització"). Davant aquesta situació Arturo Van den Eynde escriu Globalització: la dictadura mundial de 200 empreses, que publica Edicions de 1984. Les preocupacions socials i col× lectives de les organitzacions marxistes, independentistes i antisistema eren sovint ridiculitzades. Els grups i partits que encara resistien la gegantina onada d'oportunisme que tot ho envaïa (barroeres lluites pel poder, per la poltrona, per la nòmina institucional deixant de banda dècades d'història de lluita esquerrana) eren presentats sovint com a utòpics o, més d'una vegada, com a actius "agents de la dreta", il· luminats que no tocaven amb els peus a terra com hem explicat una mica més amunt en referència a la campanya rebentista contra el llibre L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970).
En el Petit vocabulari polític de marxisme (Barcelona, Edicions de 1984, 1998), pàgs. 107-108, Arturo Van den Eynde definia l'oportunisme amb aquestes paraules: "És oportunista sacrificar els objectius més importants del moviment obrer per treure'n un avantatge momentani.
'El llenguatge polític postmodern enalteix l'oportunisme i el confon sibil× linament amb el simple 'sentit de l'oportunitat'. Són coses diferents. El sentit de l'oportunitat és necessari en qualsevol tàctica política. Una força política cerca sempre la línia de conducta que li permeti treure tot el partit possible d'una determinada situació, d'una determinada relació de forces entre els diversos partits i les diverses forces socials. Només és oportunista quan vol aconseguir aquest avantatge momentani, aquest petit guany, aquesta millora, en perjudici de coses encara més importants, com ara l'hostilitat de la classe dels treballadors emvers els capitalistes, o l'agrupament dels obrers avançats en un partit realment comunista.
'És oportunista aquell qui, cercant un petit triomf avui, compromet les possibilitats d'un gran triomf revolucionari demà o demà passat".
Arturo Van den Eynde definia molt bé el significat de l’oportunisme dins la societat contemporània. I, per això mateix, els atacs i els pamflets contra la memòria històrica de l’esquerra revolucionària, contra qui volgués deixar constància de les seves traïdes i claudicacions, dels seus pactes amb la burgesia i el franquisme reciclat en temps de la restauració borbònica. Una història prou coneguda i que, com hem explicat més amunt, hem hagut de patir en carn pròpia.
Però tornem al punt més àlgid de la reinstauració borbònica (la "transició"). Recordem una mica els fets per a copsar la situació en aquells moments. Pel desembre de 1976 a la presó de Ciutat hi havia nombrosos presos polítics. Del PORE, una organització marxista de tendència trotskista que dirigia Ramon Molina, hi eren el mateix Ramon Molina, na M. Dolors Montero i en Xavier Serrano. Del MCI hi romania tancat n'Isidre Forteza. De l'OEC hi érem en Josep Capó, en Jaume Obrador i qui signa aquest article. Dels obrers detinguts en la manifestació del 12 de novembre de 1976 hi eren en Pere Ortega, n'Antoni López i en Manuel Carrillo. A la presó de dones, al costat de M. Dolors Montero també hi havia Mª del Carmen Giménez. Per sort, cada diumenge gernació de companys d'OEC i d'altres organitzacions venien davant la porta d'aquell cau on romaníem tancats a cridar consignes per l'Amnistia. El PTE, PSAN, MCI i OEC organitzaren, al descampat on ara hi ha el parc del Polígon de Llevant (al final de Ricardo Ortega), un míting amb nombrosa participació ciutadana. Hi intervingueren, a favor de la nostra llibertat, en Miquel Tugores (PTE), en Jesús Vives (MCI), en Tomeu Fiol (PSAN) i n'Aina Gomila (per l'OEC). Però la fantasmal i inoperant Assemblea Democràtica no va voler moure un dit en defensa dels presos polítics quan una comissió de l'OEC hi va anar a parlar per a concretar una manifestació conjunta en favor de la llibertat. Afortunadament els companys del PSAN, del PTE i de MCI s'havien avingut a muntar aquell míting solidari. En va fer un bon reportatge (potser uns dels únics treballs en el qual es tractava amb certa simpatia l'esquerra revolucionària no pactista) el diari Última Hora del 15 de desembre de 1976. Deia el diari: "Tomó la palabra en primer lugar el dirigente del Partido del Trabajo, Miguel Tugores quien... dijo que 'con el referéndum el Gobierno pretende afianzar un modo de continuación del franquismo. Serán los mismos perros con diferentes collares'... Insistió [Miquel Tugores] en la necesidad de que los obreros presionen sobre la Asamblea de Mallorca -'organismo muerto a causa de la actitud de los partidos que se llaman obreros y no lo son'-".
En Miquel Tugores, malgrat les nostres diferències polítiques, sempre havia estat un bon amic i ara, participant en aquest acte de solidaritat amb nosaltres, ho demostrava una vegada més. Pollencí, l'havia conegut quan compareixia per la Cooperativa d'Arquitectes progressistes del carrer de l’Estudi General (Neus Garcia Inyesta, Carles Garcia Delgado, Manolo Cabello, Guillem Oliver Suñer...).
