L'Antifranquisme a Mallorca 1950-1970 (El Tall Editorial)
Per Cecili Buele, exconseller de Cultura del Consell Insular de Mallorca
"Les planes d'aquest llibre -que jo recomanaria que llegissin totes aquelles persones interessades en la marxa del nostre país- giren entorn d'aquells anys, considerats per alguns com els més revolucionaris d'aquest darrer mig segle, al voltant del mític 68" (Cecili Buele)
He llegit el llibre de López Crespí. He tengut l'oportunitat de fruir-ne l'estil literari, d'acostar-me una mica més intensament als fets que s'hi esmenten, de conèixer una mica millor els personatges que hi apareixen... Les planes d'aquest llibre -que jo recomanaria que llegissin totes aquelles persones interessades en la marxa del nostre país- giren entorn d'aquells anys, considerats per alguns com els més revolucionaris d'aquest darrer mig segle, al voltant del mític 68. L'època a la qual fa referència L'Antifranquisme a Mallorca 1950-1970, m'aglapeix de ple com a estudiant al Seminari Diocesà, primer, i, després com a collaborador de Pau Oliver a la parròquia de Sant Nicolau, i de Sebastià Capó a la de Santa Catalina Thomàs.
Això vol dir que, pel que respecta al meu temps d'estudiant, ben poquetes coses d'aquelles que hi apareixen varen poder esser conegudes per mi, al mateix moment que es produïen; tot i que més tard sí que n'he tengut una coneixença més marcada. Però és que aleshores vivíem com a acampanats dins un edifici de vastíssimes proporcions arquitectòniques, i amb molt poques finestres obertes a la panoràmica sociopolítica del que succeïa a l'exterior.
Tot i amb això, s'ha de dir que la generació dels clergues mallorquins de l'any 68 -entre els quals em sent molt orgullós de trobar-me- no n'érem del tot al marge, d'allò que passava als carrers i places de Ciutat. Malgrat que no disposàvem del més mínim suport provinent de la institució eclesiàstica d'aquella època, sense saber ben bé què, alguns de nosaltres ja havíem sabut enginyar-nos per mostrar-hi no pocs signes de rebellió manifesta contra la tradicional i arcaica formació humanística, filosòfica i pastoral que se'ns pretenia inculcar.
La lectura d'aquest llibre de Miquel López Crespí, la veig com una bella i exquisida remembrança i de fets d'aquella època
La lectura d'aquest llibre de Miquel López Crespí, la veig com una bella i exquisida remembrança i de fets d'aquella època. Hom pot comprovar-hi que alguns d'aquests noms i fets, amb el pas del temps, s'han anat empolsint o esfumant de mica en mica. D'altres n'hi ha, emperò, que encara ara són ben significativament presents dins la nostra societat illenca, tot i que en molts de casos hi esdevenen ben poc recognoscibles, per un motiu o un altre.
Cal no oblidar que moltíssima gent que avui en dia passa més tost com a desapercebuda als nivells públics de l'Administració, aleshores podia esser considerada realment com l'ànima motriu de la nostra societat mallorquina majoritàriament força endormissada. O per contra, gent que avui en dia llueix a les totes amb un cert tarannà de persona pública, es pot dir que aleshores romania dins la més gran de les nullitats acadèmiques, socials o polítiques.
No tothom era antifranquista llavors. Ni tothom era a favor de l'autonomia. Ni tothom defensava per a les nostres Illes la construcció d'una Comunitat Autònoma
Un altre aspecte que m'agradaria remarcar -del llibre de Miquel López Crespí- és que, tot i les aparences d'avui en dia, no tots aquests homes i aquestes dones -als quals fa referència directa o indirecta- es comportaren ahir de la mateixa manera com actuen ara. Ni prop fer-hi! Per dir qualque cosa, no tothom era antifranquista llavors. Ni tothom era a favor de l'autonomia. Ni tothom defensava per a les nostres Illes la construcció d'una Comunitat Autònoma. Ni tothom considerava com un autèntic idioma la nostra parla mallorquina. Ni tothom s'apuntava a defensar els nostre territori i les aigües de les nostres mars. Què va, ni d'un bon tros.
Molts dels qui avui ens governen, pensaven i afirmaven que "el General Franco era molt bon governant, el millor de tot el temps"; que "Espanya no deixaria mai de ser com era, un Estat totalment centralitzat a Madrid, fins i tot pels assumptes més quotidians"; que "nosaltres, els illencs, mai no arribaríem a constituir-nos en Comunitat Autònoma", que "d'Estatut d' Autonomia ni n'hem tengut, ni en tendrem mai"; que "la llengua catalana no té res a veure amb la nostra parla mallorquina"; que "els alumnes de les nostres escoles no tenen per què haver d'estudiar i aprendre català: se'ls ha de poder eximir d'aquesta 'assignatura'"; que "els treballadors d'hosteleria són uns exagerats quan reclamen drets tan elementals com poder estudiar, menjar o dormir bé"; etc., etc. Això parlaven llavors, i crec que encara ara ho farien si arribaven a tenir la gosadia de manifestar públicament allò que realment senten per dedins.
Si una conclusió he tret de la lectura d'aquest llibre de Miquel López Crespí és que la vertadera història del nostre poble no la faran els homes públics
Si una conclusió he tret de la lectura d'aquest llibre de Miquel López Crespí és que la vertadera història del nostre poble no la faran els homes públics. Aquests sempre solen anar a remolc de les circumstàncies, darrera el ritme que va imposant, d'una manera o una altra, la situaciò que va travessant la societat civil en el seu conjunt. Això, d'una primera impressió. Però és que també arrib a veure molt més clar que són precisament els elements més febles de la nostra societat els que en realitat la sostenen, mantenen i aguanten damunt les pròpies espatlles, amb les pròpies butxaques o amb el propi vot de confiança -sovint donat per aquell qui diu "perquè no queda més remei", d'altres vegades aportat com qui s'estima més suportar "lo dolent conegut que lo bo per conèixer"-.
Crec que una de les grans descobertes, alhora que la plasmació d'un enardit elogi, que fa aquest llibre de Miquel López Crespí, és aquesta: encara ara hi ha persones que, si en altre temps romanien ben actives dins la clandestinitat, treballant a favor del nostre poble, avui en dia ho continuen fent, tant o més activament, i també dins l'anonimat. Pentura fins i tot molt més intensament que molts d'aquells altres que surten i apareixen constantment omplint planes i programes de mitjans de comunicació.
L'Antifranquisme a Mallorca 1950-1970 d'en Miquel López Crespí esdevé així, un càlid i fervent homenatge a totes aquelles persones anònimes que, avui també, han de continuar treballant "clandestinament" a favor del nostre poble.
http://mallorcaweb.net/lopezcrespi/index.htm Web de l´escriptor Miquel López Crespí
http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
http://www.nodo50.org/ixent/miquelopez.htm Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
domingo, 23 de noviembre de 2008
martes, 23 de septiembre de 2008
Memòria històrica dels comunistes mallorquins
Mateu Morro i els comunistes (OEC)
Per Miquel López Crespí, escriptor
Entre els col·laboradors més constants de la premsa clandestina que publicava l´OEC (Organització d´Esquerra Comunista), Democràcia Proletària, Mallorca Obrera i L´Espira, entre altres publicacions del partit, es trobava el que posteriorment seria secretari general del PSM, l´amic Mateu Morro. També m´arribaven molts d´articles de membres del partit del front de barris, escrits per Jaume Obrador. A la meva bústia, molts matins ensopegava amb altres materials que des de diverses cèl·lules em feien arribar els encarregats d´aquella feina, ja que, exceptuant la direcció i alguns responsables polítics, ningú no sabia quina era la nostra tasca concreta. El meu contacte directe amb el front de barris per a qüestions de la revista era el company i gran amic Francesc Mengod.
Així i tot, l´edició i distribució de Mallorca Obrera, Democràcia proletària, La Voz de los Trabajadores, El Comunista, L´Espira, Revolució i el butlletí intern La Batalla, així com la distribució entre militants i simpatitzants de la revista teòrica del partit Izquierda Comunista, no bastava per a fer front a la canviant situació política de la transició. Va ser quan decidírem muntar piquets per a penjar cartells als principals carrers i avingudes de Palma i pobles de les Illes. Però em centraré concretament a Palma i a la Part Forana de Mallorca, que era el nostre radi d´acció concret.
La confecció de la majoria de cartells d´OEC de Mallorca anaren a càrrec meu i d´alguns companys i companyes que m´ajudaven. També vaig dibuixar i penjar per Palma i barriades molts dels que sortiren signats per OEC-MCI, quan les dues organitzacions fèiem accions conjuntes.
Els recursos econòmics del partit, d´OEC, eren per a garantir les revistes i el lloguer dels pisos clandestins. La propaganda del carrer, la compra de pintura i paper per a aquelles accions, anava quasi sempre a càrrec meu. No disposava de gaire diners. Però sí que record que anava a comprar metres de paper d´embolicar i pintura plàstica de colors, que era la més barata, i inspirat sovint en els cartells que pintava Maiakovski en temps de la guerra civil russa, els de Renau a l´època de la guerra civil a l´Estat espanyol i, sobretot perquè ren els més bons d´imitar una vegada “adaptats” a la situació mallorquina, els del Maig del 68. Em passava dies i dies dibuixant i pintant els cartells pels pasadissos i cambres del meu pis, al carrer d´Antoni Marquès Marquès. De tota aquella feinada, centenars i centenars d´hores en defensa de les llibertats nacionals, per la llibertat dels presos polítics, per la República i el socialisme, només queda el record d´algunes fotografies salvades per pura casualitat. Algunes d´aquestes fotografies són fetes per periodistes despistats, sorpresos de veure, per uns moments, abans que les brigades de neteja de l´Ajuntament destrossassin en segons la feina de setmanes, una ciutat encartellada per cartells fets a mà. Altres, poques, les vaig fer jo mateix moments després d´haver fet l´acció de propaganda, abans que vengués la Social o comparegués la Policia Municipal i els destrossàs.
En resten pocs documents fotogràfics perquè aleshores l´OEC, la direcció del partit, no pensava en la memòria històrica de la l´esquerra revolucionària. Un estret i errat economicisme, el tacticisme del moment, els feia oblidar aquestes tasques essencials, pensar ni que fos una mica a servar, per a les generacions de lluitadors del futur, la memòria del que s´estava fent en aquella concreta conjuntura històrica. Ningú no podia imaginar que la memòria de l´esquerra revolucionària seria meticulosament esborrada pels corifeus del règim, pels servils que, a les ordres de qui comanda, han modificat el que s´esdevengué en la transició i postransició. Així i tot, malgrat els pocs documents fotogràfics conservats, els que resten són precisament els que m´han impulsat a escriure aquestes notes que volen aproximar-se al que va ser la lluita complicada de tots aquells militants d´esquerra que no acceptaren les condicions del franquisme reciclat. I, per això mateix, perquè no acceptàrem l´oblit dels crims del feixisme, l´oblit de quaranta anys de lluita comunista, anarquista, socialista, contra el capitalisme, fórem perseguits, marginats i esborrats dels llibres d´història.
Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (23-IX-08)
http://mallorcaweb.net/lopezcrespi/index.htm Web de l´escriptor Miquel López Crespí
http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
http://www.nodo50.org/ixent/miquelopez.htm Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
http://www.ixent.org/reprefeixista.htm Memòria cronològica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)
Per Miquel López Crespí, escriptor
Entre els col·laboradors més constants de la premsa clandestina que publicava l´OEC (Organització d´Esquerra Comunista), Democràcia Proletària, Mallorca Obrera i L´Espira, entre altres publicacions del partit, es trobava el que posteriorment seria secretari general del PSM, l´amic Mateu Morro. També m´arribaven molts d´articles de membres del partit del front de barris, escrits per Jaume Obrador. A la meva bústia, molts matins ensopegava amb altres materials que des de diverses cèl·lules em feien arribar els encarregats d´aquella feina, ja que, exceptuant la direcció i alguns responsables polítics, ningú no sabia quina era la nostra tasca concreta. El meu contacte directe amb el front de barris per a qüestions de la revista era el company i gran amic Francesc Mengod.
Així i tot, l´edició i distribució de Mallorca Obrera, Democràcia proletària, La Voz de los Trabajadores, El Comunista, L´Espira, Revolució i el butlletí intern La Batalla, així com la distribució entre militants i simpatitzants de la revista teòrica del partit Izquierda Comunista, no bastava per a fer front a la canviant situació política de la transició. Va ser quan decidírem muntar piquets per a penjar cartells als principals carrers i avingudes de Palma i pobles de les Illes. Però em centraré concretament a Palma i a la Part Forana de Mallorca, que era el nostre radi d´acció concret.
La confecció de la majoria de cartells d´OEC de Mallorca anaren a càrrec meu i d´alguns companys i companyes que m´ajudaven. També vaig dibuixar i penjar per Palma i barriades molts dels que sortiren signats per OEC-MCI, quan les dues organitzacions fèiem accions conjuntes.
Els recursos econòmics del partit, d´OEC, eren per a garantir les revistes i el lloguer dels pisos clandestins. La propaganda del carrer, la compra de pintura i paper per a aquelles accions, anava quasi sempre a càrrec meu. No disposava de gaire diners. Però sí que record que anava a comprar metres de paper d´embolicar i pintura plàstica de colors, que era la més barata, i inspirat sovint en els cartells que pintava Maiakovski en temps de la guerra civil russa, els de Renau a l´època de la guerra civil a l´Estat espanyol i, sobretot perquè ren els més bons d´imitar una vegada “adaptats” a la situació mallorquina, els del Maig del 68. Em passava dies i dies dibuixant i pintant els cartells pels pasadissos i cambres del meu pis, al carrer d´Antoni Marquès Marquès. De tota aquella feinada, centenars i centenars d´hores en defensa de les llibertats nacionals, per la llibertat dels presos polítics, per la República i el socialisme, només queda el record d´algunes fotografies salvades per pura casualitat. Algunes d´aquestes fotografies són fetes per periodistes despistats, sorpresos de veure, per uns moments, abans que les brigades de neteja de l´Ajuntament destrossassin en segons la feina de setmanes, una ciutat encartellada per cartells fets a mà. Altres, poques, les vaig fer jo mateix moments després d´haver fet l´acció de propaganda, abans que vengués la Social o comparegués la Policia Municipal i els destrossàs.
En resten pocs documents fotogràfics perquè aleshores l´OEC, la direcció del partit, no pensava en la memòria històrica de la l´esquerra revolucionària. Un estret i errat economicisme, el tacticisme del moment, els feia oblidar aquestes tasques essencials, pensar ni que fos una mica a servar, per a les generacions de lluitadors del futur, la memòria del que s´estava fent en aquella concreta conjuntura històrica. Ningú no podia imaginar que la memòria de l´esquerra revolucionària seria meticulosament esborrada pels corifeus del règim, pels servils que, a les ordres de qui comanda, han modificat el que s´esdevengué en la transició i postransició. Així i tot, malgrat els pocs documents fotogràfics conservats, els que resten són precisament els que m´han impulsat a escriure aquestes notes que volen aproximar-se al que va ser la lluita complicada de tots aquells militants d´esquerra que no acceptaren les condicions del franquisme reciclat. I, per això mateix, perquè no acceptàrem l´oblit dels crims del feixisme, l´oblit de quaranta anys de lluita comunista, anarquista, socialista, contra el capitalisme, fórem perseguits, marginats i esborrats dels llibres d´història.
Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (23-IX-08)
http://mallorcaweb.net/lopezcrespi/index.htm Web de l´escriptor Miquel López Crespí
http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
http://www.nodo50.org/ixent/miquelopez.htm Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
http://www.ixent.org/reprefeixista.htm Memòria cronològica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)
martes, 16 de septiembre de 2008
La transició i els comunistes (OEC)
Per Cecili Buele, exconseller de Cultura del Consell Insular de Mallorca
El llibre No era això: memòria política de la transició
La prestigiosa editorial catalana "El Jonc" acaba de publicar un nou assaig de l'escriptor de sa Pobla Miquel López Crespí. El llibre porta per títol No era això: memòria política de la transició. La nova obra de López Crespí comença fent memòria de les lluites antifranquistes dels anys seixanta i setanta per acabar acabar analitzant els esdeveniments més importants de la transició.
Per a l'autor de l'assaig que comentam la transició comença amb la mort (em atemptat) de Carrero Blanco. S'analitza també el paper de l'eurocumunisme, la socialdemocràcia i l'esquerra revolucionària en tots aquells anys. Importants capítol són els que parlen de la consolidació de la divisió sindical, de la inoperància de determinats organismes "unitaris" de l'opossició, de l'abandonament de la lluita per la república i l'autodeterminació i la signatura dels antipopulars pactes de la Moncloa. S'analitza igualment alguns aspectes essencials de la història del PSM (Partit Socialista de Mallorca) i del procés autonòmic a les Illes. Es fa especial esment en la preparació dels diversos cops d'Estat que confluïren el 21 de febrer de 1981.
Si ho hagués de resumir en unes poques paraules, jo diria que el llibre de'n Miquel López Crespí és una apassionant memòria política del període de la transició política cap a la democràcia, amb la qual l'autor convida companys i companyes de lluita per la llibertat al nostre país a romandre dins la mateixa trinxera de combat per un món més just i solidari.
Solament per aquesta convidada enèrgica i engrescadora que ens fa en Miquel, ja s'ho paga que l'autor hagi arribat a fer aquest llibre, que el llibre hagi estat posat a la venda i que la gent amant de la lectura en pugui adquirir l'exemplar, no solament per fullejar-lo i pegar-li una ullada, sinó sobretot per llegir-lo i assimilar-ne el contengut.
Com dèiem una mica més amunt, l'assaig de Miquel López Crespí No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc) abasta els set anys i dos mesos del període de la transició democràtica de l'Estat espanyol, que transcorren entre dos fets molt singulars: l'atemptat mortal d'ETA contra l'Almirall Carrero Blanco, president del Govern franquista, que es produí dia 20 de desembre de l'any 1973, i el cop d'Estat del tinent coronel de la Guàrdia Civil Antonio Tejero Molina, el capvespre del dia 23 de febrer de l'any 1981.
No és aquesta la primera vegada que Miquel López Crespí ve a Santa Maria. Jo no hi era. Però surten en aquest llibre algunes referències a altres actes organitzats aquí, a Santa Maria, on ha participat en Miquel. És el cas d'aquell que s'organitzà l'any 1977 per recordar els republicans afusellats al cementiri del poble i, especialment, la mort del que va ser batle de Búger i diputat provincial (de 1931 a 1936). Ho trobareu a la pàgina 192 de No era això.
L'autor del llibre
Miquel López Crespí va néixer a sa Pobla (Mallorca) l'any 1946. Escriptor i polític. Detingut per primera vegada per la Brigada Social del règim franquista l'any 1963 és des d'aleshores un actiu corresponsal de Ràdio Espanya Independent. Entra en contacte amb les Joventuts Comunistes (via París). A partir de 1966 es separa de la línia oficial carrillista (PCE) a conseqüència de la política de "reconciliació nacional" amb la burgesia. Pateix nombroses detencions i interrogatoris. A començaments dels setanta milita en les Plataformes Anticapitalistes d'Estudiants i posteriorment entra a formar part de la direcció del comunisme no estalinista de les Illes: l'OEC (Organització d'Esquerra Comunista). S'encarrega de la coordinació de la principal publicació de l'esquerra revolucionària mallorquina (Democràcia Proletària, portaveu del Comitè d'Illes de l'OEC). Corresponsal de nombroses publicacions marxistes es detingut una vegada més (juntament amb part de la direcció de l'OEC) i ingressa a la presó de Palma l'any 1976. D'ençà 1968 és un destacat collaborador de la premsa mallorquina i en temps de la dictadura combinava la lluita clandestina amb la dedicació a la literatura. Miquel López Crespí és uns dels escriptors més guardonats de les lletres catalans i alhora un destacat propagandista del marxisme, l'anarquisme i l'independentisme antiimperialista. Té publicats centenars d'articles dedicats a la història del moviment obrer, la cultura, la pràctica i la teoria del socialisme arreu del món. L'any 1978 entrà a formar part de la direcció del PSM (Partit Socialista de Mallorca) i és membre del Consell de redacció de la revista dels nacionalistes d'esquerra (Mallorca Socialista). En els anys vuitanta es cofundador i Vice-President de l'Ateneu Popular "Aurora Picornell" (l'organització cultural republicana i antiimperialista més important de les Illes en aquells anys). D'ençà el 1973 ha publicat més de trenta llibres (assaig, novella, poesia, teatre, narrativa juvenil, memòries...). Les seves obres més conegudes són: L'Amagatall (novella); Estiu de foc (novella); L'Antifranquisme a Mallorca 1950-1970 (memòries); Punt final (poesia); Núria i la glòria dels vençuts (novella); Record de Praga (poesia); El cadàver (teatre); Històries del desencís (narrativa); Vida d'artista (contes); Crònica de la pesta (narrativa); Planisferi de mars i distàncies (poesia); Cultura i antifranquisme (assaig); La Ciutat del Sol (novella); Els poemes de l'horabaixa (poesia); El cicle dels insectes (poesia); Un violí en el crepuscle (poesia): Acte Únic (teatre); Necrològiques (narrativa); Notícies d'enlloc (narrativa); Històries per a no anar mai a l'escola (narrativa juvenil); Revolta (poesia); Homenatge Rosselló-Pòrcel (teatre); Revolta (poesia)...
El punt de partida de l'autor d'aquest assaig històric
L'autor parteix de la ferma convicció i creença que la transició política cap a la democràcia al nostre país comportà grans i fortes renúncies per part d'una esquerra que es tornà amnèsica per conveniència: la de ser oficialment reconeguda:
-s'hi signà un pacte de sang per oblidar l'heroic passat d'una resistència antifranquista perllongada en l'espai i en el temps;
-s'hi renuncià al marxisme, a la tradició i la memòria republicana, a una construcció federal de l'Estat;
-s'hi acceptà de bones a primeres un restabliment i consolidació de la monarquia borbònica, com també de la divisió sindical;
-s'hi abandonà pràcticament la lluita per l'autodeterminació dels pobles, i les pràctiques de democràcia directa dins la societat;
-s'hi posà a un racó les gestes increïbles de les actives i molt dinàmiques guerrilles antifeixistes;
-s'hi desactivà el contengut anticapitalista del moviment obrer i popular;
-s'hi renuncià a fer servir un referèndum per conèixer la voluntat popular respecte d'un règim monàrquic o republicà;
-s'hi retiraren a les manifestacions els signes i símbols de la bandera republicana o independentista, mentre era penjada la bandera de Franco fins i tot a les seus de partits i sindicats;
-s'hi oblidaren per complet els moltíssims defensors de la República;
s'hi deixaren intactes els aparells repressius de la dictadura franquista: la Brigada Social, la Policia Armada i la Guàrdia Civil;
-s'hi consentí que l'exèrcit franquista fos el garant de la mateixa constitució democràtica;
-s'hi accepta, en definitiva, la implantació i desplegament de l'economia de lliure mercat.
Tot això significà, segons l'autor, l'enterrament gairebé definitiu de quasi un segle i mig de lluites del moviment obrer i les nacions oprimides de l'Estat espanyol, significà també l'abandó de la lluita per l'autodeterminació i la unitat territorial dels Països Catalans.
S'arribà, amb això, a la conclusió que els poders fàctics deixaren en mans del PSOE i del PCE tota la feina bruta d'anar acabant amb la història republicana, nacionalista, anticapitalista, dels sectors populars (pàg. 8). Una vegada que la dreta procedent del franquisme va acomplir la primera part (i la part més complicada) del pla de reforma i modernització del règim sorgit de la dictadura, ara es vol fer la passa final, l'atac definitiu en el camp de la història, la cultura, la filosofia. El document de la Real Academia de la Historia i el decret d'Humanidades són simplement la darrera batalla de la transició (pàg. 10).
