La generació literària dels 70 i la novel·la històrica del segle XXI
La premsa de
Menorca i la novel·la de Miquel López Crespí El vicari d´Albopàs
EL VICARI
D’ALBOPÀS
Per Eduard Riudavets Florits (revista Iris)
He llegit moltes de les obres
de Miquel López Crespí, al que consider -i ho dic sense embuts- un dels nostres
grans escriptors, i de fet unes quantes les he ressenyades en aquesta mateixa
secció. És evident llavors que les seves novel·les, assajos, poemaris i relats
m'agraden d'allò més.
Si més no, us he de confessar
que tinc especial debilitat per Els crepuscles més pàl·lids, una
novel·la extraordinària que he rellegit diverses vegades. Però ara he d'afegir
un nou títol a les meves preferències: El vicari d'Albopàs. Avui en
parlarem.
Però abans cal fer cinc
cèntims de l'argument: Un capellà d'un poble del pla de Mallorca - un poble del
què no desvelaré el nom, per altra part gens difícil d'esbrinar-, un capellà
força tradicionalista viu amb preocupació els fets de l'anomenada Setmana
Tràgica de Barcelona... Aleshores, a partir d'aquí, va repassant no sols la
història del seu poble sinó també la Història.
Potser el que més m'ha
impressionat és la mestria amb què López Crespí -que mai ha amagat, ans al
contrari, les seves idees d'esquerra- aconsegueix posar-se en la pell d'aquest
vicari i traslladar-nos, amb versemblança i profunditat, les seves
preocupacions i reflexions i, en definitiva, la seva visió de l'ordre de les
coses: un món presidit pel tron i l'altar. Encara que, també cal dir-ho, en qualque
moment en la fèrria ortodòxia tridentina s'hi obre l'escletxa del dubte...
Això no obstant, els
pensaments conservadors del vicari, "Així s'ha fet sempre a
Mallorca...", ens descobreixen paradoxalment tota la injustícia,
misèria i superstició en què es fonamenta el règim social que, segons les seves
creences, és obra de la voluntat divina. En això rau, en el meu humil parer,
bona part de l'excepcionalitat de la novel·la.
Però per altra part, i
atenent a l'època no és una contradicció, aquest prevere, que he pogut saber
està inspirat en un personatge real -el vicari Perera-, demostra inquietuds per
l'educació dels infants, per la situació d'esclavatge de les dones, per la
duríssima feina dels camperols, i alhora posa en marxa la revista Sa Marjal,
analitza la Rerum Novarum, critica les curses de braus i fins i tot es
decanta, amb una encertada intuïció, pel progrés científic i tècnic. “Tanmateix
poc poden fer els sermons contra la urgència de les necessitats econòmiques
d’un poble”.
Això sí, sempre des de la
ferma convicció de què cal preservar l'ordre establert: "Què hi hagué
alguna injustícia? Ningú ho dubta. Però la preservació de l’ordre, els
resultats aconseguits, superen qualsevol crítica que se li pugui fer”.
Un apunt més. A El vicari
d'Albopàs, López Crespí ens aporta una veritable mostra d’erudició, així hi
veiem aparèixer des de grans noms de les nostres lletres (Costa i Llobera, Mn.
Antoni Maria Alcover, Gabriel Alomar, Josep Maria Quadrado...) a fets
històrics ben documentats (de les Germanies a la Revolució d'Octubre, de la
construcció de l'església parroquial a la tasca ingent que suposà la dessecació
de l'albufera), però no és, en absolut, una erudició que llasti la narració,
ben al contrari, la potencia, l'emmarca i li aporta credibilitat i substància.
No vull deixar de dir, en la
mateixa línia, que el llenguatge clar, auster i esmolat de la novel·la permet
una lectura engrescadora, fascinant, a l'abast de tothom, amb un fil argumental
que manté en tot moment una total fluïdesa i creixent interès. Així des de les
diatribes canòniques contra el liberalisme a la tendresa dels records
d'infantesa tot el text traspua una innegable autenticitat.
I tenint en compte que estem
parlant d'una veritable novel·la històrica, situada a un indret molt concret,
queda ben palesa la universalitat del missatge.
Albopàs és certament una vila
mallorquina, però arreu hi podem trobar un Albopàs, perquè la lluita entre "el
vell món que es mor i el nou que triga a néixer" és, sense cap mena de
dubte, universal.
Tot llegint El vicari
d'Albopàs vivim, se’ns permet viure, el mateix que visqueren els nostres
besavis. Amb paraules extretes de la mateixa novel·la: “Algú ho havia
d’escriure. Aconseguir transformar les ombres del passat en persones de carn i
ossos...”.
Vet aquí, llavors, la
difícil fita que López Crespí ha aconseguit amb escreix.
(31-I-2021)