En Miquel Tugores, malgrat les nostres diferències polítiques, sempre havia estat un bon amic i ara, participant en aquest acte de solidaritat amb nosaltres, ho demostrava una vegada més. Pollencí, l'havia conegut quan compareixia per la Cooperativa d'Arquitectes progressistes del carrer de l’Estudi General (Neus Garcia Inyesta, Carles Garcia Delgado, Manolo Cabello, Guillem Oliver Suñer...).
El Moviment Comunista de les Illes (MCI) també hi participà activament. Com explicava Última Hora: "A continuación, tomó la palabra Jesús Vivas, del Movimiento Comunista de las islas, iniciando su parlamento 'con una abrazo revolucionario en esta primera aparición pública del MCI'. Vivas habló del significado de la abstención en el referéndum en el sentido de 'que no podemos legalizar un gobierno franquista'. Vivas terminó, entre los gritos de la multitud, reivindicando la libertad para todos los detenidos". Després del MCI hi intervengué en Bartomeu Fiol, del PSAN. La intervenció de la dirigent comunista (OEC) Aina Gomila anà en la línia de lluitar contra la maniobra continuista del règim demanant la dissolució dels cossos repressius de la dictadura i el retorn a casa de tots els detinguts. Posteriorment hi hagué un intent de manifestació pel carrer de Ricardo Ortega que va ser dissolt brutalment per la Policia Armada.
Fins aquí algunes activitats solidàries de l’OEC, MCI, PORE i PSAN. Però per quins motius l’Assemblea Democràtica de Mallorca no volia fer res per nosaltres? Per què aquesta discriminació quan, oficialment, el PCE deia que també lluitava per l’amnistia? Volien que el règim agonitzant ens mantengués tancats? Pensaven que si una part de les direccions polítiques dels partits de l'esquerra revolucionària, dirigents de l’OEC, MCI i PORE, eren la presó ells podrien continuar aturant la lluita per la República i el socialisme entès com a poder dels treballadors? Volien silenciar les veus crítiques existents dins la nostra societat? El cert era que una política basada en la consolidació de la democràcia directa i el consellisme a fàbriques, hotels i universitat no els interessava, qüestionava la seva política substituïsta del paper del poble. Els carrillistes, eren partidaris dels pactes secrets per les altures; nosaltres de la consolidació dels embrions de democràcia directa que pogués haver-hi dins la nostra societat i, sobretot, no volíem pactar amb els criminals de la dictadura la consolidació de la monarquia que ens llegava Franco i el feixisme i, molt manco, que els Països Catalans, Euskadi i Galicia no poguessin exercir el dret democràtic a l’autodeterminació. Els pactes de la Moncloa vendrien més tard. Encara no podíem imaginar la capacitat de renúncies de Santiago Carrillo i el seu equip d’estalinistes dels anys quaranta i cinquanta. Ho aniríem aprenent al llarg de l’any següent.
Els carrillistes ja es veien repartint-se el poder amb el franquisme reciclat, és a dir, amb Suárez i el Movimiento Nacional; però nosaltres no sabíem què seria de nosaltres. Possiblement, un dels apartats dels pactes secrets entre el carrillisme i el franquisme reciclat era la liquidació de l’esquerra revolucionària de l’estat espanyol. Aquesta liquidació política no podia fer-la solament la brigada politico-social del règim, ni la Policia Armada ni la Guàrdia Civil. S’havia demostrat que tots els organismes repressius no bastaven per a aturar les onades antifeixistes, la mobilització popular contra la dictadura terrorista de la burgesia espanyola. Per a consolidar el nou projecte reformista dels capitalistes espanyols, la Monarquia, els Suárez, els Torcuato Fernández Miranda, la socialdemocràcia mundial que donava suport al procés, necessitaven el PCE. I Carrillo s’oferí, servil, a fer el que els poders fàctics volien. O ja ningú no recorda que va ser precisament en un viatge als Estats Units on Santiago Carrillo va començar la campanya contra el leninisme? Per això, en previsió d’una lluita que imaginàvem llarga dèiem, en el comunicat del diari Última Hora: "Nuestra libertad, a pesar de todo, sigue siendo una incógnita para nosotros, ya que nuestra situación de libertad provisonal hace que en cualquier momento podamos vólver a la cárcel. Asimismo el dia treinta y uno han de ser procesados cuatro miembros de OIC. Es decir, que mientras no de consiga una amnistía total no podemos cesar en la lucha".
El comunicat expressava molt bé la situació política d’aquells mesos d’hivern del 76. El camí dels pactes amb la burgesia i el franquisme representat pel carrillisme i el camí de la ruptura revolucionària amb el feixisme que era portat endavant per organitzacions com l’OEC. Alguns dels partits que estaven dins l’Assemblea Democràtica de Mallorca, organitzacions com el MCI i el PTE, constataren, en un determinat moment, les inconsistències de l’ASDM i optaren per denunciar aquestes debilitats i manipulacions. En aquest sentit cal destacar la posició valenta i decidida del MCI i, fins i tot, del PTE, que en aquells moments era presidit pel company Miquel Tugores. També el PSAN, una organització marxista-lenista que lluitava per la independència dels Països Catalans i el poder popular, va participar activament en totes les campanyes i accions per aconseguir l’amnistia total.