Que no es cansi d'escriure. Que no afluixi, ni poc ni gens ni una mica en l'intent de deixondir mentalitats i tarannans que hom vol veure molt més intensament compromesos en la tasca d'aixecar un país més culte, més lliure, més solidari i més sobirà
Jo vull dir a en Miquel que, així com durant el període de la transició democràtica "portà una mica la guerra pel seu compte i provà d'utilitzar els mitjans que la premsa oficial podia oferir a la gent més revolucionària d'aleshores" tal com apareix en aquest llibre; i de la mateixa manera que aleshores es dedicà a escriure nombrosos articles denunciant la maniobra reformista de la transició i el silenci dels parlamentaris elegits a les illes, envers tot el que es referia al combat per l'autodeterminació i l'autogovern; ara també convé que aprofiti l'oportunitat que té de fer-ho, per motius gairebé semblants, si hom fixa l'atenció en el desplegament de les diverses polítiques duites a terme per l'autoqualificat primer govern progressista i nacionalista del Pacte de Progrés a les Illes Balears i Pitiüses.
Que no es cansi d'escriure. Que no afluixi, ni poc ni gens ni una mica en l'intent de deixondir mentalitats i tarannans que hom vol veure molt més intensament compromesos en la tasca d'aixecar un país més culte, més lliure, més solidari i més sobirà.
Vaig nàixer a Palma, l'any 1944. Segons he pogut al llibre d'en Miquel, el mateix any que es constituïa a Tolosa de Llenguadoc la Junta Española de Liberación, formada per republicans, socialistes i part del moviment libertari (CNT no hi estava d'acord).
També amb la lectura del llibre d'en Miquel m'he pogut informar que entre els anys 1945 i 1947, mentre jo anava de grapes per devers Ciutat, desenes i desenes de dirigents guerrillers varen ser capturats per les forces repressives (Cristino García, José Vitini, Antonio Medina, Manuel Castro...) (pàgina 13), sense que jo m'entemés gairebé de res.
Passats uns anys, tampoc no vaig tenir l'oportunitat de viure de prop tots els anys de la transició democràtica al nostre país. M'hi anava acostant amb les notícies que m'arribaven, quan em trobava a Àfrica o a Amèrica Llatina, on vaig treballar des de l'any 1971. Em vaig incorporar a Mallorca l'any 1978. Pràcticament, idò, només he viscut tres anys d'aquests que surten al llibre d'en Miquel: me'n manquen quatre que no he conegut directament. No vaig viure aquí la mort d'en Carrero Blanco, ni el cop d'Estat d'en Tejero (l'any 1981 era a Nicaragua).
És per això mateix que té molt més valor per a mi aquest llibre d'en Miquel López Crespí. Perquè em ve a dir a les clares que NO ERA AIXÒ tot allò que s'hi feia durant el període de la transició democràtica al nostre país; que NO ERA AIXÒ tot allò que se'n publicava als diaris oficials; que NO ERA AIXÒ tot allò pel que lluitaven les forces més progressistes i revolucionàries del país; que NO ERA AIXÒ tot allò que desitjàvem tots... Que hi havia d'altres metes i objectius que, a hores d'ara, encara no han estat assolits ni per les classes treballadores ni pel conjunt de la nostra societat illenca. Cosa que ens pot fer veure ben a les clares que encara ens queda molt a fer per arribar a construir una societat profundament democràtica.
Comptam amb tu, amic Miquel.
http://mallorcaweb.net/lopezcrespi/index.htm Web de l´escriptor Miquel López Crespí
http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
http://www.nodo50.org/ixent/miquelopez.htm Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
http://www.ixent.org/reprefeixista.htm Memòria cronològica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)
http://www.ixent.org/postfranquista.htm Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)
Per Cecili Buele, exconseller de Cultura del Consell Insular de Mallorca
El llibre No era això: memòria política de la transició
La prestigiosa editorial catalana "El Jonc" acaba de publicar un nou assaig de l'escriptor de sa Pobla Miquel López Crespí. El llibre porta per títol No era això: memòria política de la transició. La nova obra de López Crespí comença fent memòria de les lluites antifranquistes dels anys seixanta i setanta per acabar acabar analitzant els esdeveniments més importants de la transició.
Per a l'autor de l'assaig que comentam la transició comença amb la mort (em atemptat) de Carrero Blanco. S'analitza també el paper de l'eurocumunisme, la socialdemocràcia i l'esquerra revolucionària en tots aquells anys. Importants capítol són els que parlen de la consolidació de la divisió sindical, de la inoperància de determinats organismes "unitaris" de l'opossició, de l'abandonament de la lluita per la república i l'autodeterminació i la signatura dels antipopulars pactes de la Moncloa. S'analitza igualment alguns aspectes essencials de la història del PSM (Partit Socialista de Mallorca) i del procés autonòmic a les Illes. Es fa especial esment en la preparació dels diversos cops d'Estat que confluïren el 21 de febrer de 1981.
Si ho hagués de resumir en unes poques paraules, jo diria que el llibre de'n Miquel López Crespí és una apassionant memòria política del període de la transició política cap a la democràcia, amb la qual l'autor convida companys i companyes de lluita per la llibertat al nostre país a romandre dins la mateixa trinxera de combat per un món més just i solidari.
Solament per aquesta convidada enèrgica i engrescadora que ens fa en Miquel, ja s'ho paga que l'autor hagi arribat a fer aquest llibre, que el llibre hagi estat posat a la venda i que la gent amant de la lectura en pugui adquirir l'exemplar, no solament per fullejar-lo i pegar-li una ullada, sinó sobretot per llegir-lo i assimilar-ne el contengut.
Com dèiem una mica més amunt, l'assaig de Miquel López Crespí No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc) abasta els set anys i dos mesos del període de la transició democràtica de l'Estat espanyol, que transcorren entre dos fets molt singulars: l'atemptat mortal d'ETA contra l'Almirall Carrero Blanco, president del Govern franquista, que es produí dia 20 de desembre de l'any 1973, i el cop d'Estat del tinent coronel de la Guàrdia Civil Antonio Tejero Molina, el capvespre del dia 23 de febrer de l'any 1981.
No és aquesta la primera vegada que Miquel López Crespí ve a Santa Maria. Jo no hi era. Però surten en aquest llibre algunes referències a altres actes organitzats aquí, a Santa Maria, on ha participat en Miquel. És el cas d'aquell que s'organitzà l'any 1977 per recordar els republicans afusellats al cementiri del poble i, especialment, la mort del que va ser batle de Búger i diputat provincial (de 1931 a 1936). Ho trobareu a la pàgina 192 de No era això.
L'autor del llibre
Miquel López Crespí va néixer a sa Pobla (Mallorca) l'any 1946. Escriptor i polític. Detingut per primera vegada per la Brigada Social del règim franquista l'any 1963 és des d'aleshores un actiu corresponsal de Ràdio Espanya Independent. Entra en contacte amb les Joventuts Comunistes (via París). A partir de 1966 es separa de la línia oficial carrillista (PCE) a conseqüència de la política de "reconciliació nacional" amb la burgesia. Pateix nombroses detencions i interrogatoris. A començaments dels setanta milita en les Plataformes Anticapitalistes d'Estudiants i posteriorment entra a formar part de la direcció del comunisme no estalinista de les Illes: l'OEC (Organització d'Esquerra Comunista). S'encarrega de la coordinació de la principal publicació de l'esquerra revolucionària mallorquina (Democràcia Proletària, portaveu del Comitè d'Illes de l'OEC). Corresponsal de nombroses publicacions marxistes es detingut una vegada més (juntament amb part de la direcció de l'OEC) i ingressa a la presó de Palma l'any 1976. D'ençà 1968 és un destacat collaborador de la premsa mallorquina i en temps de la dictadura combinava la lluita clandestina amb la dedicació a la literatura. Miquel López Crespí és uns dels escriptors més guardonats de les lletres catalans i alhora un destacat propagandista del marxisme, l'anarquisme i l'independentisme antiimperialista. Té publicats centenars d'articles dedicats a la història del moviment obrer, la cultura, la pràctica i la teoria del socialisme arreu del món. L'any 1978 entrà a formar part de la direcció del PSM (Partit Socialista de Mallorca) i és membre del Consell de redacció de la revista dels nacionalistes d'esquerra (Mallorca Socialista). En els anys vuitanta es cofundador i Vice-President de l'Ateneu Popular "Aurora Picornell" (l'organització cultural republicana i antiimperialista més important de les Illes en aquells anys). D'ençà el 1973 ha publicat més de trenta llibres (assaig, novella, poesia, teatre, narrativa juvenil, memòries...). Les seves obres més conegudes són: L'Amagatall (novella); Estiu de foc (novella); L'Antifranquisme a Mallorca 1950-1970 (memòries); Punt final (poesia); Núria i la glòria dels vençuts (novella); Record de Praga (poesia); El cadàver (teatre); Històries del desencís (narrativa); Vida d'artista (contes); Crònica de la pesta (narrativa); Planisferi de mars i distàncies (poesia); Cultura i antifranquisme (assaig); La Ciutat del Sol (novella); Els poemes de l'horabaixa (poesia); El cicle dels insectes (poesia); Un violí en el crepuscle (poesia): Acte Únic (teatre); Necrològiques (narrativa); Notícies d'enlloc (narrativa); Històries per a no anar mai a l'escola (narrativa juvenil); Revolta (poesia); Homenatge Rosselló-Pòrcel (teatre); Revolta (poesia)...
El punt de partida de l'autor d'aquest assaig històric
L'autor parteix de la ferma convicció i creença que la transició política cap a la democràcia al nostre país comportà grans i fortes renúncies per part d'una esquerra que es tornà amnèsica per conveniència: la de ser oficialment reconeguda:
-s'hi signà un pacte de sang per oblidar l'heroic passat d'una resistència antifranquista perllongada en l'espai i en el temps;
-s'hi renuncià al marxisme, a la tradició i la memòria republicana, a una construcció federal de l'Estat;
-s'hi acceptà de bones a primeres un restabliment i consolidació de la monarquia borbònica, com també de la divisió sindical;
-s'hi abandonà pràcticament la lluita per l'autodeterminació dels pobles, i les pràctiques de democràcia directa dins la societat;
-s'hi posà a un racó les gestes increïbles de les actives i molt dinàmiques guerrilles antifeixistes;
-s'hi desactivà el contengut anticapitalista del moviment obrer i popular;
-s'hi renuncià a fer servir un referèndum per conèixer la voluntat popular respecte d'un règim monàrquic o republicà;
-s'hi retiraren a les manifestacions els signes i símbols de la bandera republicana o independentista, mentre era penjada la bandera de Franco fins i tot a les seus de partits i sindicats;
-s'hi oblidaren per complet els moltíssims defensors de la República;
s'hi deixaren intactes els aparells repressius de la dictadura franquista: la Brigada Social, la Policia Armada i la Guàrdia Civil;
-s'hi consentí que l'exèrcit franquista fos el garant de la mateixa constitució democràtica;
-s'hi accepta, en definitiva, la implantació i desplegament de l'economia de lliure mercat.
Tot això significà, segons l'autor, l'enterrament gairebé definitiu de quasi un segle i mig de lluites del moviment obrer i les nacions oprimides de l'Estat espanyol, significà també l'abandó de la lluita per l'autodeterminació i la unitat territorial dels Països Catalans.
S'arribà, amb això, a la conclusió que els poders fàctics deixaren en mans del PSOE i del PCE tota la feina bruta d'anar acabant amb la història republicana, nacionalista, anticapitalista, dels sectors populars (pàg. 8). Una vegada que la dreta procedent del franquisme va acomplir la primera part (i la part més complicada) del pla de reforma i modernització del règim sorgit de la dictadura, ara es vol fer la passa final, l'atac definitiu en el camp de la història, la cultura, la filosofia. El document de la Real Academia de la Historia i el decret d'Humanidades són simplement la darrera batalla de la transició (pàg. 10).
Que no es cansi d'escriure. Que no afluixi, ni poc ni gens ni una mica en l'intent de deixondir mentalitats i tarannans que hom vol veure molt més intensament compromesos en la tasca d'aixecar un país més culte, més lliure, més solidari i més sobirà
Jo vull dir a en Miquel que, així com durant el període de la transició democràtica "portà una mica la guerra pel seu compte i provà d'utilitzar els mitjans que la premsa oficial podia oferir a la gent més revolucionària d'aleshores" tal com apareix en aquest llibre; i de la mateixa manera que aleshores es dedicà a escriure nombrosos articles denunciant la maniobra reformista de la transició i el silenci dels parlamentaris elegits a les illes, envers tot el que es referia al combat per l'autodeterminació i l'autogovern; ara també convé que aprofiti l'oportunitat que té de fer-ho, per motius gairebé semblants, si hom fixa l'atenció en el desplegament de les diverses polítiques duites a terme per l'autoqualificat primer govern progressista i nacionalista del Pacte de Progrés a les Illes Balears i Pitiüses.
Que no es cansi d'escriure. Que no afluixi, ni poc ni gens ni una mica en l'intent de deixondir mentalitats i tarannans que hom vol veure molt més intensament compromesos en la tasca d'aixecar un país més culte, més lliure, més solidari i més sobirà.
Vaig nàixer a Palma, l'any 1944. Segons he pogut al llibre d'en Miquel, el mateix any que es constituïa a Tolosa de Llenguadoc la Junta Española de Liberación, formada per republicans, socialistes i part del moviment libertari (CNT no hi estava d'acord).
També amb la lectura del llibre d'en Miquel m'he pogut informar que entre els anys 1945 i 1947, mentre jo anava de grapes per devers Ciutat, desenes i desenes de dirigents guerrillers varen ser capturats per les forces repressives (Cristino García, José Vitini, Antonio Medina, Manuel Castro...) (pàgina 13), sense que jo m'entemés gairebé de res.
Passats uns anys, tampoc no vaig tenir l'oportunitat de viure de prop tots els anys de la transició democràtica al nostre país. M'hi anava acostant amb les notícies que m'arribaven, quan em trobava a Àfrica o a Amèrica Llatina, on vaig treballar des de l'any 1971. Em vaig incorporar a Mallorca l'any 1978. Pràcticament, idò, només he viscut tres anys d'aquests que surten al llibre d'en Miquel: me'n manquen quatre que no he conegut directament. No vaig viure aquí la mort d'en Carrero Blanco, ni el cop d'Estat d'en Tejero (l'any 1981 era a Nicaragua).
És per això mateix que té molt més valor per a mi aquest llibre d'en Miquel López Crespí. Perquè em ve a dir a les clares que NO ERA AIXÒ tot allò que s'hi feia durant el període de la transició democràtica al nostre país; que NO ERA AIXÒ tot allò que se'n publicava als diaris oficials; que NO ERA AIXÒ tot allò pel que lluitaven les forces més progressistes i revolucionàries del país; que NO ERA AIXÒ tot allò que desitjàvem tots... Que hi havia d'altres metes i objectius que, a hores d'ara, encara no han estat assolits ni per les classes treballadores ni pel conjunt de la nostra societat illenca. Cosa que ens pot fer veure ben a les clares que encara ens queda molt a fer per arribar a construir una societat profundament democràtica.
Comptam amb tu, amic Miquel.
http://mallorcaweb.net/lopezcrespi/index.htm Web de l´escriptor Miquel López Crespí
http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
http://www.nodo50.org/ixent/miquelopez.htm Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
http://www.ixent.org/reprefeixista.htm Memòria cronològica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)
http://www.ixent.org/postfranquista.htm Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)
El llibre No era això: memòria política de la transició
La prestigiosa editorial catalana "El Jonc" acaba de publicar un nou assaig de l'escriptor de sa Pobla Miquel López Crespí. El llibre porta per títol No era això: memòria política de la transició. La nova obra de López Crespí comença fent memòria de les lluites antifranquistes dels anys seixanta i setanta per acabar acabar analitzant els esdeveniments més importants de la transició.
Per a l'autor de l'assaig que comentam la transició comença amb la mort (em atemptat) de Carrero Blanco. S'analitza també el paper de l'eurocumunisme, la socialdemocràcia i l'esquerra revolucionària en tots aquells anys. Importants capítol són els que parlen de la consolidació de la divisió sindical, de la inoperància de determinats organismes "unitaris" de l'opossició, de l'abandonament de la lluita per la república i l'autodeterminació i la signatura dels antipopulars pactes de la Moncloa. S'analitza igualment alguns aspectes essencials de la història del PSM (Partit Socialista de Mallorca) i del procés autonòmic a les Illes. Es fa especial esment en la preparació dels diversos cops d'Estat que confluïren el 21 de febrer de 1981.
Si ho hagués de resumir en unes poques paraules, jo diria que el llibre de'n Miquel López Crespí és una apassionant memòria política del període de la transició política cap a la democràcia, amb la qual l'autor convida companys i companyes de lluita per la llibertat al nostre país a romandre dins la mateixa trinxera de combat per un món més just i solidari.
Solament per aquesta convidada enèrgica i engrescadora que ens fa en Miquel, ja s'ho paga que l'autor hagi arribat a fer aquest llibre, que el llibre hagi estat posat a la venda i que la gent amant de la lectura en pugui adquirir l'exemplar, no solament per fullejar-lo i pegar-li una ullada, sinó sobretot per llegir-lo i assimilar-ne el contengut.
Com dèiem una mica més amunt, l'assaig de Miquel López Crespí No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc) abasta els set anys i dos mesos del període de la transició democràtica de l'Estat espanyol, que transcorren entre dos fets molt singulars: l'atemptat mortal d'ETA contra l'Almirall Carrero Blanco, president del Govern franquista, que es produí dia 20 de desembre de l'any 1973, i el cop d'Estat del tinent coronel de la Guàrdia Civil Antonio Tejero Molina, el capvespre del dia 23 de febrer de l'any 1981.
No és aquesta la primera vegada que Miquel López Crespí ve a Santa Maria. Jo no hi era. Però surten en aquest llibre algunes referències a altres actes organitzats aquí, a Santa Maria, on ha participat en Miquel. És el cas d'aquell que s'organitzà l'any 1977 per recordar els republicans afusellats al cementiri del poble i, especialment, la mort del que va ser batle de Búger i diputat provincial (de 1931 a 1936). Ho trobareu a la pàgina 192 de No era això.
L'autor del llibre
Miquel López Crespí va néixer a sa Pobla (Mallorca) l'any 1946. Escriptor i polític. Detingut per primera vegada per la Brigada Social del règim franquista l'any 1963 és des d'aleshores un actiu corresponsal de Ràdio Espanya Independent. Entra en contacte amb les Joventuts Comunistes (via París). A partir de 1966 es separa de la línia oficial carrillista (PCE) a conseqüència de la política de "reconciliació nacional" amb la burgesia. Pateix nombroses detencions i interrogatoris. A començaments dels setanta milita en les Plataformes Anticapitalistes d'Estudiants i posteriorment entra a formar part de la direcció del comunisme no estalinista de les Illes: l'OEC (Organització d'Esquerra Comunista). S'encarrega de la coordinació de la principal publicació de l'esquerra revolucionària mallorquina (Democràcia Proletària, portaveu del Comitè d'Illes de l'OEC). Corresponsal de nombroses publicacions marxistes es detingut una vegada més (juntament amb part de la direcció de l'OEC) i ingressa a la presó de Palma l'any 1976. D'ençà 1968 és un destacat collaborador de la premsa mallorquina i en temps de la dictadura combinava la lluita clandestina amb la dedicació a la literatura. Miquel López Crespí és uns dels escriptors més guardonats de les lletres catalans i alhora un destacat propagandista del marxisme, l'anarquisme i l'independentisme antiimperialista. Té publicats centenars d'articles dedicats a la història del moviment obrer, la cultura, la pràctica i la teoria del socialisme arreu del món. L'any 1978 entrà a formar part de la direcció del PSM (Partit Socialista de Mallorca) i és membre del Consell de redacció de la revista dels nacionalistes d'esquerra (Mallorca Socialista). En els anys vuitanta es cofundador i Vice-President de l'Ateneu Popular "Aurora Picornell" (l'organització cultural republicana i antiimperialista més important de les Illes en aquells anys). D'ençà el 1973 ha publicat més de trenta llibres (assaig, novella, poesia, teatre, narrativa juvenil, memòries...). Les seves obres més conegudes són: L'Amagatall (novella); Estiu de foc (novella); L'Antifranquisme a Mallorca 1950-1970 (memòries); Punt final (poesia); Núria i la glòria dels vençuts (novella); Record de Praga (poesia); El cadàver (teatre); Històries del desencís (narrativa); Vida d'artista (contes); Crònica de la pesta (narrativa); Planisferi de mars i distàncies (poesia); Cultura i antifranquisme (assaig); La Ciutat del Sol (novella); Els poemes de l'horabaixa (poesia); El cicle dels insectes (poesia); Un violí en el crepuscle (poesia): Acte Únic (teatre); Necrològiques (narrativa); Notícies d'enlloc (narrativa); Històries per a no anar mai a l'escola (narrativa juvenil); Revolta (poesia); Homenatge Rosselló-Pòrcel (teatre); Revolta (poesia)...
El punt de partida de l'autor d'aquest assaig històric
L'autor parteix de la ferma convicció i creença que la transició política cap a la democràcia al nostre país comportà grans i fortes renúncies per part d'una esquerra que es tornà amnèsica per conveniència: la de ser oficialment reconeguda:
-s'hi signà un pacte de sang per oblidar l'heroic passat d'una resistència antifranquista perllongada en l'espai i en el temps;
-s'hi renuncià al marxisme, a la tradició i la memòria republicana, a una construcció federal de l'Estat;
-s'hi acceptà de bones a primeres un restabliment i consolidació de la monarquia borbònica, com també de la divisió sindical;
-s'hi abandonà pràcticament la lluita per l'autodeterminació dels pobles, i les pràctiques de democràcia directa dins la societat;
-s'hi posà a un racó les gestes increïbles de les actives i molt dinàmiques guerrilles antifeixistes;
-s'hi desactivà el contengut anticapitalista del moviment obrer i popular;
-s'hi renuncià a fer servir un referèndum per conèixer la voluntat popular respecte d'un règim monàrquic o republicà;
-s'hi retiraren a les manifestacions els signes i símbols de la bandera republicana o independentista, mentre era penjada la bandera de Franco fins i tot a les seus de partits i sindicats;
-s'hi oblidaren per complet els moltíssims defensors de la República;
s'hi deixaren intactes els aparells repressius de la dictadura franquista: la Brigada Social, la Policia Armada i la Guàrdia Civil;
-s'hi consentí que l'exèrcit franquista fos el garant de la mateixa constitució democràtica;
-s'hi accepta, en definitiva, la implantació i desplegament de l'economia de lliure mercat.
Tot això significà, segons l'autor, l'enterrament gairebé definitiu de quasi un segle i mig de lluites del moviment obrer i les nacions oprimides de l'Estat espanyol, significà també l'abandó de la lluita per l'autodeterminació i la unitat territorial dels Països Catalans.
S'arribà, amb això, a la conclusió que els poders fàctics deixaren en mans del PSOE i del PCE tota la feina bruta d'anar acabant amb la història republicana, nacionalista, anticapitalista, dels sectors populars (pàg. 8). Una vegada que la dreta procedent del franquisme va acomplir la primera part (i la part més complicada) del pla de reforma i modernització del règim sorgit de la dictadura, ara es vol fer la passa final, l'atac definitiu en el camp de la història, la cultura, la filosofia. El document de la Real Academia de la Historia i el decret d'Humanidades són simplement la darrera batalla de la transició (pàg. 10).
Que no es cansi d'escriure. Que no afluixi, ni poc ni gens ni una mica en l'intent de deixondir mentalitats i tarannans que hom vol veure molt més intensament compromesos en la tasca d'aixecar un país més culte, més lliure, més solidari i més sobirà
Jo vull dir a en Miquel que, així com durant el període de la transició democràtica "portà una mica la guerra pel seu compte i provà d'utilitzar els mitjans que la premsa oficial podia oferir a la gent més revolucionària d'aleshores" tal com apareix en aquest llibre; i de la mateixa manera que aleshores es dedicà a escriure nombrosos articles denunciant la maniobra reformista de la transició i el silenci dels parlamentaris elegits a les illes, envers tot el que es referia al combat per l'autodeterminació i l'autogovern; ara també convé que aprofiti l'oportunitat que té de fer-ho, per motius gairebé semblants, si hom fixa l'atenció en el desplegament de les diverses polítiques duites a terme per l'autoqualificat primer govern progressista i nacionalista del Pacte de Progrés a les Illes Balears i Pitiüses.
Que no es cansi d'escriure. Que no afluixi, ni poc ni gens ni una mica en l'intent de deixondir mentalitats i tarannans que hom vol veure molt més intensament compromesos en la tasca d'aixecar un país més culte, més lliure, més solidari i més sobirà.
Vaig nàixer a Palma, l'any 1944. Segons he pogut al llibre d'en Miquel, el mateix any que es constituïa a Tolosa de Llenguadoc la Junta Española de Liberación, formada per republicans, socialistes i part del moviment libertari (CNT no hi estava d'acord).
També amb la lectura del llibre d'en Miquel m'he pogut informar que entre els anys 1945 i 1947, mentre jo anava de grapes per devers Ciutat, desenes i desenes de dirigents guerrillers varen ser capturats per les forces repressives (Cristino García, José Vitini, Antonio Medina, Manuel Castro...) (pàgina 13), sense que jo m'entemés gairebé de res.
Passats uns anys, tampoc no vaig tenir l'oportunitat de viure de prop tots els anys de la transició democràtica al nostre país. M'hi anava acostant amb les notícies que m'arribaven, quan em trobava a Àfrica o a Amèrica Llatina, on vaig treballar des de l'any 1971. Em vaig incorporar a Mallorca l'any 1978. Pràcticament, idò, només he viscut tres anys d'aquests que surten al llibre d'en Miquel: me'n manquen quatre que no he conegut directament. No vaig viure aquí la mort d'en Carrero Blanco, ni el cop d'Estat d'en Tejero (l'any 1981 era a Nicaragua).
És per això mateix que té molt més valor per a mi aquest llibre d'en Miquel López Crespí. Perquè em ve a dir a les clares que NO ERA AIXÒ tot allò que s'hi feia durant el període de la transició democràtica al nostre país; que NO ERA AIXÒ tot allò que se'n publicava als diaris oficials; que NO ERA AIXÒ tot allò pel que lluitaven les forces més progressistes i revolucionàries del país; que NO ERA AIXÒ tot allò que desitjàvem tots... Que hi havia d'altres metes i objectius que, a hores d'ara, encara no han estat assolits ni per les classes treballadores ni pel conjunt de la nostra societat illenca. Cosa que ens pot fer veure ben a les clares que encara ens queda molt a fer per arribar a construir una societat profundament democràtica.
Comptam amb tu, amic Miquel.
http://mallorcaweb.net/lopezcrespi/index.htm Web de l´escriptor Miquel López Crespí
http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
http://www.nodo50.org/ixent/miquelopez.htm Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
http://www.ixent.org/reprefeixista.htm Memòria cronològica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)
http://www.ixent.org/postfranquista.htm Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)
Per Cecili Buele, exconseller de Cultura del Consell Insular de Mallorca
El llibre No era això: memòria política de la transició
La prestigiosa editorial catalana "El Jonc" acaba de publicar un nou assaig de l'escriptor de sa Pobla Miquel López Crespí. El llibre porta per títol No era això: memòria política de la transició. La nova obra de López Crespí comença fent memòria de les lluites antifranquistes dels anys seixanta i setanta per acabar acabar analitzant els esdeveniments més importants de la transició.
Per a l'autor de l'assaig que comentam la transició comença amb la mort (em atemptat) de Carrero Blanco. S'analitza també el paper de l'eurocumunisme, la socialdemocràcia i l'esquerra revolucionària en tots aquells anys. Importants capítol són els que parlen de la consolidació de la divisió sindical, de la inoperància de determinats organismes "unitaris" de l'opossició, de l'abandonament de la lluita per la república i l'autodeterminació i la signatura dels antipopulars pactes de la Moncloa. S'analitza igualment alguns aspectes essencials de la història del PSM (Partit Socialista de Mallorca) i del procés autonòmic a les Illes. Es fa especial esment en la preparació dels diversos cops d'Estat que confluïren el 21 de febrer de 1981.
Si ho hagués de resumir en unes poques paraules, jo diria que el llibre de'n Miquel López Crespí és una apassionant memòria política del període de la transició política cap a la democràcia, amb la qual l'autor convida companys i companyes de lluita per la llibertat al nostre país a romandre dins la mateixa trinxera de combat per un món més just i solidari.
Solament per aquesta convidada enèrgica i engrescadora que ens fa en Miquel, ja s'ho paga que l'autor hagi arribat a fer aquest llibre, que el llibre hagi estat posat a la venda i que la gent amant de la lectura en pugui adquirir l'exemplar, no solament per fullejar-lo i pegar-li una ullada, sinó sobretot per llegir-lo i assimilar-ne el contengut.
Com dèiem una mica més amunt, l'assaig de Miquel López Crespí No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc) abasta els set anys i dos mesos del període de la transició democràtica de l'Estat espanyol, que transcorren entre dos fets molt singulars: l'atemptat mortal d'ETA contra l'Almirall Carrero Blanco, president del Govern franquista, que es produí dia 20 de desembre de l'any 1973, i el cop d'Estat del tinent coronel de la Guàrdia Civil Antonio Tejero Molina, el capvespre del dia 23 de febrer de l'any 1981.
No és aquesta la primera vegada que Miquel López Crespí ve a Santa Maria. Jo no hi era. Però surten en aquest llibre algunes referències a altres actes organitzats aquí, a Santa Maria, on ha participat en Miquel. És el cas d'aquell que s'organitzà l'any 1977 per recordar els republicans afusellats al cementiri del poble i, especialment, la mort del que va ser batle de Búger i diputat provincial (de 1931 a 1936). Ho trobareu a la pàgina 192 de No era això.
L'autor del llibre
Miquel López Crespí va néixer a sa Pobla (Mallorca) l'any 1946. Escriptor i polític. Detingut per primera vegada per la Brigada Social del règim franquista l'any 1963 és des d'aleshores un actiu corresponsal de Ràdio Espanya Independent. Entra en contacte amb les Joventuts Comunistes (via París). A partir de 1966 es separa de la línia oficial carrillista (PCE) a conseqüència de la política de "reconciliació nacional" amb la burgesia. Pateix nombroses detencions i interrogatoris. A començaments dels setanta milita en les Plataformes Anticapitalistes d'Estudiants i posteriorment entra a formar part de la direcció del comunisme no estalinista de les Illes: l'OEC (Organització d'Esquerra Comunista). S'encarrega de la coordinació de la principal publicació de l'esquerra revolucionària mallorquina (Democràcia Proletària, portaveu del Comitè d'Illes de l'OEC). Corresponsal de nombroses publicacions marxistes es detingut una vegada més (juntament amb part de la direcció de l'OEC) i ingressa a la presó de Palma l'any 1976. D'ençà 1968 és un destacat collaborador de la premsa mallorquina i en temps de la dictadura combinava la lluita clandestina amb la dedicació a la literatura. Miquel López Crespí és uns dels escriptors més guardonats de les lletres catalans i alhora un destacat propagandista del marxisme, l'anarquisme i l'independentisme antiimperialista. Té publicats centenars d'articles dedicats a la història del moviment obrer, la cultura, la pràctica i la teoria del socialisme arreu del món. L'any 1978 entrà a formar part de la direcció del PSM (Partit Socialista de Mallorca) i és membre del Consell de redacció de la revista dels nacionalistes d'esquerra (Mallorca Socialista). En els anys vuitanta es cofundador i Vice-President de l'Ateneu Popular "Aurora Picornell" (l'organització cultural republicana i antiimperialista més important de les Illes en aquells anys). D'ençà el 1973 ha publicat més de trenta llibres (assaig, novella, poesia, teatre, narrativa juvenil, memòries...). Les seves obres més conegudes són: L'Amagatall (novella); Estiu de foc (novella); L'Antifranquisme a Mallorca 1950-1970 (memòries); Punt final (poesia); Núria i la glòria dels vençuts (novella); Record de Praga (poesia); El cadàver (teatre); Històries del desencís (narrativa); Vida d'artista (contes); Crònica de la pesta (narrativa); Planisferi de mars i distàncies (poesia); Cultura i antifranquisme (assaig); La Ciutat del Sol (novella); Els poemes de l'horabaixa (poesia); El cicle dels insectes (poesia); Un violí en el crepuscle (poesia): Acte Únic (teatre); Necrològiques (narrativa); Notícies d'enlloc (narrativa); Històries per a no anar mai a l'escola (narrativa juvenil); Revolta (poesia); Homenatge Rosselló-Pòrcel (teatre); Revolta (poesia)...
El punt de partida de l'autor d'aquest assaig històric
L'autor parteix de la ferma convicció i creença que la transició política cap a la democràcia al nostre país comportà grans i fortes renúncies per part d'una esquerra que es tornà amnèsica per conveniència: la de ser oficialment reconeguda:
-s'hi signà un pacte de sang per oblidar l'heroic passat d'una resistència antifranquista perllongada en l'espai i en el temps;
-s'hi renuncià al marxisme, a la tradició i la memòria republicana, a una construcció federal de l'Estat;
-s'hi acceptà de bones a primeres un restabliment i consolidació de la monarquia borbònica, com també de la divisió sindical;
-s'hi abandonà pràcticament la lluita per l'autodeterminació dels pobles, i les pràctiques de democràcia directa dins la societat;
-s'hi posà a un racó les gestes increïbles de les actives i molt dinàmiques guerrilles antifeixistes;
-s'hi desactivà el contengut anticapitalista del moviment obrer i popular;
-s'hi renuncià a fer servir un referèndum per conèixer la voluntat popular respecte d'un règim monàrquic o republicà;
-s'hi retiraren a les manifestacions els signes i símbols de la bandera republicana o independentista, mentre era penjada la bandera de Franco fins i tot a les seus de partits i sindicats;
-s'hi oblidaren per complet els moltíssims defensors de la República;
s'hi deixaren intactes els aparells repressius de la dictadura franquista: la Brigada Social, la Policia Armada i la Guàrdia Civil;
-s'hi consentí que l'exèrcit franquista fos el garant de la mateixa constitució democràtica;
-s'hi accepta, en definitiva, la implantació i desplegament de l'economia de lliure mercat.
Tot això significà, segons l'autor, l'enterrament gairebé definitiu de quasi un segle i mig de lluites del moviment obrer i les nacions oprimides de l'Estat espanyol, significà també l'abandó de la lluita per l'autodeterminació i la unitat territorial dels Països Catalans.
S'arribà, amb això, a la conclusió que els poders fàctics deixaren en mans del PSOE i del PCE tota la feina bruta d'anar acabant amb la història republicana, nacionalista, anticapitalista, dels sectors populars (pàg. 8). Una vegada que la dreta procedent del franquisme va acomplir la primera part (i la part més complicada) del pla de reforma i modernització del règim sorgit de la dictadura, ara es vol fer la passa final, l'atac definitiu en el camp de la història, la cultura, la filosofia. El document de la Real Academia de la Historia i el decret d'Humanidades són simplement la darrera batalla de la transició (pàg. 10).
Que no es cansi d'escriure. Que no afluixi, ni poc ni gens ni una mica en l'intent de deixondir mentalitats i tarannans que hom vol veure molt més intensament compromesos en la tasca d'aixecar un país més culte, més lliure, més solidari i més sobirà
Jo vull dir a en Miquel que, així com durant el període de la transició democràtica "portà una mica la guerra pel seu compte i provà d'utilitzar els mitjans que la premsa oficial podia oferir a la gent més revolucionària d'aleshores" tal com apareix en aquest llibre; i de la mateixa manera que aleshores es dedicà a escriure nombrosos articles denunciant la maniobra reformista de la transició i el silenci dels parlamentaris elegits a les illes, envers tot el que es referia al combat per l'autodeterminació i l'autogovern; ara també convé que aprofiti l'oportunitat que té de fer-ho, per motius gairebé semblants, si hom fixa l'atenció en el desplegament de les diverses polítiques duites a terme per l'autoqualificat primer govern progressista i nacionalista del Pacte de Progrés a les Illes Balears i Pitiüses.
Que no es cansi d'escriure. Que no afluixi, ni poc ni gens ni una mica en l'intent de deixondir mentalitats i tarannans que hom vol veure molt més intensament compromesos en la tasca d'aixecar un país més culte, més lliure, més solidari i més sobirà.
Vaig nàixer a Palma, l'any 1944. Segons he pogut al llibre d'en Miquel, el mateix any que es constituïa a Tolosa de Llenguadoc la Junta Española de Liberación, formada per republicans, socialistes i part del moviment libertari (CNT no hi estava d'acord).
També amb la lectura del llibre d'en Miquel m'he pogut informar que entre els anys 1945 i 1947, mentre jo anava de grapes per devers Ciutat, desenes i desenes de dirigents guerrillers varen ser capturats per les forces repressives (Cristino García, José Vitini, Antonio Medina, Manuel Castro...) (pàgina 13), sense que jo m'entemés gairebé de res.
Passats uns anys, tampoc no vaig tenir l'oportunitat de viure de prop tots els anys de la transició democràtica al nostre país. M'hi anava acostant amb les notícies que m'arribaven, quan em trobava a Àfrica o a Amèrica Llatina, on vaig treballar des de l'any 1971. Em vaig incorporar a Mallorca l'any 1978. Pràcticament, idò, només he viscut tres anys d'aquests que surten al llibre d'en Miquel: me'n manquen quatre que no he conegut directament. No vaig viure aquí la mort d'en Carrero Blanco, ni el cop d'Estat d'en Tejero (l'any 1981 era a Nicaragua).
És per això mateix que té molt més valor per a mi aquest llibre d'en Miquel López Crespí. Perquè em ve a dir a les clares que NO ERA AIXÒ tot allò que s'hi feia durant el període de la transició democràtica al nostre país; que NO ERA AIXÒ tot allò que se'n publicava als diaris oficials; que NO ERA AIXÒ tot allò pel que lluitaven les forces més progressistes i revolucionàries del país; que NO ERA AIXÒ tot allò que desitjàvem tots... Que hi havia d'altres metes i objectius que, a hores d'ara, encara no han estat assolits ni per les classes treballadores ni pel conjunt de la nostra societat illenca. Cosa que ens pot fer veure ben a les clares que encara ens queda molt a fer per arribar a construir una societat profundament democràtica.
Comptam amb tu, amic Miquel.
http://mallorcaweb.net/lopezcrespi/index.htm Web de l´escriptor Miquel López Crespí
http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
http://www.nodo50.org/ixent/miquelopez.htm Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
http://www.ixent.org/reprefeixista.htm Memòria cronològica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)
http://www.ixent.org/postfranquista.htm Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)
viernes, 29 de agosto de 2008
Transició i memòria històrica: Lluís M. Xirinacs analitza l'obra de Miquel López Crespí
No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc)
Per l'alliberament nacional i social dels Països Catalans
Per Lluís M. Xirinacs
En una societat normalitzada, amb forta tendència al pensament únic i amb el costum d'emprar un discurs políticament correcte, un llibre com el de López Crespí [No era això: memòria política de la transició, Edicions El Jonc 2001) no pot tenir acolliment fàcil i massiu. Llegia fa unes setmanes a l'AVUI una crítica que el desqualificava perquè hi trobava a faltar matisos. "Tot -deia- és blanc o negre; la gent, bons o dolents".
No hi estic gens d'acord.
La societat tan "matisada" que ens ha tocat de viure, només ens dóna una "sopa boba", un "centre polític" a on totes les forces polítiques electoralistes volen convergir per obtenir un sac curull de vots d'uns electors degradats per una llefiscosa publicitat massificadora. Com per vendre cotxes.
Miquel López Crespí resuscita aquella literatura política vigorosa dels anys trenta on al pa se le deia pa i al vi, vi. Se situa nítidament del costat dels oprimits, individus i nacions. Té el mèrit de plantejar les dues coses juntes. Supera la nefasta divisió històrica entre llibertaris i nacionalistes. Dóna per suposada la condemna dels opressors de les dues menes. I, sobre tot, esmerça el gran esforç per desemmascarar les falses esquerres socials i nacionals.
Tot amb dades fefaents, incontrovertibles. Quina falta feia un llibre així! L'escriu des de la seva perspectiva mallorquina. Això també omple un buit important. Ja voldria jo conèixer algun llibre semblant des de l'òptica valenciana! Perquè, deixeu-m'ho dir, el meu llibre La traïció dels líders és redactat només des de l'angle del Principat de Catalunya.
Més qualitats. Ell, a més d'un gran intellectual amb un bagatge bibliogràfic i una producció de llibres propis envejable, a més d'un gran periodista collaborador prolífic de la premsa, és des de l'inici de la seva joventut un lluitador tenaç en el terreny dur de la praxi política, més de base i més compromesa. També fou represaliat pel franquisme. I, en aquest terreny alhora difícil i arriscat, mostra una rara virtut. Evita exitosament les baralles internes, les rivalitats estèrils i nefastes tan monòtonament abundants entre els grups en lluita des de l'esquerra i el nacionalisme. La seva magnanimitat sobrevola les misèries induïdes per l'opressor prepotent en la barroera marginació a què són sotmesos.
Una altra qualitat, al meu albir, que eleva el seu llibre sobre la transició per damunt del meu llibre esmentat, és el tractament a fons del front obrer en lluita. Irònicament parla del pas de la democràcia de l'any 1976 -el moviment popular era irresistible- a la dictadura dels nostres dies tan normalitzats. En aquell any, per exemple, si l'Assemblea de Catalunya convocava un acte reivindicatiu cada mes, el món obrer en convocava un cada dia. En aquells temps, la lluita obrera prengué una embranzida inimaginable avui. I el nostre autor n'és actor i testimoni fidel.
Defectes? Un de destacable. Les moltes repeticions, imagino, degudes a què aquest llibre ha estat confegit ràpidament com un recull d'articles, en origen separats, cadascun formant un tot complert. La vivesa del comentari periodístic i la seva permanent activitat, més enllà de paraules i escrits, excusa aquest punt negatiu.
Els grans temes subjacents a la seva crònica reflexiva? Rupturisme revolucionari contra reformisme continuista. Consellisme i assemblearisme territorial. Superació del capitalisme. Republicanisme contra monarquia. Antifeixisme. Aurodeterminació dels pobles. Democràcia directa. Tots ells assignatures pendents encara avui.
El lector que vulgui viure la reflexió i l'acció necessàries per a l'alliberament de la humanitat té a les mans un llibre que el guiarà sense trampes. El mercadeig prospera enmig de la confusió. L'honestedat, en la claretat. Una prova és que el llibre s'està editant, venent, presentant, llegint i aplicant amb entusiasme en els medis jovenils desperts dels nostres Països Catalans.
Centre Social de Sants (Barcelona) (18-V-01).Presentació del llibre No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc).
http://mallorcaweb.net/lopezcrespi/index.htm Web de l´escriptor Miquel López Crespí
http://www.nodo50.org/ixent/lopezcrespi.html Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
http://www.nodo50.org/ixent/miquelopez.htm Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Per l'alliberament nacional i social dels Països Catalans
Per Lluís M. Xirinacs
En una societat normalitzada, amb forta tendència al pensament únic i amb el costum d'emprar un discurs políticament correcte, un llibre com el de López Crespí [No era això: memòria política de la transició, Edicions El Jonc 2001) no pot tenir acolliment fàcil i massiu. Llegia fa unes setmanes a l'AVUI una crítica que el desqualificava perquè hi trobava a faltar matisos. "Tot -deia- és blanc o negre; la gent, bons o dolents".
No hi estic gens d'acord.
La societat tan "matisada" que ens ha tocat de viure, només ens dóna una "sopa boba", un "centre polític" a on totes les forces polítiques electoralistes volen convergir per obtenir un sac curull de vots d'uns electors degradats per una llefiscosa publicitat massificadora. Com per vendre cotxes.
Miquel López Crespí resuscita aquella literatura política vigorosa dels anys trenta on al pa se le deia pa i al vi, vi. Se situa nítidament del costat dels oprimits, individus i nacions. Té el mèrit de plantejar les dues coses juntes. Supera la nefasta divisió històrica entre llibertaris i nacionalistes. Dóna per suposada la condemna dels opressors de les dues menes. I, sobre tot, esmerça el gran esforç per desemmascarar les falses esquerres socials i nacionals.
Tot amb dades fefaents, incontrovertibles. Quina falta feia un llibre així! L'escriu des de la seva perspectiva mallorquina. Això també omple un buit important. Ja voldria jo conèixer algun llibre semblant des de l'òptica valenciana! Perquè, deixeu-m'ho dir, el meu llibre La traïció dels líders és redactat només des de l'angle del Principat de Catalunya.
Més qualitats. Ell, a més d'un gran intellectual amb un bagatge bibliogràfic i una producció de llibres propis envejable, a més d'un gran periodista collaborador prolífic de la premsa, és des de l'inici de la seva joventut un lluitador tenaç en el terreny dur de la praxi política, més de base i més compromesa. També fou represaliat pel franquisme. I, en aquest terreny alhora difícil i arriscat, mostra una rara virtut. Evita exitosament les baralles internes, les rivalitats estèrils i nefastes tan monòtonament abundants entre els grups en lluita des de l'esquerra i el nacionalisme. La seva magnanimitat sobrevola les misèries induïdes per l'opressor prepotent en la barroera marginació a què són sotmesos.
Una altra qualitat, al meu albir, que eleva el seu llibre sobre la transició per damunt del meu llibre esmentat, és el tractament a fons del front obrer en lluita. Irònicament parla del pas de la democràcia de l'any 1976 -el moviment popular era irresistible- a la dictadura dels nostres dies tan normalitzats. En aquell any, per exemple, si l'Assemblea de Catalunya convocava un acte reivindicatiu cada mes, el món obrer en convocava un cada dia. En aquells temps, la lluita obrera prengué una embranzida inimaginable avui. I el nostre autor n'és actor i testimoni fidel.
Defectes? Un de destacable. Les moltes repeticions, imagino, degudes a què aquest llibre ha estat confegit ràpidament com un recull d'articles, en origen separats, cadascun formant un tot complert. La vivesa del comentari periodístic i la seva permanent activitat, més enllà de paraules i escrits, excusa aquest punt negatiu.
Els grans temes subjacents a la seva crònica reflexiva? Rupturisme revolucionari contra reformisme continuista. Consellisme i assemblearisme territorial. Superació del capitalisme. Republicanisme contra monarquia. Antifeixisme. Aurodeterminació dels pobles. Democràcia directa. Tots ells assignatures pendents encara avui.
El lector que vulgui viure la reflexió i l'acció necessàries per a l'alliberament de la humanitat té a les mans un llibre que el guiarà sense trampes. El mercadeig prospera enmig de la confusió. L'honestedat, en la claretat. Una prova és que el llibre s'està editant, venent, presentant, llegint i aplicant amb entusiasme en els medis jovenils desperts dels nostres Països Catalans.
Centre Social de Sants (Barcelona) (18-V-01).Presentació del llibre No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc).
http://mallorcaweb.net/lopezcrespi/index.htm Web de l´escriptor Miquel López Crespí
http://www.nodo50.org/ixent/lopezcrespi.html Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
http://www.nodo50.org/ixent/miquelopez.htm Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
domingo, 24 de agosto de 2008
Miquel López Crespí: quaranta anys de catalanisme militant a les Illes. Els escriptors mallorquins i el compromís polític
L'experiència progressista de les Illes vista des del nacionalisme d'esquerra
Per Cecili Buele Ramis, exconseller de Cultura del Consell Insular de Mallorca
Gran illusió
Els quatre anys -només quatre- que perdurà el primer govern progressista i nacionalista a les Illes Balears i Pitiüses donaren molt de si. Si més no, des del punt de vista creatiu de la mà del prolífic escriptor Miquel López Crespí, serviren per omplir planes i més planes de premsa i dels mitjans.
No se li pot aplicar, a ell, allò que se solia dir temps enrera en determinats ambients: a Ciutat, que hi estiga qui hi és nat. Tothom sap i coneix que en Miquel va nàixer a sa Pobla i que s'establí a Ciutat, on fixà el seu lloc de residència, i de treball intens, fa un grapat d'anys. Hi ha esdevengut un d'aquells ciutadans que s'estima el país. I ja se sap, l'amor al país no té preu; ni a la plaça en venen.
Tot això li ha permès seguir de prop, i compartir folgadament, la illusió prèvia a aquell procés electoral desplegat l'any 1999, i la conseqüent constitució a les illes del primer govern progressista i nacionalista.
La seva implantació havia estat vista i percebuda, per molta gent, com un fet històric.
Per primera vegada en la història, s'havia aconseguit arraconar una dreta conservadora que pràcticament, s'havia dedicat a exercir el poder damunt les illes durant les sis darreres dècades seguides.
L'escriptor, amb les nombroses aportacions fetes públiques, havia anat alimentant de mica en mica l'esperança en una nova manera de governar el país, i de representar-ne la ciutadania, a mida que s'avançava en aquell primer any del nou mandat.
La responsabilitat dels governants era molt gran. S'hi jugaven un nou futur per al país. Aleshores, les gavines -del PP- eren a terra. Senyal clar que s'havien desfermat a la Mar Mediterrània fortes onades de mal temps, per a les naus dretanes.
Esperança decebuda
Des dels inicis d'aquell nou govern, havia causat una certa estranyesa a l'escriptor el fet de comprovar com a possible que tot allò no esdevengués res més que una espècie de repartiment de cadiretes, poltrones, sous, càrrecs i recursos públics.
En Miquel sabia molt bé que l'enlluernament del poder era més antic que el pastar, molt més antic que l'anar a peu. La lluita pel poder d'uns sempre havia duit uns altres a donar empentes i colzades, per tal d'apoderar-se d'allò que no tenien i que volien obtenir, al preu que fos. Els cappares de les set formacions polítiques que integraven el Pacte de Progrés feien la impressió d'anar aferra-pilla estirar cabells. Se'ls veia massa aferrats a les anelles de la Sala. La imatge que donaven era llastimosa. Com si anassin de tres qui n'agafa dues, de bicocques.
Tot i que no li acabaven d'agradar aquells inicis, l'escriptor hi havia donat el seu suport explícit i havia encoratjat tothom a embrancar-s'hi. Sabia i volia tenir sempre present que no era cap assumpte que s'hagués de fer aviat, com aquell qui diu amb dos bulls són cuites. No.
Però aquell mal pressentiment inicial, de mica en mica se li havia anat confirmant. Fins i tot abans que hagués acabat de transcórrer el primer any d'aquell mandat. Així ja ho reflectien tots els seus escrits. Serà per allò que s'acostuma a dir que a la terra dels cecs, el tort és el rei.
El fet és que molt sovint, qui pensa i creu tenir tots els llums del món encesos, bé sia per la seva professió, bé sia pels seus estudis, bé sia per la seva posició social elevada, en realitat viu molt més a les fosques que ningú.
Mentre n'hi ha d'altres que, en canvi, sense un bagatge tan voluminós, hi veuen molt més clarament i nítida, i saben encertar-la a la primera.
En Miquel va ser d'aquests darrers. A mida que passava el temps, anava veient cada cop més clarament que el rumb que prenien els esdeveniments no ajudava a percebre ni difondre aquell nou tarannà en què s'havia somniat de bon principi.
Alguns canvis, produïts a les més altes esferes del poder governamental, explicitaven certes semblances amb antigues maneres d'exercir-lo temps enrera: a cop de ganivetada ideològica entre els mateixos companys de partit.
Per si no bastava un cas, se n'hi afegien d'altres.
Qui no vol brou, set escudelles, podia pensar i dir l'escriptor i observador acurat.
L'autor d'aquells treballs periodístics, que besllumava que "no era això, companys, no era això", es posà a parir idees i opinions, suggeriments i propostes. Fins al punt que qualcú l'arribà a considerar com una espècie d'advocat de causes ben perdudes.
Crítica profitosa
En Miquel, emperò, no afluixà gens ni mica, i es dedicà amb molt de coratge i gosadia a escriure i publicar articles d'opinió. Es llançà a fer una crítica, tan intensa com amistosa i constructiva, d'aquell Pacte de Progrés massa estufat. Alludia a aspectes que considerava que s'havien de retocar, als quals s'havia de parar més esment, d'una manera bastant més acurada.
La seva intenció no era afegir-hi llenya al foc, ni branques en el feix, cercant fomentar discòrdies, malifetes, calamitats o tot un caramull de desgràcies i de mals. No. Però tampoc no volia fer com qui alaba aquell qui et dóna gust, i dóna gust a qui t'alaba.
Convençut que els seus escrits no eren retxes dins l'aigua, les hemeroteques s'anaren omplint d'aquelles opinions que va manifestar de mil i una maneres.
Provocà, amb això, que sorgissin dins certs àmbits progressistes no pocs comentaris malintencionats. Com a bon pobler, emperò, sabia fer molt més cas d'allò que diu la pagesia: a mal temps bona cara. I, amb la seva ja llarga experiència en l'ofici d'escriptor, mantenia sempre ben present que aucell vell és mal d'engabiar.
Indiferència cínica
La resposta o reacció, de la part dels governants qui eren alludits, solament es traduïa en indiferència gran i impertorbable.
Es veu que n'hi havia que ja l'havien calat, i veien de quin punt es calçava.
S'estimaven molt més, per això mateix, mantenir el posat de qui s'ha trasmudat en pedra viva, damunt la qual les paraules d'aquell escriptor crític semblava que no feien altra cosa que llenegar-hi infructuosament un dia i un altre dia, un pic i un altre pic.
Més d'un d'aquells devia morir-se de ganes de poder-li dir a la cara: no t'afiquis en romanços. Qualcun altre, fent exclamacions d'impaciència en veure reproduir-se aquells escrits tan molests o inoportuns, devia pensar: altre bony m'ha eixit avui.
Tot i amb això, l'escriptor prolífic i modest no volgué afluixar mai. Sabent i tenint sempre present que a ca magre tot són puces, insistia una vegada i una altra en els mateixos assumptes i les mateixes qüestions de sempre: les que tenien a veure amb el nacionalisme i l'ecologisme genuïnament d'esquerres.
El veia ben malament, entre les barres del socialisme obrer espanyol (tenyit conjunturalment d'autoctonisme epidèrmic) i el mallorquinisme caciquil dretà (dotat perennement de més que ben provades capacitats camaleòniques).
Considerava que s'havia de tenir la gosadia de trencar valentament amb aquell tipus de relació tan perniciosa. Per això, reclamava moltes més dosis d'atreviment, a l'hora de prendre decisions i mostrar a la ciutadania qui eren de bon de veres i qui volien ser com a governants, els que s'havien presentat com a nacionalistes, ecologistes i d'esquerres.
Creia que una forta illusió i unes ganes intenses d'aixecar i construir uns Països Catalans sobirans i solidaris, s'havien d'engolir, havien d'arraconar, havien de superar aquell vell i ranci projecte progressista que pretenia fer de els quatre illes un país sense cap frontera.
Considerava que el nacionalisme d'esquerres mai per mai no s'havia de conformar amb allò que anava succeint. Havia d'evitar, de totes totes, que se li pogués dir allò que s'acostuma a expressar irònicament quan la gent s'alegra estúpidament de les coses que li passen, en comptes de lamentar-se'n i reaccionar-hi valentament: alegria, tu, que el sostre es crema.
Victòria pronosticada
L'escriptor estava convençut que aquella manera d'actuar del PdP podia comportar-li molt males conseqüències, en un termini breu de temps. A la llarga i a la curta, s'estava possibilitant i afavorint el retorn del PP a l'esfera del poder.
Hom se'n reia d'aquelles apreciacions, fetes públiques a través dels mitjans de comunicació locals. Eren considerades fora de to per pessimistes; sense cap casta de fonament per irreals; absurdes per impossibles.
En veure aquella gent que, tot i estar en perill de sofrir una gran pèrdua, encara volien donar-se importància i bravejar, li entraven ganes d'escometre'ls amb allò que s'acostumava a dir en temps enrera: sí, sí, sí, alaba't ruc, que a vendre et duc.
S'havia avançat, en el temps i amb dades ben concretes, a l'anunci de la victòria aconseguida pel PP la jornada electoral del 25 de maig de l'any 2003. I no se li havia volgut donar gens ni mica de crèdit.
Molt poc cas s'havia fet d'aquelles cartes obertes que havia adreçat al president Antich o a les presidentes dels Consells. Ni de cap d'aquells escrits que reivindicaven la dignitat de l'esquerra, o que besllumaven el futur del pacte, o defensaven Mateu Morro i el nacionalisme d'esquerres, o criticaven amistosament els silencis del PSM i reclamaven del Pacte de Progrés unes polítiques diferents.
Derrota mal païda
Incrèduls, esmaperduts, sorpresos, bocabadats, inquiets, astorats, nerviosos, preocupats, irritats... aquella nit feresta electoral, compareixien davant l'opinió pública illenca alguns d'aquells que havien protagonitzat, durant quatre anys seguits, el que hauria d'haver estat l'experiència més valuosa en la història política d'aquest país.
En realitat, va ser qualque cosa més que una dolorosa experiència.
Esdevingué el més barroer dels experiments, que produí el més estrepitós dels fracassos en la història política illenca més recent.
Els cappares d'aquell mal experiment polític, d'un dia per l'altre, varen passar d'anar com un coet, com una bala, a haver d'anar cocpiu, sense forces ni delit, coix-coix, ara caic ara m'aixec.
Se'n varen haver d'anar amb les mans damunt el cap, cul batut i cara alegre, mal satisfets, sense haver obtingut allò que desitjaven i havent-ne sortit del tot perjudicats,
Tot havia acabat tan malament! Com el rosari de l'aurora.
No hi havia per a menys. Era per arrancar a córrer i arrabassar-se els cabells. S'hi feia comprensible que manifestassin gran irritació o disgust. I que fins i tot, en alguns casos, sorgís una molt cruel desesperança. Derrotes con aquella eren molt males de pair.
Ni el temps transcorregut fins ara, els ha fet veure clarament que aigo se n'ho ha duit. N'hi ha que encara no se'n poden avenir ni s'ho acaben de creure. Però els fets són els fets. I el cert és que a bóta buidada no hi ha què punyir. On no n'hi ha que no n'hi cerquin.
Si ens trobàssim en una altra època, i en un altre indret del món, hom podria escampar als vuit vents del món que el mal que han fet al país, com el bé que li han deixat de fer, clamen venjança al cel!
Tractant-se de Mallorca, de les Illes Balears i Pitiüses, del conjunt dels Països Catalans, podem mantenir, tot i amb això, que el futur és a les nostres mans. A les mans de la gent que, fort i no et moguis, continua remant contra corrent, volent i impulsant la creació d'una societat d'esquerres, republicana, nacionalment catalana.
I l'altra gent, que? Millor oblidar-se'n.
O, si voleu, fet tot quant sigui possible per fer-la desaparèixer definitivament, d'una vegada per totes, de l'escena política i institucional illenca.
És la veu i la visió més crítica del Pacte de Progrés. Es tracta d'una gent que no es mereix continuar-n'hi la presència. No hi sabé ocupar el seu lloc, amb un mínim de seny i dignitat, quan se li ho reclamava. Se li ha de dir ben fort i clar allò que deien els antics: qui no té cap, que tengui cames. Com més aviat millor, els convé, a tots, prendre portal i cedir el pas a una altra gent més valenta i responsable.
Ho assenyala, i ho ha sabut dir molt bé, qui ha escrit aquest llibre.
http://www.nodo50.org/ixent/pacteprogres.htm Memòria històrica del primer Pacte de Progrés
http://mallorcaweb.net/lopezcrespi/index.htm Web de l´escriptor Miquel López Crespí
http://www.nodo50.org/ixent/lopezcrespi.html Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
http://www.nodo50.org/ixent/miquelopez.htm Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Per Cecili Buele Ramis, exconseller de Cultura del Consell Insular de Mallorca
Gran illusió
Els quatre anys -només quatre- que perdurà el primer govern progressista i nacionalista a les Illes Balears i Pitiüses donaren molt de si. Si més no, des del punt de vista creatiu de la mà del prolífic escriptor Miquel López Crespí, serviren per omplir planes i més planes de premsa i dels mitjans.
No se li pot aplicar, a ell, allò que se solia dir temps enrera en determinats ambients: a Ciutat, que hi estiga qui hi és nat. Tothom sap i coneix que en Miquel va nàixer a sa Pobla i que s'establí a Ciutat, on fixà el seu lloc de residència, i de treball intens, fa un grapat d'anys. Hi ha esdevengut un d'aquells ciutadans que s'estima el país. I ja se sap, l'amor al país no té preu; ni a la plaça en venen.
Tot això li ha permès seguir de prop, i compartir folgadament, la illusió prèvia a aquell procés electoral desplegat l'any 1999, i la conseqüent constitució a les illes del primer govern progressista i nacionalista.
La seva implantació havia estat vista i percebuda, per molta gent, com un fet històric.
Per primera vegada en la història, s'havia aconseguit arraconar una dreta conservadora que pràcticament, s'havia dedicat a exercir el poder damunt les illes durant les sis darreres dècades seguides.
L'escriptor, amb les nombroses aportacions fetes públiques, havia anat alimentant de mica en mica l'esperança en una nova manera de governar el país, i de representar-ne la ciutadania, a mida que s'avançava en aquell primer any del nou mandat.
La responsabilitat dels governants era molt gran. S'hi jugaven un nou futur per al país. Aleshores, les gavines -del PP- eren a terra. Senyal clar que s'havien desfermat a la Mar Mediterrània fortes onades de mal temps, per a les naus dretanes.
Esperança decebuda
Des dels inicis d'aquell nou govern, havia causat una certa estranyesa a l'escriptor el fet de comprovar com a possible que tot allò no esdevengués res més que una espècie de repartiment de cadiretes, poltrones, sous, càrrecs i recursos públics.
En Miquel sabia molt bé que l'enlluernament del poder era més antic que el pastar, molt més antic que l'anar a peu. La lluita pel poder d'uns sempre havia duit uns altres a donar empentes i colzades, per tal d'apoderar-se d'allò que no tenien i que volien obtenir, al preu que fos. Els cappares de les set formacions polítiques que integraven el Pacte de Progrés feien la impressió d'anar aferra-pilla estirar cabells. Se'ls veia massa aferrats a les anelles de la Sala. La imatge que donaven era llastimosa. Com si anassin de tres qui n'agafa dues, de bicocques.
Tot i que no li acabaven d'agradar aquells inicis, l'escriptor hi havia donat el seu suport explícit i havia encoratjat tothom a embrancar-s'hi. Sabia i volia tenir sempre present que no era cap assumpte que s'hagués de fer aviat, com aquell qui diu amb dos bulls són cuites. No.
Però aquell mal pressentiment inicial, de mica en mica se li havia anat confirmant. Fins i tot abans que hagués acabat de transcórrer el primer any d'aquell mandat. Així ja ho reflectien tots els seus escrits. Serà per allò que s'acostuma a dir que a la terra dels cecs, el tort és el rei.
El fet és que molt sovint, qui pensa i creu tenir tots els llums del món encesos, bé sia per la seva professió, bé sia pels seus estudis, bé sia per la seva posició social elevada, en realitat viu molt més a les fosques que ningú.
Mentre n'hi ha d'altres que, en canvi, sense un bagatge tan voluminós, hi veuen molt més clarament i nítida, i saben encertar-la a la primera.
En Miquel va ser d'aquests darrers. A mida que passava el temps, anava veient cada cop més clarament que el rumb que prenien els esdeveniments no ajudava a percebre ni difondre aquell nou tarannà en què s'havia somniat de bon principi.
Alguns canvis, produïts a les més altes esferes del poder governamental, explicitaven certes semblances amb antigues maneres d'exercir-lo temps enrera: a cop de ganivetada ideològica entre els mateixos companys de partit.
Per si no bastava un cas, se n'hi afegien d'altres.
Qui no vol brou, set escudelles, podia pensar i dir l'escriptor i observador acurat.
L'autor d'aquells treballs periodístics, que besllumava que "no era això, companys, no era això", es posà a parir idees i opinions, suggeriments i propostes. Fins al punt que qualcú l'arribà a considerar com una espècie d'advocat de causes ben perdudes.
Crítica profitosa
En Miquel, emperò, no afluixà gens ni mica, i es dedicà amb molt de coratge i gosadia a escriure i publicar articles d'opinió. Es llançà a fer una crítica, tan intensa com amistosa i constructiva, d'aquell Pacte de Progrés massa estufat. Alludia a aspectes que considerava que s'havien de retocar, als quals s'havia de parar més esment, d'una manera bastant més acurada.
La seva intenció no era afegir-hi llenya al foc, ni branques en el feix, cercant fomentar discòrdies, malifetes, calamitats o tot un caramull de desgràcies i de mals. No. Però tampoc no volia fer com qui alaba aquell qui et dóna gust, i dóna gust a qui t'alaba.
Convençut que els seus escrits no eren retxes dins l'aigua, les hemeroteques s'anaren omplint d'aquelles opinions que va manifestar de mil i una maneres.
Provocà, amb això, que sorgissin dins certs àmbits progressistes no pocs comentaris malintencionats. Com a bon pobler, emperò, sabia fer molt més cas d'allò que diu la pagesia: a mal temps bona cara. I, amb la seva ja llarga experiència en l'ofici d'escriptor, mantenia sempre ben present que aucell vell és mal d'engabiar.
Indiferència cínica
La resposta o reacció, de la part dels governants qui eren alludits, solament es traduïa en indiferència gran i impertorbable.
Es veu que n'hi havia que ja l'havien calat, i veien de quin punt es calçava.
S'estimaven molt més, per això mateix, mantenir el posat de qui s'ha trasmudat en pedra viva, damunt la qual les paraules d'aquell escriptor crític semblava que no feien altra cosa que llenegar-hi infructuosament un dia i un altre dia, un pic i un altre pic.
Més d'un d'aquells devia morir-se de ganes de poder-li dir a la cara: no t'afiquis en romanços. Qualcun altre, fent exclamacions d'impaciència en veure reproduir-se aquells escrits tan molests o inoportuns, devia pensar: altre bony m'ha eixit avui.
Tot i amb això, l'escriptor prolífic i modest no volgué afluixar mai. Sabent i tenint sempre present que a ca magre tot són puces, insistia una vegada i una altra en els mateixos assumptes i les mateixes qüestions de sempre: les que tenien a veure amb el nacionalisme i l'ecologisme genuïnament d'esquerres.
El veia ben malament, entre les barres del socialisme obrer espanyol (tenyit conjunturalment d'autoctonisme epidèrmic) i el mallorquinisme caciquil dretà (dotat perennement de més que ben provades capacitats camaleòniques).
Considerava que s'havia de tenir la gosadia de trencar valentament amb aquell tipus de relació tan perniciosa. Per això, reclamava moltes més dosis d'atreviment, a l'hora de prendre decisions i mostrar a la ciutadania qui eren de bon de veres i qui volien ser com a governants, els que s'havien presentat com a nacionalistes, ecologistes i d'esquerres.
Creia que una forta illusió i unes ganes intenses d'aixecar i construir uns Països Catalans sobirans i solidaris, s'havien d'engolir, havien d'arraconar, havien de superar aquell vell i ranci projecte progressista que pretenia fer de els quatre illes un país sense cap frontera.
Considerava que el nacionalisme d'esquerres mai per mai no s'havia de conformar amb allò que anava succeint. Havia d'evitar, de totes totes, que se li pogués dir allò que s'acostuma a expressar irònicament quan la gent s'alegra estúpidament de les coses que li passen, en comptes de lamentar-se'n i reaccionar-hi valentament: alegria, tu, que el sostre es crema.
Victòria pronosticada
L'escriptor estava convençut que aquella manera d'actuar del PdP podia comportar-li molt males conseqüències, en un termini breu de temps. A la llarga i a la curta, s'estava possibilitant i afavorint el retorn del PP a l'esfera del poder.
Hom se'n reia d'aquelles apreciacions, fetes públiques a través dels mitjans de comunicació locals. Eren considerades fora de to per pessimistes; sense cap casta de fonament per irreals; absurdes per impossibles.
En veure aquella gent que, tot i estar en perill de sofrir una gran pèrdua, encara volien donar-se importància i bravejar, li entraven ganes d'escometre'ls amb allò que s'acostumava a dir en temps enrera: sí, sí, sí, alaba't ruc, que a vendre et duc.
S'havia avançat, en el temps i amb dades ben concretes, a l'anunci de la victòria aconseguida pel PP la jornada electoral del 25 de maig de l'any 2003. I no se li havia volgut donar gens ni mica de crèdit.
Molt poc cas s'havia fet d'aquelles cartes obertes que havia adreçat al president Antich o a les presidentes dels Consells. Ni de cap d'aquells escrits que reivindicaven la dignitat de l'esquerra, o que besllumaven el futur del pacte, o defensaven Mateu Morro i el nacionalisme d'esquerres, o criticaven amistosament els silencis del PSM i reclamaven del Pacte de Progrés unes polítiques diferents.
Derrota mal païda
Incrèduls, esmaperduts, sorpresos, bocabadats, inquiets, astorats, nerviosos, preocupats, irritats... aquella nit feresta electoral, compareixien davant l'opinió pública illenca alguns d'aquells que havien protagonitzat, durant quatre anys seguits, el que hauria d'haver estat l'experiència més valuosa en la història política d'aquest país.
En realitat, va ser qualque cosa més que una dolorosa experiència.
Esdevingué el més barroer dels experiments, que produí el més estrepitós dels fracassos en la història política illenca més recent.
Els cappares d'aquell mal experiment polític, d'un dia per l'altre, varen passar d'anar com un coet, com una bala, a haver d'anar cocpiu, sense forces ni delit, coix-coix, ara caic ara m'aixec.
Se'n varen haver d'anar amb les mans damunt el cap, cul batut i cara alegre, mal satisfets, sense haver obtingut allò que desitjaven i havent-ne sortit del tot perjudicats,
Tot havia acabat tan malament! Com el rosari de l'aurora.
No hi havia per a menys. Era per arrancar a córrer i arrabassar-se els cabells. S'hi feia comprensible que manifestassin gran irritació o disgust. I que fins i tot, en alguns casos, sorgís una molt cruel desesperança. Derrotes con aquella eren molt males de pair.
Ni el temps transcorregut fins ara, els ha fet veure clarament que aigo se n'ho ha duit. N'hi ha que encara no se'n poden avenir ni s'ho acaben de creure. Però els fets són els fets. I el cert és que a bóta buidada no hi ha què punyir. On no n'hi ha que no n'hi cerquin.
Si ens trobàssim en una altra època, i en un altre indret del món, hom podria escampar als vuit vents del món que el mal que han fet al país, com el bé que li han deixat de fer, clamen venjança al cel!
Tractant-se de Mallorca, de les Illes Balears i Pitiüses, del conjunt dels Països Catalans, podem mantenir, tot i amb això, que el futur és a les nostres mans. A les mans de la gent que, fort i no et moguis, continua remant contra corrent, volent i impulsant la creació d'una societat d'esquerres, republicana, nacionalment catalana.
I l'altra gent, que? Millor oblidar-se'n.
O, si voleu, fet tot quant sigui possible per fer-la desaparèixer definitivament, d'una vegada per totes, de l'escena política i institucional illenca.
És la veu i la visió més crítica del Pacte de Progrés. Es tracta d'una gent que no es mereix continuar-n'hi la presència. No hi sabé ocupar el seu lloc, amb un mínim de seny i dignitat, quan se li ho reclamava. Se li ha de dir ben fort i clar allò que deien els antics: qui no té cap, que tengui cames. Com més aviat millor, els convé, a tots, prendre portal i cedir el pas a una altra gent més valenta i responsable.
Ho assenyala, i ho ha sabut dir molt bé, qui ha escrit aquest llibre.
http://www.nodo50.org/ixent/pacteprogres.htm Memòria històrica del primer Pacte de Progrés
http://mallorcaweb.net/lopezcrespi/index.htm Web de l´escriptor Miquel López Crespí
http://www.nodo50.org/ixent/lopezcrespi.html Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
http://www.nodo50.org/ixent/miquelopez.htm Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
domingo, 10 de agosto de 2008
Andreu Nin i el POUM: els assassinats de la NKVD, el PCE i el PSUC en temps de la guerra civil. Els Fets de Maig de 1937 a Barcelona (I)
Els estalinistes del PCE i del PSUC: l’assassinat d’Andreu Nin i les persecucions contra els comunistes del POUM
Per Miquel López Crespí, escriptor
Entre la nombrosa informació existent que pot documentar la participació dels estalinistes espanyols i catalans del PCE i del PSUC en la persecució i criminalització dels “trotskistes” del POUM podríem destacar, com ja hem escrit en altres articles, el famós llibre de George Orwell Homenatge a Catalunya (Barcelona, Edicions Ariel, 1969), i també Andreu Nin y el movimiento comunista en España (1930-1937) (Barcelona, Anagrama, 1977) de Francesc Bonamusa. Ambdós llibres ens informen extensament del paper criminal de les direccions del PCE i del PSUC en les campanyes de difamació contínua dels militants del POUM mesos abans de la detenció i assassinat d’Andreu Nin i de la il·legalització i empresonament de moltíssims militants del POUM, posteriorment. Abans dels sangonosos esdeveniments dels Fets de Maig del 37 a Barcelona, l’atac contra les conquestes revolucionàries del 19 de juliol, l’intent del PCE-PSUC d'acabar amb les col·lectivitzacions, el poder de les milícies, l’autogestió obrera a les fàbriques, ja s’s'han donat nombrosos assalts de militants del PCE a les seus del POUM, com informa Francesc Bonamussa. Com explica Jordi Arquer, dirigent primer del BOC i després del POUM, en el seu estudi “Objetivo: liquidar al POUM”: “Los hechos de mayo [1937] fueron una explosión espontánea de la clase obrera frente a la minimización y el debilitamiento de la revolución, de las conquistas revolucionarias. Esto se avenía con la política de la URSS que no quería el triunfo de la revolución. [...] Andreu Capdevilla, presidente del Consell d’Economía de Catalunya, me dijo en una ocasión, ya en el exilio, que los partidos burgeses y el PSUC querían deshacer las colectivizaciones incluso quince días antes de entrar en Barcelona los nacionales.
‘Ni la URSS ni su internacional comunista han podido nunca admitir la existencia en ningún lugar del mundo de partidos comunistas no oficiales, es decir, que no dependieses o que no estuvieses adscritos a la III Internacional. [...] Pero nuestro caso [l’existència del POUM], el de Cataluña, era para dirección de la III Internacional un problema. Porque siempre, desde la creación del Partit Comunista Català había sido más fuerte e influyente en todos los aspectos de la vida pública (sindical, política, etcétera) que el partido oficial dependiente de Moscú. No podían admitir que hubiera un partido comunista más fuerte que el oficial y menos aún cuando en este país se había declarado una revolución. Tras los primeros tiempos de desorientación, al comienzo de la guerra, el PCE decide apoyar la creación de una república parlamentaria de nuevo tipo y esta será su consigna durante toda la contienda. Para ellos la guerra era un problema de antifascismo, no de revolución. Su actitud era contrarrevolucionaria, por eso iban contra las colectivizaciones y todo lo que significara un apoyo a la revolució. Eran objetivamente unos aliados de Franco porque también este iba contra la revolución social y el derecho de las nacionalidades ibéricas a su independencia”.
La campanya contra els “perillosos elements trotskistes” ja fa temps que ha començat a l’URSS. Importantíssim per a copsar tota la brutalitat del règim estalinista és el llibre de l’historiador francès Pierre Broué titulat Los procesos de Moscú (Barcelona, Anagrama, 1969) on, estudiant com es va ordir i muntar l’empresonament i posterior assassinat de la vella guàrdia bolxevic que juntament amb Lenin i Trotski havia fet la Revolució d’Octubre –parlam de la liquidació de Georgi L. Piatakov, Karl Radek, Grigori I. Sokólnikov, Leonid P. Serebriakov, Nikolai I. Muràlov, E. Zinóviev, Lev B. Kàmenev, Ivan N. Smirnov... --, podem entendre el que el PCE i el PSUC ordien per als revolucionaris del POUM. Cap a l’any 1997, l’historiador Josep Termes, en el pròleg al llibre de Francesc Bonamusa recomanava uns quants llibres dels publicats aleshores, imprescindibles quant a assabentar-se del rerefons dels sagnants Fets de Maig de 1937, l’assassinat de Camillo Berneri i Andreu Nin i de centenars de militants revolucionaris d’aquella època. Josep Termes situa, d’entre d’altres, les obres de: Víctor Alba (El marxisme a Catalunya. 1919-1939, 4 vols., Barcelona, 1974-1975); Andrés Suárez (El proceso contra el POUM., París, 1974); Manuel Cruells (Els Fets de Maig, Barcelona, 1970); Julián “Gorkin” (El proceso de Moscú en Barcelona. El sacrificio de Andrés Nin, Barcelona, 1974); Wilebaldo Solano (“Assaig biogràfic”, en la reedició del llibre de Nin Els moviments d’emancipació nacional, París, 1970) i el de Juan Andrade Prefacio a Andrés Nin. Los problemas de la revolución española 1931-1937, París, 1971). Termes hi afegeix igualment l’important llibre de Burnet Bolloten La revolución española. Las izquierdas y la lucha por el poder, editat a Mèxic el 1962, el de G. H. Meaker The Revoluctionary Left in Spain 1914-1923 publicat a Stanford el 1974 i el de Pelai Pagés Andrés Nin. Su evolución política 1911-1937 publicat a Barcelona el 1974.
Tot aquest material, juntament amb les edicions de nous títols i amb les investigacions de la Fundació Andreu Nin ens permet anar reconstruint el paper del PCE i el PSUC en el suport a la policia política de la burocràcia estalinista. Hi havia un seguidisme absolut envers les directrius emanades de Moscou per part de José Díaz, Dolores Ibárruri “La Pasionaria”, Santiago Carrillo, Enrique Líster, Ignacio Gallego i els dirigents del PSUC era absolut. Cap divergència amb els elements de la Internacional enviats per Stalin per perseguir els revolucionaris de l’Estat espanyol i els sequaços del PCE-PSUC que els fan costat. Si les campanyes del PCE i del PSUC contra els "contrarevolucionaris del POUM” eren ferotges abans dels Fets de Maig del 37, de seguida que cessaren els trets es començà a preparar l’extermini i els processos –que pensaven que serien com els de Moscou- contra els dirigents del POUM. N’informa extensament Francesc Bonamussa en el llibre Andreu Nin i el movimiento comunista en España (1930-1937) (Op. Cit., p. 373-383). A tall d’exemple volem reproduir aquest petit fragment del llibre per a copsar tota la profunditat sectària dels estalinistes espanyols i catalans que, finalment, portarien a l’assassinat de Nin i a l’empresonament, a les txeques del PCE a València i Madrid i del PSUC a Barcelona, de centenars de militants revolucionaris de la CNT i del POUM. Bonamussa explica: “En efecto, en su discurso del 9 de mayo en el Cine Capitol de Valencia, después de acusar a los trotskistas de contrarevolucionarios y agentes del fascismo, se dedicó a resumir el proceso realizado en Moscú, utilizando incluso términos manejados por Stalin o Manulilski. ‘Todos los obreros –afirma Díaz—deben conocer el proceso que se ha desarrollado en la URSS contra los trotskistas. Es Trotski en persona el que ha dirigido a esta banda de forajidos descarrilando los trenes en la URSS, practicando el sabotaje en las grandes fábricas, haciendo todo lo posible por descubrir los secretos militares para entregarlos a Hitler y a los imperialistas del Japón. Y cuando esto ha sido descubierto en el proceso y los trotsquistas han declarado que lo hacían en combinación con Hitler, con los imperialistas del Japón, bajo la dirección de Trotski, yo pregunto: ¿es que no está totalmente claro que eso no es una organización política o social con una determinada tendencia, como los anarquistas, los socialistas o los republicanos, sino que el trotskismo debe barrerse de todos los países civilizados, si es que de verdad quiere liquidarse a esos bichos que, incrustados en el movimento obrero, hacen tanto daño a los propios obreros que dicen defender? [...] Ante la elocuencia de las palabras de José Díaz, sólo merece destacar que los ataques del PCE al POUM fueron ‘increscendo’, Mundo Obrero, órgano central del PCE, combatió constantemente al POUM y exigió su disolución. Las acusaciones de trotskistas-fascistas, de ‘nidos de fascistas a sueldo de los centros de espionaje alemanes’, o de ‘verdaderas guerrillas de nuestra retaguardia’ son constantes. Mundo Obrero incluso ataca a órganos de premsa y dirigentes de la CNT que defienden al POUM, como Castilla Libre o Juan López”.
Però la implicació dels estalinistes espanyols del PCE-PSUC en la persecució, criminalització i posterior assassinat d’Andreu Nin i molts militants de la CNT i el POUM no acaba amb aquestes campanyes contínues d’intoxicació dels pobles i sectors populars de l’Estat espanyol. Els defensors actuals de l’estalinisme i neoestalinisme espanyol i català afirmen que no hi ha cap prova concreta de la implicació de la direcció del PCE-PSUC en l’assassinat de Nin i que tota la responsabilitat recau damunt la policia política soviètica que operava a l’estat espanyol. Concretament el famós Aleksandr Orlov, l’agent de la NKVD. Totes les acusacions recauen damunt seu per tal de fer perdonar els estalinistes nostrats que li donaren suport des de llocs de comandament estalinista a la policia espanyola. Segons aquesta teoria exculpatòria, Santiago Carrillo, José Díaz, Ignacio Gallego, la Pasionaria, Pere Ardiaca, tots els dirigents estalinistes espanyols i catalans que eren al servei dels agents de Stalin a la guerra, eren “innocents” perquè “mai no saberen res de les operacions de la NKVD soviètica”. Amb aquesta ximpleria, simple demagògia sense cap mena de fonament, la pretesa “ignorància” dels estalinistes espanyols i catalans del que feia i ordia la NKVD, pensen que ho tenen tot solucionat. Però s’equivoquen els que escampen fum per amagar la veritat. Avui dia, amb tota la documentació que hi ha publicada al respecte, pel nombrós material de què que ens forneixen escriptors, investigadors i historiadors --basta pensar en Víctor Alba, Francesc Bonamusa, Pelai Pagès, George Orwell, Burnet Bolloten, Wilebaldo Solano, Jordi Arquer, Abel Paz, el Col·lectiu “La Trinxera”, Maria Dolors Genovés, Victor Serge, Antonio Rubira León, per dir solament uns noms-- sabem de l’estreta relació entre els agents de Stalin, el PCE, el PSUC i la Direcció General de Seguretat republicana. Evidentment, qui comandava en darrera instància eren els delegats de la Internacional estalinista, però els Orlov, Erno Gerö (“Pedro”), Palmiro Togliatti, Vittorio Codovila, Andreu Marty, Luigi Gallo i tots els altres, res no haurien pogut fer sense el suport actiu proporcionat en tot moment per les direccions del PCE-PSUC. I en el cas de la detenció i posterior assassinat d’Andreu Nin cal recordar, com diu Francesc Bonamussa en Andreu Nin (pàg. 376): “Logicamente, estos últimos [fa referència als delegats de Stalin] tenían unos lazos de relación con los servicios secretos del gobierno republicano que debían mantenerse a través de la Dirección General de Seguridad, regentada, en junio, por el coronel Ortega, ligado al PCE”.
http://mallorcaweb.net/lopezcrespi/index.htm Web de l´escriptor Miquel López Crespí
http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
http://www.nodo50.org/ixent/miquelopez.htm Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
http://www.ixent.org/reprefeixista.htm Memòria cronològica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)
http://www.ixent.org/postfranquista.htm Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)
http://www.ixent.org/classics.htm Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)
Per Miquel López Crespí, escriptor
Entre la nombrosa informació existent que pot documentar la participació dels estalinistes espanyols i catalans del PCE i del PSUC en la persecució i criminalització dels “trotskistes” del POUM podríem destacar, com ja hem escrit en altres articles, el famós llibre de George Orwell Homenatge a Catalunya (Barcelona, Edicions Ariel, 1969), i també Andreu Nin y el movimiento comunista en España (1930-1937) (Barcelona, Anagrama, 1977) de Francesc Bonamusa. Ambdós llibres ens informen extensament del paper criminal de les direccions del PCE i del PSUC en les campanyes de difamació contínua dels militants del POUM mesos abans de la detenció i assassinat d’Andreu Nin i de la il·legalització i empresonament de moltíssims militants del POUM, posteriorment. Abans dels sangonosos esdeveniments dels Fets de Maig del 37 a Barcelona, l’atac contra les conquestes revolucionàries del 19 de juliol, l’intent del PCE-PSUC d'acabar amb les col·lectivitzacions, el poder de les milícies, l’autogestió obrera a les fàbriques, ja s’s'han donat nombrosos assalts de militants del PCE a les seus del POUM, com informa Francesc Bonamussa. Com explica Jordi Arquer, dirigent primer del BOC i després del POUM, en el seu estudi “Objetivo: liquidar al POUM”: “Los hechos de mayo [1937] fueron una explosión espontánea de la clase obrera frente a la minimización y el debilitamiento de la revolución, de las conquistas revolucionarias. Esto se avenía con la política de la URSS que no quería el triunfo de la revolución. [...] Andreu Capdevilla, presidente del Consell d’Economía de Catalunya, me dijo en una ocasión, ya en el exilio, que los partidos burgeses y el PSUC querían deshacer las colectivizaciones incluso quince días antes de entrar en Barcelona los nacionales.
‘Ni la URSS ni su internacional comunista han podido nunca admitir la existencia en ningún lugar del mundo de partidos comunistas no oficiales, es decir, que no dependieses o que no estuvieses adscritos a la III Internacional. [...] Pero nuestro caso [l’existència del POUM], el de Cataluña, era para dirección de la III Internacional un problema. Porque siempre, desde la creación del Partit Comunista Català había sido más fuerte e influyente en todos los aspectos de la vida pública (sindical, política, etcétera) que el partido oficial dependiente de Moscú. No podían admitir que hubiera un partido comunista más fuerte que el oficial y menos aún cuando en este país se había declarado una revolución. Tras los primeros tiempos de desorientación, al comienzo de la guerra, el PCE decide apoyar la creación de una república parlamentaria de nuevo tipo y esta será su consigna durante toda la contienda. Para ellos la guerra era un problema de antifascismo, no de revolución. Su actitud era contrarrevolucionaria, por eso iban contra las colectivizaciones y todo lo que significara un apoyo a la revolució. Eran objetivamente unos aliados de Franco porque también este iba contra la revolución social y el derecho de las nacionalidades ibéricas a su independencia”.
La campanya contra els “perillosos elements trotskistes” ja fa temps que ha començat a l’URSS. Importantíssim per a copsar tota la brutalitat del règim estalinista és el llibre de l’historiador francès Pierre Broué titulat Los procesos de Moscú (Barcelona, Anagrama, 1969) on, estudiant com es va ordir i muntar l’empresonament i posterior assassinat de la vella guàrdia bolxevic que juntament amb Lenin i Trotski havia fet la Revolució d’Octubre –parlam de la liquidació de Georgi L. Piatakov, Karl Radek, Grigori I. Sokólnikov, Leonid P. Serebriakov, Nikolai I. Muràlov, E. Zinóviev, Lev B. Kàmenev, Ivan N. Smirnov... --, podem entendre el que el PCE i el PSUC ordien per als revolucionaris del POUM. Cap a l’any 1997, l’historiador Josep Termes, en el pròleg al llibre de Francesc Bonamusa recomanava uns quants llibres dels publicats aleshores, imprescindibles quant a assabentar-se del rerefons dels sagnants Fets de Maig de 1937, l’assassinat de Camillo Berneri i Andreu Nin i de centenars de militants revolucionaris d’aquella època. Josep Termes situa, d’entre d’altres, les obres de: Víctor Alba (El marxisme a Catalunya. 1919-1939, 4 vols., Barcelona, 1974-1975); Andrés Suárez (El proceso contra el POUM., París, 1974); Manuel Cruells (Els Fets de Maig, Barcelona, 1970); Julián “Gorkin” (El proceso de Moscú en Barcelona. El sacrificio de Andrés Nin, Barcelona, 1974); Wilebaldo Solano (“Assaig biogràfic”, en la reedició del llibre de Nin Els moviments d’emancipació nacional, París, 1970) i el de Juan Andrade Prefacio a Andrés Nin. Los problemas de la revolución española 1931-1937, París, 1971). Termes hi afegeix igualment l’important llibre de Burnet Bolloten La revolución española. Las izquierdas y la lucha por el poder, editat a Mèxic el 1962, el de G. H. Meaker The Revoluctionary Left in Spain 1914-1923 publicat a Stanford el 1974 i el de Pelai Pagés Andrés Nin. Su evolución política 1911-1937 publicat a Barcelona el 1974.
Tot aquest material, juntament amb les edicions de nous títols i amb les investigacions de la Fundació Andreu Nin ens permet anar reconstruint el paper del PCE i el PSUC en el suport a la policia política de la burocràcia estalinista. Hi havia un seguidisme absolut envers les directrius emanades de Moscou per part de José Díaz, Dolores Ibárruri “La Pasionaria”, Santiago Carrillo, Enrique Líster, Ignacio Gallego i els dirigents del PSUC era absolut. Cap divergència amb els elements de la Internacional enviats per Stalin per perseguir els revolucionaris de l’Estat espanyol i els sequaços del PCE-PSUC que els fan costat. Si les campanyes del PCE i del PSUC contra els "contrarevolucionaris del POUM” eren ferotges abans dels Fets de Maig del 37, de seguida que cessaren els trets es començà a preparar l’extermini i els processos –que pensaven que serien com els de Moscou- contra els dirigents del POUM. N’informa extensament Francesc Bonamussa en el llibre Andreu Nin i el movimiento comunista en España (1930-1937) (Op. Cit., p. 373-383). A tall d’exemple volem reproduir aquest petit fragment del llibre per a copsar tota la profunditat sectària dels estalinistes espanyols i catalans que, finalment, portarien a l’assassinat de Nin i a l’empresonament, a les txeques del PCE a València i Madrid i del PSUC a Barcelona, de centenars de militants revolucionaris de la CNT i del POUM. Bonamussa explica: “En efecto, en su discurso del 9 de mayo en el Cine Capitol de Valencia, después de acusar a los trotskistas de contrarevolucionarios y agentes del fascismo, se dedicó a resumir el proceso realizado en Moscú, utilizando incluso términos manejados por Stalin o Manulilski. ‘Todos los obreros –afirma Díaz—deben conocer el proceso que se ha desarrollado en la URSS contra los trotskistas. Es Trotski en persona el que ha dirigido a esta banda de forajidos descarrilando los trenes en la URSS, practicando el sabotaje en las grandes fábricas, haciendo todo lo posible por descubrir los secretos militares para entregarlos a Hitler y a los imperialistas del Japón. Y cuando esto ha sido descubierto en el proceso y los trotsquistas han declarado que lo hacían en combinación con Hitler, con los imperialistas del Japón, bajo la dirección de Trotski, yo pregunto: ¿es que no está totalmente claro que eso no es una organización política o social con una determinada tendencia, como los anarquistas, los socialistas o los republicanos, sino que el trotskismo debe barrerse de todos los países civilizados, si es que de verdad quiere liquidarse a esos bichos que, incrustados en el movimento obrero, hacen tanto daño a los propios obreros que dicen defender? [...] Ante la elocuencia de las palabras de José Díaz, sólo merece destacar que los ataques del PCE al POUM fueron ‘increscendo’, Mundo Obrero, órgano central del PCE, combatió constantemente al POUM y exigió su disolución. Las acusaciones de trotskistas-fascistas, de ‘nidos de fascistas a sueldo de los centros de espionaje alemanes’, o de ‘verdaderas guerrillas de nuestra retaguardia’ son constantes. Mundo Obrero incluso ataca a órganos de premsa y dirigentes de la CNT que defienden al POUM, como Castilla Libre o Juan López”.
Però la implicació dels estalinistes espanyols del PCE-PSUC en la persecució, criminalització i posterior assassinat d’Andreu Nin i molts militants de la CNT i el POUM no acaba amb aquestes campanyes contínues d’intoxicació dels pobles i sectors populars de l’Estat espanyol. Els defensors actuals de l’estalinisme i neoestalinisme espanyol i català afirmen que no hi ha cap prova concreta de la implicació de la direcció del PCE-PSUC en l’assassinat de Nin i que tota la responsabilitat recau damunt la policia política soviètica que operava a l’estat espanyol. Concretament el famós Aleksandr Orlov, l’agent de la NKVD. Totes les acusacions recauen damunt seu per tal de fer perdonar els estalinistes nostrats que li donaren suport des de llocs de comandament estalinista a la policia espanyola. Segons aquesta teoria exculpatòria, Santiago Carrillo, José Díaz, Ignacio Gallego, la Pasionaria, Pere Ardiaca, tots els dirigents estalinistes espanyols i catalans que eren al servei dels agents de Stalin a la guerra, eren “innocents” perquè “mai no saberen res de les operacions de la NKVD soviètica”. Amb aquesta ximpleria, simple demagògia sense cap mena de fonament, la pretesa “ignorància” dels estalinistes espanyols i catalans del que feia i ordia la NKVD, pensen que ho tenen tot solucionat. Però s’equivoquen els que escampen fum per amagar la veritat. Avui dia, amb tota la documentació que hi ha publicada al respecte, pel nombrós material de què que ens forneixen escriptors, investigadors i historiadors --basta pensar en Víctor Alba, Francesc Bonamusa, Pelai Pagès, George Orwell, Burnet Bolloten, Wilebaldo Solano, Jordi Arquer, Abel Paz, el Col·lectiu “La Trinxera”, Maria Dolors Genovés, Victor Serge, Antonio Rubira León, per dir solament uns noms-- sabem de l’estreta relació entre els agents de Stalin, el PCE, el PSUC i la Direcció General de Seguretat republicana. Evidentment, qui comandava en darrera instància eren els delegats de la Internacional estalinista, però els Orlov, Erno Gerö (“Pedro”), Palmiro Togliatti, Vittorio Codovila, Andreu Marty, Luigi Gallo i tots els altres, res no haurien pogut fer sense el suport actiu proporcionat en tot moment per les direccions del PCE-PSUC. I en el cas de la detenció i posterior assassinat d’Andreu Nin cal recordar, com diu Francesc Bonamussa en Andreu Nin (pàg. 376): “Logicamente, estos últimos [fa referència als delegats de Stalin] tenían unos lazos de relación con los servicios secretos del gobierno republicano que debían mantenerse a través de la Dirección General de Seguridad, regentada, en junio, por el coronel Ortega, ligado al PCE”.
http://mallorcaweb.net/lopezcrespi/index.htm Web de l´escriptor Miquel López Crespí
http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
http://www.nodo50.org/ixent/miquelopez.htm Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
http://www.ixent.org/reprefeixista.htm Memòria cronològica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)
http://www.ixent.org/postfranquista.htm Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)
http://www.ixent.org/classics.htm Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)
lunes, 4 de agosto de 2008
Contracultura i subversió
Narrativa experimental i subversió en els anys 70 i 80 (IV)
Per Miquel López Crespí, escriptor
En llibres de narracions com La guerra just acaba de començar hi ha molt de l’experimentalisme que vaig practicar en aquells començaments dels anys setanta. I, què vull dir exactament amb la paraula "experimentalisme"? Em referesc, i ho he explicat en altres articles, a portar a la pràctica moltes de les idees que, i ara ho veig amb certa perspectiva històrica, s’havien congriat en la meva imaginació a ran d’haver fet meves moltes de les idees rupturistes de les avantguardes literàries i artístiques de començaments del segle XX, passades pel sedàs del situacionisme –Guy Debord, Raul Vaneigem!—i la militància antifeixista. Pens en els contes guardonats amb el Ciutat de Manacor per un jurat format per Manuel Vázquez Moltalbán, Blai Bonet, Antoni Serra, Josep Melià i Guillem Lluís Díaz-Plaja. Narracions com "El grup", "La guerra just acaba de començar", "Amb els ulls plens de pànic", "La presó", "Aquesta illa on et duré", "La nostra herència", "Pàgines d´un diari", "Ningú no romp el silenci", "Genteta de Ciutat", "L’home que cada dia anava a comprar el diari", "Notícia dels escriptors illencs", "La Perla Balear", "Passa que..." i "Fugir", ho demostren. És la influència del surrealisme, de certs aspectes del nouveau roman i, més que res, de les teoritzacions artístiques del situacionisme, com ja he dit. El collage esdevé element essencial de moltes d’aquestes narracions. L’autor ho adverteix ben explícitament en la introducció de La guerra just acaba de començar quan escriu: "Per a la realització d’algunes de les narracions d’aquest llibre s’han utilitzat fragments dels següents materials: La isla de la calma (Santiago Rossinyol); Socialisme, sindicalisme i comunisme a Mallorca (Pere Gabriel); Gent del carrer (Antoni Serra); Los grandes cementerios bajo la Luna (Bernanos); Guia Turistica y comercial de Mallorca 1943; La Nostra Terra (Novembre 1934); Joanot Colom (Oliver)". El conte de La guerra just acaba de començar titulat "La Perla Balear" és bastit quasi completament amb fragments de la Guia Turistica y comercial 1943, i el titulat "Aquesta illa on et duré" es va fer com una mena de collage amb frases agafades a l’atzar dels diaris. També s’hi troben paràgrafs complets de determinats llibres que llegia en el moment exacte de posar-me a escriure. Altres narracions del llibre són simples pràctiques d’escriptura automàtica seguint les instruccions de Breton als inicials components dels grups surrealistes. A vegades una aplicació mecànica de les instruccions que Freud donava als seus pacients per a aprofundir en el subconscient de les persones... També s’hi poden trobar contes escrits a partir de fragments de cartes personals i altres experiments, alguns fins i tot d’utilització de la tipografia per ressaltar més allò que l’autor vol expressar. Però no em semblava el més adient considerar que els jocs tipogràfics fossin l´únic sistema, o el sistema més important, per eixamplar els límits del codi lingüístic de l’escriptor. Segurament mai em va interessar a fons la simple experimentació textual. Crec que en aquell temps els jocs tipogràfics ens semblaven desfasats, fora d’època, un vulgar seguidisme de determinades pràctiques parisenques de començament de segle XX. No volíem jugar a fer de falses avantguardes, entrar en el joc de vendre idees més antigues que el pastar com si fossin una troballa dels anys setanta. Em semblava fals. La revolta contra la narrativa convencional havia de ser també de continguts i havia de fer palesa la implicació personal de l’intel·lectual en la destrucció de la societat de classes. Els exercicis literaris autocomplaents, el refrit de les avantguardes del passat, la desfressa tipogràfica i el barroquisme estilístic per amagar la buidor i la manca de compromís en una autèntica revolta contra l’establert no em van convèncer mai.
Però el que em seduïa més en el moment d’escriure els contes que conformen La guerra just acaba de començar era la idea que la narració, el llibre, no es bastia com un intent de construir una "joia" literària experimental de validesa eterna. Ni molt manco! L’autor volia emprar, i de fet així ho feia, la literatura per establir un diàleg de complicitat amb el lector. El lector esdevenia així confident de dèries amoroses, polítiques, culturals de l’escriptor. Els experiments fets aleshores s’inscrivien, doncs, en el marc d´una concepció efímera del fet literari, quasi situacionista, i la importància del text no consistia tant en la simple experimentació formal, sinó en el fet que les narracions esdevenien una part activa d’una revolta global, d’acord amb les noves sensibilitats sorgides a ran d´una nova situació històrica i cultural.
Amb l’agreujament de la lluita de classes cultural, política i econòmica també s’anaren modificant alguns dels pressupòsits inicials que teníem quan començarem a escriure a finals dels anys seixanta. L’augment dels crims de la dictadura, l’assassinat d’obrers a les fàbriques en vaga, la mort a garrot vil de l’anarquista Puig Antich, els afusellats del 27 de setembre de 1975, les declaracions de l'almirall Carrero Blanco i altres jerarques del règim dient que mai hi hauria democràcia a l’estat espanyol, feien que ens anàssim implicant més i més en la militància antifeixista. Record que molts companys de "revolta textual i literària", molts "revolucionaris de tipografia", amics de xerrada de cafè, no volgueren fer aquest pas en el camí d´una autèntic combat contra la putrefacció regnant, tant política com cultural. Sembla que no anaven més enllà de la provatura malgirbada, de l’avorrit entreteniment de senyorets desenfeinats. Quants pamflets "rupturistes", copiats del moviment Dadà, dels surrealistes dels anys vint no eren sinó l’expressió enrabiada d´una malaltissa enveja contra els grans escriptors del moment. Ràbia contra Joan Fuster, Salvador Espriu, Miquel Martí i Pol, Jaume Vidal Alcover, Pere Quart, Vicent Andrés Estellés... la impotència d’escriure res de vàlid, ni comparable en aquests grans autors es concretava en aquells jocs de mans lluny de qualsevol ruptura seriosa envers la societat capitalista.
La implicació personal en la lluita subversiva per a mudar la cultura burgesa, la pseudocultura produïda pel feixisme i els intel·lectuals de dreta, va ser el pas que alguns férem. Aleshores, fent costat als companys i companyes de partit, a conseqüència de la participació en centenars de reunions clandestines, en accions enmig del carrer, també anà variant la meva concepció del que era art i literatura experimental.
Fent nostres molts conceptes del teatre de la guerrilla, dels futuristes russos del 17, del teatre d’agitació polític català i espanyol del temps de la guerra civil, de les propostes de Raul Vaneigem i de Guy Debord, els situacionistes que impregnaren amb les seves idees el Maig del 68, vaig passar a considerar "nova cultura revolucionària", "art experimental", "teatre subversiu" molt del que fèiem a fàbriques, hotels, facultats, carrers i indrets clandestins de reunió. Hi ha dos llibres bàsics per a copsar aquest canvi de percepció, descobrir l’explicació de perquè, a mesura que s’anava complicant la lluita contra la dictadura, també s’anava modificant la nostra concepció quant als experiments de simple "revolta" de saló. Els dos llibres que entre molts d’altres ens condicionaren i condicionen encara eren La société du spectacle de Guy Debord i el famós Traité de savoir-vivre à l’usage des jeunes générations que havia estat publicat per Edicions Gallimard de París el 67, un any abans dels esdeveniments dels Fets de Maig parisencs de 1968. I com ens havien fet canviar la sensibilitat artística i política els llibres dels situacionistes?
La realitat que ens encerclava era vista aleshores des d’una òptica diferent. Caldria recordar l’ambient "teatral" existent en les assembles d’estudiants i obrers antifeixistes dels anys setanta. Una passió i una creativitat revolucionària avui dia desapareguda sota les tones de ciment armat on han provat d’enterrar la Revolució els menfotistes i endollats del règim. Hom recorda com si fos ahir mateix els cartells subversius penjats a les parets, les cançons revolucionàries cantades pels improvisats cors de les assemblees, pels participants a les manifestacions il·legals. Tot cobrava un sentit quasi èpic, experimental: la intervenció dels delegats de curs, de les comissions de col·lectius solidaris que venien a parlar a l’assemblea per a exposar els problemes des d´un hotel o des de les associacions clandestines de barris. O, també, del més diversos comitès de solidaritat amb col·lectius represaliats pel feixisme, i de presos polítics. Recordem com, dalt l’escenari de la sala d’actes, els estudiants que sabien cantar interpretaven les cançons de Raimon, Lluís Llach, tonades de la guerra civil, els himnes de les brigades internacionals. Era una època en què molts estudiants i obrers, nombrosos ciutadans i ciutadanes antifeixistes sabien de memòria el repertori d´himnes del moviment revolucionari mundial. Des d’Els Segadors fins a La Internacional, passat per l´himne de la CNT, La Jove Guàrdia o algunes cançons d’Eisler. Jo m´ho mirava des de la butaca, esperant el meu torn per intervenir, si és que aquell dia em tocava dir res. Veia el desenvolupament de l’assemblea com si fos una gran obra de teatre escrita per tothom, una obra del nou teatre, la vida de la nova societat que el poble bastia amb la seva lluita, amb bocins de la seva vida.
La revolta quotidiana, la subversió practicada pels sectors més combatius del poble, eren situacionisme pur! Com podíem haver escrit un guió, per molt "obert" que fos, que hagués estat capaç d’incorporar tanta vitalitat, tan gran quantitat de matisos? I això sense tenir en compte la mateixa ruptura del concepte d’actor professional, com a persona "diferent" del poble, dels treballadors! Aquesta, i no unes altres, eren les nostres "experimentacions" del moment, el que de veritat ens seduïa, el canvi cultural subversiu al qual lliuràrem els millors anys de la nostra joventut.
http://mallorcaweb.net/lopezcrespi/index.htm Web de l´escriptor Miquel López Crespí
http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
http://www.nodo50.org/ixent/miquelopez.htm Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
sábado, 2 de agosto de 2008
Escriptors mallorquins: Neus Canyelles i López Crespí
Miquel López Crespí: l'ofici d'escriptor
Per Neus Canyelles, escriptora
Miquel López Crespí va néixer a sa Pobla el 1946. La seva intensa carrera literària l'ha duit a conrear tots els gèneres, encara que entre els seus llibres predominen els poemaris i les obres teatrals. A més, també és una de les figures més guardonades de les lletres catalanes. Així, per exemple, fa uns dies li va ser atorgat el premi Roc Boronat de novel·la per una història sobre George Sand titulada El darrer hivern de Chopin i George Sand.
Quan Miquel López Crespí m'obrí la porta de ca seva, el primer que vaig veure va ser un enorme canterano replet de llibres, col·locats en diferents pisos. Vaig mirar a l'esquerra i a la dreta i el panorama es repetia en els passadissos. Després vaig entrar en el seu estudi, bastant gran; semblava que no hi quedava ni un centímetre buit: arxivadors, carpetes d'originals, enquadernacions d'articles, trofeus i diplomes dels seus nombrosos premis literaris en els prestatges més alts... Tanmateix, vaig comprovar que es mou a la perfecció entre les seves coses i que està molt ben organitzat. A les parets hi ha fotografies antigues de familiars de sa Pobla i alguns quadres d'amics seus però, sobretot, hi té penjats dibuixos de la seva filla petita, Núria. En Miquel és molt gelós de la seva intimitat i considera el seu espai quelcom molt privat. "De vegades la gent mira amb sorpresa tots aquests llibres i em fan una pregunta", va dir. Jo el vaig interrompre: "Segur que et demanen si els has llegit tots". Ho vaig encertar. Vàrem riure. Després continuà: "El que és ben cert és que quan me n'he de desprendre d'algun per manca d'espai el trob a faltar". Damunt d'una de les taules hi havia l'ordinador i en una altra, davant la porta, una Hispano Olivetti preciosa, que encara utilitza. "Depèn del que vulgui escriure. Ho puc fer directament a l'ordinador o en aquesta màquina", m'explicà.
Com a escriptor professional que és, a les vuit ja el podem trobar a la seva habitació pròpia, i ja tard, de nit, continua preparant la feina per a l'endemà. "Jo no faig res més que escriure". Així, la seva vida i la literatura són el mateix; és impossible separar-les. La vena li ve de la seva infantesa, quan no era gens estrany sentir a parlar a casa seva de Miguel Hernández -a qui són pare va conèixer- o de la companyia teatral La Barraca. A la Fira del Ram, solia aturar-se davant la parada de llibres i joguines. Allà hi havia els autors llatinoamenricans, els grans autors russos, edicions barates de Shakespeare o també de la Divina comèdia. Pens, en anotar aquestes frases, que definitivament va tenir sort de poder continuar sempre admirant els clàssics i crear-se una vida literària a la seva mida. En algunes ocasions es va veure interrompuda per treballar a la llibreria L'ull de vidre, alternativa i progre, com a delineant per un salari ridícul. Però el pitjor, segur, va ser vendre enciclopèdies. "Això sí que ho feia malament...", va dir amb pesar. En Miquel no és un escriptor de caps de setmana; constantment pensa en els seus llibres, en les seves referències (Kafka, Céline, Durrell, Ionesco, Espriu, Wilde, Joyce), en els seus viatges. De fet, el viatge de la vida i el viatge de la literatura van sempre agafats de la mà. I això es veu perfectament en la immensitat dels retalls de premsa que conserva. Allà s'hi troben les seves primeres col·laboracions en els diaris i fotos dels seus viatges amb els companys de partit (l'Organització d'Esquerra Comunista), que ara intenta reunir perquè, des de la distància, els records del passat es fan més presents. "Estic cercant fotos desesperadament; amb elles puc reconstruir la memòria de l'esquerra republicana, però també hi trob un sentit a la meva vida com a escriptor. En elles hi ha la resposta de per què escric".
Aquest hereu del romanticisme i del modernisme, com es pot deduir de les seves paraules, sap que la seva literatura està estretament lligada a la seva forma de vida. I encara que continua estant convençut -com afirmava en els seus inicis- que escriure és estar tot sol ("i ara més que mai", puntualitzà), hom no pot evitar ser el que és. La seva lluita antifranquista, reflectida plenament en la seva obra, el fa reflexionar: no només l'obra ha d'estar ben feta, sinó també la vida. "El que passava al carrer, la gent agitant les banderes en una manifestació, els focus de la policia, els crits... tot era com una gran representació teatral. Jo no volia que únicament les meves obres dramàtiques fossin bones, també havia de ser bona la vida allà fora".
Cada obra, cada poema, cada novel·la és a Miquel López Crespí un viatge literari. Pot ser imaginari, acompanyant uns personatges propers al lloc i a l'època on vulgui anar, o real, com tots els que ha realitzat al llarg de la seva vida, per amor a una dona, per amor a un escriptor, per motius polítics... Em va dir a la fi que tots escrivim de nosaltres mateixos. I que no pensa que tants d'anys de dedicació política hagin estat debades. Al contrari. Li han servit per tenir coses per contar. Aquell abocament es movia per l'esperit romàntic del qui s'hi deixen la vida. "Avui els polítics tenen sous, triennis i comissions. Nosaltres no hi pensàvem, en això".
Mai no ha volgut ser un escriptor fals, inventor de res. La seva obra, que ja compta amb cinquanta títols, és majoritàriament poètica i dramàtica. "La vida és molt curta", em va dir assenyalant-me el prestatge en el qual guarda un exemplar de cada un dels seus llibres. "No sé si és molt curta, però passa molt de pressa", li vaig contestar jo. No és que la nostra conversa s'hagués tornat filosòfica. Ell em va voler explicar amb aquell gest que quan començà a escriure tenia por de quedar-se sense idees. És clar que no ha estat així.
Miquel López Crespí entra en el seu estudi, al matí. De les prestatgeries, sobre els llibres, pengen fotos de Chopin i de George Sand. Sona una música per a piano, tal vegada una masurca o una polonesa. Les persianes estan una mica abaixades, perquè res que véngui de carrer no el molesti i el faci sortir d'aquest món romàntic del París de principi del XIX. Així és com pot començar una nova novel·la sobre George Sand, que ha titulat El darrer hivern. L'estudi s'ha convertit en l'escenari d'un viatge interior; aquesta és una manera de fugir també del món real en el qual es troba, i de les misèries de l'ambient literari mallorquí, tan hostil.
Un dia arribaré jo i tocaré a la seva porta. Llavors em dirà que El darrer hivern acaba de guanyar un premi, el Roc Boronat de novel·la breu. És una primícia, encara no ha sortit a la premsa. I em contarà que ha gaudit moltíssim escrivint-lo. Ha llegit tots els llibres publicats de Sand i ha escoltat la música del compositor polonès, que l'ha transportat allà on volia. I jo li donaré l'enhorabona.
Quan me'n vagi, em recordaré de les seves paraules sobre els premis. Per una part són una forma de subsistència; per una altra, serveixen per rompre el cercle de control editorial.
Publicat en la revista Brisas (5-IV-03).
http://mallorcaweb.net/lopezcrespi/index.htm Web de l´escriptor Miquel López Crespí
http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Per Neus Canyelles, escriptora
Miquel López Crespí va néixer a sa Pobla el 1946. La seva intensa carrera literària l'ha duit a conrear tots els gèneres, encara que entre els seus llibres predominen els poemaris i les obres teatrals. A més, també és una de les figures més guardonades de les lletres catalanes. Així, per exemple, fa uns dies li va ser atorgat el premi Roc Boronat de novel·la per una història sobre George Sand titulada El darrer hivern de Chopin i George Sand.
Quan Miquel López Crespí m'obrí la porta de ca seva, el primer que vaig veure va ser un enorme canterano replet de llibres, col·locats en diferents pisos. Vaig mirar a l'esquerra i a la dreta i el panorama es repetia en els passadissos. Després vaig entrar en el seu estudi, bastant gran; semblava que no hi quedava ni un centímetre buit: arxivadors, carpetes d'originals, enquadernacions d'articles, trofeus i diplomes dels seus nombrosos premis literaris en els prestatges més alts... Tanmateix, vaig comprovar que es mou a la perfecció entre les seves coses i que està molt ben organitzat. A les parets hi ha fotografies antigues de familiars de sa Pobla i alguns quadres d'amics seus però, sobretot, hi té penjats dibuixos de la seva filla petita, Núria. En Miquel és molt gelós de la seva intimitat i considera el seu espai quelcom molt privat. "De vegades la gent mira amb sorpresa tots aquests llibres i em fan una pregunta", va dir. Jo el vaig interrompre: "Segur que et demanen si els has llegit tots". Ho vaig encertar. Vàrem riure. Després continuà: "El que és ben cert és que quan me n'he de desprendre d'algun per manca d'espai el trob a faltar". Damunt d'una de les taules hi havia l'ordinador i en una altra, davant la porta, una Hispano Olivetti preciosa, que encara utilitza. "Depèn del que vulgui escriure. Ho puc fer directament a l'ordinador o en aquesta màquina", m'explicà.
Com a escriptor professional que és, a les vuit ja el podem trobar a la seva habitació pròpia, i ja tard, de nit, continua preparant la feina per a l'endemà. "Jo no faig res més que escriure". Així, la seva vida i la literatura són el mateix; és impossible separar-les. La vena li ve de la seva infantesa, quan no era gens estrany sentir a parlar a casa seva de Miguel Hernández -a qui són pare va conèixer- o de la companyia teatral La Barraca. A la Fira del Ram, solia aturar-se davant la parada de llibres i joguines. Allà hi havia els autors llatinoamenricans, els grans autors russos, edicions barates de Shakespeare o també de la Divina comèdia. Pens, en anotar aquestes frases, que definitivament va tenir sort de poder continuar sempre admirant els clàssics i crear-se una vida literària a la seva mida. En algunes ocasions es va veure interrompuda per treballar a la llibreria L'ull de vidre, alternativa i progre, com a delineant per un salari ridícul. Però el pitjor, segur, va ser vendre enciclopèdies. "Això sí que ho feia malament...", va dir amb pesar. En Miquel no és un escriptor de caps de setmana; constantment pensa en els seus llibres, en les seves referències (Kafka, Céline, Durrell, Ionesco, Espriu, Wilde, Joyce), en els seus viatges. De fet, el viatge de la vida i el viatge de la literatura van sempre agafats de la mà. I això es veu perfectament en la immensitat dels retalls de premsa que conserva. Allà s'hi troben les seves primeres col·laboracions en els diaris i fotos dels seus viatges amb els companys de partit (l'Organització d'Esquerra Comunista), que ara intenta reunir perquè, des de la distància, els records del passat es fan més presents. "Estic cercant fotos desesperadament; amb elles puc reconstruir la memòria de l'esquerra republicana, però també hi trob un sentit a la meva vida com a escriptor. En elles hi ha la resposta de per què escric".
Aquest hereu del romanticisme i del modernisme, com es pot deduir de les seves paraules, sap que la seva literatura està estretament lligada a la seva forma de vida. I encara que continua estant convençut -com afirmava en els seus inicis- que escriure és estar tot sol ("i ara més que mai", puntualitzà), hom no pot evitar ser el que és. La seva lluita antifranquista, reflectida plenament en la seva obra, el fa reflexionar: no només l'obra ha d'estar ben feta, sinó també la vida. "El que passava al carrer, la gent agitant les banderes en una manifestació, els focus de la policia, els crits... tot era com una gran representació teatral. Jo no volia que únicament les meves obres dramàtiques fossin bones, també havia de ser bona la vida allà fora".
Cada obra, cada poema, cada novel·la és a Miquel López Crespí un viatge literari. Pot ser imaginari, acompanyant uns personatges propers al lloc i a l'època on vulgui anar, o real, com tots els que ha realitzat al llarg de la seva vida, per amor a una dona, per amor a un escriptor, per motius polítics... Em va dir a la fi que tots escrivim de nosaltres mateixos. I que no pensa que tants d'anys de dedicació política hagin estat debades. Al contrari. Li han servit per tenir coses per contar. Aquell abocament es movia per l'esperit romàntic del qui s'hi deixen la vida. "Avui els polítics tenen sous, triennis i comissions. Nosaltres no hi pensàvem, en això".
Mai no ha volgut ser un escriptor fals, inventor de res. La seva obra, que ja compta amb cinquanta títols, és majoritàriament poètica i dramàtica. "La vida és molt curta", em va dir assenyalant-me el prestatge en el qual guarda un exemplar de cada un dels seus llibres. "No sé si és molt curta, però passa molt de pressa", li vaig contestar jo. No és que la nostra conversa s'hagués tornat filosòfica. Ell em va voler explicar amb aquell gest que quan començà a escriure tenia por de quedar-se sense idees. És clar que no ha estat així.
Miquel López Crespí entra en el seu estudi, al matí. De les prestatgeries, sobre els llibres, pengen fotos de Chopin i de George Sand. Sona una música per a piano, tal vegada una masurca o una polonesa. Les persianes estan una mica abaixades, perquè res que véngui de carrer no el molesti i el faci sortir d'aquest món romàntic del París de principi del XIX. Així és com pot començar una nova novel·la sobre George Sand, que ha titulat El darrer hivern. L'estudi s'ha convertit en l'escenari d'un viatge interior; aquesta és una manera de fugir també del món real en el qual es troba, i de les misèries de l'ambient literari mallorquí, tan hostil.
Un dia arribaré jo i tocaré a la seva porta. Llavors em dirà que El darrer hivern acaba de guanyar un premi, el Roc Boronat de novel·la breu. És una primícia, encara no ha sortit a la premsa. I em contarà que ha gaudit moltíssim escrivint-lo. Ha llegit tots els llibres publicats de Sand i ha escoltat la música del compositor polonès, que l'ha transportat allà on volia. I jo li donaré l'enhorabona.
Quan me'n vagi, em recordaré de les seves paraules sobre els premis. Per una part són una forma de subsistència; per una altra, serveixen per rompre el cercle de control editorial.
Publicat en la revista Brisas (5-IV-03).
http://mallorcaweb.net/lopezcrespi/index.htm Web de l´escriptor Miquel López Crespí
http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
martes, 29 de julio de 2008
El dogmatisme i el sectarisme a les Illes: Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán...
El dogmatisme i el sectarisme a les Illes: Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida
Defensa del GOB
Per Miquel López Crespí
Un dia després de fer-se públic l'interessant estudi del GOB --i excel·lent crit d’atenció al Govern de les Illes!-- titulat "Mallorca, un toc d’alerta" començava l’acostumada campanya de demonització contra aquests "dissidents", en aquest cas l’organització ecologista i, de retop, contra Macià Blázquez, Margalida Ramis, Miquel Àngel March, Antoni Muñoz... Sí públicament són demonitzats ara, imaginau què en deuen dir els polítics quan es reuneixen i cap mitjà de comunicació els pot sentir! Res del que es digué de Margalida Rosselló, Joan Buades, Nanda Caro i Aina Calafat hi té la més mínima comparació!
No solament va ser l’enrabiada de Francesc Antich davant la premsa, ràdio i televisió, les paraules agres de Francina Armengol, els articles d’Aina Salom damunt els diaris demanant on anava el GOB... Això tan sols va ser el començament. Com de costum, i ja fa molt d’anys que estam acostumats a aquestes mostres d´infantilisme polític, les "argumentacions" dels polítics professionals anaven en la línia de sempre de no admetre cap mena de crítica, no voler escoltar el més mínim suggeriment ni que sigui dels sectors que sempre han donat suport a l’esquerra oficial malgrat els continuats errors que aquesta comet. O no saben els dirigents del PSOE que sense les grans mobilitzacions fetes amb suport del GOB i altres plataformes de defensa del territori ara no gaudirien dels bons sous que tenen? Per què no reflexionen en les lluites contra l’Hospital de Jaume Matas, en les mobilitzacions per salvar la Real i contra les autopistes i els projectes faraònics del PP? Els hem de treure les fotografies de fa un any, quan anaven de bracet del GOB i d’Aina Calafat per veure si treien de la cadira Jaume Matas fins que abandonaren la lluita per salvar la Real, oblidaren les promeses signades en el pacte de governabilitat?
Però, com de costum, una vegada són en l’usdefruit de la cadireta i dels privilegis que comporta la gestió del règim no volen saber res dels seus antics aliats, de totes aquelles persones i col·lectius que, utilitzats de forma partidista, els serviren d'instrument per llevar uns polítics, en aquest cas els del PP, i situar-se ells.
Hi ha una pijoprogressia autoritària, dogmàtica, sectària, un personal escleròtic que no sap acceptar els suggeriments, les crítiques constructives dels seus socis i aliats. És una esquerra sense gaire formació democràtica, un tipus de personal que només vol al seu costat servils, cortesans sense opinió, útils tan sols per ensabonar qui comanda.
Alguns dels membres d’aquesta pijoprogressia sectària i dogmàtica han ordit campanyes rebentistes contra la memòria històrica de l’esquerra revolucionària de els Illes, concretament contra el meu llibre de memòries L’antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (Palma, El Tall Editorial, 1994). Personatges com Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida signaven pamflets plens de mentides, calúmnies i tergiversacions contra l'esquerra alternativa de les Illes en temps de la transició, els partits a l'esquerra del PCE i contra els llibres i els escriptors, qui signa aquest article, per exemple, que criticaven les seves traïdes a la República. Tèrbols personatges que tengueren la barra i el cinisme d’afirmar, signant públicament el pamflet, que els partits i les organitzacions comunistes que en temps de la transició no acceptàrem la política de traïdes de Santiago Carrillo, les seves renúncies i claudicacions, érem –deien- al servei del franquisme policíac. Hauríem de retrocedir al temps de la guerra civil, quan l’estalinisme ordí brutals campanyes d’extermini ideològic i físic contra el POUM i la CNT, que conduïren a l’extermini de bona part de l’avantguarda marxista catalana –amb la desaparició física d’Andreu Nin, no ho oblidem-, a la mort de centenars d’anarquistes en els Fets de Maig del 37 a Barcelona, per a trobar una putrefacció semblant.
Altres personatges, encara més dogmàtics i sectaris, passaven a l'agressió física directa. En un moment determinat vaig haver d'estar ingressat a Son Dureta per les agressions patides per haver defensat la memòria històrica de l'esquerra alternativa de les Illes. La documentació de l'hospital de Son Dureta, les radiografies de l'agressió, els diaris amb els pamflets publicats per tot aquest personal, són a disposició de qualsevol lector o historiador que els vulgui veure o consultar.
Que no sap aquesta genteta que la persecució i criminalització de la dissidència és una forma més de dogmatisme i feixisme que, a aquestes alçades del règim postfranquista, i dècades després de la mort del dictador, ens pensàvem que s’hauria anat acabant?
Ho hem vist durant tots aquests anys de gestió del sistema. Qui no recorda les campanyes contra Margalida Rosselló, la dirigent dels Verds que criticà dèbilment algunes accions dels seus aliats de Govern i que va ser atacada com si fos el dimoni? Els poders fàctics de les Illes, els panxacontents, aquells que cobren perquè tot continuï igual i res no canviï volien uns Verds "florero", uns Verds que no qüestionassin l’absurd model desenvolupista actual, l’encimentament continuat, la política del totxo i el formigó. Per això aquests sectors autoritaris de la pretesa esquerra no aturaren fins que dividiren els Verds, destruïren el projecte ecologista i marginaren de la política activa una persona tan valuosa com Margalida Rosselló.
I el mateix que es va fer amb Margalida Rosselló també s’ha fet amb l’antiga consellera de Benestar Social Nanda Caro que, en voler impulsar una política d’esquerra conseqüent, va ser obligada a callar sota amenaça de destitució pels seus. Nanda Caro, con Margalida Rosselló, com Aina Calafat, la combativa dirigent de la Plataforma Salvem la Real, com els dirigents del GOB que han criticat el poc que fa per preservar recursos i territori el Govern, són d´un tarannà especial, persones que actuen en la societat civil no per un sou, no per gaudir dels privilegis que comporta la gestió del sistema, sinó perquè tenen unes idees i uns principis, una ètica que els impediria mentir, trair el que han promès defensar públicament.
Però la demonització de la dissidència no solament afecta organitzacions com el GOB, com hem vist aquests dies; ni tan sols persones com Nanda Caro, Margalida Rosselló i Aina Calafat, com hem anat constatant tots aquests anys. La persecució de la dissidència afecta qualsevol persona i col·lectiu que expressi la més mínima opinió que no estigui en la línia dels que són a les institucions mitjançant els nostres vots. Aquesta pijoprogressia autoritària ataca també provats lluitadors socials com Josep Juárez, Cecili Buele, Llorenç Buades... tantes i tantes persones fermes, inflexibles sempre en la lluita per un món més just i solidari, lluny de l’oportunisme, la mentida i la traïció.
L’oportunisme de molts d’aquests enrabiats i enrabiades contra la dissidència s’ha comprovat, cas de Son Espases, cas de Son Bosc, per posar solament dos exemples prou coneguts. Tothom ha pogut constatar com determinats polítics només ens utilitzen per fer-se seva la cadireta: després, si la gent que estima les Illes els recorda el que prometeren en la campanya electoral tot són acusacions en la línia tan coneguda de "fan el joc a la dreta", com han dit de Margalida Rosselló, la combativa Aina Calafat i el GOB.
Una vergonya, aquesta persecució constant de tots aquells i aquelles que no combreguen amb rodes de molí! Seria qüestió que alguns d’aquests dirigents que surten davant els mitjans de comunicació per demonitzar el GOB fossin menys infantils, menys sectaris, adquirissin definitivament una certa cultura democràtica i aprenguessin –ja comença a ser hora al cap de més de trenta anys de cobrar del règim!—a acceptar les idees i suggeriment de la gent que estima Mallorca de bon de veres.
http://www.nodo50.org/ixent/pacteprogres.htm Memòria històrica del primer Pacte de Progrés
http://mallorcaweb.net/lopezcrespi/index.htm Web de l´escriptor Miquel López Crespí
http://www.nodo50.org/ixent/lopezcrespi.html Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Defensa del GOB
Per Miquel López Crespí
Un dia després de fer-se públic l'interessant estudi del GOB --i excel·lent crit d’atenció al Govern de les Illes!-- titulat "Mallorca, un toc d’alerta" començava l’acostumada campanya de demonització contra aquests "dissidents", en aquest cas l’organització ecologista i, de retop, contra Macià Blázquez, Margalida Ramis, Miquel Àngel March, Antoni Muñoz... Sí públicament són demonitzats ara, imaginau què en deuen dir els polítics quan es reuneixen i cap mitjà de comunicació els pot sentir! Res del que es digué de Margalida Rosselló, Joan Buades, Nanda Caro i Aina Calafat hi té la més mínima comparació!
No solament va ser l’enrabiada de Francesc Antich davant la premsa, ràdio i televisió, les paraules agres de Francina Armengol, els articles d’Aina Salom damunt els diaris demanant on anava el GOB... Això tan sols va ser el començament. Com de costum, i ja fa molt d’anys que estam acostumats a aquestes mostres d´infantilisme polític, les "argumentacions" dels polítics professionals anaven en la línia de sempre de no admetre cap mena de crítica, no voler escoltar el més mínim suggeriment ni que sigui dels sectors que sempre han donat suport a l’esquerra oficial malgrat els continuats errors que aquesta comet. O no saben els dirigents del PSOE que sense les grans mobilitzacions fetes amb suport del GOB i altres plataformes de defensa del territori ara no gaudirien dels bons sous que tenen? Per què no reflexionen en les lluites contra l’Hospital de Jaume Matas, en les mobilitzacions per salvar la Real i contra les autopistes i els projectes faraònics del PP? Els hem de treure les fotografies de fa un any, quan anaven de bracet del GOB i d’Aina Calafat per veure si treien de la cadira Jaume Matas fins que abandonaren la lluita per salvar la Real, oblidaren les promeses signades en el pacte de governabilitat?
Però, com de costum, una vegada són en l’usdefruit de la cadireta i dels privilegis que comporta la gestió del règim no volen saber res dels seus antics aliats, de totes aquelles persones i col·lectius que, utilitzats de forma partidista, els serviren d'instrument per llevar uns polítics, en aquest cas els del PP, i situar-se ells.
Hi ha una pijoprogressia autoritària, dogmàtica, sectària, un personal escleròtic que no sap acceptar els suggeriments, les crítiques constructives dels seus socis i aliats. És una esquerra sense gaire formació democràtica, un tipus de personal que només vol al seu costat servils, cortesans sense opinió, útils tan sols per ensabonar qui comanda.
Alguns dels membres d’aquesta pijoprogressia sectària i dogmàtica han ordit campanyes rebentistes contra la memòria històrica de l’esquerra revolucionària de els Illes, concretament contra el meu llibre de memòries L’antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (Palma, El Tall Editorial, 1994). Personatges com Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida signaven pamflets plens de mentides, calúmnies i tergiversacions contra l'esquerra alternativa de les Illes en temps de la transició, els partits a l'esquerra del PCE i contra els llibres i els escriptors, qui signa aquest article, per exemple, que criticaven les seves traïdes a la República. Tèrbols personatges que tengueren la barra i el cinisme d’afirmar, signant públicament el pamflet, que els partits i les organitzacions comunistes que en temps de la transició no acceptàrem la política de traïdes de Santiago Carrillo, les seves renúncies i claudicacions, érem –deien- al servei del franquisme policíac. Hauríem de retrocedir al temps de la guerra civil, quan l’estalinisme ordí brutals campanyes d’extermini ideològic i físic contra el POUM i la CNT, que conduïren a l’extermini de bona part de l’avantguarda marxista catalana –amb la desaparició física d’Andreu Nin, no ho oblidem-, a la mort de centenars d’anarquistes en els Fets de Maig del 37 a Barcelona, per a trobar una putrefacció semblant.
Altres personatges, encara més dogmàtics i sectaris, passaven a l'agressió física directa. En un moment determinat vaig haver d'estar ingressat a Son Dureta per les agressions patides per haver defensat la memòria històrica de l'esquerra alternativa de les Illes. La documentació de l'hospital de Son Dureta, les radiografies de l'agressió, els diaris amb els pamflets publicats per tot aquest personal, són a disposició de qualsevol lector o historiador que els vulgui veure o consultar.
Que no sap aquesta genteta que la persecució i criminalització de la dissidència és una forma més de dogmatisme i feixisme que, a aquestes alçades del règim postfranquista, i dècades després de la mort del dictador, ens pensàvem que s’hauria anat acabant?
Ho hem vist durant tots aquests anys de gestió del sistema. Qui no recorda les campanyes contra Margalida Rosselló, la dirigent dels Verds que criticà dèbilment algunes accions dels seus aliats de Govern i que va ser atacada com si fos el dimoni? Els poders fàctics de les Illes, els panxacontents, aquells que cobren perquè tot continuï igual i res no canviï volien uns Verds "florero", uns Verds que no qüestionassin l’absurd model desenvolupista actual, l’encimentament continuat, la política del totxo i el formigó. Per això aquests sectors autoritaris de la pretesa esquerra no aturaren fins que dividiren els Verds, destruïren el projecte ecologista i marginaren de la política activa una persona tan valuosa com Margalida Rosselló.
I el mateix que es va fer amb Margalida Rosselló també s’ha fet amb l’antiga consellera de Benestar Social Nanda Caro que, en voler impulsar una política d’esquerra conseqüent, va ser obligada a callar sota amenaça de destitució pels seus. Nanda Caro, con Margalida Rosselló, com Aina Calafat, la combativa dirigent de la Plataforma Salvem la Real, com els dirigents del GOB que han criticat el poc que fa per preservar recursos i territori el Govern, són d´un tarannà especial, persones que actuen en la societat civil no per un sou, no per gaudir dels privilegis que comporta la gestió del sistema, sinó perquè tenen unes idees i uns principis, una ètica que els impediria mentir, trair el que han promès defensar públicament.
Però la demonització de la dissidència no solament afecta organitzacions com el GOB, com hem vist aquests dies; ni tan sols persones com Nanda Caro, Margalida Rosselló i Aina Calafat, com hem anat constatant tots aquests anys. La persecució de la dissidència afecta qualsevol persona i col·lectiu que expressi la més mínima opinió que no estigui en la línia dels que són a les institucions mitjançant els nostres vots. Aquesta pijoprogressia autoritària ataca també provats lluitadors socials com Josep Juárez, Cecili Buele, Llorenç Buades... tantes i tantes persones fermes, inflexibles sempre en la lluita per un món més just i solidari, lluny de l’oportunisme, la mentida i la traïció.
L’oportunisme de molts d’aquests enrabiats i enrabiades contra la dissidència s’ha comprovat, cas de Son Espases, cas de Son Bosc, per posar solament dos exemples prou coneguts. Tothom ha pogut constatar com determinats polítics només ens utilitzen per fer-se seva la cadireta: després, si la gent que estima les Illes els recorda el que prometeren en la campanya electoral tot són acusacions en la línia tan coneguda de "fan el joc a la dreta", com han dit de Margalida Rosselló, la combativa Aina Calafat i el GOB.
Una vergonya, aquesta persecució constant de tots aquells i aquelles que no combreguen amb rodes de molí! Seria qüestió que alguns d’aquests dirigents que surten davant els mitjans de comunicació per demonitzar el GOB fossin menys infantils, menys sectaris, adquirissin definitivament una certa cultura democràtica i aprenguessin –ja comença a ser hora al cap de més de trenta anys de cobrar del règim!—a acceptar les idees i suggeriment de la gent que estima Mallorca de bon de veres.
http://www.nodo50.org/ixent/pacteprogres.htm Memòria històrica del primer Pacte de Progrés
http://mallorcaweb.net/lopezcrespi/index.htm Web de l´escriptor Miquel López Crespí
http://www.nodo50.org/ixent/lopezcrespi.html Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
domingo, 27 de julio de 2008
La Revolució Francesa i la novel·la històrica
La novel·la històrica catalana i la Revolució Francesa
Per Joan F. López Casasnovas, escriptor
Allò que va fer de la Revolució francesa un esdeveniment històric no van ser les accions més o manco afortunades dels seus actors, sinó les opinions i aplaudiments entusiastes dels seus espectadors, ja que els mateixos actors no poden ser testimonis de la grandesa de tot allò que succeeix. Han de ser els espectadors els que s’adonin del contingut polític i moral dels fets que altres protagonitzen. Aquesta idea de Hannah Arendt sembla haver estat la que ha inspirat Miquel López Crespí a l’hora d’escriure dues novel·les que expliquen al lector popular (en el benentès que aquest lector existesqui en la nostra literatura) l’èpica de les revolucions, els seus moments de glòria i el seu cabal immens d’esperança però el seu no menys gran abisme de desil·lusió. L’escriptor de sa Pobla ha publicat amb pocs mesos de diferència La conspiració (Antinea, 2007) i París 1793 (El Tall, 2008). Ambdues novel·les giren entorn de la mateixa temàtica i tenen com a protagonista destacat Miquel Sureda de Montaner, fill d’una família mallorquina, aristocràtica i botiflera, un rebel enfrontat a tot el que la seva família representava. Un personatge que gosa pensar pel seu compte, condició de la persona lliure, i esdevé liberal afrancesat, culte, que somia en la Il·lustració per acabar amb l’Espanya més negra i reconstruir la nació catalana des d’una perspectiva republicana i confederal, cosa que una minoria d’intel·lectuals veia possible si els vents jacobins travessaven el Pirineu. Una il·lusió, no cal dir-ho, que el mateix exèrcit napoleònic, amb el general Murat al capdavant, s’encarregaria d’esvair. I, com que la paraula sense l’acció esdevé eixorca, en Miquel conspira pel canvi social des d’una potent lògia maçònica, imbuït de lectures enciclopedistes, rousseaunianes, volterianes, i pel discurs polític de Marat a L’ami du peuple. Miquel Sureda i un parell de companys espanyols seran als carrers de París privilegiats espectadors, doncs, dels avatars de la Revolució que trasbalsà l’Europa de finals del XVIII i que, malgrat el seu reflux de reacció napoleònica, obriria les portes a tots els moviments d’alliberació social i nacional que esclataren al llarg del XIX arreu del Vell i el Nou continents. El periple vital de l’home marcat pel seu compromís, el farà víctima del Tribunal del Sant Ofici i, empresonat a Yaruro, a l’interior de la selva caribenya, quan semblava que la mort era l’única sortida que li quedava, l’aixecament de Bolívar el farà tornar al sentit de la seva vida, la lluita per la llibertat.
De vegades, la novel·la explica la història amb més eficàcia que els manuals. Intuesc en açò el propòsit del nostre novel·lista, la personalitat del qual es projecta vigorosament en les abundants reflexions d’en Miquel Sureda i els seus companys sobre el procés revolucionari (el dels fets de 1789 i 1793 o qualssevol altres). La realitat sempre acaba imposant-se. Ara bé, no passa el mateix amb la "veritat moral" de cadascú. Damunt la diversitat d’opinions, el subjecte que jutja –en aquest cas el protagonista històric Miquel Sureda– tractarà de comprendre per tal de descobrir significats no manifests en el món de l’aparença. Per què Robespierre acaba a la guillotina? Tenia raó Marat quan desconfiava de l’exèrcit professional i apel·lava a la revolució permanent front als qui conspiraven per escanyar-la i que finalment l’assassinarien? N’hi ha prou amb les idees, a "tenir raó", per fer possible allò que és necessari? Els qui estenien la Grande Peur a la pagesia reclamant el retorn a l’ordre i que acusaven de terroristes els jacobins, no eren els mateixos que havien callat dècades i més dècades d’opressió i vexacions de tota mena si no és que directament se n’aprofitaven? Era o no era terror l’estat de coses contra el qual s’aixecaren milers de súbdits d’un sistema corrupte per esdevenir ciutadans al crit de Llibertat, Fraternitat i Igualtat? Parlem, doncs, de violència ara que –i són sols uns exemples– s’obligarà els de sempre a "estrènyer-se el cinturó i el tsar Nicolau II diuen que ha esdevingut el personatge més valorat de Rússia.
dBalears (27-VII-08)
miércoles, 16 de julio de 2008
"París 1793" (El Tall Editorial). Novel·la històrica catalana, de Miquel López Crespí
"París 1793" (El Tall Editorial). Novel·la històrica catalana, de Miquel López Crespí
Per Cecili Buele Ramis, exconseller de Cultura del Consell Insular de Mallorca
Vet ací alguns apunts que em venen al cap, un cop acab de llegir la darrera novel·la publicada recentment pel bon company i prolífic escriptor de les lletres catalanes, el pobler mallorquí Miquel López Crespí.
1. Tragí de la lluita política a la novel·lística catalana
Amb grans dosis de seny, i moltes senyes ben marcades, Miquel López Crespí continua entusiasmat, i entusiasmant alhora, amb la publicació d'un llibre que té molt a veure amb determinats aspectes de la revolució republicana, els drets humans, o la democràcia ciutadana als Països Catalans.
L'estiu de 2008 s'afanya a publicar una novel·la històrica, que s'ho paga de llegir i comentar.
Una més, que passa a engrandir la ja ben extensa llista de novel·les lopezcrespianes sobre assumptes ben diversos. A diferència d'altres, aquesta gira entorn d'un personatge mallorquí del segle XVIII, "de família benestant". L'autor procura traure'l de l'oblit, volent fer-ne present la gesta als ulls i la ment de la gent dels nostres dies que s'hi vulgui atansar.
Es tracta del ciutadà Joan Baptista Marià Picornell i Gomila, metge i polític mallorquí, nascut a Palma l'any 1757, format a la Universitat Salamanca, interessat en la pedagogia i l'escriptura, amb idees que nodreixen conspiracions antimonàrquiques -com resumeix la Vikipèdia catalana-.
Condemnat a presó perpètua, és traslladat a La Guaira (Veneçuela) on manté contactes amb rebels patriotes i capitaneja revoltes independentistes. Un cop sufocat l'intent revolucionari, fuig a les Antilles. Hi difon la seva ideologia republicana inspirada en els ideals de la Revolució Francesa. Fracassat, s'encamina cap als EUA. Posteriorment a Cuba. Hi mor l'any 1825, a San Fernando de Nuevitas.
A la novel·la, Miquel López Crespí, fa comparèixer aquest personatge amb el pseudònim "Miquel Sureda de Montaner". Pertany a una de les famílies acomodades de Mallorca: "Els Sureda de Montaner érem una família emparentada amb les nissagues més poderoses de Ciutat. Lligams que procedien del temps de la conquesta..." (pàg. 184).
Miquel Sureda de Montaner segons l'autor d'aquesta novel·la històrica catalana, és un d'aquells joves que a la seva època "segueixen minut a minut el que s'esdevé a França, i és capaç de viatjar a qualsevol indret del món on es lluita contra la tirania" (pàg. 126).
2. Dosis grans d'erudició
L'elaboració d'aquesta novel·la traspua dosis considerables d'erudició. Pàgina rere pàgina, l'autor s'hi mostra singularment erudit. Tant pel que fa a la coneixença de corrents ideològics de l'època, com pel que respecta als personatges més representatius, com pel que té a veure amb l'entorn de tot plegat.
Identificant-se, molt sovint, amb el mateix protagonista de la novel·la, apareix com a bon coneixedor de dades i de fets que tenen a veure amb indrets que s'hi esmenten, tan nostres com són ara Barcelona, Cerdanya, Palma (Bosc de Bellver, Castell de Sant Carles, el Call), Mallorca (Escorca, Felanitx, Lluc, Miramar, Puig Major, Randa, Santa Margalida, sa Pobla), Perpinyà, Puigcerdà, València o Vall d'Aran...
O també d'altres indrets continentals d'Europa (Anglaterra, Anvers, Avinyó, Baiona, Batàvia, Bèlgica, Bordeus, Cadis, Chartres, Cisalpina, Gènova, Gibraltar, Ginebra, Istambul, La Granja, Lió, Londres, Madrid i Salamanca -d'estudiant, també-, Marsella, Milà, Moulins, Nantes, Normandia, Orléans, París, Renània, Roma, Rússia, Sant Sebastià, Savoia, Seurre, Sevilla, Suïssa, Toló, la Toscana, Tours, Vaticà o Venècia.
O fins i tot de terres d'Amèrica Llatina com Buenos Aires, Cuba, Santo Domingo, Mèxic (Yucatan), Veneçuela (Apure, Barinas, Bucaramanga, Caraques, Coro, Cumanà, Guanare, Guarané, Maracaibo, Mèrida, San Cristóbal, Trujillo, o Yaruro).
O de la mateixa d'Àfrica, com Canàries, Egipte, Guinea, Madagascar...
Tot això, ben situat a l'època que envolta el mític 1789 de la Revolució Francesa! Més concretament l'any de la Constitució i Manifest republicà que porta, quatre anys després, cap a la proclamació fallida de la República Catalana, impulsada i promoguda al Principat, sense cap casta d'èxit, des de l'altra banda dels Pirineus, l'any 1793...
En aquest àmbit, revoltes com les d'Amèrica Llatina, Andalusia, Catalunya, Galícia, Occitània, Portugal o el Rosselló, són al punt de mira preferent del protagonista mallorquí, Miquel Sureda de Montaner, cap de colla d'un grapat de revolucionaris que conspiren contra el rei espanyol Carles IV, amb l'objectiu de fer de Catalunya una nació lliure i acabar amb l'existència dels borbons.
Sureda de Montaner aprèn a moure's clandestinament pertot allà on va, sobretot a l'hora de fer les primeres passes per organitzar-se contra la monarquia borbònica i aconseguir la llibertat de Catalunya.
Arriba a ser detingut, torturat, condemnat a morir a la forca, com acostuma a fer-se aleshores amb els criminals pitjors. Indultat al darrer moment, veu que tots els seus béns li són confiscats i que els seus familiars són desterrats lluny de ca seva. Ell mateix és deportat a un penal sudamericà, a la jungla de Veneçuela, on arriba en un vaixell, encadenat i engrillonat dins d'una gàbia. Aconsegueix escapar de la presó i s'apunta a participar en l'alliberament dels pobles d'Amèrica Llatina amb Simon Bolívar...
L'acta d'acusació, redactada per inquisidors i jutges de l'Audiència de Madrid, deixa constància fefaent d'armes trobades i de llibres seleccionats a través d'anys de recerques i viatges a l'estranger del protagonista...
Els llibres, tema i assumpte que acostuma a tractar l'autor amb gran estimació i profunda delicadesa, es converteixen per al protagonista de la novel·la en les proves més evidents, indiscutibles, de la perillositat de la conspiració, als ulls del Tribunal...
3. Memòria de lluites revolucionàries
"París 1793" forma part d'una sèrie llarga d'obres històriques que s'emmarquen dins la intenció concreta, que manté l'autor, de recuperar la memòria històrica de gestes revolucionàries, de moments cabdals per als avanços més rellevants de la humanitat...
La figura de Miquel Sureda de Montaner, protagonista d'aquesta novel·la, serveix a l'autor per fer palès que el món dels il·lustrats catalans i espanyols de finals del segle XVIII, -amb la seva pràctica antiborbònica, de lluita per la igualtat i pel repartiment de la riquesa que produeix la societat-, s'assembla moltíssim al que es produeix a l'Estat espanyol amb motiu de la guerra civil del 36 al 39, o a les propostes anticapitalistes que el millor de la generació del 68 defensa els anys seixanta i setanta del segle passat, tant a Europa com a Amèrica Llatina.
En aquesta novel·la, com en altres obres seves, Miquel López Crespí no deixa d'assenyalar amb nitidesa mediterrània les tres cares, els tres caires que té, i que pot mostrar en qualsevol moment, qualsevol moneda.
D'una banda, la cara.
Representada en aquesta ocasió per qui manté l'afany de voler sembrar pertot arreu les dosis més elevades d'ignorància generalitzada possibles, des dels estaments més elevats de la societat: monarquia, església, noblesa, aristocràcia, papes, reis, ducs, bisbes, comtes i marquesos, virreis, poderosos, barons, inquisidors, frares i monges, moral cristiana, senyors de possessió, comissaris, oficials, canonges de la Seu, governadors, militars, censors, virreis, agutzils, botiflers, índex de llibres, trones d'esglésies, escoles de teologia, guàrdies, recaptadors d'impostos, botiguers, patricis, advocats, propietaris de plantacions...
D'una altra banda, la creu.
Representada pel món de la il·lustració, que vol fer llum sobre la realitat crua i dura que pateix la humanitat, i s'afanya a aconseguir mitjans eficients que portin a superar-la transformant-la. Ciència, filosofia, medecina, crítics, heretges, conspiradors, antireligiosos, lògies, astrònoms, matemàtics, físics, químics... Gent afanyada a recercar l'alliberament de la humanitat al més alt nivell possible, mirant d'ensorrar "el tèrbol passat inquisitorial, el bàrbar reialme de la ignorància i l'obscurantisme que representava la sagrada unió entre el clergat i l'aristocràcia espanyola" (pàg. 92).
I, finalment, el cantell de la moneda.
Representat pel poble: pagesos i menestrals, pastors, missatges, porquerets, hortolans, caçadors, criades, xuetes, pescadors, soldats, conspiradors, jueus conversos, esclaus, pobres que demanen almoina, presos, dones que han esperat un canvi social inajornable, infants, desheretats, obrers, jornalers, multituds afamegades, picapedrers, teixidors, negres revoltats a les colònies, mariners, revolucionaris, indis, esclaus, treballadors, joves desemparats, serventes, assemblees populars... On rau i roman, sobretot, -tant per al protagonista com per a l'autor del llibre- la dosi més elevada i profunda de saviesa humana i de cultura enriquidora a destriar-hi.
4. Gent que fa història republicana
Al costat del protagonista mallorquí, Miquel Sureda de Montaner, hi compareixen molts d'altres personatges d'arreu del Planeta que, d'una manera o una altra, s'hi relacionen.
D'entre aquests, cal esmentar-ne:
Membres de la família... "Tots nosaltres érem fills il·legítims d'àvies i mares que havien entretingut els tedis amb l'administrador de les finques o qualsevol servent. La nostra nissaga pretesament immaculada no era més que el resultat final de generacions d'aristòcrates enganats tradicionalment per esposes i amants..." (pag. 64)
Dones enaltides... Tot i que no siguin gaire nombroses les dones que apareixen amb nom i llinatges en el decurs de la novel·la -una quinzena de dones enfront de més d'un centenar d'homes-, el paper que hi exerceixen elles, tanmateix, sobresurt ben rellevant. En àmbits diversos, i en tasques diferents.
Sobretot pel que fa a les dones de poble, les més modestes i senzilles, les que esdevenen i es comporten com les més fermes lluitadores. Se'n remarca la participació activa, intensa i aferrissada en les lluites més decidides, orientades clarament a enderrocar el règim caduc i a instaurar-ne un altre de novell.
Colla d'amics conspiradors... Companys i germans de lògies diverses, escampades arreu d'Europa, que s'ajuden mútuament a introduir obres prohibides dins l'Espanya catòlica, llibres considerats perillosos, escrits que figuren a l'índex de les prohibicions decretades per autoritats militars, civils i eclesiàstiques d'aleshores.
Mestres ideòlegs del moment.. Com Robespierre, Saint-Just i Marat, -el triumvirat sanguinari-; com Hébert i Chaumette; hi sobresurt també Rousseau... També Napoleó i els seus somnis de modernització de l'armament pesat, l'artilleria... També Sade, amb la força penetrant dels seus escrits... on l'autor s'hi atura una mica més detengudament.
Hi reconeix la confiança que manté el marquès en la força dels seus escrits, tot i la destrucció dels seus estimats originals per part de la seva esposa. Un cop dur del qual mai no es recupera i que en refreda per sempre les complicades relacions que hi manté. Davant la major desgràcia de la seva vida, amb més de catorze anys de feina intensa ben perduda, prova de recuperar-ne l'obra de dècades que li han destruït...
Del marquès de Sade, se'n remarca, a la novel·la històrica de Miquel López Crespí, el projecte per a la millora de la salut mental dels ciutadans francesos... la seva visió d'un futur, imaginari, existent només en la seva imaginació, pel qual un equip assenyat d'arquitectes fan sorgir, de les naus immenses de catedrals i esglésies, edificis nous consagrats a l'ensenyament, la protecció del petit comerç i l'artesania, llars de persones d'edat, grans biblioteques, teatres gratuïts, llocs d'oci, espais d'encontres juvenils, sales de ball i d'esbarjos amorosos...
5. Llibres i fusells, a mode de cloenda
Si algun element em queda clar, en el decurs de la lectura d'aquest llibre, és el model republicà de societat que s'hi projecta i s'hi proclama.
No és cosa d'ara, solament. Ja fa molta d'estona que la pervivència d'un model d'estat com l'espanyol, visceralment monàrquic, continua engolint-se durant segles altres models de República Catalana somniada, planejada i plantejada, imaginada i proclamada...
Des de fa temps, també, s'hi mou i s'hi belluga una munió de gent agosarada que roman "al servei de la creació d'un estol de repúbliques lliures que han de ser el fonament d'un món nou" (pàg. 196), a l'interior d'Europa en el futur.
Es valora i considera, sobretot, que la força de la paraula i la cultura esdevenen del tot imprescindibles, a l'hora de bastir noves societats republicanes. Tant a Europa com a Amèrica Llatina. Paraula i cultura, imprescindibles, sí.
Ho manifesta el protagonista de la novel·la, quan roman reclòs al penal immund, enmig de la jungla veneçolana: "Que la República Catalana no hagués pogut consolidar-se ampliant-se fins a València, les Illes i les nostres terres en mans dels francesos, no volia dir que les idees per les quals sempre havíem lluitat no haguessin arrelat a Amèrica. Ho vèiem cada dia amb els nostres ulls..." (pàg. 201)
La força de la paraula i la cultura, és clar i evident que resulta indispensable a l'hora de bastir un model de societat republicana. Els fets demostren, també, que ambdós elements mai no resulten totalment suficients.
Hi calen altres eines. Gairebé sempre es fa precís l'ús de la força de les armes!
Aquesta fe en les possibilitats reals de transformació de la política, mitjançant la utilització de les armes i els exèrcits, porta a reconèixer en novel·la que "un poble desarmat és un poble sense futur, sotmès per a tota l'eternitat als seus dominadors" (pàg. 175).
El protagonista mallorquí de la novel·la, Miquel Sureda de Montaner, n'és testimoni viu i ben directe.
En proclamar-se a París "el dret a la insurrecció armada contra els governants que no complissin el mandat encomanat", és a dir, "el dret inalienable dels pobles a la insurrecció armada contra els seus governants quan aquests es desviassin del camí marcat per les assemblees d'electors, pels diputats elegits pel poble", s'hi reconeix clarament que a la vora de cada llibre, també, hi ha d'haver el fusell de combatent per la llibertat! [...]
Cecili Buele i Ramis,
Mallorca, juliol de 2008
http://mallorcaweb.net/lopezcrespi/index.htm Web de l´escriptor Miquel López Crespí
http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Per Cecili Buele Ramis, exconseller de Cultura del Consell Insular de Mallorca
Vet ací alguns apunts que em venen al cap, un cop acab de llegir la darrera novel·la publicada recentment pel bon company i prolífic escriptor de les lletres catalanes, el pobler mallorquí Miquel López Crespí.
1. Tragí de la lluita política a la novel·lística catalana
Amb grans dosis de seny, i moltes senyes ben marcades, Miquel López Crespí continua entusiasmat, i entusiasmant alhora, amb la publicació d'un llibre que té molt a veure amb determinats aspectes de la revolució republicana, els drets humans, o la democràcia ciutadana als Països Catalans.
L'estiu de 2008 s'afanya a publicar una novel·la històrica, que s'ho paga de llegir i comentar.
Una més, que passa a engrandir la ja ben extensa llista de novel·les lopezcrespianes sobre assumptes ben diversos. A diferència d'altres, aquesta gira entorn d'un personatge mallorquí del segle XVIII, "de família benestant". L'autor procura traure'l de l'oblit, volent fer-ne present la gesta als ulls i la ment de la gent dels nostres dies que s'hi vulgui atansar.
Es tracta del ciutadà Joan Baptista Marià Picornell i Gomila, metge i polític mallorquí, nascut a Palma l'any 1757, format a la Universitat Salamanca, interessat en la pedagogia i l'escriptura, amb idees que nodreixen conspiracions antimonàrquiques -com resumeix la Vikipèdia catalana-.
Condemnat a presó perpètua, és traslladat a La Guaira (Veneçuela) on manté contactes amb rebels patriotes i capitaneja revoltes independentistes. Un cop sufocat l'intent revolucionari, fuig a les Antilles. Hi difon la seva ideologia republicana inspirada en els ideals de la Revolució Francesa. Fracassat, s'encamina cap als EUA. Posteriorment a Cuba. Hi mor l'any 1825, a San Fernando de Nuevitas.
A la novel·la, Miquel López Crespí, fa comparèixer aquest personatge amb el pseudònim "Miquel Sureda de Montaner". Pertany a una de les famílies acomodades de Mallorca: "Els Sureda de Montaner érem una família emparentada amb les nissagues més poderoses de Ciutat. Lligams que procedien del temps de la conquesta..." (pàg. 184).
Miquel Sureda de Montaner segons l'autor d'aquesta novel·la històrica catalana, és un d'aquells joves que a la seva època "segueixen minut a minut el que s'esdevé a França, i és capaç de viatjar a qualsevol indret del món on es lluita contra la tirania" (pàg. 126).
2. Dosis grans d'erudició
L'elaboració d'aquesta novel·la traspua dosis considerables d'erudició. Pàgina rere pàgina, l'autor s'hi mostra singularment erudit. Tant pel que fa a la coneixença de corrents ideològics de l'època, com pel que respecta als personatges més representatius, com pel que té a veure amb l'entorn de tot plegat.
Identificant-se, molt sovint, amb el mateix protagonista de la novel·la, apareix com a bon coneixedor de dades i de fets que tenen a veure amb indrets que s'hi esmenten, tan nostres com són ara Barcelona, Cerdanya, Palma (Bosc de Bellver, Castell de Sant Carles, el Call), Mallorca (Escorca, Felanitx, Lluc, Miramar, Puig Major, Randa, Santa Margalida, sa Pobla), Perpinyà, Puigcerdà, València o Vall d'Aran...
O també d'altres indrets continentals d'Europa (Anglaterra, Anvers, Avinyó, Baiona, Batàvia, Bèlgica, Bordeus, Cadis, Chartres, Cisalpina, Gènova, Gibraltar, Ginebra, Istambul, La Granja, Lió, Londres, Madrid i Salamanca -d'estudiant, també-, Marsella, Milà, Moulins, Nantes, Normandia, Orléans, París, Renània, Roma, Rússia, Sant Sebastià, Savoia, Seurre, Sevilla, Suïssa, Toló, la Toscana, Tours, Vaticà o Venècia.
O fins i tot de terres d'Amèrica Llatina com Buenos Aires, Cuba, Santo Domingo, Mèxic (Yucatan), Veneçuela (Apure, Barinas, Bucaramanga, Caraques, Coro, Cumanà, Guanare, Guarané, Maracaibo, Mèrida, San Cristóbal, Trujillo, o Yaruro).
O de la mateixa d'Àfrica, com Canàries, Egipte, Guinea, Madagascar...
Tot això, ben situat a l'època que envolta el mític 1789 de la Revolució Francesa! Més concretament l'any de la Constitució i Manifest republicà que porta, quatre anys després, cap a la proclamació fallida de la República Catalana, impulsada i promoguda al Principat, sense cap casta d'èxit, des de l'altra banda dels Pirineus, l'any 1793...
En aquest àmbit, revoltes com les d'Amèrica Llatina, Andalusia, Catalunya, Galícia, Occitània, Portugal o el Rosselló, són al punt de mira preferent del protagonista mallorquí, Miquel Sureda de Montaner, cap de colla d'un grapat de revolucionaris que conspiren contra el rei espanyol Carles IV, amb l'objectiu de fer de Catalunya una nació lliure i acabar amb l'existència dels borbons.
Sureda de Montaner aprèn a moure's clandestinament pertot allà on va, sobretot a l'hora de fer les primeres passes per organitzar-se contra la monarquia borbònica i aconseguir la llibertat de Catalunya.
Arriba a ser detingut, torturat, condemnat a morir a la forca, com acostuma a fer-se aleshores amb els criminals pitjors. Indultat al darrer moment, veu que tots els seus béns li són confiscats i que els seus familiars són desterrats lluny de ca seva. Ell mateix és deportat a un penal sudamericà, a la jungla de Veneçuela, on arriba en un vaixell, encadenat i engrillonat dins d'una gàbia. Aconsegueix escapar de la presó i s'apunta a participar en l'alliberament dels pobles d'Amèrica Llatina amb Simon Bolívar...
L'acta d'acusació, redactada per inquisidors i jutges de l'Audiència de Madrid, deixa constància fefaent d'armes trobades i de llibres seleccionats a través d'anys de recerques i viatges a l'estranger del protagonista...
Els llibres, tema i assumpte que acostuma a tractar l'autor amb gran estimació i profunda delicadesa, es converteixen per al protagonista de la novel·la en les proves més evidents, indiscutibles, de la perillositat de la conspiració, als ulls del Tribunal...
3. Memòria de lluites revolucionàries
"París 1793" forma part d'una sèrie llarga d'obres històriques que s'emmarquen dins la intenció concreta, que manté l'autor, de recuperar la memòria històrica de gestes revolucionàries, de moments cabdals per als avanços més rellevants de la humanitat...
La figura de Miquel Sureda de Montaner, protagonista d'aquesta novel·la, serveix a l'autor per fer palès que el món dels il·lustrats catalans i espanyols de finals del segle XVIII, -amb la seva pràctica antiborbònica, de lluita per la igualtat i pel repartiment de la riquesa que produeix la societat-, s'assembla moltíssim al que es produeix a l'Estat espanyol amb motiu de la guerra civil del 36 al 39, o a les propostes anticapitalistes que el millor de la generació del 68 defensa els anys seixanta i setanta del segle passat, tant a Europa com a Amèrica Llatina.
En aquesta novel·la, com en altres obres seves, Miquel López Crespí no deixa d'assenyalar amb nitidesa mediterrània les tres cares, els tres caires que té, i que pot mostrar en qualsevol moment, qualsevol moneda.
D'una banda, la cara.
Representada en aquesta ocasió per qui manté l'afany de voler sembrar pertot arreu les dosis més elevades d'ignorància generalitzada possibles, des dels estaments més elevats de la societat: monarquia, església, noblesa, aristocràcia, papes, reis, ducs, bisbes, comtes i marquesos, virreis, poderosos, barons, inquisidors, frares i monges, moral cristiana, senyors de possessió, comissaris, oficials, canonges de la Seu, governadors, militars, censors, virreis, agutzils, botiflers, índex de llibres, trones d'esglésies, escoles de teologia, guàrdies, recaptadors d'impostos, botiguers, patricis, advocats, propietaris de plantacions...
D'una altra banda, la creu.
Representada pel món de la il·lustració, que vol fer llum sobre la realitat crua i dura que pateix la humanitat, i s'afanya a aconseguir mitjans eficients que portin a superar-la transformant-la. Ciència, filosofia, medecina, crítics, heretges, conspiradors, antireligiosos, lògies, astrònoms, matemàtics, físics, químics... Gent afanyada a recercar l'alliberament de la humanitat al més alt nivell possible, mirant d'ensorrar "el tèrbol passat inquisitorial, el bàrbar reialme de la ignorància i l'obscurantisme que representava la sagrada unió entre el clergat i l'aristocràcia espanyola" (pàg. 92).
I, finalment, el cantell de la moneda.
Representat pel poble: pagesos i menestrals, pastors, missatges, porquerets, hortolans, caçadors, criades, xuetes, pescadors, soldats, conspiradors, jueus conversos, esclaus, pobres que demanen almoina, presos, dones que han esperat un canvi social inajornable, infants, desheretats, obrers, jornalers, multituds afamegades, picapedrers, teixidors, negres revoltats a les colònies, mariners, revolucionaris, indis, esclaus, treballadors, joves desemparats, serventes, assemblees populars... On rau i roman, sobretot, -tant per al protagonista com per a l'autor del llibre- la dosi més elevada i profunda de saviesa humana i de cultura enriquidora a destriar-hi.
4. Gent que fa història republicana
Al costat del protagonista mallorquí, Miquel Sureda de Montaner, hi compareixen molts d'altres personatges d'arreu del Planeta que, d'una manera o una altra, s'hi relacionen.
D'entre aquests, cal esmentar-ne:
Membres de la família... "Tots nosaltres érem fills il·legítims d'àvies i mares que havien entretingut els tedis amb l'administrador de les finques o qualsevol servent. La nostra nissaga pretesament immaculada no era més que el resultat final de generacions d'aristòcrates enganats tradicionalment per esposes i amants..." (pag. 64)
Dones enaltides... Tot i que no siguin gaire nombroses les dones que apareixen amb nom i llinatges en el decurs de la novel·la -una quinzena de dones enfront de més d'un centenar d'homes-, el paper que hi exerceixen elles, tanmateix, sobresurt ben rellevant. En àmbits diversos, i en tasques diferents.
Sobretot pel que fa a les dones de poble, les més modestes i senzilles, les que esdevenen i es comporten com les més fermes lluitadores. Se'n remarca la participació activa, intensa i aferrissada en les lluites més decidides, orientades clarament a enderrocar el règim caduc i a instaurar-ne un altre de novell.
Colla d'amics conspiradors... Companys i germans de lògies diverses, escampades arreu d'Europa, que s'ajuden mútuament a introduir obres prohibides dins l'Espanya catòlica, llibres considerats perillosos, escrits que figuren a l'índex de les prohibicions decretades per autoritats militars, civils i eclesiàstiques d'aleshores.
Mestres ideòlegs del moment.. Com Robespierre, Saint-Just i Marat, -el triumvirat sanguinari-; com Hébert i Chaumette; hi sobresurt també Rousseau... També Napoleó i els seus somnis de modernització de l'armament pesat, l'artilleria... També Sade, amb la força penetrant dels seus escrits... on l'autor s'hi atura una mica més detengudament.
Hi reconeix la confiança que manté el marquès en la força dels seus escrits, tot i la destrucció dels seus estimats originals per part de la seva esposa. Un cop dur del qual mai no es recupera i que en refreda per sempre les complicades relacions que hi manté. Davant la major desgràcia de la seva vida, amb més de catorze anys de feina intensa ben perduda, prova de recuperar-ne l'obra de dècades que li han destruït...
Del marquès de Sade, se'n remarca, a la novel·la històrica de Miquel López Crespí, el projecte per a la millora de la salut mental dels ciutadans francesos... la seva visió d'un futur, imaginari, existent només en la seva imaginació, pel qual un equip assenyat d'arquitectes fan sorgir, de les naus immenses de catedrals i esglésies, edificis nous consagrats a l'ensenyament, la protecció del petit comerç i l'artesania, llars de persones d'edat, grans biblioteques, teatres gratuïts, llocs d'oci, espais d'encontres juvenils, sales de ball i d'esbarjos amorosos...
5. Llibres i fusells, a mode de cloenda
Si algun element em queda clar, en el decurs de la lectura d'aquest llibre, és el model republicà de societat que s'hi projecta i s'hi proclama.
No és cosa d'ara, solament. Ja fa molta d'estona que la pervivència d'un model d'estat com l'espanyol, visceralment monàrquic, continua engolint-se durant segles altres models de República Catalana somniada, planejada i plantejada, imaginada i proclamada...
Des de fa temps, també, s'hi mou i s'hi belluga una munió de gent agosarada que roman "al servei de la creació d'un estol de repúbliques lliures que han de ser el fonament d'un món nou" (pàg. 196), a l'interior d'Europa en el futur.
Es valora i considera, sobretot, que la força de la paraula i la cultura esdevenen del tot imprescindibles, a l'hora de bastir noves societats republicanes. Tant a Europa com a Amèrica Llatina. Paraula i cultura, imprescindibles, sí.
Ho manifesta el protagonista de la novel·la, quan roman reclòs al penal immund, enmig de la jungla veneçolana: "Que la República Catalana no hagués pogut consolidar-se ampliant-se fins a València, les Illes i les nostres terres en mans dels francesos, no volia dir que les idees per les quals sempre havíem lluitat no haguessin arrelat a Amèrica. Ho vèiem cada dia amb els nostres ulls..." (pàg. 201)
La força de la paraula i la cultura, és clar i evident que resulta indispensable a l'hora de bastir un model de societat republicana. Els fets demostren, també, que ambdós elements mai no resulten totalment suficients.
Hi calen altres eines. Gairebé sempre es fa precís l'ús de la força de les armes!
Aquesta fe en les possibilitats reals de transformació de la política, mitjançant la utilització de les armes i els exèrcits, porta a reconèixer en novel·la que "un poble desarmat és un poble sense futur, sotmès per a tota l'eternitat als seus dominadors" (pàg. 175).
El protagonista mallorquí de la novel·la, Miquel Sureda de Montaner, n'és testimoni viu i ben directe.
En proclamar-se a París "el dret a la insurrecció armada contra els governants que no complissin el mandat encomanat", és a dir, "el dret inalienable dels pobles a la insurrecció armada contra els seus governants quan aquests es desviassin del camí marcat per les assemblees d'electors, pels diputats elegits pel poble", s'hi reconeix clarament que a la vora de cada llibre, també, hi ha d'haver el fusell de combatent per la llibertat! [...]
Cecili Buele i Ramis,
Mallorca, juliol de 2008
http://mallorcaweb.net/lopezcrespi/index.htm Web de l´escriptor Miquel López Crespí
http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Suscribirse a:
Entradas (Atom)